Raül Romeva i Rueda

El Parlament Europeu ha adoptat una resolució, per àmplia majoria, que demana que es reformi el sistema d’ingressos de la UE. Els Verds apostem perquè el pressupost de la UE sigui una veritable eina per estimular la transformació de l’economia europea cap a un sistema social i mediambientalment just.

En Dany Cohn-Bendit ho ha deixat ben clar durant la seva intervenció: sense un augment del pressupost europeu i dels seus recursos propis, no hi ha discursos de sobirania política (europea) que valgui.

L’actual crisi bancària, econòmica i política requereix més Europa. Però una Europa democràtica. Que pugui aplicar polítiques de reactivació econòmica. Per això és tan important el pressupost de la UE reflecteixi la voluntat real de una Unió Fiscal-Política-Bancària.

Els Verds demanem que els pressupostos de la UE es financiin (almenys en part) amb taxes sobre les transaccions financeres, sobre el carboni o sobre la telefonia mòbil, per posar alguns exemples. No obstant, només amb aquestes tres s’incrementaria els recursos propis en 40-50.000 milions d’euros i així es podrien realitzar polítiques de creixement i creació de treball.

Vegeu la intervenció d’en Dany, aquest matí:

Durant el debat, el President de la Comissió Europea, Durao Barroso també ha parlat del rescat a Espanya. Ha dit que la UE havia reaccionat molt ràpidament. Però cal recordar que el problema del sistema financer espanyol no va començar ahir. Des d’ICV fa molt de temps que venim advertint de l’impacte de la bombolla immobiliària i del problema del deute privat. i durant tot aquest temps la Comissió Europa ha continuat imposant una agenda d’austeritat i de retallades sobre la despesa pública impossible de complir, socialitzant així les pèrdues privades.

La solució passa per més Europa, n’estic convençut, però per una Europa diferent. i no tinc clar que estiguem fent els deures que toca.
  

El 9 de maig de 1950, Robert Schuman va presentar la seva proposta per a la creació d’una Europa organitzada, requisit indispensable per al manteniment de relacions pacífiques. La “Declaració Schuman” es considera el germen de la creació la Unió Europea i per això avui es commemora el Dia d’Europa.

Schuman deia: “Europa no es farà d’una vegada ni en una obra de conjunt, es farà gràcies a realitzacions concretes, i a partir d’una solidaritat de fet”. Des de 1950 la construcció europea ha avançat notablement, fins arribar a un punt d’inflexió crucial amb la introducció de l’euro. Però avui ens trobem en un perillós procés en què les accions concretes estan destruint la solidaritat de fet entre els estats. L’actuació des del primer rescat a Grècia, i la gestió de la crisi basada en la recepta incomprensible d’austeritat i reformes estructurals neoliberals, no deixen clara quina és la veritat solidaritat entre els estats membres.

L’Estat espanyol ha decidit celebrar sota el lema “Junts som més forts”, una crida a la unitat que certament toca, en moments com l’actual, especialment de cara a la cimera extraordinària del Consell Europeu per parlar de Creixement el pròxim 23 de maig. És evident que Espanya i l’Eurozona necessiten d’una política fiscal expansiva per reactivar la seva economia, a més de resoldre d’una vegada per totes la crisi del sistema bancari.

Tanmateix, cal ser conscients que quan Draghi o Merkel parlen de creixement, parlen de reformes estructurals, i no necessàriament d’estímul fiscal o d’una política monetària més adequada a les necessitats de liquiditat de les economies del sud d’Europa. Per la seva banda, la Comissió s’atreveix a parlar de plans d’inversions europeus, d’ús dels fons de cohesió o altres vies, com el Banc d’Inversions Europeu, per invertir des d’Europa i seguir amb l’austeritat des dels Estats.

El dilema, doncs, és evident: quin és el tipus de creixement i de solidaritat que volem?

De fet, són els estats i les seves administracions les que fixen la política de salaris i els que han de garantir l’accés a drets fonamentals com l’educació i la sanitat. És a dir, si bé l’economia, de forma agregada, podria reactivar via inversions europees, està clar que si se segueix destruint a aquest ritme l’estat del benestar, el resultat és que els pobres a Europa seran encara més pobres.

Per tant, el pacte de creixement serà un pacte injust socialment si es mantenen els objectius d’austeritat a nivell estatal. Davant d’això, l’única manera d’aconseguir una sortida de la crisi econòmica solidària i justa és amb Banc Central Europeu que actuï com prestador d’última instància, que respongui a les necessitats d’una crisi bancària en un mercat integrat en l’eurozona i es permeti que la inversió europea es destinen al pagament de serveis bàsics com l’educació, la salut, la dependència, aquestes inversions socials que són el veritable capital humà d’Europa.

