Adam Majó

L’any 2003, 13 entitats de la ciutat, entre les quals hi havia la FAVM, Òmnium, els Centres Excursionistes o els Col.legis d’arquitectes i d’aparelladors , a més de, per descomptat, el Col.lectiu Ecologista l’Alzina, signaren una l’anomenada Declaració de l’Agulla que pretenia posar en valor aquest espai del pla de Bages i protegir-ne el seu entorn. El punt més transcendent de la declaració en proposava: Establir una moratòria de modificacions de plans generals que pretenguin la reclassificació de sòls actualment no urbanitzables, d’infraestructures viàries i de noves activitats en l’àmbit central del pla de Bages (l’espai delimitat pels dos rius, la ronda Nord de Manresa i la carretera BV-4511 de Callús al Pont de Cabrianes). Dit d’una altra manera, pretenia preservar per a la natura, l’agricultura i el lleure tot l’entorn del parc i evitar que la ciutat i els seus polígons fessin el salt a l’altra banda de la ronda. La proposta va rebre de seguida el suport de partits i ajuntaments i per això ens va causar sorpresa l’anunci d’un altre projecte ambiciós, impulsat per un grup d’empresaris, on inicialment hi havia el que s’havia embutxacat una fortuna comprant i venent els terrenys on havia d’anar la presó, que pretenia construir el què anomenaven el Parc Tecnològic del Bages (actualment Parc Central) que havia de ser una mena de polígon industrial una mica més endreçat, verd i car, destinat, en principi!, a empreses amb departaments d’R+D i molt valor afegit. 

Sorprenentment, tota aquella gent que poc temps enrera havia donat suport a la declaració de l’Agulla callava davant d’una proposta que, ens ho miréssim com ens ho miréssim, contradeia el què s’havia signat. Una bona campanya de promoció (amb la participació estelar de l’ecòleg Ramon Folch), el caramelet de la suposada atracció d’inversions forànies, la inclusió d’un baixador de tren del futur metro comarcal i l’inevitable promesa de creació de llocs de treball “de qualitat” aconseguiren crear consens ciutadà i permeteren endreçar la Declaració de l’Agulla al calaix de les il·lusions perdudes. Tanta era la unanimitat entorn al projecte que fins i tot la oposició dels que sempre tenen el No apunt, nosaltres mateixos, la CUP, fou tímida, poc bel·ligerant, ho admeto.

Ara, 10 anys després de la Declaració i quan el Parc Central mostra les seves evidents mancances, em penedeixo de no haver-nos oposat al projecte de manera molt més contundent. El gruix de la inversió (l’espai Motor, ara Impuls) l’ha fet i pagat l’administració pública, no s’ha aconseguit  atreure inversió privada i els llocs de treball crats són mínims, perquè el CTN ja existia i la resta, de moment, està aturat. Només s’ha construït una part petita del complexe, però ja s’ha urbanitzat un bon tros d’aquell espai que havíem previst agrícola i de natura, no hi ha baixador ni tren de viatgers que s’hi aturi i l’activitat anunciada, oficines d’un banc, ni té a veure amb allò que ens havien promès (investigació, tecnologia…) ni justifica l’existència d’aquest nou polígon.