Adam Majó

En el moment de la seva inauguració, l’any 1986, algú ja va dir que no era bona idea construir un palau firal tan car, tan gran i tan lluny del centre de Manresa. Que no amortitzaríem l’inversió feta i que hagués estat molt efectiu rehabilitar algun edifici del nucli antic (s’havia parlat de la Fàbrica de l’Aranya…) per a encabir-hi esdeveniments més o menys multitudinaris.

El cas és que l’Ajuntament, amb l’alcalde Cornet al capdavant, va decidir apostar per construir un nou edifici, de silueta destacada i identificable, que servís de mascaró de proa de la ciutat i la guiés cap a la superació de la dura crisi econòmica que també aleshores es patia. De seguida es va veure, però, que el projecte presentava deficiències conceptuals i funcionals importants i que el seu cost era un pes excessiu tant per les arques municipals com per la salut de l’altra entitat implicada en el projecte, la Cambra de Comerç. 

La gent de la meva edat recordaran alguns intents d’aprofitar el “palau” per esdeveniments festius i concerts de música ( Sangtraït, Els Pets o la Disco Golfa….) que serviren, sobretot, per posar en evidència que tant per criteris acústics com espaials aquest espai no serveix per aquesta mena d’activitats. De seguida fou evident que Manresa no tenia, ni té, una activitat firal que justifiqui un espai exclusivament a les fires i que l’edifici en qüestió no era útil per gran cosa més. Tant és així que el següent govern, el d’en Santcliments, va intentar, sense èxit, desempellagar-se de l’edifici; va intentar vendre’l a empreses diverses i fins i tot va fer gestions perquè el govern de Catalunya hi situés una presó. No se’n van sortir. Arribats fins aquí, per fer la càrrega menys feixuga, la Generalitat va integrar-se en el Patronat i es va fer un esforç important per cercar noves activitats firals que ajudessin a justificar la inversió, algunes de les quals van aconseguir, temporalment, un cert èxit de públic i d’expositors. De seguida, però, es va tocar sostre i va quedar clar que ni la ciutat, ni la comarca eren capaços d’omlpir un espai malgirbat com aquell. Tot i així, incomprensiblement, el govern Camprubí decideix fer de necessitat virtut i enterrar més uns milions d’èuros, que tan bé haguéssin anat a determinats edificis del barri antic, en aquest edifici maleït per mirar de millorar-ne l’aspecte interior i per col.locar-hi serveis de promoció econòmica. Malagüanyats diners. Ara, quatre anys més tard, fins i tot en traíem l’esdevenient més emblemàtic, l’Expobages, i ja és evident per gairebé tothom que el Palau Firal no el salvarà ningú i que en el POUM que ara estem revisant s’hi certificarà la seva mort definitiva.