França i Grècia han reclamat que Europa canviï de rumb, aviat sabrem què li diu Alemanya a la seva Cancellera, i el 2014 hi haurà eleccions europees pròpiament dites, les del Parlament Europeu.

Sovint hi ha la temptació d’usar les eleccions al Parlament Europeu per tal de castigar una determinada idea d’Europa, condicionada, aquesta idea, per algunes decisions o actituds que, de fet, han pres alguns governs (digues-li Merkozy), el propi Consell o la Comissió Europea. El problema és que fent això es debilita precisament la institució que més i millor pot fer de contrapunt ciutadà a moltes d’aquestes decisions.

Quan vàrem elegir Martin Schulz President de l’Eurocambra per a la segona meitat del mandat europarlamentari, vaig ser conscient que s’obria una etapa transcendental, per al Parlament, esclar, però també per Europa com a projecte. Recentment ha visitat el nostre país, Catalunya, i ha deixat clares mostres d’aquesta voluntat, mostres que avui certifica amb un interessant article publicat a El País (l’adjunto més avall).

A Schulz, a qui sí vaig votar, a diferència del seu predecessor en el càrrec, Buzek, es va comprometre a plantar cara davant les altres dues institucions i a fer valer la veu de la ciutadania davant els governs dels Estats i la tecnocràcia política (nomenada per aquests mateixos governs). No oblidem un fet fonamental: el Parlament Europeu és l’única de les institucions europees directament elegida per la ciutadania, i és la que millor representa la diversitat d’opcions i ideologies polítiques existents a la Unió Europea.

Sí, ja sé que falta encara una mica de temps, però de fet no és tant. Seria bo que comencéssim a pensar sobre la importància d’Europa, com a via de sortida de la crisi, però també de la del Parlament Europeu, com a institució que més i millor representa la ciutadania en el complex entramat comunitari.

Dels quatre presidents del Parlament amb qui he treballat, Schulz és, de llarg, qui millor representa aquest paper que molta gent entenem que ha de tenir aquesta institució. I no és només per ser qui millor ha entès aspectes tan sensibles com la necessitat que el català sigui llengua habitual als plens, que també, sinó sobretot per què té la idea d’Europa que avui ens fa més falta que mai: la d’Europa com a resposta davant la paràlisi, el curtterminisme i l’egoisme estatalista dels governs actuals.

Les eleccions al Parlament Europeu de 2014 haurien de ser les de la revolució europeista i ciutadana. Esperem-ho. Abans, però, sabrem ja qui, i amb quines aliances, s’apropia del timó alemany, i, qui sap, potser també si a la Moncloa i la Generalitat hi ha alguna mena de moviment, cadira inclosa.

Es la hora del cambio en Europa, per Martin Schulz (per a El País, 8.5.2012)

El fin del directorio ‘Merkozy’ brinda una nueva oportunidad a la Unión Europea

Pocas veces ha sido tan amplio en todo el continente el eco de unas elecciones, como es el caso ahora con las elecciones presidenciales francesas. Pocas veces un cambio de liderazgo en uno de los Estados miembros de la UE ha creado expectativas de un verdadero cambio político. Es curioso ver cómo surgen de la crisis un nuevo demos europeo y un nuevo ámbito público. Los europeos son cada vez más conscientes de hasta qué punto son interdependientes. Bastan los desaciertos en un solo país para poner en peligro al conjunto de la economía europea, pero solo con el esfuerzo común de muchos Estados se pueden dar soluciones.

La victoria de François Hollande brinda una nueva oportunidad a la Unión Europea. Como ha dicho el nuevo presidente de la Republica francesa, en su discurso de la Bastilla, “somos un movimiento que se está levantando en toda Europa”. El fin del directorio Merkozy debería enterrar el “solo austeridad”, que está arruinando a las economías europeas y dividiendo a los países. Los principios políticos del nuevo presidente francés no deben alarmar a nadie, tampoco a los mercados financieros. Más bien debería ser lo contrario.

Los planes de Hollande para una iniciativa de crecimiento caen en tierra fértil, especialmente en el Parlamento Europeo, que ha reivindicado reiteradamente tales medidas. Me complace constatar que este mensaje está calando cada vez más en el discurso político. La Comisión Europea está elaborando un “pacto para el crecimiento” que los líderes de la Unión Europea debatirán en junio. En efecto, Europa necesita un plan para el crecimiento que ponga término al declive económico, al aumento del desempleo y al debilitamiento del sistema bancario.

Este pacto para el crecimiento puede ser financiado adecuadamente, ya sea mediante nuevas fuentes de ingresos, como el impuesto sobre las transacciones financieras, los bonos-proyecto destinados a inversiones en infraestructuras, o bien poniendo freno a la evasión y al fraude fiscal, eliminando los paraísos fiscales, así como mediante un uso más eficaz e inteligente de los fondos estructurales.

