L’etapa històrica que va començar el 9 de novembre del 1989 amb la caiguda del mur de Berlín es pot donar per closa el 24 de febrer d’enguany amb la guerra desfermada per Rússia contra Ucraïna. Encara no s’ha trobat una denominació per designar aqueixos trenta-tres anys ja que l’esperança de llibertat que es va escampar amb la desarticulació del sistema soviètic -dins i fora de l’URSS- va ser ràpidament ensombrida per l’atac jihadista l’11-S del 2001. Les cabòries de Francis Fukuyama sobre la fi de la història i l’hegemonia definitiva i global del liberalisme econòmic i polític de matriu occidental, dissortadament, no s’han fet realitat. Ans al contrari, l’emergència de règim totalitaris i genocides, articulats per l’eix Rússia/Xina i Iran, ha liquidat per la via dels fets la universalització dels Drets Humans ideada l’any 1945 per evitar noves guerres mundials. Les Nacions Unides, i els altres organisme internacionals bastits que n’han emanat (UNESCO, OMS, FMI, TPI, …) han perdut irreversiblement la capacitat de ser globalment respectats. El món retorna a la divisió en blocs, aqueix cop basats en models civilitzacionals més que en ideologies polítiques contraposades, ja que elo capitalisme és l’únic comú denominador a escala planetària. Un dels parers més lúcidamente exposats sobre el trasbals global en curs és l’expressat pel veterà polític liberal canadenc Michael Ignatieff, publicat al think tank, promogut per Yascha Mounk, Persuasion el proppassat 14 de març: “History Brought Us Here. But Ukraine’s heroism reminds us the future belongs to the free.”
Significativament, el dret dels poble a l’autodeterminació com a principi apte per resoldre els conflictes nacionals ha estat bandejat en pro de l’integrisme d’estat que gasten els règims imperialistes totalitaris del tipus Xina, Turquia, Rússia, Algèria per tal d’imposar els seus projectes nacionalment uniformitzadors envers els pobles que resten presoners dins les respectives fronteres. Aqueixa tendència involucionista afecta també la Unió Europea, perjudica la causa nacional de Catalunya, (i és aprofitada pel Regne d’Espanya). Només en el reducte anglosaxó la democràcia està garantida i per això Escòcia (i eventualment el Quebec) poden tornar a exercir el dret d’autodeterminar-se sense l’amenaça d’un exèrcit.
Hi ha llum, però, enmig de les tenebres: Ucraïna, Israel i Taiwan són exemples de la força moral de la qual es doten els pobles conscients de la seva identitat, decidits a ser lliures per tal de fer front als estats que n’amenacen la supervivència. I sobretot, els pobles víctimes d’aqueixos règims genocides (Corea del Nord, Síria…) no es resignen a viure eternament en unes condicions insuportables i indignes, obligant als estats totalitaris a una repressió permanent que els impedeix estabilitzar-se i prosperar. La condició humana no és l’esclavatge, antic i modern, sinó la llibertat de les persones i els pobles, l’instint de supervivència és més inesgotable, sortosament, que la submissio induïda per teocràcies i ideologies vàries.
L’etapa històrica en la qual hem entrat d’ençà el 24 de febrer encara no té nom, ni final previsible a mig termini atesa la magnitud de les forces en conflicte i els mitjans destructius dels quals disposen els estats genocides (que són el seu darrer recurs per tal d’evitar la derrota militar), per això aqueixa guerra multidimensional no és equiparable a cap de les del segle XX, entre altres motius, perquè hi ha estats que oscil·len entre els eixos enfrontats segons els seus propis interessos (cas de l’Índia, el Brasil o Sudàfrica). Catalunya no té altre paper en el trasbals mundial que mirar de sobreviure, i l’únic àmbit on pot fer-ho és al costat dels estats occidentals, la sola part del món on a curt termini es respectaran -amb les limitacions ja esentades- els drets humans bàsics.
Post Scritum, 28 d’agost del 2022.
Sophie Kobzantsev i Zvi Magen són dos analistes de l’INSS d’Israel que hi van publicar aqueix report, (A Multidisciplinary Journal on National Security, Volume 25, No. 2, July 2022): “The Ramifications of the Russia-Ukraine War“, les conclusions del qual són:
“Although the Russia-Ukraine War is not over, initial conclusions and lessons can already be gleaned. Above all, the war points to a trend of efforts to shape a new world order, and Russia’s actions force other countries to compete in this framework.
