Adam Majó

Xuts a pals

26 de setembre de 2013
0 comentaris

Perpinyà com a exemple

Perpinyà no és només la capital catalana del rugbi ( i que Sant Boi em perdoni) sinó també, almenys durant quinze dies, la del fotoperiodisme. Cada any, a finals d’estiu s’organitza el Visa pour l’image, una mostra interessantíssima que reuneix una vintena d’exposicions de forògrafs/periodistes d’areu del món.

Però no són només les fotografies exposades el què crida l’atenció i justifica la visita a la capital del Rosselló, també els edificis on tenen lloc aquestes exposicions produeixen inevitable enveja. I és que Perpinyà, igual que tantes altres ciutats de la República, compta amb una esplèndida xarxa d’edificis municipals dedicats a la cultura i a les activitats d’interès públic en general. Alguns d’ells són antigues casernes i palaus, molts d’altres, vells i bonics convents, esglésies i edificis religiosos de tota mena, readaptats per ales noves necessitats. Allà, ja ho sabem, hi va haver una revolució i van aconseguir, no només la separació real entre església i estat, sinó també el canvi d’ús de nombrosos edificis pertanyents a l’aristocràcia civil i religiosa. Aquí, en canvi, aquesta modernització es va fer tard, poc i malament. Primer amb la desamortització de Mendizabal, molt centrada en el sòl agrícola i en benefici, bàsicament, de grans propietaris urbans i rurals; i després, amb la revolució del 36, desastrosa en les formes i frustrada en el resultat final.

Potser no és el moment, ara, d’una altra expropiació d’ampli abast de finques i edificis en mans del segon propietari immobiliari del país, l’església catòlica, -o potser sí- el què si que cal, en tot cas, és eliminar els privilegis fiscals que permeten a aquesta institució privada -i cada cop més minoritària- li surti de franc mantenir edificis amb grans potencialitats tancats o infrautilitzats. L’esglesia catòlica, junt amb altres confessions religioses i entitats civils amb molt escàs patrimoni immobiliari, no només no paga IBI pels seus locals i terrenys urbans (esglésies, convents, capelles, magatzems i locals annexos, oficines, residències…) sinó que tampoc realitza contribucions especials quan l’entorn on està ubicat algun d’aquests edificis experimenta una millora urbana destacable com a conseqüència d’una inversió pública. D’aquesta manera, si algun dia la construcció es reactiva, és més que probable que el bisbat o l’ordre religiosa corresponent obtingui la requalificació com a terreny edificable d’algunes de les seves propietats (algun convent amb molt de terreny i molt poques usuàries situat al barri antic, per exemple) i vegi com li augmenta la possibilitat de negoci sense haver-hi dedicat ni un sol euro d’inversió.

És per això que al Ple de l’Ajuntament de Manresa la CUP ha proposat un parell de vegades que els propietaris d’edificis religiosos contribueixin al fnançament dels pressupostos municipals, igual que tothom, superant així privilegis anacrònics i greuges injustificats en relació als veïns i veïnes de la ciutat que no tenen la sort o la desgràcia de creure en Déu. Malauradament, però, CiU i PP sempre han impedit que aquestes propostes prosperessin.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.