Un plan de crecimiento no significa imprimir dinero, sino cambiar las prioridades de inversión

Un nuevo plan de crecimiento no significa imprimir dinero. La disciplina fiscal sigue siendo esencial, como lo son profundas reformas estructurales. Una regulación más estricta debe desalentar la avaricia colectiva y eliminar los productos financieros irresponsables.

¿Qué hay que hacer? En primer lugar, se ha de dar prioridad a las inversiones con fines específicos. El Banco Europeo de Inversiones (BEI) es un buen vehículo para aumentar el gasto en grandes proyectos de infraestructura, por ejemplo en materia energética. Se puede dotar al BEI de muchos más recursos para impulsar sus programas de préstamo. La financiación de la inversión puede también provenir de los nuevos bonos-proyecto. A más largo plazo, se debería replantear la idea de los eurobonos.

Es fundamental encauzar los fondos estructurales de la UE hacia la investigación, porque el gasto en investigación y desarrollo es alarmantemente bajo en comparación con el de nuestros socios internacionales. La reforma de la Política Agrícola Común (PAC) no debe ser tampoco un tabú. No asegura la sostenibilidad de la agricultura ni tampoco rentas decentes para todos los agricultores. Sin duda alguna, nos esperan negociaciones muy duras, entre otros, también con el nuevo presidente francés.

En segundo lugar, como lo ha repetido Hollande, la situación de los jóvenes debe constituir una prioridad absoluta. La tasa de desempleo en la zona euro se ha situado en un 10,9 %, su nivel más alto desde la introducción de la moneda común. En España, la tasa de desempleo juvenil ha sobrepasado el 50 %, y en otros muchos países los jóvenes están pagando un precio desproporcionadamente alto por la recesión. Nos arriesgamos a forjar una generación perdida, lo que podría destruir el tejido social de Europa y su estabilidad. Los jóvenes no son responsables de la crisis, pero tendrán que cargar con todo su peso. El dinero que se invierta en financiar la formación profesional, mejorar las posibilidades de educación y, lo que es aún más decisivo, ofrecer incentivos a los empresarios para que empleen a jóvenes, será una inversión de futuro.

El Banco Central Europeo (BCE) ha ofrecido préstamos a los bancos, a un tipo de interés favorable. Este dinero debería prestarse, a su vez, a las pequeñas y medianas empresas, que representan la savia misma de la economía de Europa. La UE necesita también iniciativas comunes encaminadas a erradicar la evasión fiscal y los paraísos fiscales y que sustituyan a los acuerdos bilaterales fragmentarios. El fraude fiscal es un delito que socava los cimientos de una sociedad justa.

En tercer lugar, los Estados miembros no deberían recortar el presupuesto de la UE de forma indiscriminada durante las negociaciones sobre las perspectivas financieras para el período 2014-2020, en aras de unos beneficios a corto plazo mal entendidos y populistas. Si pretendemos tomarnos en serio el plan para el crecimiento, tendremos que poner los medios necesarios para llevarlo a cabo. El presupuesto de la UE es un vehículo para la inversión que impulsa el crecimiento económico y crea empleo; financia redes de transporte y energía de crucial importancia; fomenta la innovación, la investigación y el desarrollo. El presupuesto de la UE actúa como palanca que reactiva la inversión y hace posibles las economías de escala, y todo ello sin poder ser deficitario.

Europa todavía puede salir fortalecida de las actuales adversidades económicas. El euro es un proyecto que aspira a unir a los pueblos de Europa. El egoísmo de algunos Estados miembros, la incompetencia de algunos dirigentes y las torpezas de comunicación están convirtiendo el euro en un símbolo de la división. Necesitamos solidaridad, responsabilidad, imaginación, capacidad de liderazgo y, por encima de todo, unidad. Seamos optimistas, no es demasiado tarde. Europa está, por fin, cambiando de rumbo.

Martin Schulz es presidente del Parlamento Europeo.

La majoria de la població a Grècia també és progressista i està en contra de la política neoliberal imposada per la Troika. Syriza és la major expressió d’aquest sentiment: la sortida a la crisi són les polítiques d’esquerres. El Parlament Grec entra en un procés de negociació interessant que tindrà els seus efectes en la política europea, però el que serà inacceptable és que la Troika segueixi imposant les seves condicions davant la voluntat popular grega.

