Etziba Balutxo...

LA CASA ENDERROCADA DE JOANOT COLOM

Entre molts d’altres aspectes controvertits a l’entorn de la Germania de Mallorca, ara en curs de ser aclarits, destaca l’error de considerar que la casa de Joan Crespí era a l’actual plaça del Roser de Palma i que va ser enderrocada. Ni una cosa ni l’altra són certes. Joan Crespí vivia a l’illa de cases de Bernat Gual, molt proper a l’església de Sant Nicolau, i la seva casa no va ser objecte de demolició. Qui vivia a l’actual plaça del Roser era Joanot Colom i, a ell sí, després de ser sàdicament torturat, esquarterat i decapitat, li tomaren la casa i sembraren el solar de sal per esvair-ne la memòria. Fa molts d’anys que aquesta qüestió està aclarida documentalment de manera irrefutable, però l’ús sense contrast de fonts apòcrifes fa que l’error es reprodueixi cíclicament.

Hi ha tres factors, tots tres d’època contemporània, que varen provocar la confusió: la manifestació amb motiu del nomenament de Joan Crespí com a fill il·lustre, la confusió entre la parròquia de Sant Nicolauet Vell i la de Sant Nicolau i les interpretacions antagòniques quant al lloc on es va fer la crida als menestrals. Encara que, dins del maremàgnum de la manipulació històrica de la Germania, es tracti d’un error menor, resulta instructiu analitzar els tres factors, perquè il·lustren a la perfecció com és de fràgil la veritat i com és de difícil, després, capgirar les falsedats escampades.

1. Joan Crespí, fill il·lustre de Palma

Dia 7 de febrer de 1870, l’Ajuntament de Palma presidit pel metge montuïrer Rafel Manera i Serra, en atenció a la proposta de l’historiador republicà de Ciutat Eusebi Pascual de Orrios, va nomenar fill il·lustre de la ciutat al paraire Joan Crespí¹. El dia abans, diumenge, Palma es va vestir de festa grossa per va fer una gran manifestació, amb els tamborers de la sala i quatre bandes de música: la de Palma, la de l’Orfeó Republicà (que acompanyava els alumnes de les escoles republicanes) i dues de la Part Forana. Presidien la marxa, els quadres de Joan Crespí i de Joanot Colom, a qui ja s’havia proclamat fill il·lustre l’any 1841². Persones arribades de tots els pobles, portaven més de cinquanta banderoles amb els noms dels dos instadors i alguns lemes de la revolta. Moltes associacions aprofitaren per dir-hi la seva. Els mariners exigien l’abolició de les matrícules del mar i els del Casino Republicà reivindicaven les propostes federals: supressió de les quintes, sobirania nacional, milícia ciutadana, ensenyament lliure, elecció de culte, derogació de la pena de mort, llibertat de premsa, eliminar l’esclavisme, pau, treball, justícia, germania… Segons El Iris del Pueblo, hi assistiren entre vint mil i vint-i-dues mil persones³.

A l’Ajuntament es varen distribuir exemplars de l’opuscle Consideraciones sobre el levantamiento de los comuneros de Mallorca llamados agermanats del cronista Pere d’Alcàntara Penya. Des de Cort, la gent es dirigí a la plaça del Roser, on s’inaugurà un memorial, amb una placa de marbre que diu: Al primer instador del beneficio común Juan Crespí Pelaire y a los primeros iniciadores de la idea democrática en Mallorca, que congregados en este sitio resolvieron vindicar los derechos del pueblo, levantándose en armas para defenderlos con sus vidas, el 7 de febrero de 1521. Dedica esta lápida conmemorativa el primer Ayuntamiento Popular de Palma. 7 de febrero de 1870.

El lloc on es va posar el memorial, d’una banda, i el text que conté, de l’altra, potenciaren dos errors. Instal·lar la placa amb el nom de Joan Crespí allà on havia estat la casa de Joanot Colom i la indicació que la crida en defensa dels drets populars s’havia efectuat «en este sitio», va associar equivocadament l’espai amb el nom de Joan Crespí.

2. Sant Nicolauet Vell i Sant Nicolau

Per embullar més la troca, es va caure en l’error de no discernir entre les dues esglésies de Sant Nicolau, tan referenciades pels historiadors com a centre neuràlgic tant de les cases dels instadors com dels llocs on els gremis es reunien. A partir de la desaparició de la primera de les dues esglésies, els arxivers, cronistes i historiadors del s. XIX referenciaren equivocadament les ubicacions dels espais a la segona parròquia.

L’any 1302, per descongestionar la parròquia de Santa Eulàlia, es va construir una església, amb un fossar al costat, dedicada a Sant Nicolau, declarada parròquia i consagrada pel bisbe de Tortosa, Arnau de Jardí, germà del bisbe de Mallorca, Ponç de Jardí. D’immediat es va veure que, per les reduïdes dimensions, aquella església resultava insuficient i Jaume II va ordenar construir, a la plaça del Mercat, la nova església de Sant Nicolau que no s’acabà fins l’any 1349. L’antiga parròquia va passar a ser coneguda amb el nom del sant en diminutiu i, així, Sant Nicolauet Vell va donar nom tant a la plaça (avui del Roser), com al carrer que hi davallava des de davant del convent dels dominics (avui tram final de la Costa de Sant Domingo). Malgrat la nova església de Sant Nicolau, la de Sant Nicolauet Vell va continuar el culte, els enterraments i, com feien algunes parròquies amb altres gremis, va acollir les reunions dels boneters i dels fusters⁴. L’any 1487, amb motiu d’unes obres al davant de l’església, justament a la casa que trenta anys després compraria Joanot Colom, es va descobrir la imatge d’un santcrist que havien enterrat les tropes de Ramon Berenguer III, arran de la croada pisano-catalana de 1114⁵.

3. La crida als menestrals

La famosa al·locució que reprodueix Vicent Mut i que atribueix a Joan Crespí ha estat objecte d’especulacions, fruit d’interpretacions poc fonamentades. Mut es refereix a una reunió celebrada a una casa propera a Sant Nicolau. A partir d’aquesta poc definida ubicació, s’assenyalaren dos possibles llocs: la casa de Joan Crespí, quasi al davant de Sant Nicolau, i la casa dels Paraires, també molt propera.

Pel que fa a l’autoria d’aquella estimulant i efectiva arenga als menestrals, una crida en defensa de la justícia, de Vicent Mut ençà s’atribuïa a Joan Crespí fins que ho va posar en solfa Quadrado. Aquest ho negava amb l’argument que l’al·locució tenia massa nivell i Crespí era un analfabet. És sabut que alguns il·lustrats tenen un concepte patrimonial de la Cultura, menystenen la saviesa popular i desqualifiquen l’enginy en vincular l’analfabetisme amb la ignorància. La condició d’analfabet no minva la memòria, sinó tot el contrari i l’exemple el tenim amb els glosadors o, durant el temps de la Germania, amb la credibilitat que tenien els pregoners i els predicadors visionaris, molt dels quals no sabien ni llegir ni escriure⁶.

L’investigador de la Germania Llorenç Buades Castell (1952-2015), sostenia que la reunió possiblement es va fer a Sant Nicolauet Vell, centre neuràlgic on es feien les reunions dels revoltats, que la data exacta va ser dia 31 de gener de 1521 i que l’autor, més que Joan Crespí, per la similitud d’estil en comparança a pregons posteriors a la seva mort, podria ser Joanot Colom⁷.

