Decadència
22 de maig de 2021
0 comentaris
Decadència Quan del saüc decau la flor, l’espígol flaireja els pètals. Així l’home quan llangueix, omple el seu buit el silenci. Maig 2021
Decadència Quan del saüc decau la flor, l’espígol flaireja els pètals. Així l’home quan llangueix, omple el seu buit el silenci. Maig 2021
Mig maig al camí de la font En entrar al bosc pel camí lilós d’estepes guarnides, es respirava un maig adolescent afalagat pels xiscles jovials dels falciots que coronaven veloços les capçades oscil·lants de la pineda. Després d’un hivern baladrer, desempallegar-se dels ulls vidriosos del fred, abraçar l’allargament el dia i submergir-te en
L’esfera porpra La nit pesa com una mà de bronze, hi arriben tots els trajectes encetats darrere els vidres entelats de l’aparador del néixer. Hi arriben amb les cicatrius a la pell d’adversitats i gatzares. És una gran praderia de gespes esquerpes amb flaire de silenci. El gran acolliment que tot ho
Som aquí Malfieu d’aquells que no recorden que són aquí, entre nosaltres, dins d’aquest paisatge, sota aquest cel, en aquest indret i no cap d’altre. Malfieu d’aquells que no reconeixen allò que estimes, que canvien el nom dels llocs, de les flors, de les muntanyes i de les persones, que es befen de la tradició
Més hivern. Hem suportat estoicament el feixuc alè de l’estiu de plom i ara arribem a la closa fecunda. Colguem-nos en el paisatge que l’hivern ens nodrirà. Poc més enllà, a la tremolosa primavera, en el seu ventre, serem poncelles. Gener 21. Lletres
Fora de la dàrsena. A cara descoberta, t’he vingut a buscar, hivern. Enllà, llaguts a l’encesa que conformen la nit, són llànties d’esperança sobre aquesta mar tan negra. Les paraules em retornen buides, entremig de vels que voleien, emmotllant la desassossegada soledat envellida. Les promeses han esdevingut esbossos, entre arquitectures efímeres, que suren
Avinguda En l’avinguda de les paraules escrites, rebo la tarda de pluja blanca. Fred de gener a la finestra i flassades de llana a la taula. Entredós floreix un quotidià quefer: paper, ploma i un glop de terra. Gener frederós. 2021
Novembre Em vaig transformant en surera carregada de glans que assenyalen la tardor. He arrelat ran de mar, entre vinyes i llentiscles, en un llit de llicorella negra com els lladrucs del gos del llenyataire a les nits d’hivern. Amb el primer sol alço el silenci que em guiarà pel senderol entapissat
Insistència Hi ha pressa per fer oblidar la llengua de la tribu, foscos presagis hi ha al rebost, quan es normalitza l’analfabetisme i s’hi conviu amb ell amb habitual complaença. És el col·lapse quan no es distingeix la fleca i l’abellarol, la mar pregona i l’aiguamoix som, la flaire i el miratge i els mots
Abril coronat Mentre tot va passant al net mar de roges roselles, recordeu com la lluna d’estiu es banya al mar ben nua i a les places engalanades dels pobles la gent festeja revetlles per sant Joan. Tinguem present cada besada, cada cançó que vam oferir als amics, a les noies d’ulls
Abans de la tardor Lluna d’armari, enfilada criatura negra entotsolada en la nit transparent, cíclop insensible als precs dels fills immadurs, davalla dels cingles grocs i banya l’aspre petja d’aquest cercle inacabable d’un got de vi rosat mig ple i mig buit. Setembre 2019
Molló On és el camí de perseverança i de dolor de Macià Companys i Barrera? La vedruna, cega com un mirall, ja no és cap referent, l’altiu promontori que li servia de talaia, fa anys que jau abatut pel silenci dels blats i les civades i ha esdevingut arena. Trobar un
Escriure En escriure obrim camins silenciosos, amb calçades nues i transparents, que són llàgrimes lluents com cristalls i també rialles, de paret seca que alcen marges que menen a l’entranya del bosc. Roures i alzines, vetllaran allí les benèvoles paraules de la nostra soledat compartida amb les hores que no hem viscut. Encetarem el
Hivern de can un mateix Dol i vol vol i vola vola i va va i torna torna i buida buida i acaba. Hivern de can un mateix. Març,2019 primer dia de primavera
Nocturn boscà S’obstina el llostre cada dia, en vestir un celatge definitiu, ara que l’hivern despulla els roures i l’escàs brancatge dels pins blancs no oculta el mantell d’estrelles de la nit que entra. Teixeixen un sostre boscà humil i esclarit, quasi translúcid, i permet a la claror de la nit de desembre,