Un possible govern de Verds i Socialdemòcrates amb el suport de la minoria danesa a la regió de Schleswig-Holstein a Alemanya és un ram de flors més al funeral de Merkozy. De fet, avui comença un procés de replantejament de l’acord per l’austeritat i l’aposta pel creixement. Però vull deixar clar que no acceptarem el pacte de disciplina fiscal a canvi d’inversions en infraestructures insostenibles. El creixement econòmic basat en la destrucció de l’estat del benestar i l’increment de les desigualtats és inacceptable. Espero que quan Hollande parla de creixement comparteixi aquesta idea i entengui que el que necessitem és un creixement amb justícia ecològica i social, garantint la despesa públics en sectors bàsics com l’educació i la sanitat.

Finalment, volem recordar-li al Sr Rajoy que les seves retallades són incompatibles amb el suposat creixement i que les polítiques d’ajust. Rajoy i Mas estan aplicant l’agenda del “consens de Brussel·les” quan la majoria social a Catalunya i a l’Estat espanyol estan en carrer demanant altres polítiques. Rajoy es vol entendre amb Hollande, nosaltres li demanem que s’entengui primer amb les persones que surten cada dia al carrer contra les seves retallades.

NOTA en CAST.

Elecciones en Francia, Grecia y Schleswig-Holstein

Au revoir Merkozy! Bienvenue l’Europe? Espérons

Los comicios electorales de ayer en Francia, Grecia y Schleswig-Holstein son un punto de inflexión en la deriva hacia la derecha en Europa. En este sentido, el Eurodiputado de Iniciativa per Catalunya Verds y Vicepresidente de Verdes/ALE, Raül Romeva dijo:

“Comenzar a escuchar discursos esperanzadores como el de anoche de Hollande es de agradecer. La gobernanza económica europea de Merkozy ha terminado gracias al voto ecologista, progresista y de izquierda de los y las francesas. Ahora veremos si pasamos a una Merkollande o si Hollande es capaz de entender que necesita crear alianzas sociales en Europa y que la salida a la crisis pasa por una Europa democrática, no solo entre Francia y Alemania.”

“La mayoría de la población en Grecia también es progresista y está en contra de la política neoliberal impuesta por la Troika. Syriza es la mayor expresión de este sentimiento: la salida a la crisis son las políticas de izquierda. El Parlamento Griego entra en un proceso de negociación interesante que tendrá sus efectos en la política europea, pero lo que será inaceptable es que la Troika siga imponiendo sus condiciones frente a la voluntad popular griega.”
 

“Un posible gobierno de Verdes y Socialdemócratas con el apoyo de la minoría danesa en la región de Schleswig-Holstein en Alemania es un ramo de flores más en el funeral de Merkozy. De hecho, hoy empieza un proceso de replantiamento del acuerdo por la austeridad y la apuesta por el crecimiento. Pero quiero dejar claro que no vamos a aceptar el pacto de disciplina fiscal a cambio de inversiones en infraestructuras insostenibles. El crecimiento económico basado en la destrucción del estado del bienestar y el incremento de las desigualdades es inaceptable. Espero que cuando Hollande habla de crecimiento comparta esta idea y entienda que lo que necesitamos es un crecimiento con justicia ecológica y social, garantizando el gasto públicos en sectores básicos como la educación y la sanidad”

“Por último, queremos recordarle al Sr. Rajoy que sus recortes son incompatibles con el supuesto crecimiento y que las políticas de ajuste. Rajoy y Mas están aplicando la agenda del “consenso de Bruselas” cuando la mayoría social en Catalunya y en España están en la calle pidiendo otras políticas. Rajoy quiere entenderse con Hollande, nosotros le pedimos que se entienda primero con las personas que salen cada día a la calle contra sus recortes”.

Escric des de l’hotel, a les 00.12 (fa només uns minuts que el darrer bri de llum ha desaparegut darrera el volcà Snaefellsjökull, malgrat l’hora que és), al final d’un dia llarg i carregat de reunions. Sóc a Islàndia, concretament a Reykiavik, amb una delegació del Parlament Europeu.

Demà ja tornem (en el meu cas a Catalunya). Haurà estat una visita curta, ràpida i intensa, i tot i això força il·lustrativa.

Durant dos dies hem pogut parlar amb sectors molt diversos de la societat civil, política i econòmica islandesa. Hem conegut com estan afrontant la sortida de la crisi econòmico-financera, què han après des que els famosos buykings (anys enrere tan populars i avui a la presó) es van vendre mig país i el van dur gairebé a la fallida, què esperen de les negociacions amb la UE de cara a una eventual futura adhesió (que, després del que hem escoltat, crec que encara queda lluny, molt lluny), i què en podem esperar nosaltres de la seva experiència.

Preparant la visita vaig llegir l’assaig Islandia: revolución bajo el volcàn, de Xavier Moret, una excel·lent manera de conèixer la idiosincràsia d’aquest país, i el tarannà de la seva gent. He pogut constatar l’encert de moltes de les reflexions que l’autor evoca en el llibre, i les complemento amb les meves. Seria pretensiós per part meva creure que una visita de dos dies, per intensos que aquests hagin estat, em permetrà conèixer el país, però confesso que ha estat un bon tast per descobrir com, també en política, es poden fer algunes coses de manera diferent a com estem acostumats.