On eren exactament les cases de cadascú? Cantin papers!

La plaça de Sant Nicolauet Vell era popularment coneguda com la placeta d’en Colom, perquè era el lloc on havia viscut. La casa de Joan Crespí, estava a tocar l’església de Sant Nicolau, a la illeta de Bernat Gual⁸. No gaire lluny de l’església gran, també hi havia la casa del gremi de paraires. Malgrat que, des de la instal·lació de la placa de marbre a la plaça del Roser, molts d’autors indicaven que allà hi va viure Joan Crespí, un document ho va desmentir de manera irrefutable. En el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana de dia 25 de març de 1885, Miquel Bonet publicava La casa de Juan Colom. Joanot vivia just davant del portal lateral de Sant Nicolauet Vell a la casa que va comprar dia 8 de maig de 1517 per vint-i-dues lliures, amb l’obligació de satisfer dos censals. Bonet transcriu l’escriptura de compra de Joanni Colom birriterio maioric de la casa que hi ha ante ecclessiam Sancti Nicolai veteris. Aquesta seria la casa objecte de demolició i de la subsegüent sembrada de sal del solar. Un altre document corrobora la propietat. Arran de la reclamació que Miquel Colom va fer l’any 1526 per defugir l’obligació de satisfer el censal de la casa de Joanot Colom, es va pagar «tot lo que se devía» de les «cases ab carreró devant la iglesia de Sant Nicolauet vell. Confronten ab cases abatudes que foren de Miquel Colom»⁹. D’altra banda, la casa de Joan Crespí no seria objecte de demolició. 

La placa de marbre desubicada

L’any 1936, arran de la insurrecció feixista-militar, atesa la fonamentada sospita que la peça de marbre seria destruïda, un ciutadà honorable va tenir l’encert de retirar-la i amagar-la. Després de la dictadura militar, Josep Carles Tous (1940-2006), quan va ser tinent de batle de Cultura de Palma, l’any 1991 va retornar la placa a l’Ajuntament i es va procedir discretament a ubicar-la de nou en el seu lloc.

Dia 7 de febrer de 1993 (l’any abans ja s’havia fet un primer i senzill recordatori del Dia de la Germania de Mallorca), ERC organitzà un acte de reconeixement, amb un recital de versos i una ofrena floral. Els organitzadors de l’acte tenien plena consciència que la placa estava situada on hi havia hagut el portal de la casa de Joanot Colom¹⁰. D’aleshores ençà, amb qualque intermitència, el lloc ha estat escenari d’altres homenatges per organitzacions polítiques i sindicals.

La placa de marbre, a tall dels ulls de la gent que passava per davant, permetia llegir la raó de ser del memorial. Pocs anys després, sense cap explicació, va ser retirada del lloc primigeni i arraconada a la paret de davant d’on havia estat la casa de Joanot Colom, a una alçada que feia impossible la lectura. En protestar de l’endemesa, s’al·legà que els camions no podien maniobrar a la placeta, però contradictòriament es va posar un gran banc de pedra en el lloc on tocava haver-hi la placa. De manera reiterada, s’ha reclamat retornar la placa al seu lloc, perquè els memorials han d’estar a l’alçada dels ulls dels ciutadans i no estampats a llocs inaccessibles.

I la casa de Felanitx de Joanot Colom?

Dia 15 de maig de 1930, a les pàgines de LA VEU DE CATALUNYA, Joan Santamaria i Munné (1884-1955) publicà un llarg i molt elogiós article dedicat a Felanitx, amb referències al particular llenguatge de la Vila, per concloure «Que m’agradaria, tot esperant la mort, de fer dia i vida a Felanitx!»¹¹. Entre les moltes descripcions que fa l’autor, assenyala que els felanitxers s’esforcen en mostrar als visitants «el bo i millor de la vila» i, a la relació que detalla, esmenta «la casa nadiua de l’agermanat Joanot Colom». Aquella referència convidava a la recerca. Si encara no fa un segle la casa de l’Instador del Poble i del Bé Comú era un dels llocs que els felanitxers mostraven als visitants, per transmissió oral ni que fos, algú n’hauria de saber noves.

Fins ara, no hem pogut acreditar on era aquella casa i, ara per ara, la incògnita continua. Margalida Obrador Bennàsser, investigadora de la nissaga dels Colom, apunta que la casa familiar podria ser Son Colom de les Coves que està a la Mola. Joan Mestre Ramis, de l’AAVV de Felanitx, indica que l’any 1891 es va posar el nom de Joanot Colom al carrer que, a partir de 1938, seria de les Trinitàries i, troba que podria ser per haver-hi hagut la casa nadiua de l’agermanat. Ramon Rosselló Vaquer, en el llibre Felanitx 1931-1952, informa que el superior dels Teatins va proposar que el carrer del Camp de Don Toni es dedicàs a Onofre Ferrandell i el de Joanot Colom a les Trinitàries. De la seva banda, Aina Adrover i Joan Calsapeu, en el llibre Felanitx 1931-1939, República, Guerra i Repressió, indiquen que l’any 1938, les autoritats feixistes eliminaren el nom del carrer de Joanot Colom i en dedicaren un a Onofre Ferrandell, el batle contrari a la Germania, i que també retiraren la plaça a nom de l’Instador, la qual va passar a ser Pax, en referència a la família Pacs, igualment enemiga de Joanot Colom¹². Dos canvis gens innocents orientats a sotmetre i humiliar el líder felanitxer. 

I Pau Casesnoves?

Malgrat el seu gran protagonisme, encara roman més amagada la informació que hi ha sobre Pau Casesnoves. Cirurgià a Inca, de possible ascendència menorquina, tenia tres germans que vivien a Palma, adscrits tots tres a la Parròquia de Santa Eulàlia, però sense detallar els domicilis. Andreu, Antoni i Miquel Casesnoves apareixen l’any 1524 a les Informacions Judicials entre els addictes a la Germania, morts els dos primers i empresonat a Palma el darrer. És d’esperar que, per via de qualque document notarial, més prest o més tard apareixerà el lloc on va viure l’Instador de la Part Forana.

Quant al lloc on va ser enterrat Pau Casesnoves, com en el cas de Joan Crespí i del cos esquarterat de Joanot Colom, no hi ha notícies. Amb ells, el discurs dominant ha mirat de sembrar-nos de sal la memòria amb un relat orientat a adoctrinar i a escalivar el nostre poble. Amb ulls (i documents) destaparem els embulls. 

