Avancem cap a una unió política mundial.
Hi ha una certa evidència empírica que els humans tendim a unitats polítiques cada vegada més grans, en últim terme a una unió mundial. Però aquestes unions no es presenten com un fi en si mateix, no tenen existència pròpia (biològica), no pensen, no senten, no desitgen, són els individus que les fan existir (no puc anar a sopar amb Catalunya, o amb Europa, amb la Humanitat, no “existeixen” biològicament). Quan aquestes entitats prenen decisions, exigeixen, és algú que ha pres la decisió i l’ha imposat. La justificació d’aquestes entitats, el seu fi, són els individus mateixos que les composen, el desenvolupament de les potencialitats humanes individuals. Segurament la voluntat dels individus d’eliminar les guerres, procurar la justícia i el creixement personal. Tanmateix, la mateixa evidència empírica ens diu que les unions imposades no compleixen aquestes condicions i són viscudes com a opressió, ofeguen l’individu que llavors lluita activament o passiva per alliberar-se’n. La primera condició necessària per avançar cap a una unió política és que sigui lliurement volguda per totes les parts. El dret d’autodeterminació de tots i cadascun dels pobles que formen la unió.