Malgrat que les discussions han acabat girant sobretot al voltant dels afers de pesca, el sector econòmicament mes important del país-illa, i d’aspectes com la guerra del verat, les concessions transferibles, la gestió de les pesqueries, la reforma de la PCP, la caça comercial de balenes, etc (la seva postura és clara: la pesca és el principal sector econòmic, responsable del 12% del PIB, i no acceptaran perdre’n el control, almenys pel què fa a les seves aigües territorials)… també n’hem afrontat d’altres com el paper de les institucions, la reforma de la Constitució, el futur de la política islandesa, …

Conclusió preliminar? No tenen cap pressa per entrar a la UE. Dels principals partits, només els socialdemòcrates estan a favor de negociar amb voluntat d’entrar, els altres (inclòs el moviment roig-verd) estan dividits, amb una lleugera tendència en contra (un cop més, la pesca, i el risc a perdre’n la sobirania, és el principal element dissuasiu). No obstant, no és que tinguin res en contra la UE com a tal, de fet n’estan molt agraïts per com els ha ajudat en el context de la crisi, simplement passa que no volen formar part d’un club que els obligaria a modificar aspectes substancials de la seva política pesquera. Alguns, fins i tot, han apuntat la possibilitat que, si poguessin tenir l’Euro sense ser part de la UE, ja els estaria la mar de bé.

Al llarg de les nombroses reunions m’ha quedat clara una cosa: Islàndia és diferent, especial, singular, en moltes coses. Farem bé a fixar-nos-hi, i aprendre’n de moltes d’elles (d’altres no cal, per exemple el sistema de quotes transferibles de pesca, que de fet fins i tot ells mateixos estan corregint). Demà continuem, amb l’entrevista amb el Ministre d’Afers Exteriors, i tornarem cap a casa.

Haurà estat una visita llampec, però haurà servit per posar de manifest que, de vegades, les millors lliçons les trobem abans en les petites realitats amb vocació comunal que en els grans imperis.

Aquest vespre seré a la Casa de Cultura de Sant Cugat per analitzar alguns dels trets de la Unió Europea actual. L’acte l’ha organitzat ICV, i s’emmarca en un seguit de presentacions públiques a través de les quals pretenem fer una diagnosi de la situació, preveure les conseqüències de no fer res o fer segons quines coses, i plantejar, en la mesura de les nostres possibilitats, algunes possibles sortides. Ens hi acompanyarà també la Carme Colomina, Cap d’Internacional de l’Ara i experta en afers europeus, a qui hem demanat que ens faci una radiografia de la situació des de la seva perspectiva personal i professional.

A grans trets allò que confio poder exposar és:

1. Diagnosi: 

La UE, i conseqüentment Catalunya i el conjunt dels Estats que la formen, estem travessant la pitjor crisi de la seva història democràtica. Es tracta d’una gravíssima crisi institucional i política, que amenaça la seva continuïtat com a projecte de construcció d’un espai polític post-nacional.

A aquesta situació, però, no s’hi ha arribat per encanteris ni de cap fenomen astrològic: han estat determinats lideratge si polítiques, bàsicament polítiques conservadores i liberals, les qui l’han deixat en aquest estat.

Les dues crisis, la que afecta  l’economia i  la ciutadania i la que està posant en perill el projecte europeista, estan vinculades entre si. Però no de la manera que defensa la dreta governant a la UE i als principals estats membres. La UE ha adoptat el diagnòstic, defensat aferrissadament per la dreta alemanya, segons el qual la crisi econòmica i de l’euro està provocada pel deute i el dèficit públics. És un diagnòstic equivocat que està portant a polítiques equivocades. La veritat és la inversa: és la crisi econòmica la que ha fet créixer el deute i el dèficit públics. I si el deute i el dèficit públics, relativament moderats, han portat a una crisi de l’euro és a causa dels greus dèficits en l’arquitectura institucional de la Unió Europea. Més en particular, és a causa de la combinació d’una única política monetària a l’euro-zona i una multitud de polítiques fiscals i econòmiques d’escala estatal. A aquestes crisis cal afegir-hi la crisi ambiental, que amenaça a fer entrada en escena en forma de crisi, primer energètica i després climàtica ben aviat, amb les corresponents conseqüències econòmiques, socials i polítiques.

