Jaume Renyer

per l'esquerra de la llibertat

27 de gener de 2022
0 comentaris

L’eix Rússia-Xina-Iran contra Occident

Els totalitarismes tardocomunistes i islamistes representats per aqueixos tres estats coordinen les respectives estratègies que tenen respectivament com a objectius immediats Ucraïna, Taiwan i Israel, però en darrer terme del que es tracta és d’abatre les societats obertes occidentals que són referents pels pobles que estan sotmesos a la dominació que aqueixos règims exerceixen. A l’interior d’aqueixos estats i els seus satèl·lits han esclatat revoltes democràtiques que han estat ofegades amb una repressió implacable (Hong Kong, Bielorússia, Kazakhstan), apel·lant a l’integrisme d’estat hom les considera “afers interns” impedint tota acció internacional de protecció dels drets humans. Aqueix és el model de dominació que volen globalitzar amb una amenaça militar que Occident no està en condicions de contrarestar per la feblesa i manca de cohesió que l’atenalla, com va advertir Shmuel Trigano: “Pourquoi l’Occident démocratique perdra la guerre“. Una prova d’aqueixa acció concertada entre Rússia i Xina és la seva cobertura a les pretensions iranianes d’accedir a l’armament atòmic que bloquegen les converses amb els estats occidentals fins que aqueix propòsit sigui assolit. En el cas concret d’Ucraïna, la pressió militar russa està complementada pel suport diplomàtic i la penetració econòmica xinesa, com alertava ahir Nicolas Lecaussin a Le Figaro: «Face au rapprochement sino-ukrainien, les Européens doivent réagir».

Post Scriptum, 8 de febrer del 2022.

Salem Alketbi, politòleg eminent dels Emirats Àrabs Units, publicà ahir al Jerusalem Post aqueixa breu però contundent anàlisi, These are the key strategies for China, Russia and Iran:

International movements are accelerating, all against the backdrop of the post-COVID-19 reshaping of the world order. The crisis in Ukraine intensifies and the West’s warnings of a Russian invasion of Ukraine continue.

As China continues its strategic rise, it alternates between soft power (investment and trade) and the gradually emerging hard power, responding further to any Western criticism of Chinese policies, both in Taiwan and on the international stage, eschewing calm diplomatic language.

As well, Iranian President Ebrahim Raisi’s visit to Russia, which he called a turning point in Tehran-Moscow relations, is among these important moves.

The timing of the visit underscores the special importance of the significant talks with his Russian counterpart President Vladimir Putin, which coincides with the seventh round of negotiations to revive the 2015 nuclear agreement reached by the international powers (P5+1) with Iran. Many observers expect the Vienna part of the negotiations to be high on the agenda of the Russia-Iran summit. One Russian analyst speculated that the Iranian president may tell the Kremlin the truth about Iran’s nuclear capabilities in order to find a solution to the Iranian negotiating boundary in coordination with the Kremlin, which has many common interests with Tehran at this stage.

Indeed, China, Russia and Iran seek joint economic and trade coordination, and give this aspect the highest priority, as all three parties believe that the US is not willing to engage in new wars. Consequently, issues of military cooperation and arms sales automatically become less important. Transportation corridors and geopolitical projects, which are important nodes for the new Silk Road, have a higher priority than arms sales, at least for now. The US does not want to get entangled in new confrontations while it focuses on a day-to-day response to China’s strategic challenge and President Biden wants to prepare for the midterm congressional elections.

Today, Biden needs effective negotiations and a truce with Putin. The results of the polls are not in the Biden’s best interest. Congressional elections are coming up next year, and Biden is aware that his declining popularity will inevitably affect the Democratic Party’s results in those elections. He is now focused on passing legislation and reforms to combat the impact of the COVID-19 epidemic on the American electorate. Recently, the China-Iran Trade and Strategic Cooperation Agreement came into effect.

It is a 25-year agreement that is a comprehensive document on cooperation and includes an integrated road map for economic and political dimensions, Iranian Foreign Ministry Spokesman Saeed Khatibzadeh said. According to the Petroleum Economist, China will invest $280 b. in the oil and gas industry and $120 b. in Iran’s transportation industry. These huge investments will be accompanied by lower Iranian oil prices for China (China will receive a 32% discount on its purchases of oil, gas and petrochemical products with a payment term of two years) and Beijing will have priority in implementing Iranian development projects.