This trend obligates Western and other countries to calculate a new route and exercise better judgment about new future international agreements. First and foremost, this concerns the countries of the former Soviet Union. It also affects Israel, which has become an important international actor in these circumstances, inter alia because of its attempts to mediate between Russia and Ukraine. Although these attempts have yielded no significant results, they have highlighted Israel’s importance in the international arena. Russia perceives Israel as the only Western actor that is not a party to the Western sanctions, and which is therefore capable of maneuvering between the parties and striving to reach agreements. At the same time, despite Israel’s efforts to maintain its independent stance in the conflict, these matters are beginning to be relevant to the choice of a future path, and Israel must weigh its considerations well. Inter alia, as the world order is reshaped, Israel will have to examine who are its strategic partners and the terms whereby these partnerships and alliances can be maintained. For example, in an array of considerations in which the United States is Israel’s most strategic and important ally, it cannot be ruled out that a time will come when Israel has to make decisions about its policy toward China. In addition, Israel must take into consideration its natural energy resources and their effect on the international struggle in general, and the regional struggle in particular.
Furthermore, this campaign includes lessons with a direct impact on the military sphere concerning combat doctrine, including the question of the effectiveness of military action on the ground battlefield, the question of the need for investment in and development of advanced weapon systems, the question of cognitive warfare, and more. Israel should consider the relevant strategic, tactical, and technological significance of the war.
Although it is difficult to determine when and how the war will end, a number of possible scenarios are discernible at the present time. While Russia is making slow progress toward its strategic goals in eastern and southern Ukraine, the course of events indicates a possible war of attrition that will continue until one of the following three events occurs:
a) The Western countries, led by the United States, lead Russia and Ukraine to agreements and an end to the war. The West’s motivation for achieving an end to the war can result from constraints and pressure from Ukraine, which has suffered heavy losses, and from the realization that Russia has exhausted its means of exerting pressure on the West, and will now agree to play according to Western rules.
b) Russia exhibits motivation for ending the war and finding a solution for an arrangement with Ukraine. Such a scenario can materialize, assuming that Russia’s internal considerations show that the array of pressures on the home front and concern about instability, the threat to the government, and economic difficulties make the price of ongoing war too high for the Russian regime if it enters a prolonged war of attrition. If such an event materializes, Russia will claim that it has set in motion a process of upsetting and redesigning the world order, created a threat and anxiety among countries that were part of the Soviet Union, and achieved acceptance of Ukraine’s non-membership in NATO.
c) Russia stops the war following the regime’s collapse and instability. A change in the regime as a result of Western or internal pressure is liable to bring Russia to halt the war and direct its resources to deal with the destructive events of the type described above.
Any halt in the war means negotiations on some terms. At this stage, it is difficult to discern the results of the war, but the course of events indicates the possible ramifications and scenarios described above.”
Post Scriptum, 30 d’agost del 2022.
Abans d’ahir, a The Times of Israel, Ksenia Svetlova entrevista Leonid Nevzlin, “Un oligarque exilé en Israël explique pourquoi Poutine veut détruire l’Ukraine“.
Post Scriptum, 2 de setembre del 2022.
Marcel Boisard publica avui a The Times of Israel aqueixa reflexió sobre els esdeveneiments posteriors a la caiguda del mur de Berlín, “L’histoire n’est pas finie…!
Post Scriptum, 23 de desembre del 2022.
Abans d’ahir a Le Figaro “Jean-Baptiste Noé, rédacteur en chef de la revue Conflits voit dans la rencontre entre Zelensky et Biden et le soutien apporté par les États-Unis à l’Ukraine un moyen, pour Washington, de laver l’affront subi en Afghanistan et de réaffirmer sa puissance sur la scène internationale. Visite de Zelensky à Washington : le dessous des cartes“.
Post Scriptum, 27 de febrer del 2023.
Fa quatre dies, Vicent Partal a Vilaweb: “El nostre món ja no és el mateix, tot ha canviat en dotze mesos. La guerra d’Ucraïna ha desfermat una impressionant cascada de canvis, que han capgirat la manera d’entendre les relacions internacionals a tot el planeta”.
Post Scriptum, 18 de setembre del 2023.