2. Prognosi

Sota el diagnòstic que el problema és l’excés de despesa pública i l’excés de drets socials, la dreta està aprofitant la crisi per imposar un canvi en el model de societat, amb l’esperança que la situació d’emergència econòmica facilitarà la seva acceptació per part de la ciutadania. S’ha optat per una aproximació a la crisi del deute que consisteix bàsicament en eixugar-lo per la via de les retallades i, sembla, que per la via d’un paper relativament més actiu del Banc Central Europeu (és a dir: retallar molt i monetaritzar poc). Aquest és el nucli del pacte de desembre de 2011 entre alemanys, francesos i el BCE, amb el següent matís: el compromís per les retallades i l’austeritat (l’obsessió alemanya) es convertirà en tractat i en mandat constitucional. Els pressupostos podran registrar només un 0,5% de dèficit estructural i caldrà reformar les constitucions (com Espanya ja va fer en el tram final del govern del PSOE) per tal d’incloure-hi el principi de l’equilibri pressupostari; així mateix, hi haurà sancions per als estats que incompleixin aquests principis. Per altra banda, el compromís d’un paper més actiu per part del Banc Central Europeu resta com a promesa tàcita i vacil·lant, suggerida més que afirmada.

El més rellevant, però, és que s’ha descartat del tot abordar el problema mitjançant l’estímul al creixement i la creació d’ocupació. S’han descartat del tot les polítiques que permetrien incrementar la demanda interna i, per tant, l’activitat econòmica. S’espera, per contra, que l’eurozona reprengui el camí del creixement quan la devaluació interna (reduccions de salaris i costos laborals, processos deflacionistes en alguns estats) permetin que tots els països de l’euro siguin prou competitius com per convertir-se en exportadors nets. Els comentaristes de la dreta repeteixen una vegada i una altra que aquesta ha estat la recepta que Alemanya s’ha aplicat a si mateixa durant anys. El que s’obliden de dir és que el gruix dels seus compradors eren membres de la zona euro també. Cap a qui se suposa que exportarem, tots plegats? Respecte de qui tindrem una balança comercial positiva? No se sap. En tot cas, les seves receptes passen per reduir en comptes d’incentivar la demanda interna. Val a dir que fins ara aquesta política  no ha funcionat ni tan sols en l’objectiu de poder eixugar el deute. Menys despesa pública vol dir menys demanda. Més estalvi públic vol dir menys capacitat dels privats per a pagar els seus deutes. I, per tant, l’economia es contrau i  provoca una caiguda dels ingressos a les arques del sector públic.

3. Teràpia

Els estats són massa petits per mantenir la seva capacitat per governar les societats i l’economia en un món com l’actual. És per això que és clau reforçar la capacitat de la UE de governar l’economia, la qual cosa significa, naturalment, reduir la sobirania dels estats (una sobirania que, a la pràctica, ja no estan en condicions d’exercir).

Però no és aquest el cas. En aquests moments, la Unió Econòmica i Monetària està funcionant com una màquina que extreu sobirania dels estats membres i l’aboca al mercat, no a les institucions de la UE.

Dit d’una altra manera, les decisions preses per la UE respecte del que s’ha anomenat, massa alegrement, governança econòmica, són qualsevol cosa menys decisions que permetin governar l’economia. De fet, estan reduint la capacitat de les autoritats públiques (siguin estats o la UE) per governar els mercats. Un autèntic robatori de sobirania democràtica.

Cal, doncs, polititzar el debat sobre la UE, sense complexos: s’hi discuteix sobre polítiques i es fa políticament. Diguem les coses pel seu nom. Els principals responsables polítics de l’actual situació són les famílies polítiques que governen els estats membres clau de la UE, així com les institucions de la UE.

En resum, a la UE s’hi prenen decisions polítiques i, per tant, cal abordar-les políticament. La UE ha de ser un escenari central del combat en l’eix esquerra-dreta. Cal desemmascarar el caràcter polític, conservador i neoliberal del consens de Brussel·les. Cridem, doncs,  totes les famílies de l’esquerra europea a abandonar aquesta mena de gran coalició asimètrica que, sota el control de la dreta, governa el Consell, la Comissió i el Parlament Europeu.

Un autèntic govern econòmic europeu, si ha de merèixer aquest nom, ha de comptar amb alguns elements bàsics: ha de tenir capacitat per endeutar-se, ha de poder fer polítiques de despesa i ha de poder imposar tributs i recaptar-los.

Més en particular, les propostes d’ICV s’articulen en torn als següents temes:

– La UE ha de poder tenir polítiques de despesa, per tal de compensar la reducció de la capacitat dels estats per desenvolupar i estimular i reorientar l’activitat econòmica, per tal de crear ocupació i reduir la dependència respecte de les energies fòssils. Així, cal que la UE compti amb un pressupost comú significatiu. En aquests moments, el pressupost de la UE representa prop d’un 1% del PIB. ICV aposta per fer créixer aquesta xifra fins el 5%, com a mínim. Cal també dotar la Unió Econòmica i Monetària amb un marc institucional i normatiu que permeti l’emissió de deute (els eurobons), per tal de reduir la pressió sobre el deute públic dels estats i per tal de finançar polítiques anticícliques a desenvolupar en el futur per la pròpia UE.