Despite all the analysis about a Sino-Iranian alliance, the reality is that Beijing is not pursuing strategies based on close alliances or ideological prejudices. On the contrary, it relies on a common interest in balanced and parallel relations with all states and parties. Beijing strives not to rely on particular actors in a region and not to enter the cycle of polarization and bias of a party to a conflict. However, the significant strategic benefits arising from the Iran-China partnership should not be overlooked. Tehran’s ability to challenge or at least undermine US influence is enhanced.

This indirectly gives Beijing strategic advantages. On the other hand, any opponent of US influence is an advantage to the Chinese competitor. However, a key question remains, whether China is able to strike a true balance in its strategic partnerships with all competing and conflicting parties in the Middle East.

As well, it is a fact that our region is undergoing a rapid strategic transformation that reflects broader changes on the world stage. Now, it seems necessary to carefully examine these changes in order to recognize the implications of what is happening around us and to make decisions based on accurate data, in order to protect the interests of nations and avoid surprises resulting from major and rapid changes in the world order.

Post Scriptum, 17 de febrer del 2022.

Responent a un analista nordamericà que minimitza el risc de la crisi d’Ucraïna, l’analista anglesa Natia Seskuria publicà abans d’ahir a Persusasion aqueix article: “The Case for Defending Ukraine. Appeasing Putin jeopardizes Ukrainian sovereignty and undermines the liberal international order”. Des del punt de vista d’Israel, Oded Eran i Zvi Magen, dos reputats analistes del The Institute for National Security Studies, publiquen avui mateix el seu parer sobre la crisi d’Ucraïna, “Russia and China: On the Same Side in Cold War 2.0”.

Post Scriptum, 22 de febrer del 2022.

Ahir mateix, Bat Chen Feldman i Galia Lavi, dues analistes de l’INSS d’Israel publicaven el report No. 1557, titulat, China, Russia, and the Nuclear Talks in Vienna: The Gift that Keeps Giving, i avui Fiamma Nirenstein aportava el seu parer al JForum, L’Ukraine, un cadeau inespéré pour l’Iran.

Post Scriptum, 24 de febrer del 2022.

Sima Shine i Bat Chen Feldman són analistes de l’INSS, autores del report No. 1558, publicat ahir, “President Raisi in Russia: Deepening Iran’s Turn Eastward”: “President Ebrahim Raisi’s visit to Moscow reflects a strategic decision by the Iranian regime to strengthen ties with the East, at the expense of the trend of openness to the West led by President Hassan Rouhani. This reversal is a point of contention between the political currents in Iran. However, with the support of Supreme Leader Ali Khamenei, the leading interests will continue to be an alternative to ties with the West, military strengthening, and political support in international institutions. Israel must take into account that for Moscow, the “Iranian card” has recently gained increasing importance, in part in the context of tensions with the United States due to the Ukraine crisis, and may also be played contrary to Israel’s interests”.

Post Scriptum, 9 de març del 2022.

El tinent coronel a la reserva de les FDI Michael Segall va publicar aqueixa anàlisi el proppassat 2 d’aqueix mes al CAPE de Jerusalem: Iranian Regime Supports Putin’s “Special Operation” In Ukraine.

Post Scriptum, 10 de març del 2022.

Comparteixo l’article d’Orville Schell avui a La Vanguardia: “Putin y Xi, el imperio del resentimiento”.

Poco después de ver la noticia de la invasión rusa de Ucrania llenando la pantalla de mi computadora, recibí un e-mail, que pareció señalar otro hito en el desmantelamiento del viejo orden global. Tenía entradas para asistir a un concierto de la Filarmónica de Viena en el Carnegie Hall, y me enviaron un “anuncio de atención al cliente” para informarme que Valry Gergiev (descrito como un “amigo y destacado simpatizante del presidente de Rusia, Vladímir V. Putin”) ya no iba a dirigir la orquesta. Después de eso, muchas otras orquestas también cortaron relaciones con Gergiev.

Hasta la invasión rusa, todavía se podía creer que un desacople total de Occidente respecto de China y Rusia fuera a la vez improbable e imprudente. Pero la remoción de Gergiev es una metáfora del modo en que el recién creado eje sinorruso está catalizando una fractura que ahora afectará todo, desde los intercambios culturales hasta el comercio internacional.