NOTES

PER A SABER MÉS COSES 

– (2009) Els itineraris macabres de Joanot Colom https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/els-itineraris-macabres-de-joanot-colom/
– (2012) Joanot Colom degollat (cada dia) al seu poble

JOANOT COLOM DEGOLLAT (cada dia) AL SEU POBLE

– (2013) 7 de febrer, Dia de la Germania de Mallorca https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/7-de-febrer-dia-de-la-germania-de-mallorca/
– (2020) Pere Oliver, la Germania i Felanitx

Pere Oliver i Domenge, la Germania de Mallorca i Felanitx

– (2020) La Germania novel·lada

LA GERMANIA NOVEL·LADA

– (2020) Els creatius i la Germania

Pau, Justícia i Germania! (I) ELS CREATIUS I LA GERMANIA

– (2020) Al rescat de la memòria

Pau, Justícia i Germania! (II) AL RESCAT DE LA MEMÒRIA

– (2021) Els crits

Pau, Justícia i Germania! (III) ELS CRITS

– (2021) Les claus furtades

Pau, Justícia i Germania (IV) LES CLAUS FURTADES

– (2021) Amb ulls als embulls https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-v-amb-ulls-als-embulls/
– (2021) Colom sacríleg? https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-vi-colom-sacrileg/

LES CLAUS [furtades] DEL REGNE DE MALLORCA

En el darrers mesos ha revifat la recerca de les claus del regne de Mallorca. La darrera notícia, descoberta per l’eminent lingüista, historiadora i investigadora Eulàlia Duran, màxima autoritat en la qüestió de les Germanies, era que havien estat subhastades i adjudicades l’any 2000¹. Efectivament, la notícia ens abocà al catàleg de la casa Christies de Londres. La incorrecta descripció que es fa de les claus (les situen a l’any 1845 quan són de més de tres segles abans), permet deduir que els hereus de la propietària, Betsabé de Rothschild (1914-1999), no tenien ni idea de l’objecte que posaven a l’encant i, per a més inri, s’adjudicaren per un preu sensiblement inferior al seu valor no només històric, sinó fins i tot material². La pitjor notícia de totes és el lamentable desconeixement de les nostres institucions que, en el seu dia, perderen l’oportunitat de recuperar un tresor històric que, a més de patir una barroera espoliació patrimonial, ha estat objecte de tràfic especulatiu.

Orígens, raó de ser, custòdia i desaparició de les claus

Els agermanats, conscients que la derrota era imminent, varen encarregar i pagar dues claus d’or, petites obres d’art d’orfebreria i de gran bellesa artística, per oferir-les a Carles V en prova d’obediència i lleialtat. L’objectiu no era altre que obtenir la clemència reial i evitar la severitat del monarca. La persona designada per dur el present a l’emperador a Valladolid va ser el mercader Bartomeu Ventallol, el qual ja havia actuat, sense èxit, com a mediador dels agermanats davant del capità de l’armada reial, Juan de Velasco, l’octubre de 1522.

Carles V, després d’escoltar Ventallol i consultar el Consell d’Aragó, decidí rebutjar l’obsequi, perquè les «vertaderes claus» que volia eren les de la fidelitat. La principal raó del rebuig era que el present s’oferia en nom dels agermanats mentre encara resistien el setge reial sobre la ciutat de Palma que no capitularia fins el mes de març. Ordenà Ventallol retornar a Mallorca amb la carta reial de dia 24 de gener de 1523, on comminava a deixar les armes i a acceptar de nou Miguel de Gurrea com a legítim Virrei. La carta reial no s’adreçava a Gurrea, sinó A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas. En definitiva, el rei no acceptà el present i ordenà la devolució als remitents, exhortant a la submissió amb l’amenaça que, si ell es desplaçava, els efectes romandrien permanent a la memòria³.

Això no obstant, ja esclafada la Germania, però encara en temps de la sàdica repressió, dia 4 de setembre de 1524 Carles V va remetre a Gurrea una reial cèdula, on li diu que ha sabut que guarda armes joyes robes banderes y altres coses dels agermanats y señaladament són en poder vostre les claus d’or que llauors los jurats ó los agermanats de la ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes (…) pertanyen a nostre reyal patrimoni. (…) Vos diem i manam que doneu i lliureu les dites claus d’or y altres joyes robes y banderes que en poder vostre sien (…) al noble magnífich y amat procurador nostre en aquest regne Don Fransesch Burgues. Aquest segon document resulta fonamental perquè desmenteix totalment Mut, Bover i Quadrado que defensaven que Carles V, dia 18 de desembre de 1523, havia regalat les claus a Gurrea⁴.

No és mal d’imaginar com va rebre el virrei de Mallorca la reial cèdula. Cal tenir present que Miguel de Gurrea mai no va perdonar a Francesc Burgues (el noble, magnífic i estimat procurador reial) haver donat la raó a la interpretació dels agermanats quan, el mes d’abril de 1521, exigiren la seva expulsió. La Germania argumentà que la procedència aragonesa de Gurrea profanava el privilegi reial de Pere el Cerimoniós de 1344 que disposava «que home del regne d’Aragó y de Cerdanya y de Rosselló no pusca ésser governador d’aquest seu regne». La majoria dels Jurats i Burgues en particular avalaren la tesi i Gurrea es va veure forçat a partir a Eivissa.

No és mal d’imaginar tampoc que, tot i l’ordre indiscutible de l’emperador, Miguel de Gurrea es fes el sord, primer, i després, quan es va veure estret, embullàs la troca. Cinc mesos després de l’ordre del rei, concretament dia 31 de gener de 1525, Gurrea va correspondre la carta al·legant que, en dies passats, el procurador li havia recordat la reclamació de Carles V. Tot i que tractant-se de coses preses ab conflicte de guerra, considerava més raonable que estiguessin en les seves mans, procediria a fer l’inventari dels objectes requisats als agermanats. En relació a les claus però, lluny d’admetre que pertanyien al patrimoni reial, replicà que, com havia de saber el procurador per ser cosa pública i notòria, foren fetes fer i pagades per los particulars (un eufemisme per evitar esmentar els agermanats) residents a la ciutat en el temps de la germania, els quals les varen oferir, en nom de la Universitat, a l’emperador, però com que aquest no les va acceptar es retornaren als jurats i aquests, després de deliberar, varen decidir lliurar-les al lloctinent; és a dir… a Miguel de Gurrea⁵! Considera necessari informar sa majestat de tot això, perquè dedueix de la provisió reial que no ha tengut notícia de dites coses. Afegeix que se obeyran sos reals manaments però per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra. De totes les altres coses farà que los reals manaments sien complits i effectuats⁶. En definitiva, Gurrea amaga que les claus són en poder seu i desobeeix a plena consciència la instrucció reial⁷.

Com esmentaven les claus del regne els historiadors

Vicent Mut, l’any 1650, referint-se a les claus i a Gurrea afirma que S.M. le honró con ellas y las conservan sus biznietos. L’any 1841, Antoni Furió escriu que l’emperador les va remetre a Gurrea para que las guardase, en prueba de su celo y fidelidad. El Cronicón Mayoricense (1881) reprodueix la informació escrita l’any 1827 per Joaquim M. Bover: Repuesto el Virrey D. Miguel de Gurrea en su destino después de la derrota de los agermanados, regalóle el Rey dos grandes llaves de oro (…). Entregáronselas los Jurados en 18 de Diciembre de este año (es refereix a 1523). Quadrado, l’any 1888, reitera la falsa tesi que el rei va enviar les claus a Gurrea com una recompensa: Las llaves de oro pararon en poder de Gurrea, y en recompensa de sus servicios guardólas largo tiempo su família, hasta que modernamente por no sé qué vicisitudes se asegura haber aparecido en un museo extranjero.