– Cal que la UE (o la zona euro) pugui adoptar decisions en matèria de fiscalitat per majoria i no per unanimitat com fins ara. Si els estats han renunciat a tota la sobirania en matèria de política monetària, poden renunciar al dret de veto sobre la política fiscal. Això significaria poder avançar en dues dimensions. En primer lloc, ICV defensa la creació de dos impostos en l’àmbit de la UE: un sobre les emissions de CO2 i un altre sobre les transaccions financeres especulatives. Aquests impostos permetrien desincentivar comportaments irresponsables ambientalment, socialment i econòmicament i contribuirien al pressupost comunitari. En segon lloc, la UE (o si més no l’UEM) ha de tenir els instruments per tal d’harmonitzar (a l’alça) els impostos de societats i sobre les rendes del capital, per tal d’evitar la pràctica del dumping fiscal, que desencadena curses competitives entre estats per rebaixar la pressió fiscal.

– El Banc Central Europeu té l’obsessió de demostrar als mercats de capitals i de divises que, malgrat que l’euro no és una moneda normal (en no estar acompanyada d’una arquitectura institucional normal), els seus gestors estan completament compromesos amb la mena de polítiques que protegeixen els seus interessos: estabilitat de preus, manteniment del valor de l’euro. Al contrari del que passa amb la Reserva Federal dels EEUU, per exemple, el BCE no té com a objectiu el creixement i la creació d’ocupació, només el control de la inflació. Al contrari del que estan fent la Reserva Federal dels EEUU i el Banc central del Regne Unit, el BCE no ha adoptat polítiques de flexibilització quantitativa (augment de la massa monetària). A diferència de la Reserva Federal, que compra contínuament deute del Tresor, el BCE no pot comprar deute directament dels estats i s’ha de limitar a fer-ho en el mercat secundari, i encara amb gasiveria. La mateixa lògica explica que el BCE augmentés els tipus d’interès en plena crisi, quan la resta de bancs centrals estaven abaixant-los. Cal acabar amb aquest estat de coses. ICV defensa que el BCE pugui desenvolupar polítiques monetàries expansives i actuar com a garant d’últim recurs del deute dels estats (o dels eurobons, quan es creïn).

La sortida de la crisi passa per enfortir les capacitats de la UE per fer-hi front. I més a llarg termini, la pervivència de l’Estat del Benestar i del projecte d’una societat igualitària depenen de tenir una UE diferent i més forta.

Nova reflexió de Krugman de les que esberlen determinades concepcions tendencioses de la realitat europea actual. Coincideixo amb la idea central: el problema no és ni un excés d’Estat del Benestar ni un excés de dèficit/deute, sinó una manca d’estructures que facin de contrapès a la política monetària. En aquest context, allò que em preocupa és que les solucions que alguns semblen predicar (austeritat i dèficit zero com a mantres quasi-màgics) parteixen de l’anàlisi equivocada, i si se’n surten ens podem trobar amb un euro-forat encara més gran. I és que en el camí cap a l’Europa política no estem en un simple impasse, sinó en un veritable punt d’inflexió, més ens convé no oblidar-ho.  

Què li passa, a Europa?, per Paul Krugman (publicat a l’Ara, 04.03.12)

Aquí a Portugal les coses estan fatal, amb un atur que s’enfila per damunt del 13%. Encara estan pitjor a Grècia i Irlanda, i es podria dir que també a Espanya, i sembla que el conjunt d’Europa torna a entrar en recessió.

¿Per què Europa s’ha convertit en el malalt de l’economia mundial? Tothom sap la resposta. Però, per desgràcia, la major part del que la gent sap no és cert i les falsedats que circulen sobre les tribulacions europees perverteixen el nostre discurs econòmic.

Si llegim un article d’opinió sobre Europa -o, massa sovint, un reportatge suposadament objectiu-, el més probable és que ens trobem amb un dels dos discursos possibles: el relat republicà i el relat alemany. Cap dels dos encaixa amb els fets.

El relat republicà -que és un dels principals temes de la campanya de Mitt Romney- és que Europa té problemes perquè s’ha esforçat massa per ajudar els pobres i els desafortunats, de tal manera que ara estem veient l’agonia de l’estat del benestar. Aquest relat és, per cert, un dels favorits de la dreta: el 1991, quan Suècia estava immersa en una crisi bancària provocada per la desregulació (¿us sona?), el Cato Institute va publicar un informe triomfal en què es deia que això demostrava el fracàs del model de l’estat del benestar.

