Pilar Gómez Rodríguez signa avui una reflexió a La Nueva Revista ¿Quién es Christopher Rufo? A raíz de su nuevo libro, The Economist se fija en Christopher Rufo. El estratega de la derecha, fustigador de la teoría crítica de la raza, puede «marcar el paso en la contienda presidencial de 2024 en Estados Unidos», según
Avui, Henry Kissinguer en fa cent, un fet comentat arreu del món, també per Vicent Partal a Vilaweb amb un article desencertat: “Henry Kissinger: el criminal elegant fa cent anys“. Personalment, no gosaria signar un escrit com aquest perquè no tinc prou elements per abastar tots els aspectes de la trajectòria de l’antic secretari d’estat
Gairebé vuitanta anys després de la derrota militar del nazisme i del feixisme creix la preocupació arreu d’Europa per un eventual renaixement d’aqueixes ideològies sota altres formes que les històricament conegudes -i vençudes-, alhora que apareix també un neo-antifeixisme arbitrari i selectiu que abusa de la deslegitimació necessària del feixisme per desqualificar adversaris ideològics, de
Els resultats electorals a Suècia (11 de setembre) i Itàlia (abans d’ahir) han estat èxits esclatants de coalicions de partits de dreta, amb components nacional-populistes (impròpiament denominats post-feixistes) transformats en partits civilitzacionals que han fet bandera de la defensa de les respectives pàtries i les formes de vida occidentals enfront les elits tecnocràtiques multiculturalistes. Significativament,
Ahir, la revista “Front Populaire” va publicar el segon lliurament del treball de Pierre-André Taguieff sobre Alexandre Dougine. Crida l’atenció el bon nombre de comentaris hostils a Taguieff per part dels sobiranistes francesos pro-russos: “Images et visages du mage Douguine Lors de la conférence politique du Mouvement social-politique panrusse Eurasia, le 1ermars 2002, Douguine dressait
Ahir, la revista “Front Populaire”, (promoguda per Michel Onfray), publicà la primera part de l’anàlisi que Pierre-André Taguieff (sovint esmentat en aqueix bloc) fa del pensament d’un dels ideòlegs de l’actual imperialisme rus. “Depuis la mort de sa fille dans un attentat à la voiture piégée, l’idéologue russe Alexandre Douguine interroge les médias français. A
Un dels fenomens sorprenents -per l’aparent èxit fulgurant que aqueix corrent de pensament ha assolit al món acadèmic, mediàtic i polític eurooccidental- és el denominat wokisme (acollit acríticament entre el progressisme abstracte nostrat, sempre disposat a afegir-se a qualsevol proposta menys a la defensa de la catalanitat). Anteriorment, he reproduit articles de Lorenzo Vidino, Evelyne
L’etapa històrica que va començar el 9 de novembre del 1989 amb la caiguda del mur de Berlín es pot donar per closa el 24 de febrer d’enguany amb la guerra desfermada per Rússia contra Ucraïna. Encara no s’ha trobat una denominació per designar aqueixos trenta-tres anys ja que l’esperança de llibertat que es va
Lorenzo Vidino és un professor italo-americà, director del programa sobre l’extremisme a la Universitat George Washington, autor de l’estudi, «La montée en puissance de l’islamisme woke dans le monde occidental», per encàrrec de la Fondation pour l’Innovation Politique (Fondapol, 2022), un think tank liberal europeu. En aqueix estudi analitza els lligams entre wokisme i islamisme,
La teoria de la interseccionalitat és una eina creació intel·lectual inicialment pensada per comprendre de manera crítica la multidimensionalitat de les relacions de dominació al si de les societats contemporànies. Pel lingüísta francès Jean Szlamowicz: «L’intersectionnalité est une revendication militante qui n’a aucune réalité scientifique», segons explica encertadament ahir a Le Figaro. La sociòloga alemanya
Ahir, Le Figaro, publicà aqueix article de l’historiador Max-Erwann Gastineau, autor de “Le Nouveau procès de l’Est” (Éditions du Cerf, 2019), que explica una de les causes profundes de l’atac de Rússia contra Ucraïna, el propòsit de separar definitivament el món rus d’Europa occidental i els principis democràtics que teòricament representa. El problema de Putin
El poble d’Ucraïna paga amb sang la impunitat dels estats genocides, Rússia i els còmplices que ahir li van fer costat a l’assemblea general de l’ONU (Síria, Corea del Nord, Bielorússia i Eritrea) o es van abstenir (Xina, Iran). No hi ha capacitat immediata de la comunitat internacional per aturar l’agressió d’un estat totalitari que
Fa trenta anys Francis Fukuyama va errar pensant que la ciaguda del règim soviètic obriria definitivament un món globalitzat pel liberalisme polític i econòmic. El capgirament actual situa les societats obertes occidentals al llindar de la fallida a mans de règims totalitaris, de caràcter tardocomunista xinès i rus, i islamista, iranià, que tenen en comú
L’eix Rússia-Xina-Iran té per objectius immediats atacar Ucraïna, Taiwan i Israel. No al mateix temps. El primer pas és Ucraïna, i sobta que desperti tan poca solidaritat social (on són els pacifistes nostrats ?) quan ens afectarà de ple, i intensament, en la nostra forma de vida. Catalunya no és un actor internacional però el
Els totalitarismes tardocomunistes i islamistes representats per aqueixos tres estats coordinen les respectives estratègies que tenen respectivament com a objectius immediats Ucraïna, Taiwan i Israel, però en darrer terme del que es tracta és d’abatre les societats obertes occidentals que són referents pels pobles que estan sotmesos a la dominació que aqueixos règims exerceixen. A