Adam Majó

Com segurament sabreu, arran d’uns fets tristos ocorreguts a la ciutat de Chicago, el primer dia de maig es dedica, des de 1886, a la lluita i les reclamacions obreres. Com que aquesta orientació no agradava a tothom, l’any 1955 el papa Pius XII va convertir la data en la festa de Sant Josep Obrer i, tot seguit, el general Franco en va decretar l’oficialitat. Es tractava, evidentment, d’un intent, sortosament fallit, de desvirtuar la intenció original de la jornada convertint-la en una festivitat buida de contingut reivindicatiu dedicada al lleure, al folklorisme i a l’exhaltació estèril, hipòcrita, i masclista, del treballador.

Amb una altra data significada, l’11 de setembre, ha estat a punt de passar una cosa semblant. A les darreries del segle XIX l’incipient nacionalisme català escull aquest jornada per recordar la batalla i les institucions perdudes feia gairebé dos segles. No és una commemoració historicista o estrictament nostàlgica, sinó que planteja, des del primer dia, la voluntat de seguir existint com a nació i la necessitat de recuperar la sobirania i les institucions arrabassades. És per això que els actes organitzats en motiu de l’anomenada Diada topen de seguida amb els obstacles i la repressió de les autoritats espanyoles i de grups afins al règim establert. Aquest sentit de l’11 de Setembre es manté inalterat fins als nostres dies, malgrat els inevitables alts i baixos i amb les formes i les activitats lògicament evolucionades al llarg del temps. El caràcter reivindicatiu i de lluita originari manté la seva validesa perquè, com és sabut, el poble català encara no ha aconseguit el poder polític necessari per decidir ni la pròpia forma de govern ni l’encaix amb la resta de pobles del món. Mai, al llarg dels darrers tres segles, cap ordenament jurídic espanyol no ha admès explícitament el fet nacional català ni, encara menys, n’ha reconegut drets que se’n deriven com el d’autodeterminació. 

Com en el cas del Primer de Maig, tampoc han faltat els intents, per part de sectors polítics partidaris de la unió amb el Regne d’Espanya i contraris al reconeixament de les llibertats nacionals abans esmentades, de convertir aquesta jornada en una festa de caire lúdico-folclòric, amb cançons i flors, però sense les reivindicacions polítiques que estan en el mateix origen i sentit de la Diada.

En alguns llocs aqust objectiu l’aconseguiren temporalment. Com a Manresa, on PSC, CiU, ERC, ICV i PP establiren un model de cel·lebració institucional en el qual ningú, ni tant sols els adversaris de la sobirania, s’hi poguessin sentir incòmodes i on els únics que si sentien exclosos eren, pardoxàlment, independentistes. Per sort, aquest model adulterat ha quedat enrere i, gràcies a la iniciativa de l’ANC de la ciutat, enguany, a Manresa, l’11 de setembre tornarà a commemorar-se amb reivindicativa normalitat.