Holotúria

Deixant de banda el debat sobre la seva biografia, sobre les seves aportacions al Govern de la Catalunya republicana, en Lluís Companys se sacrificà per uns ideals, va ser coherent.

El panorama polític català, amb acusacions creuades de ?xarneguisme? i de traïció, amb l?aparent pèrdua de rumb de partits històrics de totes les tendències i amb una separació creixent entre la societat civil i aquells que, se suposa, la representen, em suggereix que aquell sacrifici personal, en tant que símbol de la resistència del nostre poble, fou en va, que l?hem oblidat.

I no ho dic, que quedi ben clar, perquè el President sigui el senyor Montilla, ni perquè l?Artur Mas pactés un estatut ?retallat?, ni perquè ERC hagi passat de ser un partit minoritari a esdevenir un partit de govern. Ho dic perquè, com a societat, en conjunt i salvant algunes notables excepcions, estem acceptant com a normal la nostra relació amb Espanya, el constant i descarat menyspreu de bona part dels nostres veïns envers la nació catalana, estem entrant, lentament, en el joc polític espanyol convençuts que, amb la paraula i el raonament constant, podrem convèncer millor que no pas vèncer.

Vivim, al meu entendre, uns moments de constant pessimisme, de retrets que no faciliten, ni de bon tros, que l?estat d?ànim del nostre poble millori. Darrerament, només faig que sentir a parlar d?estratègies a curt o a llarg termini (de ben segur que raonades i necessàries) que afegeixen desencís a la il·lusió del poble de Catalunya, que es va esmorteint a mesura que polítics de totes les tendències demanen que mantinguem els nostres sentiments amagats, serens, diuen.

Proposo, per tant, una solució constructiva, que dignifiqui el nostre poble d?una vegada per totes, proposo la creació d?una força política d?unitat, avui, aquí, que deixi de banda els equilibris de poder, que arraconi les diferències personals i les tendències polítiques. Que posposi el debat entre dretes i esquerres fins que no disposem d?un Estat Català, lliure d?una vegada.

Sé que aquesta no és una idea original, ni fàcil, però estic convençut que és la nostra única oportunitat. Tot passa, és clar, per la necessària entesa entre CiU, ERC, PSC, IC-V, CUP, PRC, etcètera, que són els qui han de demostrar que volen una Catalunya lliure. Cal, per tant, un trencament amb la dinàmica a la que ens tenen acostumats tots plegats. La dificultat d?aquesta unitat rau, malauradament, en el fet que, veritablement, el sentiment sobiranista no és majoritari a Catalunya però sí que ho és l?ús de la seva estètica, rau en la poca confiança dels nostres partits polítics en ells mateixos, com a representants del poble.

No valen més excuses, més retòrica, passem a l?acció, unim-nos, sense fissures, estenem el model valencià per tots els Països Catalans, parlem amb una sola veu i així, només així, els espanyols ens sentiran!.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!