Una vegada més, com a corrector d’altres desbarats sobre la Germania, sempre bastits a partir de les cròniques dels vencedors (les úniques que es conserven), serà el republicà Eusebi Pascual qui posarà en evidència la usurpació de Gurrea, i la falsa propietat de les claus, en dos articles publicats al Bolletí de l‘Arqueològica Lul·liana els anys 1890 i 1891. Després de reproduir en la seva totalitat els escrits de gener de 1523 i de setembre de 1524 de Carles V a Gurrea, amb l’esquiva resposta d’aquest de gener de 1525, conclou de manera inequívoca que no va existir mai l’hipotètic regal del rei, que les claus foren retingudes per Gurrea, que no sortiren mai de les seves mans, que li consta que han estat objecte de tràfic, que d’haver estat restituïdes al patrimoni reial o a les institucions de Mallorca avui estarien protegides, que els cronistes mai no depuraren els fets certs i, per arrodonir la usurpació de Gurrea del patrimoni públic, que unes claus fetes per un poble per tal de retre tribut voluntari al rei, sota cap concepte, podien destinar-se a enriquir el virrei com si fos una propietat privada. Aquest darrer és el punt clau. Carles V no va admetre les claus, perquè les oferien els revoltats contra ell i, per això, les rebutjà; retornaren a Mallorca i les lliuraren als Jurats, és a dir, al patrimoni públic. Quant a la venda de les claus, ja dins del segle XIX, Pascual assenyala a Mr. Hertz, un expert antiquari alemany, com a hipotètic comprador a una família mallorquina⁸.

Malgrat la descoberta que les claus havien de ser o bé patrimoni reial (cas de no trobar propietaris, com escrivia Carles V) o bé patrimoni del Regne de Mallorca, sota la custòdia dels Jurats; malgrat també la incitació de l’article de 1890 de Pascual a mirar d’aclarir en poder de qui estaven, possiblement la poca audiència del bolletí de l’Arqueològica i la desídia, el desinterès o la negligència de les institucions de l’època, varen remetre de nou les claus del regne al país de la desmemòria.

La represa de la recerca

Gairebé un segle després dels escrits de Pascual, el mes de març de 1983 Eulàlia Duran publicava un article a la revista Serra d’Or que seria determinant per tal de reprendre la recerca de les claus⁹. Explicava que, arran d’haver publicat Les Germanies als Països Catalans (Curial, 1982), l’historiador Joan Ainaud de Lasarte (1919-1995) l’avisà que feia anys havia vist reproduïdes les claus en un catàleg d’art de la família Rothschild. Les gestions iniciades per Eulàlia Duran varen obtenir justa recompensa i la propietària de les claus li va remetre les fotografies fetes per Israel Zafrir que va reproduir Serra d’Or. A la fi, els mallorquins, els legítims hereus dels qui havien fet fer aquelles petites obres d’art, usurpades del patrimoni públic per un virrei repressor, les podíem veure, ni que fos en fotografia.

La gran troballa de Duran va ser la localització de les claus 460 anys després del gest dels agermanats. L’article es completava amb les referències bibliogràfiques, fonamentalment amb la recuperació dels dos articles d’Eusebi Pascual. Posteriorment, altres historiadors i investigadors aprofitaren la descoberta i divulgaren la història, animant a la recerca. És el cas, en primer lloc, de l’investigador felanitxer Ramon Rosselló Vaquer que publicà dos articles a la revista Flor de Card de Sant Llorenç des Cardassar (agost i octubre de 1993)¹⁰. Anys després, el 2007, Gabriel Llompart publicaria Dos obras de arte significativas de la Germanía mallorquina.¹¹ Valorant el treball d’Eulàlia Duran a Serra d’Or, Llompart vincula, en opinió meva erròniament, les claus d’or dels agermanats amb les que es varen lliurar a Gurrea a les capitulacions de dia 7 de març de 1523 o, posteriorment i arran de la Guerra de Submissió (1705-1715), dia 11 de juliol de 1715 a D’Asfeld, comandant de les tropes borbòniques invasores que extingiren el Regne de Mallorca. Llompart transcriu el testimoni del capità Alfonso Enrique de Guzmán: E yo llegué de la parte de la ciudad con las llaves y entreguéselas¹².

On són les claus?

Com he exposat a l’inici de l’article, els darrers mesos s’ha impulsat la recerca de les claus. Dia 28 d’agost del 2020, Ultima Hora publicava un article per informar que el regidor de la Memòria de la Ciutat, Llorenç Carrió, instava a la col·laboració ciutadana per mirar de localitzar les claus del regne, atesa la voluntat de l’Ajuntament de Palma de recuperar-les o, si més no, poder-les exposar, amb motiu de la commemoració del mig mil·lenni de la Germania de Mallorca¹³.

L’endemà de la notícia, dia 29 d’agost de 2020, Román Piña, historiador del Dret, confessava al mateix diari que va ser el seu rebesavi, Gabriel Josep Fuster i Pomar (1767-1845) el qui va vendre les claus que acabarien a la col·lecció d’art de la família Rotshchild. Piña suposa que el seu rebesavi, que va fer una fortuna important com a prestador de doblers amb interessos, degué comprar les claus als hereus de Miguel de Gurrea. Quant al lloc on es poden trobar actualment, Piña assegura que són a Jerusalem¹⁴. A partir d’aquella notícia, de manera intermitent, la premsa havia reiterat la notícia sense novetats destacables fins que Eulàlia Duran dia 27 de desembre del 2020 va descobrir que les claus s’havien subhastat ja feia 20 anys i que caldria recuperar la pista d’on són ara. Entenc que l’Ajuntament de Palma (potser seria més adequat el Consell de Mallorca) faci gestions per veure si l’entitat subhastadora pot avisar els compradors de les claus de l’interès institucional en negociar la possible compra-devolució de les claus o, si més no, la cessió museística.

De part meva, no he arribat a localitzar qui les va comprar, sigui un particular, sigui una institució, ni tampoc on són ara, però sí he obtingut una notícia d’on varen ser. Una informació del s. XVII referida a Miguel de Gurrea i família, extreta dels arxius aragonesos, explica que el virrei, després d’esclafar la revolta i les reivindicacions del poble de Mallorca, va remetre dues claus d’or a l’emperador Carles V que se las donó con la honra de que las guardase, como había dispuesto al ganar la ciudad, que vinculó en su casa, y guardó el marqués que luego fué de Navarrens, como veremos, D. José de Gurrea y Borja, que poseyó la baronía de Gurrea¹⁵.

Conclusions

Les dades que s’aporten en aquest article i en els dos apèndixs, amb troballes desconegudes i, en bona part, inèdites, confirmen que els qui han dit que ja s’ha escrit tot sobre la Germania van ben errats de comptes.

El discurs dominant s’ha fonamentat en arxius on només hi ha la informació dels vencedors, però tot i això, amb un percentatge d’intuïció i un altre de sort, anar a fer recerca per arxius castellans i aragonesos permet contrastar i, en bona part, desmentir manipulacions i invents¹⁶.

És un fet cert que els agermanats feren fer les claus, una obra d’art d’alt valor material que encara multiplica més el seu valor històric, per obtenir el perdó reial i fer efectiva la segona clàusula de les capitulacions pactades: Que no se perseguiria ni molestaria persona alguna.g¹⁷

És un altre fet cert que, el gener de 1523, Carles V va rebutjar l’obsequi i, amb una carta comminatòria adreçada a tot el poble de Mallorca, les va remetre amb el mateix emissari als Jurats.

