Tant de bo els ajuntaments estiguéssin més ben finançats des de l’estat (que és qui cobra el gruix dels impostos, recordem-ho). I tant de bo l’Ajuntament de Manresa no acumulés un deute brutal, fruit de males previsions, d’inversions caríssimes i equivocades i de crèdits enverinats per pagar proveïdors. I tant de bo des d’administracions superiors
D’aquesta crisi económica (i social, i política) que oficialment va començar l’any 2008 i que sembla que va per llarg, n’hem parlat a bastament. Malgrat els esforços per presentar-la com si d’una fatalitat imprevisible es tractés, el cert és que s’ha estès àmpliament la consciència que, potser sí que vam ser molts els que vam estirar més el braç que la
Hi va haver un moment molt concret en la història de Manresa, a finals del segle XX, en el qual algú va arribar a dues conclusions que el temps ha demostrat errònies, fatals, de fet. La primera venia determinada per un informe d’un Club Automobilístic que afirmava que el problema de la disminució de l’atractivitat
“Això no es pot fer, ja ens agradaria, però la llei no ho permet”. Ho hem sentit a dir la tira de vegades, sobretot al saló de plens dels Ajuntaments, cada cop algú que no tenia, o pretenia amagar, arguments polítics per defensar una determinada posició i preferia escudar-se rere justificacions legalistes. El cert, però,
“Paisatges de Barcelona” serà la nova marca turísitica per promocionar les comarques de l’Anoia, Osona i el Bages. Sona fatal, ho sé, i reforça dos conceptes que no ens agraden, la dividió provincial del país i el desequilibri territorial. Ara bé, la veritat és que és una expressió que descriu molt millor la realitat que
Perpinyà no és només la capital catalana del rugbi ( i que Sant Boi em perdoni) sinó també, almenys durant quinze dies, la del fotoperiodisme. Cada any, a finals d’estiu s’organitza el Visa pour l’image, una mostra interessantíssima que reuneix una vintena d’exposicions de forògrafs/periodistes d’areu del món. Però no són només les fotografies exposades
?Pau als homes, guerra a les institucions?. Aquesta frase (i homes, aquí, vol dir persones), extreta, sembla, de la capçalera de la primera internacional obrera fundada l?any 1864, la recorda sovint un veterà comunista (el meu pare) i miro de tenir-la sempre present. I és que la lluita per la llibertat i la justícia social
Ja ho sé, he escrit més d’una i de dues vegades sobre aquest pont que caldria construir damunt el Cardener, entre el revolt de l’Avecrem i el carrer que entra a la zona esportiva del Congost a ma dreta de l’Estadi d’Atletisme. Em sap greu ser pesat, però avui hi torno perquè sembla que
L’any 2003, 13 entitats de la ciutat, entre les quals hi havia la FAVM, Òmnium, els Centres Excursionistes o els Col.legis d’arquitectes i d’aparelladors , a més de, per descomptat, el Col.lectiu Ecologista l’Alzina, signaren una l’anomenada Declaració de l’Agulla que pretenia posar en valor aquest espai del pla de Bages i protegir-ne el seu
Com segurament sabreu, arran d’uns fets tristos ocorreguts a la ciutat de Chicago, el primer dia de maig es dedica, des de 1886, a la lluita i les reclamacions obreres. Com que aquesta orientació no agradava a tothom, l’any 1955 el papa Pius XII va convertir la data en la festa de Sant Josep Obrer
Quan era jove, un servidor va treballar una temporadeta (quinze anys…) en un petit cafè de la plaça Gispert, al barri vell de la capital del Bages. Aleshores, i encara ara, aquesta plaçeta pentagonal no tenia excessiva bona fama entre la Manresa que s’omple la boca de lamentacions quan parla del nucli antic
En el moment de la seva inauguració, l’any 1986, algú ja va dir que no era bona idea construir un palau firal tan car, tan gran i tan lluny del centre de Manresa. Que no amortitzaríem l’inversió feta i que hagués estat molt efectiu rehabilitar algun edifici del nucli antic (s’havia parlat de la Fàbrica
Deixem clar que si el propietari legal de l’immoble que té entrada pel carrer Amigant i dona damunt del de Na Bastardes, a Manresa, i que en aquests moments ocupa la gent de l’Ateneu Popular la Séquia, fos qualsevol entitat laica de la ciutat, i si la principal activitat que hi tingués lloc fos, per
Berlin, la capital federal d’Alemanya i l’obstinada aspirant a ser-ho de tot el continent, no té un centre únic i indiscutible sinó quatre, com a mínim: Alexanderplatz (a l’antiga zona oriental), Kufürsterdamm (a l’oest), Potsdamerplatz (antic centre d’abans de la guerra, recuperat als conills i les males herbes després de 50 anys) i la icònica
La plaça de la Font del Ros, al barri del mateix nom, a Berga, no em consta que hagi guanyat mai un premi d’arquitectura ni crec que la posin com a exemple a la facultat de la matèria, tot i que, en tots dos casos, podria estar justificat. M’explico. D’entrada, i tot i que el