En Begin Sadat Center of Strategic Studis va publicar el proppassat agost un dossier exhaustiu a càrrec d’esperts israelians titulat, The War in Ukraine: 16 Perspectives, 9 Key Insights. Eado Hecht, Shay Shabtai (Eds.)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Luis Martínez Garate ha traduït aqueix apunt al castellà:
De la caída del muro de Berlín a la guerra de Rusia contra Ucrania
La etapa histórica que comenzó el 9 de noviembre de 1989 con la caída del muro de Berlín puede darse por cerrada el 24 de febrero de este año con la guerra desatada por Rusia contra Ucrania. Todavía no se ha encontrado una denominación para designar estos treinta y tres años ya que la esperanza de libertad que se esparció con la desarticulación del sistema soviético -dentro y fuera de la URSS- fue rápidamente ensombrecida por el ataque yihadista el 11-S de 2001. Las preocupaciones de Francis Fukuyama sobre el fin de la historia y la hegemonía definitiva y global del liberalismo económico y político de matriz occidental, desgraciadamente, no se han hecho realidad. Al contrario, la emergencia de regímenes totalitarios y genocidas, articulados por el eje Rusia/China e Irán, ha liquidado por la vía de los hechos la universalización de los Derechos Humanos ideada en 1945 para evitar nuevas guerras mundiales. Naciones Unidas, y los demás organismos internacionales construidos que de ellos han emanado (UNESCO, OMS, FMI, TPI, …) han perdido irreversiblemente la capacidad de ser globalmente respetados. El mundo vuelve a la división en bloques, esa vez basados en modelos civilizacionales más que en ideologías políticas contrapuestas, puesto que el capitalismo es el único común denominador a escala planetaria. Uno de los pareceres más lúcidamente expuestos sobre el trasiego global en curso es el expresado por el veterano político liberal canadiense Michael Ignatieff, publicado en el ‘think tank’, promovido por Yascha Mounk, ‘Persuasion’ el pasado 14 de marzo: “History Brought Us Here. But Ukraine’s heroism reminds us the future belongs to the free” (1).
Significativamente, el derecho de los pueblo a la autodeterminación como principio apto para resolver los conflictos nacionales ha sido desterrado en pro del integrismo de Estado que gastan los regímenes imperialistas totalitarios del tipo China, Turquía, Rusia, Argelia para imponer sus proyectos nacionalmente uniformizadores para con los pueblos que quedan prisioneros dentro de las respectivas fronteras. Esa tendencia involucionista afecta también a la Unión Europea, perjudica a la causa nacional de Cataluña, (y es aprovechada por el Reino de España). Sólo en el reducto anglosajón la democracia está garantizada y por eso Escocia (y eventualmente Quebec) pueden volver a ejercer el derecho de autodeterminarse sin la amenaza de un ejército.
Sin embargo, hay luz en medio de las tinieblas: Ucrania, Israel y Taiwán son ejemplos de la fuerza moral de la que se dotan los pueblos conscientes de su identidad, decididos a ser libres para hacer frente a los estados que amenazan su supervivencia. Y sobre todo, los pueblos víctimas de esos regímenes genocidas (Corea del Norte, Siria…) no se resignan a vivir eternamente en unas condiciones insoportables e indignas, obligando a los estados totalitarios a una represión permanente que les impide estabilizarse y prosperar. La condición humana no es la esclavitud, antigua y moderna, sino la libertad de las personas y los pueblos, el instinto de supervivencia es más inagotable, afortunadamente, que la sumisión inducida por teocracias e ideologías varias.
La etapa histórica en la que hemos entrado desde el 24 de febrero todavía no tiene nombre, ni final previsible a medio plazo dada la magnitud de las fuerzas en conflicto y los medios destructivos de los que disponen los estados genocidas (que son su último recurso para evitar la derrota militar), por lo que esta guerra multidimensional no es equiparable a ninguna de las del siglo XX, entre otros motivos, porque hay estados que oscilan entre los ejes enfrentados según sus propios intereses (caso de la India, Brasil o Sudáfrica). Cataluña no tiene otro papel en el trasiego mundial que tratar de sobrevivir, y el único ámbito donde puede hacerlo es junto a los estados occidentales, la única parte del mundo donde a corto plazo se respetarán -con las limitaciones ya sentadas- los derechos humanos básicos.