És un fet fals, per més que divulgat mai no provat, que els Jurats fessin acta de donació de les claus al virrei de Mallorca.

És un fet rotundament fals, per més que divulgat, que Carles V fes obsequi de les claus l’any 1523 al virrei.

És un fet cert que Carles V, coneixedor que les guardava el virrei, les hi va reclamar el setembre de 1524 en considerar que, si ja no tenien propietari (els agermanat havien estat derrotats i reprimits), pertanyien al seu patrimoni.

És un fet indiscutible que Gurrea va desobeir el rei i va retenir (usurpar, en definitiva) unes claus que, en justícia i veritat, pertanyen al poble de Mallorca.

És un fet provat que les claus foren venudes per un mallorquí a un alemany i acabaren en mans de la família Rothschil.

És un altre fet evident que els cronistes mai no depuraren els fets certs, com va dir amb generosa prudència Eusebi Pascual. Més encara, no just no varen depurar els fets certs, sinó que propagaren una versió apòcrifa creada per uns historiadors, majoritàriament arxivers i cronistes oficials, enemics a ultrança de la Germania.

És un fet objectiu que les claus foren robades per Miguel de Gurrea al poble de Mallorca i que, amb aquesta usurpació, les va convertir en un emblema, potser el darrer i més significatiu de l’abús dels senyors sobre la ciutadania. Com va escriure fa dies el sempre pertinent historiador Guillem Morro: Aquestes claus són el símbol més emblemàtic de la lluita dels nostres avantpassats. S’han de recuperar sí o sí!

APÈNDIX PRIMER

1a) Transcripció de la carta reial de Carles V de dia 24 de gener de 1523 adreçada a «tot lo poble de Mallorca»

Don Carles per la divina clemencia Emperador dels Romans sempre august rey de Alamanya, Dona Joanna sa mare y lo mateix Don Carles per la gracia de Deu reys de Castella, de Aragó, de les dos Cicilias, de Hierusalem, de Hungría, de Dalraacia, de Croacia, de León, de Navarra, de Granada, de Toledo, de Valencia, de Galizia, de Mallorcas. de Sivila, de Serdanya, de Còrdova, de Córcega, de Murcia, de Jahen, de las Algarbes, de Alcira, de Gibeltar, de les Ules de Canaria, de les illes índies y terra ferma del mar occea, Archiduch de Austria, Duch de Atienes y Neopatria, Contes de Rosselló y Cerdanya. A tot lo poble y altres particulars persones de qualsevol grau, condició que sien, vehins habitadors y residints de present en la nostra ciutat de Mallorcas, a cada hun de ells, a qui pertanya e de les presents nostres letres hauran noticia en qualsevol manera. Sapiau qoe havem vistes unes letres quens ha aportat de part vostre Barthomeu Ventallol vostre missatger, lo qual jatsia que vinga de part de súbdits nostres que stan en notoria desobediencia de son rey y senyor natural, com vosaltres, havem manat ésser oyit en nostre sacre e reyal Consell, e vistes les rahons per ell deduhides de vostre part y les claus de or que ab ell tremeteu pera senyal de la innata fidelitat que dieu tenir a nostre corona reyal, considerants- les dites rahons no eser dignes de admetre y que les vertaderes claus quens haveu de donar e tremetre han de ésser de pura e fael obediencia ab tot affecte a nostra reyal persona, y en nom de aquella a don Miquel de Garrea, nostre lochtinent y capità general, que es anat y resideix per manament nostre a n aqueix regne ab la armada y gent que dieu per vostres letres pera reduir als inobedients a deguda obediencia nostre, havem delliberat de no admetre les dites rahons ni rebre les dites claus, ans be fent offici de príncep misericordiós y pera constituir en major culpa aquels de vosaltres que seran pertinasses en complir aquest nostre manament e ultima jussio, havem manat tornar a vosaltres lo dit Ventayol, pera notificar vos jatsia que no ignoreu segons que ab les matexes presents vos notifican! y declaram que lo dit don Miquel de Garrea nostre lochtinent y capità general es anat de expressa comissió y manament nostre ab la dita armada en aqueix dit regne pera reduhir a nostre degude obediencia los poblats en aquells qui seran desobedients com stau vosaltres, y que la gent que aporta en la dita armada ni part alguna de aquella no son infaels, com los voleu donar entendre, ans be son xpians, súbdits y bons servidors nostres. Manant vos expresament de nostra certa sciencia deliberadament y consulta y per nostra reyal auctoritat, sots incorriment de nostre ira y indignació y les penes en les quals incurren súbdits y vassalls inobedients y rebelles a son rey y senyor natural, que de continent c sens dilació ni altre consulta alguna, ans be tenints les presents per resposta a qualsevol consulta o recors que pretengan deure fer de nostre Magt., desistiau ab tot eftecta de la resistencia que feu ab les armes al dit nostre lochtinent y capità general y lo rebau, restituiscau plenament y ab tota obediencia en lo dit carrech y oífici, segons y de la manera que stave abans de les conmocions y germanies que haveu comensades y perseguides fins ara, dexant les armes y tot lo exercici de aquelles y desistint de tots los actes que fins are haveu fets, y obeint y honrant y acatant al dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en tot lo que de part nostre vos manara axi com a nostre matexa persona; per manera que aquexa ciutat y regne sien reduhits y restituhits en tota quietut y pacificació de aquells y en degude obediencia nostra y del dit don Miquel de Gurrea nostre lochtinent y capità general en nom nostre. Ceitificantvos que si axi ho féreu, jatsia que los casos y delictes perpetrats fins ara sien tants y tants greus que no degueu star sens molt exemplar castich e punicio, haureu respecte al be que fareu, per usar offici de príncep clement y misericordiós ab vosaltres, y axi mateix manareu provehir lo que complirà al benefici publich, conservació y pacifich stat de aquexa ciutat y regne, com per les dites vostres letres suplicau, y que en altra manera havem provehit de trametre mes gent ab les municions y altres coses necesaries pera reforsar lo exercit que te lo dit nostre lochtinent y capità general, manantli que procehesca per forsa de armes contra vosaltres axi com contra súbdits que son enemichs rebelles e inobedients a son rey y senyor natural, pera lo qual si fos necesaria nostre presentia no duptarem de posarla ab tota celeritat, per forma que la execució y castich de asso reste en perpetua memoria y exempli a vostres successors. Guardauvos per aço de fer lo contrari si desitjau evitar la total ruyna e perdició de lo honor, fama, vides y bens de tots vosaltres. Dat en Valladolid a xxiiij dies de janer any de la nativitat de nostre Senyor MD. xx y tres. — Yo el Rey.
(Arch. del Reyno. Lib. Cartas misivas 15:1 aii fol. 78 v.-)

1b) Transcripció de la cédula reial de Carles V de dia 4 de setembre de 1523 adreçada a Miguel de Gurrea

