Adam Majó
Xuts a pals
La responsabilitat dels que exigeixen responsabilitat
D’aquesta crisi económica (i social, i política) que oficialment va començar l’any 2008 i que sembla que va per llarg, n’hem parlat a bastament. Malgrat els esforços per presentar-la com si d’una fatalitat imprevisible es tractés, el cert és que s’ha estès àmpliament la consciència que, potser sí que vam ser molts els que vam estirar més el braç que la màniga, però, en tot cas, la responsabilitat no està equitativament repartida sinó que recau de manera molt especial sobre determinats sectors i persones.
Entre els responsables a qui tothom assenyala hi trobem, com en qualsevol crim, als beneficiaris del desastre: en aquest cas, els anomenats mercats financers, és a dir, els fons d’inversió, els bancs i els banquers, que van promoure agressivament l’endeutament generalitzat que a ells tants beneficis els donava i, en molts casos, els segueix donant. Per això, quan, al parlament, en David Fernández s’encara als representants de la banca mirant de fer-los sentir incòmodes, rep crítiques des de mitjans de comunicació, però genera simpaties massives i entusiastes a peu de carrer. També han (hem) rebut, i amb raó, la desconfiança i l’animadversió de la gent, els polítics que governaven durant els temps previs a l’esclat de la bombolla creditícia o els que no vam ser-ne prou crítics des de l’oposició. Tots aquells que no tan sols no feren res per corregir o limitar el sobre-endeutament de persones, famílies, empreses i institucions, sinó que ho afavoriren amb lleis i fiscalitats específiques i s’afanyaren a apuntar-se a la festa. Això explica que haguem sortit d’una llarga temporada d’expansió econòmica i augment de la capacitat recapotatòria de les administracions, no amb les arques sanejades, sinó amb molts diners llençats, molta feina encara per fer i enormes deutes que ens paralitzen precisament quan més ens urgeix nedar.
Hi ha molts altres sectors que hauíen de fer un cert mea culpa. Els economistes, per exemple, que, amb comptades excepcions, es van fer un fart d’aplaudir els ministres que impulsaven aquelles polítiques de foment de l’especulació i desregularització de les transaccions financeres. O la premsa, que, enganxats també pels deutes i dependències de les grans empreses anunciants, es va abstenir de fer la seva tasca fiscalitzadora, preventista, crítica, d’allò que estava passant al seu voltant, contribuint a promoure la idea que tot anava sobre rodes. Recordem, a tall d’exemple, que el mateix diari Regio7, l’any 2008, en plena voràgine especulativa, va donar el seu premi més prestigiós a Isidre Fainé, president de la caixa/banc més important del país, el mateix que estava col.locant massivament preferents i hipoteques infladíssimes. Ara, quan vells periodistes aprofiten per culpar de tots els mals a okupes i polítics, es troba a faltar un punt d’humilitat, una engruna d’autocrítica, un cert reconeixament que ells, com tants altres, tampoc van saber estar a l’alçada quan calia advertir de l’imminent daltabaix.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Al final, qui hagi mirat la butxaca i s’hagi gastat nomès el que té, el garrepa català tant mal vist durant les èpoques del despiporre, s’haurà estalviat molts disgustos durant aquesta crisi i ara es percep com l’autèntic espavilat.
El garrepa català està més viu que mai. Ja van venint.