Al fin y al cabo, hasta antes de la invasión, muchos dudaban de que la Unión Europea (en particular, Alemania) se quitara del brazo la aguja del gas natural ruso (sobre todo disponiendo de una vena nueva con el gasoducto Nord Stream 2). Del mismo modo, muchos se preguntaron de qué manera podría Estados Unidos cortar su adicción a los productos chinos de bajo costo, ahora que muchas de sus fábricas han cerrado.

En los tiempos de paz de la globalización (cuando el hombre de Davos dominaba el planeta con alegres lugares comunes sobre un juego sin perdedores), parecía que las cadenas globales de suministro prometían beneficios ilimitados para todos. ¿Qué había de malo en externalizar producción a tierras lejanas que pudieran fabricar algo más barato y llevarlo a puerto en menos tiempo? La apertura de mercados iba a crear sociedades más abiertas. Solo había que seguir comerciando con el extranjero, sin prestar atención al modelo ideológico o político del otro país. Así fue que Occidente, y buena parte del resto del mundo, se volvieron codependientes respecto de Rusia (por el gas) y China (por tierras raras, polisilicio, medicamentos y simples bienes de consumo).

Pero ahora que Putin invadió Ucrania y el presidente chino, Xi Jinping, se muestra revanchista hacia Taiwán, nos encontramos ante una fractura que afecta no solo al orden mundial y al mercado internacional, sino también a intercambios culturales inofensivos.

¿Qué impulsa este inesperado y peligroso descarrilamiento? ¿Por qué echará Putin los verdaderos intereses nacionales de Rusia por la ventana, invadiendo lo que fuera un país hermano? ¿Qué puede llevar a Xi a tolerar el sacrificio del histórico milagro económico de su propio pueblo por capturar una pequeña isla que China no gobierna hace más de un siglo? ¿Por qué estos dos autoritarios modernos se entregan a impulsos tan autodestructivos, enemistándose con tantos países importantes justo cuando el mundo se estaba volviendo tan interdependiente?

En primer lugar, hay que recordar que los autócratas tienen mucho más margen de acción, porque enfrentan escasos o nulos controles y contrapesos. Como líderes supremos , pueden modelar las políticas, según les dicten sus trastornos de carácter, sin que nadie les ponga peros. Putin y Xi tienen antecedentes y personalidades muy diferentes, pero comparten algunos rasgos clave. Ambos son hombres profundamente inseguros y paranoicos que han sido moldeados por relatos históricos de resentimiento, sobre todo contra las “grandes potencias”de Occidente. Estos relatos giran en torno de tópicos leninistas basados en ideas de explotación extranjera, humillación y victimización. Demonizan a las democracias occidentales cual hipócritas y opresoras (como en la teoría del imperialismo de Lenin). Y acusan a Occidente de tener actitudes arrogantes y desdeñosas.

Más que cualquier otra cosa, Putin y Xi quieren respeto. Pero saben que la mayoría de los líderes occidentales no respetan (y probablemente jamás respetarán) su autoritarismo, sin importar lo eficaces que sean tendiendo líneas férreas de alta velocidad, construyendo ciudades modernas u organizando juegos olímpicos. Este síndrome de déficit de respeto ha creado su imperio de resentimiento y reproches. Putin y Xi son conscientes de que nunca lo superarán, por más que sus políticas en asuntos exteriores, tecnología y espacio promuevan el desarrollo de sus países, y sin importar cuánto gas y petróleo le vendan al mundo. Y de nada sirve querer explicarles que para obtener respeto tienen que comportarse en forma respetable, en vez de encarcelar a candidatos opositores y disidentes (incluso premios Nobel), perseguir a la gente por sus creencias religiosas, hostigar a otros países con políticas comerciales punitivas y lanzar invasiones. Tras abrazar el dogma leninista de victimización, Putin y Xi quieren al mismo tiempo derribar el orden occidental y ser objeto de su estima.