Don Carles per la divina clemencia elet emperador del Romans sempre august Rey de Germania. Dona Joana sa mare y lo mateix don Carles per la gratia de Deu Reys de Castilla de Aragó de les dos Sicilies, etc. etc. Al spectable noble y magnifich y amat conseller loctinent y capita general nostre en lo predit regne de Mallorques Don Miguel de Gurrea Salut y dilectio: relació tenim que en poder vostre y de altres officials y singulars persones de aqueix regne estan, es troben, diverses armes robes joyes banderes y altres coses dels agermanats de aqueix regne ó que ells hauien preses y robades de alguns obedients y faels á nostre maiestat, y senyaladament son en poder vostre les claus de or que lleuors los Jurats ó los agermanats dexa Ciutat feren per presentar á la nostra maiestat, les quals coses totes y sengles per no trobar ni hauer hi señors propi se sguarden y pertanyen á nostre reiyal patrimoni ó saltim deuen star en poder de nostre procurador reyal en aqueix regne, perquè sis venien os trobauen señors de aquelles les fosseu restituïdes, y sino passat lo temps per pragmàtiques reals statuhit sien incorporades, servades dites pragmàtiques, al dit nostre patrimoni real. Pertant à humil supplicasio de nostre procurador fiscal, ab tenor de las presents, de nostre certa sciencia deliberadament y consulta y de nostre real autoritat a pena de mil florins de or de Aragó vos diem y manam, que encontinent vos doneu y liureu les dites claus de or y altres joyes robes armes y banderes que en poder vostre sien en qualsevol manera que sien stades de agermanats e per aquells preses y robades de obedients nostres y que no tropin señors, y donareu totafauor y ajuda si menester sera pera que sien liurades totes y qualseuol de les sobre dites coses que en poder de altres officials y singulars persones en aqueix regne se tropien, al noble magnifich y amat conseller y procurador real nostre en aqueix regne Don Fransesch Burgués ó a son lochtinent, liurant les hi y fahent les hi liurar à benifet de inventari per tal que aquelles tinga y fassa juxta lo stil y pragmàtiques de són offici no fahent lo contrari en manera alguna 3Í. nostra gracia teniu cara y en la pena demunt dita desigau no incórrer, com axí procehesca de nostra determinada voluntat tot dupte, consulte, contradictio e qualsevol impediments cessants. Dat, en Valladolid a quatre del mes de Setembre any dele nat. de nre. Señor mil DXXiiij— Yo el Rey.»
(Libro de Ced. R. de 1516 á 1527)

1c) Transcripció de la resposta de Miguel de Gurrea de dia 31 de gener de 1525 a l’ordre reial

Quaquidem regia provisione oblata dicto spectabile et nobili dno. loct. generali qui recepta etc. petiit copiam de eadem sibi tradi qua habita debitam dabit sue Ca.ce M.ú responsionem de lapsu tamen temporis protestando;
Copia vero premissorum fuit profecta et dicto Spectabili et Nobili dno. loct. generali eam petenti ad tradendum parata die videlicet sabbati xxviij mensis Januarij anno predicto hora vesperorum. Et die martis xxxj mesis Januarij anno predicto M. D. XXV prefatus Spectabilis Nopilis dominus locumt. generalis voccato me dicto Raymundo lull not tradidit mihi infrascriptam responsionem mandans illam in calce regie provisionis continúan.
Rebuda ab aquella honor y reuerentia ques pertany, respon que noy ha coses algunes de- les contengudes en dita real provisió quell hage de restituir: be es ver que algunes banderes de poch stima com se mostrara son restades en poder de la Cort perqué se provehis sobre aquelles lo que seria de justicia y al servey de sa mt., y axí fonch respost al noble procurador real quant les
demaná en dies pessats com appar ab les scriptures foren presentades per part del dit procurador real a dit lochtinent general les quals son stades tremeses á sa Mt.; y per esser coses preses ab conflicte de guerra y ma armada, apparia rahonable cosa stiguessen en lo entretant en la cort del lochtinent y Capita general: pero pus sa Mt. ho mana axí, es prest y apparellat de feries deposar en poder del dit magnifich procurador real ó de son lochtinent ab medi de inventari segons que en dita provisió real es contengut: e quant les claus de or be sap dit procurador real per eser cosa publica y notoria, que los perticulars residents en los temps de la germania en la ciutat, en nom de la universitat feren fer y pagaren dites claus per presentarles en dit nom ása Mt.; les quals de fet no volgue acceptar sa Mt.; ans foren tornades assi e son vingudes en poder dels jurats de la universitat, les quals stant dies havia la terra ab repòs ab lo gran y general consell de tota la terra representant tots los poblats en la present illa, per los sguarts à ell be vists, y en la deliberació per ells feta contenguts, deliberaren presentar com de fet presentaren y donaren dites claus á dit lochtinent general y perquè sa Mt. segons la tenor de dita real prouisio no ha tengut noticia de dites coses, per ço lo dit lochtinent general ha determinat donar avís á sa Mt. perquè havent legítima informació mana per lo que cumple mes al servei de sa real Mt. que en continent se obeiran sos reyals manaments y majorment que per ara no li seria posible fer deposit de dites claus com no les tinga en la present terra: de totes les altres coses que son en poder de la Cort ó de altres persones se fara diligencia en fer regonexer y sercar en poder de qui sen trobaran y lo mateix per sa part pora fer lo dit procurador real car dit lochtinent general essent prompte en obeir los reals manaments se ofier en prestar tota favor y ajuda que á ell sia posible perquè los reals manaments sien complits y effectuats. 

APENDIX SEGON

No s’ha fet encara (almenys no l’he sabut trobar) un estudi a fons sobre la figura del virrei (lloctinent si utilitzam la nomenclatura oficial) Miguel de Gurrea i Cerdán que vagi més enllà dels breus perfils elaborats pels historiadors dels s. XIX i XX, o de les notes biogràfiques que apareixen a les perilloses enciclopèdies virtuals¹⁸. La necessitat d’obtenir més informació m’ha convidat a insistir en la recerca i, en aquesta ocasió, m’ha recompensat amb notícies fins ara desconegudes que, en més d’un cas, com és ara la constatació que Gurrea ja havia desobeït al rei Ferran i que, coincidint en el temps que va ser virrei de Mallorca, va mantenir plets, litigis i conflictes sobre les seves terres aragoneses, resulten més que rellevants per definir la conducta arrogant del personatge.

2a) Notes [en bona part inèdites] sobre Miguel de Gurrea i Cerdan i la seva nissaga

Miguel de Gurrea era fill de D. Lope, senyor de Gurrea, i de Margarita Cerdán. La mort del seu germà major va propiciar que ell fos l’hereu. La primera notícia que es troba d’ell és l’assistència a les Corts de 1498 al jurament del príncep i l’any 1502 al de la princesa Joana, presentada com a successora de les corones. Dia 11 de febrer de 1512 va ser designat Virrei de Mallorca per Ferran II d’Aragó, el catòlic. ¹⁹. Amb un exèrcit format per 3.000 homes, mallorquins, menorquins i eivissencs, va anar al nord d’Àfrica a defensar la ciutat de Bejaïa (Bugia o, en català antic, Bogia) assetjada per les tropes d’Oruç Reis, Barba-rossa. Hi arribaren dia 24 d’agost de 1515 i tornaren a Mallorca dia 13 de gener de 1516. Arran de l’aixecament de la Germania, l’abril de 1521 es va veure forçat a partir a Eivissa, on impediria que l’illa s’adherís a la revolta i on derrotà el petit contingent enviat per la Germania. L’octubre de 1522 s’incorporà a la flota enviada per Carles V per sotmetre la revolta i, des d’Alcúdia i després de diverses luctuoses batalles i d’unes capitulacions que no respectaria, va entrar a la ciutat de Palma dia 7 de març de 1523 impulsant una severa i sàdica repressió fins a l’any 1526 va retornar a Aragó per ocupar el càrrec de governador. Segons dues fonts va morir el mes de juny de 1537 o el mes de maig de 1539. Abans, l’any 1531, havia cedit el càrrec de governador al seu fill Francisco que l’ocupà fins a la mort el 9 d’abril de 1554.

