Objectiu Shambhala

sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Arxiu de la categoria: país

Sabrem què és ser un poble

La presentació del llibre se Súmate de fa pocs dies m’ha emocionat. És una crònica amb un olor d’epifania: espanyols se senten part d’un poble (català). No ho havien sentit abans, potser pensaven que en feien prou essent del poble espanyol, tot i viure en un territori on històricament hi viu un altres poble. Però aquest és un país obert. Sense haver de renunciar al seu poble d’origen, si ells volen, els volem en poble originari d’aquesta terra, que ells -en ser-ne- transformen. Així, ara ens reconeixem com un poble amb dues llengües. (poble=nació).

Em fa fer un pas enrere per intentar entendre “què és un poble?”. És -crec- un espai col·lectiu de pertinença forjat amb el donar i el rebre mutu.

Per exemple, això em recorda la discussió amb companys sobre la no pertinença d’alguns col.lectius subsaharians al poble. Ni se senten integrats, ni tenen cap respecte pel català, ni se’ls espera en cap procés d’aquí. De moment no han arrelat, tot i els ‘certificats d’arrelament’ que demanen. Perquè? ens preguntàvem. Crec que perquè de moment tenen tant poc, necessiten tant, que no poden donar res. El només rebre i no donar els té al marge de la col·lectivitat. El dia que aportin alguna cosa (una festa per exemple, que pugui ser entesa i viscuda pels autòctons) dins una altra cosa de la nostra cultura, primer, transformaran la nostra amb mestissatges de la seva, segon, vivenciaran que també són catalans, es reconeixeran d’aqui (alhora que del seu origen). Per fi aterraran.

El donar i rebre dels castellans d’origen és més intens i durador. Els ha fet descobrir que Catalunya també és un poble amb ells, no és menys, és més. Que només podien donar i rebre en el territori real on viuen i amb el poble originari que s’han trobat en arribar. En cas contrari es troben com aquests funcionaris de l’Estat que estan a Catalunya de pas, que no hi volen cap arrel, com passant-hi de puntetes per no contaminar-se.

Què passarà amb aquest poble el 9N? Doncs que per primer cop en 300 anys -col·lectivament- ens experimentarem autoreferenciats. Vull dir sense tenir en compte el referent espanyol: farem el que volem diguin el que diguin Sud enllà. Diran “inconstitucionals!” i aquí sentirem ploure. I per postres ho vivenciarem com un pas natural, sense por…. a les hores serem imparables. Mentalment ja haurem experimentat com es viu sense tenir en primer pla referents de fora del Principat. Si tenim algun por serà per alguna cosa real, no per trencar un marc on pensàvem que hi érem, que era nostre. En resum serem un poble que es reconeix poble, que fa de poble. Sabrem vivencialment el sentit profund de ser d’aquest poble.  Per poc perceptius que siguem estarem en contacte amb el nostre inconscient col·lectiu.

La darrera mostra: és per l’inconscient col.lectiu que el dia de la trencadissa dels partits proconsulta, a la que en Mas va oferir el succedani de consulta, sense cap coordinació explícita ni consigna, la majoria sabíem que el 9N s’havia d’anar a votar peti qui peti. Aquest moviment col.lectiu ha omplert de sentit el nou 9N i porta la iniciativa i el ritme. En Mas i els partits van darrera. I després va Madrid (que diguin el que vulguin!).

Deixarem ja de mirar-nos amb referents aliens… aquest vinyeta ja no tindrà sentit:

Publicat dins de país, psicologia i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Catalunya-España

Ara que anem cap a una guerra amb España pot ser interessant mirar què pot dir-nos la psicologia jungiana al respecte. Em refereixo en concret a fer servir el concepte d’Ombra, de C. Jung.
Resumint, ombra és aquell “lloc” de la psique on hi posem tot el no volem veure. Tots els atributs tenen una polaritat, però si jo només vull ser conscient d’un pol, l’altre no desapareix, el deixem tancat a l’ombra. L’interessant del cas és com funciona aquest mecanisme del jo: per una part la qualitat que hem desterrat la veiem projectada en els altres (per poc que ens ofereixin un penjador, resseguida hi pengem la peça de roba de la que no volem ser conscients), i per altra part l’energia oculta fa tots els possibles per “fer-se veure”, i, com el bufó a la cort, emergeix compulsivament en el moment més inoportú (et posa en evidència, però reacciones “jo no soc així”… però sí que ho ets, a l’ombra sí). Conseqüentment no et pots veure allò que no vol ser vist: necessites que els altres et facin de mirall. Són els altres el que veuen de què vas, de què t’ocultes. La consciencia sempre tendeix a ser complerta, a considerar les dues parts de qualsevol polaritat; la quan cosa no implica haver de fer el que no vols; pel contrari, si veus les dues parts n’ets realment lliure perquè pots escollir de veritat.
Un exemple de caricatura: la família A i la B. Les dues tenen els estalvis invertits  a la borsa. A és tant conscient de la prosperitat com de la ruïna. Ara que la borsa baixa, A segueix a diari les cotitzacions, canvia les inversions si pot, inclòs perdent-ne alguna part, i fa el que pot previsorament per si les coses van a pitjor; estan tots estrenyent-se el cinturo. B no vol saber res amb la potencial ruïna, ni s’ho permet imaginar, és tabú. No segueix la borsa, van gastant com quan es van enriquir, es comporten com nous rics, creuen que tothom els donarà crèdit sempre. Quina família acabarà millor? Quina té més poder real o serà més realista?
Com aplicar això a les dues personalitats, les d’España i de Catalunya? (si som una nació, tenim personalitat pròpia com a col.lectivitat). Quina és l’ombra de Catalunya? La covardia.
Fa temps que m’ho van dir, observo, i crec que és encertat. No volem veure la nostra covardia. Venim d’una derrota per segle. És molt dolorosa. Així anem de “valents”, com si tinguéssim poder real. Però els espanyols ens tenen ben calats, saben que poden fer-nos qualsevol cosa (una sentència roí p.ex.), que protestarem molt com si haguéssim de canviar alguna cosa, però que tot quedarà en manifestacions, gestos i declaracions. Seguirem fent-nos veure que som un país normal, cadascú a la seva, sense haver canviat res, ni dins ni fora.
Tot això de la suposada “amabilitat” canviant d’idioma quan et parlen castellà, la “pedagogia” per explicar-los Catalunya, l’etern “federalisme”, o la famosa “cohesió” social per la que sacrifiquem la personalitat, o la “unitat” per evitar que els espanyolistes es presentin tal com són a Catalunya, i tantes altres coses, no són més que tics compulsius  que no s’aguanterien si no fos per la covardia que ens amaguem.
I España? Quina ombra té? Crec que la inconsistència, el tinglado. A l’extrem esperpèntic en diuen “pelotazo”. Per això van de xulos, fent veure que darrera la façana hi ha quelcom semblant a una essència natural. Tenen estat sense nació, i fa molt temps que intenten vertebrar una “nació” impossible. Tot per no veure que no hi ha més vertebració d’aquest suposada nació sobirana, que un exercit, uns cossos de l’estat, una caverna mediàtica i un PPPSOE (curiosament formats per elits aquests cossos)… que no és poc. Déu n’hi do, però en el fons inconsistent.
Sembla com si la missió d’uns sigui mostra-li les febleses a l’altre, com fent-li el favor de que completi la consciència que té de si mateix.
25/12/2011
Publicat dins de país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari