Adam Majó

Hi va haver un moment molt concret en la història de Manresa, a finals del segle XX, en el qual algú va arribar a dues conclusions que el temps ha demostrat errònies, fatals, de fet. La primera venia determinada per un informe d’un Club Automobilístic que afirmava que el problema de la disminució de l’atractivitat comercial (i residencial) del nucli antic (ara, centre històric) venia donada, sobretot, per la manca d’aparcament. La segona era de caràcter més general i considerava que la contrucció subterrània (d’aparcaments, de vies de tren, o de contenidors d’escombraries) és sempre l’opció més idònia, fins i tot en una ciutat petita com Manresa i fins i tot en llocs, com la seva façana sud, caracteritzats per la presència hegemònica de roca massissa en el subsòl. El resultat ja el coneixem, alguns contenidors subterranis tan poc operatius com cars d’instal·lar i de mantenir, projectes ferroviaris impossibles que han allargat excessivament debats i decisions necessàries, i -ara ve el drama- milions d’euros, provinents de la bombolla immobiliària o de crèdits encara per pagar, literalment enterrats en aparcaments amb una ocupació que no tan sols no arriba a cobrir l’inversió feta sinó que, en els tres casos més escandalosos (la Reforma, Sant Joan de Déu i les Escodines), ni tan sols cobreixen les despeses d’explotació. En el primer cas, en el que tenim situat sota la polèmica plaça, la inversió la paga indirectament a través d’una concessió en condicions molt lesives per l’hisenda municipal, que renuncia als ingressos de la caríssima zona blava i afegeix diners cada any perquè l’empresa no obté els beneficis previstos en el contracte. En el cas de l’Hospital General, l’empresa concessionària també pressiona a l’Ajuntament i a Althaia perquè ajudin a augmentar-ne l’ocupació tot amanaçant en rescindir-ne el contracte i exigir la devolució del capital invertit (això explicaria algunes propostes plantejades als barris de l’entorn). El cas més desastrós, però, és el de les Escodines, a la via de Sant Ignasi. Va costar bona part dels 21 milions d’euros de tot el projecte, va contribuir a augmentar dramàticament el deute de FORUM i de l’Ajuntament, va provocar un  veritable infern als veïns de l’entorn durant la seva construcció (un any sencer picant pedra, de dilluns a divendres i de 8 a 8) i actualment té un nivell d’utilització que ni tan sols cobreix la despesa corrent (el personal, la llum, el manteniment) .

Algú hauria d’admetre que es va equivocar, que ni la creació de més places d’aparcament era el desllorigador de la creixent degradació de la Manresa vella, ni es podien construir amb un cost tan elevat com el que suposa l’edificació invertida (subterrània). Precisament aquesta darrera consideració és més necessària que mai, en aquests moments, quan, increïblement, des d’alguns sectors de la política i l’urbanisme de la ciutat (els mateixos que van equivocar els càlculs ara fa 15 anys) plantegen més soterraments inviables pel POUM que ara estem discutint.