El sistema de votar persones és pervers.
Votar persones, en la mesura que el sistema requereix costoses campanyes electorals, reprodueix les desigualtats econòmiques, tendeix a guanyar qui inverteix més diners, i més quan els poders econòmics ja han preparat el camí a través del control dels mitjans de comunicació. Els partits polítics necessiten crèdits que els proporciona la banca, i que després misteriosament en molts casos són perdonats.
Votar persones crea polítics professionals. Persones especialitzades en la política que monopolitzen el coneixement dels fils que mouen el sistema. Persones que depenen de la política perquè ja no tenen altre forma de guanyar-se la vida per mantenir el nivell social assolit. Persones que adjudicaran contractes econòmics milionaris i que, per això, rebran propostes de comissions il·legals.
Votar persones crea infantilisme polític en la resta de la població. Com que ja hi ha qui fa política per mi, no hi ha pràctica política, no hi ha coneixement polític. Les companyes polítiques, com la publicitat, es dirigeixen al sentiment i al desig que permet convèncer més fàcilment al consumidor de la política, sense demanar-li un esforç seriós de comprensió.
Votar persones, en concentrar el vot en els grups que tenen possibilitats, tendeix a eliminar la diversitat de propostes polítiques. I en fer això procura la mediocritat de tot el sistema. Sabem que sempre els gran canvis comencen per minories, perquè la veritat no es mostra de manera fàcil.
Votar persones tendeix a eliminar la representació dels diferents, que sempre són minories, com a molt tolerades per la majoria.
Votar persones exigeix líders, que com a superhomes se’ls demanarà suplir totes les deficiències del sistema i ser capaços de fer allò que no pot fer el sistema: assegurar la preponderància de la política sobre la crematística i els interessos de l’aparell burocràtic general i del partit.
Per tot això i tantes altres coses, el sistema de votar persones té un pendent natural cap a l’oligarquia i la subordinació al poder crematístic, que només es podrà contenir momentàniament quan es doni una forta mobilització social que promogui polítics virtuosos 100%, pràcticament «sants» més enllà de les possibilitats d’un ciutadà normal, i per tant més enllà del govern del poble normal, més enllà de la democràcia.
La utilització del mot “perversió” en el títol d’un escrit ens connecta immediatament amb l’ètica i ens avisa d’una pràctica que no s’avé amb la rectitud moral socialment admesa, però que no s’hi oposa obertament i explícitament sinó que s’executa aprofitant-se dels propis fonaments de l’ètica que resulta burlada. Té doncs aquest mot una doble reprovació implícita, l’obtenció d’un resultat que és un incompliment absolut d’una norma social de convivència, i l’ús abusiu i torçat d’unes normes establertes per facilitar un resultat del tot oposat a l’obtingut. Hi ha doncs en el títol l’anunci d’una denúncia d’un frau doble, el del resultat i el del mal ús dels instruments posats a disposició dels actors.
En una bona reflexió, un judici accentuadament negatiu com el que es deriva de la qualificació de “pràctica perversa” no ha de ser emès a la lleugera, especialment si va en contra d’una institució social jeràrquicament important com és l’elecció dels representants en el sistema de govern polític, la qual es considera normalment en els temps actuals com element essencial del sistema democràtic, que ja sabem per experiència històrica que és el menys dolent de tots els possibles que l’evolució humana ha enginyat fins ara. En les joves democràcies com la nostra, tan imperfecte i tan limitada que a voltes sembla que tingui el gruix d’un vernís nanomètric, tenim el record i les permanències encara molt vives de les perversions i abusos consubstancials a la dictadura militar, i per tant desacreditar el sistema de representants per elecció lliure no resulta d’entrada una tesi excessivament atractiva.
Des de les democràcies més consolidades també s’han alçat veus advertint de les amenaces a les que està sotmès aquest sistema imperfecte i perfectible que és el limitat sostre on hem arribat per governar-nos, i pot ser la més rellevant ha sigut la de l’ex-President Jimmy Carter quan feu públiques les seves reserves en relació a la Sentència del Tribunal Suprem dels Estats Units de Nord-Amèrica del 2010, que liberalitzà les aportacions econòmiques a les campanyes electorals, conegudes com les super-PAC, la qual cosa provoca que els lobbys d’interessos dels més rics tinguin un avantatge evident en les conteses electorals. En Joan Juhé va més enllà de Carter, doncs si bé coincideixen ambdós en que el sistema de finançament de les campanyes electorals corromp el sistema, el nostre mestre en filosofia hi veu la perversió en el propi fet d’haver de fer campanya, i inclusivament més enllà d’aquest fet considera que la representació personal és en si mateixa perversa, i tant al principi quan fa referència a la democràcia atenenca com a la fi de l’article quan esmenta el sistema d’elecció català desaparegut amb l’ocupació borbònica que encara està en peu de guerra, penso que avança que el sistema d’insaculació –és a dir el sorteig- per a ell és millor que no el d’elecció personal, i coherentment amb això desaprova l’exercici de la política com a pràctica professional.
Si tot va bé, aviat totes aquestes qüestions seran importants en el nou marc constituent de Catalunya. De fet ja hi han multitud de reflexions i diagnosis sobre la renovació de la pràctica política, però no sé de cap moviment que vagi tan enllà com el nostre crític, i no sé tampoc si defensa aquestes tesis en alguna organització, però si que hi ha un punt de coincidència respecte la no professionalització de la política amb les propostes de “Procés constituent” i en gran part també respecte el mandat de les Assemblees als representants de la CUP. Afortunadament els representants de les CUP foren elegits per les Assemblees, i dic afortunadament especialment per a la pròpia CUP perquè tingueren l’encert d’elegir sense masses errors els més comunicatius, els més bons oradors, els més desperts i els més preparats. A través del sorteig solament en mil·lennis es podia donar aquesta coincidència perquè l’organització compte amb milers de militants. Vull dir que en el procedir de les CUP, per posar l’exemple més reeixit i participatiu de la nostra història, no hi veig cap perversió, i un clar exponent que el problema no és l’elecció en si, sinó el control dels electors sobre la tasca política dels electes.
I a partir d’aquesta reflexió em pregunto: si quan tinc un problema legal, vaig a buscar un professional que m’escolti, m’orienti, m’ajudi a prendre la decisió que solament a mi em correspon, i em defensi després davant dels contraris i davant d’un tribunal, perquè no poden existir professionals de la política que escoltin el grup o moviment que està amb una sintonia bàsica amb ells mateixos, l’orientin raonadament pel coneixement del govern, les lleis, l’administració, la diplomàcia, l’ajudi a prendre les decisions col·lectives i després les defensi davant dels altres defensors d’opinions i interessos diferents i contraris? Si el tema clau és que l’advocat, o qualsevol altre professional, el pots acomiadar quan no faci la seva feina a la teva conveniència i d’acord amb allò que s’ha treballat, perquè el polític no està sotmès igualment a aquesta norma elemental?
El sistema de partits borbònics és un oligopoli ocupat i dominat pels interessos dels lobbys i és doncs una perversió de la democràcia, però això no significa que el sistema d’elecció lliure de representants sigui una perversió. Al meu entendre tota la problemàtica neix en el mimetisme parcial i prudent de les fidúcies econòmiques en la política, però segur que ja hi haurà ocasió de parlar-ne més endavant. Els criteris de prudència de finals del segle XVIII no ens poden condicionar la pràctica política de les societats avançades del segle XXI, quan a més les tecnologies de la comunicació ens permeten una responsabilitat política personal propera o superior a la dels atenencs.