Adam Majó

Quan era jove, un servidor va treballar una temporadeta (quinze anys…) en un petit cafè de la plaça Gispert, al barri vell de la capital del Bages. Aleshores, i encara ara, aquesta plaçeta pentagonal no tenia excessiva bona fama entre la Manresa que s’omple la boca de lamentacions quan parla del nucli antic però que ni se l’ha estimat mai ni ha arriscat un sol duro per millorar-lo. En aquells temps, és cert, la plaça i el seu entorn no passaven pel seu millor moment: comerços i tallers més propis de la postguerra que del final de segle, edificis en mal estat (propietat d‘especuladors sense escrúplos que tampoc viuen al barri), animat mercat de l’heroina, i cotxes, molts cotxes per tot arreu. De fet, la plaça, ara fa vint i trenta anys, havia deixat de ser-ho per convertir-se en en una mena de rotonda presidida per una entranyable farola i en un aparcament per a uns compradors de la comarca que també havien deixat de venir.

Als quatre arreplegats que venien al bar, en canvi, els agradava aquell lloc (ni que fos per portar la contrària) i se l’imaginaven semblant a d’altres places emblemàtiques que havíen conegut arreu de país i més enllà. Deien, al cap d’una estona, que la Gispert havia de ser la Plaça Reial de Manresa. Tant és així, que com que la vorera es feia petia van pensar a demanar permís per posar dues de taules, només dues, en l’espai que ocupaven un parell de places d’aparcament. La resposta, negativa, de l’Ajuntament, governat aleshores pel tripartit (els progressistes…), fou doble. En el paper hi deia que no podia ser perquè en aquell indret hi havia una “alta demanda d’estacionament”…; extra-oficialment, però, hi afegiren un altre motiu de pes: es veu que a Manresa les terrasses d’estiu només podien ser al Passeig, perquè que així s’havia fet tota la vida…

Per sort, però, res és etern i fins i tot les mentalitats més petrificades evolucionen. Les botigues que no van saber renovar-se, la majoria, van acabar tancant. Els pocs botiguers que van quedar es van adonar que el factor aparcament no és el més decisiu alhora de garantir la supervivència del comerç urbà i van accedir, finalment, a recuperar la plaça per a les persones. De la loteria del boom immobiliari al barri només van tocar-hi les escorrialles, però van ser suficients per fer possible la millora d’algunes façanes i teulades. La llei del tabac i la renovació del paviment també van empènyer en la bona direcció. El factor decisiu, però, allò que ha permés convertir la placeta Calsina (com també es coneix la Gispert) en la plaça més bonica i amb les terrasses més concorregudes de l’estiu manresà, ha estat, sense dubte, la perseverança d’alguns d’aquells nanos que sovintejaven aquell cafè de gamberros ara fa 20 anys. Entre ells, molt singularment, un antic estudiant de teologia, cambrer de professió, a qui agrada vestir-se d’ós panda en ocasions assenyalades.