Miguel de Gurrea y Cerdán es va casar amb Aldonza Sánchez, amb qui va tenir Francisco i Ana. El fill, que ocupà el càrrec de governador de son pare, es va casar dues vegades. La primera amb Isabel de Moncada, amb qui només va tenir un fill, Miguel que assumiria el senyoriu de Gurrea. Amb la segona esposa, Leonor de Castro, va tenir Francisco Luís y Aldonza. El nét del qui havia estat virrei de Mallorca, Miguel de Gurrea y Moncada va viure temps de glòria i prestigi. Participà, com a segon de la flota comandada per Juan de Áustria, en el que, fins aleshores, seria el més gran enfrontament naval, conegut com la batalla de Lepant, en el golf de Náfpaktos amb participació de més de quatre-centes cinquanta naus. L’èxit assolit per la Lliga Santa va ser difós arreu amb cartells com el de la xilografia adjunta, Alegoría de la batalla de Lepanto, una estampa de la marededéu del Carme, on es veuen els almiralls vencedors, Juan de Áustria i el seu lloctinent Miguel de [Gurrea] y Moncada, amb l’almirall tur decapitat.

Malgrat les fulgurants biografies del seu fill Francisco i del seu nét Miguel, no tot varen ser flors i violes a la nissaga de la família del qui va ser virrei de Mallorca i gran repressor de la Germania. Un rebesnét, amb el seu patronímic, va ser un dels «dotze traïdors» que foren condemnats per Felip II i foren decapitats a Saragossa l’any 1591. Els seus caps varen estar penjats a la porta reial de la ciutat fins que, l’any 1599, Felip III va autoritzar-ne la retirada. Un d’aquests caps s’acompanyà amb aquesta inscripció: Esta es la cabeza de don Miguel de Gurrea, que ha sido condenado por rebelde y traidor al rey nuestro señor, cometido crimen de lesa majestad y conmovido el pueblo. Mandósele cortar la cabeza, confiscar sus bienes, derribar sus casas y castillos a 19 de octubre. Aquest membre de la família ha estat esborrat de les genealogies oficials de la nissaga, però tanmateix apareix com un dels principals instigadors dels coneguts “fets de Saragossa de 1591”. Tanmateix la dinastia dels Gurrea no es va extingir. Des de 1987, la baronia l’ocupa Fernando Granzow de la Cerda y Roca de Togores.

2b) La doble desobediència del virrei Gurrea al rei Ferran

Arran d’un litigi de terres i de servitud d’aigua, dia 16 de gener de 1517, el rei escrivia des de Brussel·les a Miguel de Gurrea, virrei de Mallorca, una carta ordenant-li que, en el termini màxim de tres dies, fes les paus amb D. Hugo de Urries o, si no podia, que deixàs la solució en mans del rei. De no obeir, continuava l’escrit, se tuviese por suspenso del dicho Empleo, que tendría que abandonar en el plazo de diez días; á cuyo fin escribía á D. Fadrique de San Climente, representante del gobernador en la isla de Menorca, para hacerse cargo del empleo. A la vista de l’amenaça, dia 25 de febrer de 1517, davant del notari de Saragossa Luis Sorá, Gurrea va acceptar que fos el rei qui decidís. Arribat el rei a Saragossa dia 15 de Octubre de 1518 va dictar la sentència definitiva. Urries podria fer ús de les aigües, Gurrea havia de renunciar a retenir o desviar les aigües i havia de guardar perpetuo silencio sobre el tema. A més, les dues parts havien de fer les paus i viure com a bons amics i parents.

Gurrea no va acceptar la resolució. Es dedueix clarament de la carta que el rei, quatre mesos després de la sentència, va enviar als jurats d’Almudebar: Amados y fieles nuestros: Luego que habemos sabido la innovación hecha por la parte de D. Miguel de Gurrea en la barca de Bellestar y agua de Mondote, contra forma de la sentencia por nos pronunciada entre él y don Hugo de Urries, pareciéndonos cosa no bien considerada y hecha, aunque con color de justicia, más en deservicio y desacatamiento nuestro que en agravio de la parte, habemos proveído y mandado que luego se torne todo á lugar debido y en el mismo estado que lo dejó nuestro Comisario Pedro de Espinosa, conforme á la dicha sentencia. (…) por ende os encargamos y mandamos que (…) procuréis que las cosas queden y permanezcan en aquel estado que por la dicha nuestra sentencia es declarado y estar deben, por ser así de justicia. Datis en Barcelona, á XXVI de Febrero del año mil D XVIIII. YO E L REY. »

BIBLIOGRAFIA BÀSICA D’AQUEST APENDIX SEGON

La gran Casa aragonesa de Gurrea. Linajes de Aragón.- VII. Hosca, 1916.

Cadenas y Vicent, V. Caballeros de Montesa, Madrid 1957

Garcés de Cariñena, P. Nobiliario de Aragón, Saragossa, 1983

García Ciprés, G. Los López de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo II. Hosca, 1911 i La baronía de Gurrea.- Linajes de Aragón.- Tomo VI. Hosca, 1914.

I.S.y C. Elenco de Grandezas y Títulos Nobiliarios Españoles. Madrid, 2001 Madrid.

Juan Vidal, J. Els Virreis de Mallorca (ss. XVI-XVII), Palma, 2002, pp. 15-26.

Redondo Veintemillas, G. y Montaner Frutos, A. De resigillographica, pp. 729-730 y 734.

NOTES 

PER A SABER-NE MÉS: 

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:
(I) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429
(II) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518
(III) Els crits: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/pau-justicia-i-germania-3-els-crits/

Són moltes les curiositats, poc o gens destacades, que emergeixen de l’estudi de les Germanies. Entre moltes altres que miraré de perfilar en els propers mesos, ara em referiré als crits dels agermanats. A banda del documentat triple lema que he posat com a títol general d’aquesta sèrie d’articles, Pau, Justícia i Germania!, la relació de crits és rica i, en general, o són ben idèntics o s’assemblen molt a tots els territoris de la Nació Catalana on, en major o menor grau, entre 1519 i 1523 hi va haver revoltes populars contra la corrupció, l’espoliació fiscal i els abusos dels nobles. En tots els casos, els aixecaments foren esclafats per les armes i les creus.

