Adam Majó

“Això no es pot fer, ja ens agradaria, però la llei no ho permet”. Ho hem sentit a dir la tira de vegades, sobretot al saló de plens dels Ajuntaments, cada cop algú que no tenia, o pretenia amagar, arguments polítics per defensar una determinada posició i preferia escudar-se rere justificacions legalistes. El cert, però, és que la vella dita (feta la llei feta la trampa) segueix, encara avui, ben vigent i no sempre en perjudici de l’interès col·lectiu. Un exemple d’Actualitat: Arran de l’explosió de desnonaments conseqüència de la darrera estafa immobiliària generalitzada, els ajuntaments es trobaven amb una desagradable paradoxa: havien de cobrar l’impost de la Plusvàlua (el que es cobra per l’increment de valor d’un terreny o edifici quan hi ha un canvi de propietari), així com l’IBI corresponent a l’any en curs, a la persona o família que no només perdia la casa i la inversió feta, sinó que, a sobre, en molts casos, mantenia un deute insuportable amb l’entitat financera de torn. Com que, per sort, a la societat s’ha escampat la consciència que en aquest desastre els bancs en són responsables directes -i que moltes hipoteques es van signar aprofitant-se de la ignorància i la bona fe de les persones afectades-, els ajuntaments es veuen moralment obligats a eximir del pagament d’aquests impostos a les persones víctimes de desnonaments (llançaments en diuen els jutges…).

El problema és que aquests impostos, tot i estar cedits als ajuntaments, són (legalment…) competència de l’estat (l’espanyol) que és l’únic que en té la capacitat normativa. Dit d’un altra manera, els ajuntaments poden decidir si tenen en compte o no algunes de les bonificacions previstes per la llei estatal, o quin coeficient general apliquen, però no poden introduir noves excepcions ni eximir a ningú del seu pagament fora dels supòsits previstos en el marc legal corresponent. Vist així, i com que tècnicament un desnonament és un canvi de titularitat i, per tant, una transferència patrimonial equiparable a una compra-venda qualsevol, el teòric venedor, el que es queda sense casa, ha de fer front a les seves obligacions fiscals. I aquí és on, davant la pressió social, la llei adopta la consistència d’un xiclet i els diferents ajuntaments opten per buscar sortides al problema. I en troben, i tant si en troben, des dels que deixen el pagament d’aquest impost en suspensió indefinida, fins als que introdueixen una disposició general a les ordenances eximint del pagament de tributs a les persones desnonades, passant pels que ho carreguen directament a les entitats financeres, els que en fan una suspensió cautelar o els que, com a Manresa, compensen el pagament amb una subvenció per l’import equivalent. Deien que el marc legislatiu era precís i inamovible però, quan s’ha volgut, no hi hem trobat una escletxa sinó mitja dotzena.

En definitiva, que quan ens diuen, per exemple, que no hi ha marge per cobrar un IBI inferior als habitatges que tenen un ús social (gent que hi viu) als que no el tenen (els pisos buits), o quan afirmen que un referèndum d’autodeterminació és impossible…, ens enganyen.