Fredor El febrer silenciós, ha aturat l’alzinar en un verd fosc olivaci i el sotabosc, catatònic i esclarissat, no gosa ni tan sols arrecerar els llimacs bavosos. Amb la llum d’aquest hivern al moll de l’os, l’eixida del darrera de la casa, projecta un pati fred, agònic i distant, que no reconec. Distingeixo les figures
Ninou Mirarem de passar per la nit de cap d’ any sense fressa, units, buscant allà on arrenca la fosca, qualsevol punt lluminós que serveixi de guia, una referència tàctil que clogui aquesta covada incessant de noves esperances i així, potser, ens naixerà el nou any, lluminós, humil i perspicaç que amb el
Ombres Ni tan sols saps si camines, t’empeny la inèrcia del teu propi avorriment disfressada d’excentricitat. Deixa-ho estar, les ombres no es poden entabanar, sempre són fidels a la teva projecció entre la llum i el terra, són el mur mòbil de l’existència evanescent. Mira cap a d’altres bandes donat que vols
El parany de la llum La llum és un parany, debades defugim la lucidesa de la seva claror. Ella traça els nostres perfils altius, contrastats damunt d’un silenci vibrant que dibuixa a cada moment, l’espera impacient del nostre afuat desig . Ens atrau indefectiblement i esdevenim la carnassa de la seva
Vent d’argent Obsedit en trobar raons, la tarda es liqua davant meu. Ja no puc fer res més sinó tallar el fil que la suspèn de la continuïtat, i encetar el silenci que m’ofereixes des de l’auspici de l’alba lilosa. Arribaré després del rou vivificant que haurà regat el bosc de
Alba Heu vist? hi ha un sol ixent imparable, tanca les nits de cridòries, de freds rous inerts estèrils i de vols d’ocellassa furtiva. Però més enllà encara, encén matins lluminosos transparents i fèrtils seguits de tardes de collita i flaires de farigoles. Ben nostres. A la fi dels
Lluna de setembre Planeja damunt la nit de mig setembre, una lluna creixent encara encesa i el perfum d’userda dallada el mateix capvespre. Allà on el carrer es desfà i els horts ocupen les ombres, acaba el dia. El gruix dels hostes nocturns vetllen, encimbellats als primers arbres de la fosca, el tèrbol desig de
Hibernació Quin llarg recorregut tenen els camins de l’hivern! He anat a passejar pels blancs senders nus de flaire humit, que enfilen el Terraprim, i he vist com s’esmunyen més enllà de la boira persistent, tènue i estatjada del febrer. Caminava abstret en un jo dispers, entre els marges adormits del
Nocturn No tinc cap por de perdre’m en boscos espessos de capvespres, m’acompanya la força dura i densa que el temps sinuós dels capricis de l’experiència, amb tants racons armats d’urpes esmolades, ocultes i ben properes, m’ha atorgat. No tinc cap por de perdre’m en les angoixes de la nit, no, perquè puc viure
Safareig Assajaves de saltar la teva ombra que el fanal del carrer moll projectava a les llambordes. Al jardí , agitaves l’aigua del safareig dels sentiments, amb delicat convenciment i esperaves, delerosa, el retorn dels cercles concèntrics que creies protectors. Entretant, la tarda s’escolava damunt la roca negra que s’enfonsa en
Hores marcenques Enfilat a la talaia dels records, garbellava desordenadament, les hores plenes de les buides, des d’un posat autòmat i benvolent. Totes elles planaven damunt meu com un estol d’estornells enfollits, al cel del capvespre de la ciutat, cercant el recer segur. El març baixava peresós de les carenes nues