Una semblança extraordinària entre el nàhuatl i el català la trobem en el mot que utilitzen per referir-se a la papallona. I és que la màgia de les paraules, la meravella de la diversitat lingüística, no té límits. Quan penses que res no et pot sorprendre, algú et proporciona informacions valuoses. Gràcies, Tísner!. Per cert,
Avui fa dos mesos, va néixer la Roser, una preciositat, la meva filla. Com que fa molt de temps, ja, que no escric a Holotúria, aprofito els primers seixanta dies de vida de la Roser per encetar un nou cicle (espero que suficientment inspirat) com a blocaire. Per tal d’anar-la preparant per la “democràtica” monarquia
Ahir es va estrenar, a Vilafranca del Penedès, ?Coronel Macià?. Val a dir que la pel·lícula no deixa indiferent, ans al contrari. De fet, hi ha moments en què tan sols el vestuari ens permet de situar l?acció a principis del segle XX. I és que, volgudament o no, alguns dels comentaris que fan els protagonistes
Com que he descobert la manera d’incorporar imatges (amb un tamany adequat) al bloc, aquí teniu la fotografia d’una formiga aranesa. Si algú sap a quina espècie pertany, estaria bé que ho compartís!
A Sant Esteve Sesrovires s?ha convocat una manifestació silenciosa i pacífica contra aquest partit paranoic. Deixant de banda l?oportunitat d?aquesta iniciativa, voldria fer un parell de reflexions al respecte. Quan, un mal dia, els representants d?aquest ?partit? es van presentar en públic a Vilafranca del Penedès, vaig poder viure, en la meva pròpia pell, un
Darrerament em sento especialment musical i, com que en Xavier Mir (bloc) ja analitza l?actualitat política amb molt de sentit comú (sentit català, naturalment), volia compartir amb vosaltres una versió dels Rolling Stones de ?Love in vain? de Robert Johnson que m?agrada molt!
Mentre intento centrar-me, després del parèntesi de Setmana Santa (nom a canviar, des del meu punt de vista), va i llegeixo a l’e-notícies que NOMÉS un 14,5% de catalanes i catalans volem la independència. Evidentment, és, tan sols, qüestió d’interpretacions. Qui hauria dit, uns anys enrere, que l’independentisme no tan sols es mantindria, sinó que
Enmig de tantes garrotades, resulta que els espanyols veuen injust que no es respecti l?autogovern d?un poble i que s?imposi en un territori històric l?adopció d?un altre idioma, importat amb la immigració legal impulsada per l?Estat. És clar que no fan referència a Catalunya, sinó al Tibet, i parlen amb el Dalai Lama i no
Aquesta cançó de Víctor Jara, assassinat pel règim d?en Pinochet, se la dedico a aquells que ens fan ballar el cap per no se sap quins interessos i que després, a l?hora de la veritat, no saben estar a l?alçada.
En primer lloc, deixar-nos estar de preguntetes oportunistes i pensades, únicament i exclusiva, per dividir encara més (si és que això és possible) el sobiranisme d?aquest país. I ho dic com a republicà convençut, com a independentista radical (d?anar a la rel de la qüestió) i com a militant d?un partit en hores baixes però
Ahir, gràcies a TV3, vaig recuperar l?optimisme en veure les cares dels màxims representants polítics del nostre país al darrer concert d?en Lluís Llach. Que en feia, d?anys, que no se sentien paraules compromeses com les que va dir, ahir, en Lluís Llach. I què malament que s?ho van passar en Mas, en Puigcercós i
Deixant de banda el fet, innegable, que la música anglosaxona m?ha influït molt (suposo que com a la majoria de la gent de la meva generació), hi ha determinades creacions que escapen, al meu entendre, a qualsevol classificació més o menys pejorativa. És el cas de Joe Satriani, un famós desconegut, i de la seva meravellosa
Aquest és, tan sols, un exemple de les campanyes ?blaveres?, tolerades pel govern espanyol i promogudes activament per la Generalitat Valenciana (que, dit sigui de passada, tot el valencià que coneix, el du al nom). Evidentment i afortunadament, no totes les persones del País Valencià pensen així, però són moltes i desacomplexades. Per cert, molt
Darrerament hem pogut escoltar tota mena d’idees estrambòtiques, com ara la proposta de celebració d?uns Jocs Olímpics de Nacions Sense Estat (d?ara endavant, JONSE) o l?acceptació de les enèsimes retallades constitucionals de l?Estafatut (que està fotut, si em permeteu l?acudit de baix nivell). Em permetré, per començar, de defensar el paper d?un polític que ha patit,
Deixant de banda el debat sobre la seva biografia, sobre les seves aportacions al Govern de la Catalunya republicana, en Lluís Companys se sacrificà per uns ideals, va ser coherent. El panorama polític català, amb acusacions creuades de ?xarneguisme? i de traïció, amb l?aparent pèrdua de rumb de partits històrics de totes les tendències i