Adam Majó

Xuts a pals

2 de maig de 2013
0 comentaris

Una ciutat policèntrica

Berlin, la capital federal d’Alemanya i l’obstinada aspirant a ser-ho de tot el continent, no té un centre únic i indiscutible sinó quatre, com a mínim: Alexanderplatz (a l’antiga zona oriental), Kufürsterdamm (a l’oest), Potsdamerplatz (antic centre d’abans de la guerra, recuperat als conills i les males herbes després de 50 anys) i la icònica Porta de Brandenburg (referent turístico-polític inexcusable). Aquesta diversitat de punts centrals, que tant contrasta amb l’indiscutida Plaça de Catalunya de Barcelona no sembla amoïnar massa als berlinesos i berlineses contents de tenir una ciutat complexe i multipolar. Fent un salt segurament excessiu, tampoc penso que sigui greu que a Manresa no estiguem segurs de si la ciutat gira entorn a Sant Domènec, a Crist Rei o a algun punt intermig entre aquestes dues places. De fet, com més centres, com més espais referencials útilis i utilitzables, molt millor. N’hi hauria d’haver, com a mínim, un a cada barri. Llocs per trobar-se, on l’espai públic (els carrers, les places) deixi de ser un simple canal de transició entre la pròpia llar i els centres de producció i consum i adquireixi sentit per ell mateix. Per fer-ho, però, necessitem en molts casos canviar-ne l’aspecte físic per fer-los més còmodes, bonics i practicables. A vegades n’hi ha prou amb ampliar voreres i posar-hi algun mobiliari urbà i jardineria a petits trams de carrers que ja ara funcionen com a centres neuràlgics d’un determinat barri. 

És el cas del tram del carrer Viladordis que va de la Plaça Oriol a la Carretera del Pont de Vilomara, a la Sagrada Família, o del començament del Nou de Santa Clara, davant del casal, al barri de les Escodines. Tot i així, a les ciutats mediterrànies, i a les que no són mediterrànies, les places (l’agora…) ha estat sempre l’espai de socialització per excel.lència. En massa casos, però, molts d’aquestes places només en conserven el nom i s’han convertit, en realitat, en poc més que simples rotondes o tristes cruïlles. És el cas de la plaça del Mil·lenari, al barri de la Valldaura; la d’en Creus, la dels drets o la Llisach, al Barri Antic; la ja esmentada Oriol o la de davant de l’escola Oms i de Prat (ni tant sols té nom), a la Sagrada Família; la de Sant Jordi o la renovada però potser no prou de l’Hospital, al Vic-Remei; la de la Bonavista!, al Passeig; la Plaça Mallorca (que fa anys que espera una reforma que no arriba) i la de la Creu, a la Carretera de Santpedor; la plaça que no ho sembla de Mossèn Vidal, al Poble Nou; o la de l’excursionisme, que no està malament però podria millorar, al barri de la Plaça Catalunya. Contrastant amb aquestes places, i les que em deixo, que no fan la funció per la qual reben el nom, cal admetre que alguns barris de protecció oficial, construïts d’una tirada i concebuts com una unitat (el Xup, la Font dels Capellans, les Cases de Xocolata o la Balconada) gaudeixen d’uns espais públics molt freqüentats, raonablement ben conservats i, sense dubte, estimats.

Definir una ciutat pluricèntrica, en la qual cap barri es quedi sense un centre que el cohesioni i l’articuli, hauria de ser una de les prioritats a resoldre en aquest POUM que ara estem revisant.

Setembre del 39
05.09.2009 | 1.03
Per què hi anem
23.10.2012 | 4.59
La Manresa gran
02.07.2010 | 7.32

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.