¿Ja he dit que Suècia, que encara té un estat del benestar molt generós, brilla en l’actualitat pels seus resultats, amb un creixement econòmic més ràpid que el de qualsevol altra nació rica?

Però anem a pams. Fixem-nos en els 15 estats europeus de l’eurozona (deixant de banda Malta i Xipre) i classifiquem-los segons el percentatge del PIB que invertien en prestacions socials abans de la crisi. ¿Que potser els atribolats GIPSI (Grècia, Irlanda, Portugal, Espanya i Itàlia) destaquen per tenir un estat del benestar inusualment generós? No; només Itàlia estava entre els cinc primers, i tot i així el seu estat del benestar era més modest que l’alemany.

Per tant, els excessos de l’estat del benestar no són la causa dels problemes.

Parlem ara del relat alemany, segons el qual tot es redueix a una qüestió d’irresponsabilitat fiscal. Sembla que això encaixa amb el cas de Grècia, però amb cap altre. Itàlia va incórrer en dèficits els anys previs a la crisi, però eren només lleugerament superiors als alemanys (l’elevat deute italià és un llegat de les polítiques irresponsables de molts anys enrere). Els dèficits de Portugal eren considerablement més baixos, mentre que Espanya i Irlanda, de fet, tenien superàvit.

Ah, i pel que sembla, els països que no formen part de l’eurozona poden incórrer en grans dèficits i assumir grans deutes sense fer front a cap crisi. La Gran Bretanya i els Estats Units poden demanar préstecs a llarg termini amb uns interessos del voltant del 2%, i el Japó, que està molt més endeutat que cap altre país europeu, Grècia inclosa, paga només l’1%.

En altres paraules, l’hel·lenització del nostre discurs econòmic, segons el qual tots, amb un any o dos de dèficit, esdevindrem una altra Grècia, és absolutament equivocat.

Aleshores, ¿què li passa, a Europa? La veritat és que el problema és sobretot monetari. En instaurar una moneda única sense les institucions necessàries perquè funcionés, Europa va reinventar eficaçment els defectes del patró or, uns defectes que van tenir un paper fonamental en la causa i el manteniment de la Gran Depressió.

En concret, la creació de l’euro va fomentar una falsa sensació de seguretat entre els inversors privats, cosa que va desencadenar uns fluxos de capital enormes i insostenibles cap a tots els països de la perifèria europea. A conseqüència d’això, els costos i els preus van pujar, la indústria va deixar de ser competitiva, i els estats que amb penes i treballs tenien una balança comercial equilibrada el 1999 van començar a incórrer en grans dèficits comercials. Aleshores es va acabar la festa.

Si els estats perifèrics encara tinguessin la seva pròpia moneda, podrien i haurien de fer una devaluació per recuperar ràpidament la competitivitat. Però no la tenen, i això vol dir que estan condemnats a un llarg període d’atur massiu i de lenta i destructiva deflació. Les crisis del deute són principalment una conseqüència d’aquesta trista perspectiva, perquè les economies deprimides porten a dèficits pressupostaris i la deflació augmenta la càrrega del deute.

Ara bé, entendre la naturalesa dels problemes d’Europa només reporta uns beneficis limitats als mateixos europeus. Els països afectats no tenen en perspectiva més que males opcions: o suporten els patiments de la deflació o prenen la mesura dràstica d’abandonar l’euro, cosa que no serà políticament viable fins que totes les altres opcions fracassin (una situació a la qual sembla que Grècia s’aproxima). Alemanya podria ajudar-les si revoqués les seves mesures d’austeritat i acceptés un augment de la inflació, però no ho farà.

A la resta de nosaltres, però, ens interessa molt que les coses millorin a Europa, perquè els discursos falsos sobre el Vell Continent es fan servir per impulsar polítiques que serien cruels, destructives o totes dues coses. La pròxima vegada que sentiu algú que citi l’exemple europeu per exigir la destrucció de la nostra xarxa de protecció social o retallar la despesa com a resposta a una economia profundament deprimida, vet aquí el que heu de saber: no té ni idea del que diu.

El procediment de l’article 7.1 del Tractat de la Unió Europea permetria obrir un procés clar i just per esclarir punts com: la independència del poder judicial, la independència de l’autoritat de protecció de dades, les condiciones per la justa competència i el pluralisme polític, la denominada “llei d’estabilitat”  que sotmet un règim d’impostos sobre la renta a una majoria de dos terços i a les lleis que concedeixen a la majoria política el dret de nombrar funcionaris per un període inusualment llarg, cosa que afectarà a governs futurs.

Foto: acció de protesta contra les mesures d’Orban durant la seva compareixença davant del PE, el mes de gener de 2011