De allí que los anime una contradicción que no se resolverá por más que Occidente intente darles garantías. Ni siquiera el efecto curativo del acercamiento sostenido por nueve presidencias estadounidenses bastó para que China supere la sensación de ser blanco constante de desaprobación y amenaza ideológica (en la forma de evolución pacífica y revoluciones de colores) por parte de las democracias del mundo. Putin y Xi no soportan tener que vivir al lado de democracias exitosas, como Ucrania y Taiwán, integradas por pueblos con historia, cultura y composición étnica similares. La fuerza magnética del resentimiento compartido acercó tanto a estos dos exrivales que hace poco declararon que su alianza “no tiene límites”. Ambos insisten en que corresponde a los habitantes del país “decidir si su Estado es democrático”. Y ambos aseguran que lideran una nueva clase de democracia, aunque Putin se crea un zar y la versión de gobernanza que propone Xi sea una “dictadura democrática del proletariado”.

La cuestión ahora es si Rusia y China podrán mantener su pacto oportunista tras la decisión de Putin de ir a la guerra. Justo antes de la invasión, el ministro chino de Asuntos Exteriores, Wang Yi, señaló ante la Conferencia de Seguridad de Munich la necesidad de proteger la “soberanía” y la “integridad territorial” de todos los países, y que “Ucrania no es la excepción”. Y después, Xi llamó a Putin para explicarle que si bien comprende los temores de Rusia por su seguridad, China respeta la soberanía de los estados nacionales y sostiene los principios de la Carta de las Naciones Unidas. Al fin y al cabo, el Partido Comunista de China no quiere que potencias extranjeras interfieran en sus propios “asuntos internos”, y ni hablemos de invadir China.

¿Cuál de estos imperativos resultará vencedor? Lo más probable es que la aversión compartida que profesan China y Rusia a la democracia liberal (y a los aires de superioridad de los líderes democráticos) terminará imponiéndose sobre la anticuada idea decimonónica de que la soberanía nacional es sagrada. El relato de victimización que está alimentando psicológicamente el nacionalismo en ambos países con depósitos de resentimiento es sencillamente demasiado poderoso para que lo anulen las sutilezas del derecho internacional.

Post Scriptum, 16 de març del 2022.

La revista “Conflits” ha traduït al francès aqueixa anàlisi de Hu Wei originàriament publicada al US-China Perception Monitor del Carter Center el proppassat dia 5: “Le dilemme de la Chine face à la guerre en Ukraine”.

Post Scriptum, 5 d’agost del 2022.

Els règims i partits totalitaris d’arreu del món s’arrengleren amb l’eix Rússia-Xina-Iran: Corea del Nord fa costat a la Xina contra Taiwan, Síria fa el mateix amb Rússia contra Ucraïna, els palestins s’apunten a tot (amb Xina contra Taiwan, amb Rússia contra Ucraïna i amb Iran contra Israel), fins i tot el fals insubmís Mélenchon s’afegeix al parc temàtic dels totalitarismes.

Post Scriptum, 5 de setembre del 2022.

Avui a The Times of Israel Avigdor Haselkorn escriu: “A Russo-Iranian Plot to Turn the Tables on the West”.

Post Scriptum, 28 d’octubre del 2022.

El proppassat 11, Le Monde informava : “Les drones iraniens Shahed-136, l’arme du pauvre de Vladimir Poutine. Depuis le début du mois de septembre, l’armée russe utilise ces drones « kamikazes », d’une portée de 2 500 kilomètres, pas tant pour causer des dégâts à l’armée ukrainienne que pour saper le moral des civils.” Avui, segons Le Figaro: “Des Iraniens manifestent à Kiev en solidarité avec l’Ukraine“, perquè el combat per la llibertat de les persones i els pobles agermana els qui fan front als totalitarismes que oprimeixen les naciona respectives alhora que ataquen Occident.

Post Scriptum, 29 de desembre del 2022.

Avui a Le Figaro, Loris Chavanette: «Comment enrayer le mécanisme des dictatures ? Face au durcissement des régimes autoritaires, l’historien loue les révoltes de la jeunesse chinoise et iranienne. Chaque homme a le devoir moral de résister et de s’insurger contre les tyrannies, ce principe est au fondement de la dignité humaine, affirme-t-il”.

Post Scriptum, 7 de febrer del 2023.

Ahir, a Le Figaro Alice Ekman: «Face au bloc occidental, le partenariat Chine-Russie se renforce».

Post Scriptum, 26 de març del 2024.

El proppassat 21 d’aquix mes l’Institute for the Study of War va publicar aqueix documentat report sobre un fet de gran transcendència geoestratègica que ha passat despaercebut mediàticament:  “Niger cuts the  United  States for  Russia and Iran“.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!