Dos dels crits més usuals, sovint per acompanyar els altres, eren el de Visca el rei! i el de Visca Jesucrist! (o la Marededéu). Ambdós delaten la ingenuïtat o l’excessiva confiança dels revoltats. Els acreditats historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra expliquen que els agermanats aclamaven el rei, perquè “Si es cometien injustícies en nom seu, era perquè ell no n’estava assabentat a causa dels cavallers i els mals consellers”. La història ens ha demostrat cíclicament com les monarquies en general i, molt concretament, els Àustries i els Borbons, no atenen mai les queixes populars ni les denúncies de corrupció practicada des dels mecanismes de poder, sinó que revaliden sempre el suport reial als nobles i als seus exèrcits. Aquesta conducta és tan crònica com la de l’Església catòlica, en línia amb la seva estructura jeràrquica papal, sempre fent costat a les monarquies i obertament en contra de les repúbliques. Monarquia i Església, sempre han anat del bracet i sempre han actuat contra els drets i les llibertats del nostre poble, amb la hipocresia afegida de l’Església d’aparentar voluntat pacificadora i negociadora per acabar atiant una gran repressió.

Un altre dels crits més propagats i exitosos dels agermanats era el de Visca la Santa Quitació! per reivindicar l’extinció de les feixugues contribucions i l’eliminació d’alguns dels imposts més abusius. Altres crits documentats a Mallorca són: Visca la Germandat!, Visca la Pàtria!, Visca la Terra!, Visca la Llibertat i Visca la Justícia! Fins i tot, en un moment gairebé efímer, es va cridar Visca França! En negatiu: Mort als homes d’honor!, Contra nobles i traïdors!, Mori el mal govern!… A Elx també hi trobam Llibertat i muiga el Cárdenas!, a València, Mori el mal consell! i a Cambrils, Justícia, visca lo rei i mori el Duc de Cardona!

La darrera referència, em convida a fer un parèntesi per aportar una prova més de la vinculació que, més enllà de la coincidència en els crits, hi va haver des del primer moment entre les revoltes de les diverses terres catalanes. Dia 8 de maig de 1520 dos-cents homes de Cambrils, amb les dones i els fills, anaren a reclamar ajuda als consellers de Barcelona “quexant ab grans veus y dient mil blasfemes del duch”. Així ho va escriure el síndic mallorquí, el canonge Gregori Genovard, en carta als jurats de Mallorca de dia 13 de maig de 1520. Genovard també advertia que el que estava passant a Cambrils derivava dels contactes amb la Germania de València: “es té per cert que són stades intel·lygències de alguns tacanys ab lo poble de València”. Genovard veia venir que Mallorca s’abocaria igualment a la revolta.

Sobre el just in armis i el pac qui deu

Part damunt de tots els crits de la Germania de Mallorca, n’hi ha dos que destaquen tot i que, malgrat fins ara han estat atribuïts als agermanats i identificats amb la revolta, no són de l’època, sinó molt anteriors. El primer, referit per Binimelis i Mut, és Jus est in armis. Quadrado i, per imitació, molts dels seus deixebles en varen fer burleta considerant el crit com un invent agermanat i assignaren l’autoria a algún díscolo leguleyo. Ni Quadrado ni cap dels seus seguidors no varen detectar que el lema procedia d’una citació popular, més que coneguda i secular, atribuïda a Sèneca (4 aC – 65): Ius est in armis, opprimit leges timor: la justícia és a les armes quan la por oprimeix les lleis.

El segon dels clams populars atribuïts a la Germania, possiblement el més reeixit i reproduït com a principal crit de guerra, és el de Pac qui deu! Álvaro Santamaría destaca la força de l’expressió: «una publicística llevada inteligentemente bajo el slogan Qui deu que pach, El que deba que pague.¹ Doncs, tampoc aquest crit és original ni, menys encara, genuí dels agermanats, malgrat la reiterada assignació a la Germania. Ho va posar en evidència Eusebio Pascual a l’article Qui deu que pach². Per posar un exemple anterior a la revolta, va aportar un document de 1460, on el Gran i General Consell accedeix a una súplica dels menestrals de Ciutat per tal que es revisin els comptes en manera que qui deu que pac. Com bé deduïa l’investigador republicà, la data i la protesta, certificaven que els ànims i les raons de la Revolta Forana de 1450 encara no s’havien aquietat, i que el foc colgat dels abusos i de les injustícies seria la causa principal del futur gran incendi de 1521.

L’expressió va fer fortuna i, a les boques dels agermanats, esdevingué un crit reivindicatiu que es va fer popular i, a diferència de gloses i profecies de l’època, va aconseguir sobreviure després de la derrota dels revoltats. L’any 1886, per exemple, va servir de sots-títol d’una sarsuela de Bartomeu Singala i l’any 1906 va ser usada per Antoni Maria Alcover, tan enemic de la Germania com era, per reclamar els pagaments de les quotes endarrerides als subscriptors del Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (abans d’esquarterar-ne el nom): Els qui no han pagat, ¡per amor de Deu que paguin! Han rebut el Bolletí; lo just es que nosaltres rebiguem lo altre. Qui deu, que pach, y fora deutes!³

Més recentment, en el marc de la commemoració dels 500 anys de la Germania de Mallorca, l’expressió ha servit de títol d’una novel·la d’Antoni Rodríguez Mir que gira a l’entorn de la figura de Pau Casesnoves. Un encert si tenim en compte que Casesnoves va ser un dels ambaixadors de Mallorca, amb Joanot Gual i Eusebi Santandreu, que es va entrevistar amb el rei Ferran II d’Aragó de qui, l’any 1512, varen obtenir una sentència arbitral que ordenava elaborar uns nous estims orientats a minvar el pes dels censals que pagesos i menestrals pagaven als senyors. L’obstrucció de la noblesa i de l’església impedí l’execució de la sentència, el deute públic es disparà i la pràctica totalitat dels imposts anava a pagar els censals, és a dir, a les butxaques dels privilegiats i no a rebaixar el deute. En definitiva, tot el contrari de l’esperit, més que vigent encara avui a la Nació Catalana, sotmesa a una monarquia corrupta i a l’espoliació fiscal més alta del món, del pac qui deu!

NOTES

La il·lustració que encapçala aquest article correspon a la composició escultòrica de Jaume Mir Els agermanats

1 Sobre los orígenes de la Germanía de Mallorca. (A. Santamaría, Mayurqa, 1971)

De PAU, JUSTÍCIA I GERMANÍA vg. també:

(1) Els creatius i la Germania: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271429

(2) Al rescat de la memòria: https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/?p=271518

ALTRES ARTICLES SOBRE LA GERMANIA:

Venim d’un silenci antic i molt llarg

“Vençuda que fou la Germania, la terra tota s’endolà i la maledicció planà damunt Mallorca”. Així va referir Pere Oliver i Domenge el mantell de silenci del discurs dominant que enterrà la memòria popular de la Germania de Mallorca¹.

La decapitació de Joanot Colom, amb instruccions d’esborrar-ne qualsevol esment i record, va imposar la història dels vencedors i la vexació dels agermanats. Aquell juny infaust de 1523, dins d’una capelleta damunt de l’arc de la Porta Pintada, després de la sàdica tortura i esquarterament de Joanot Colom, engabiaren el seu cap dins d’una llanterna de ferro i l’instal·laren a la vista de tothom i vigilat de nit, perquè no parli. Aquest era l’objectiu: fer callar la Germania.

D’aleshores ençà, durant tres segles les cròniques reflectiren el discurs del guanyadors i abominaren dels agermanats com si no haguessin existit mai. Dins del mateix segle de la Germania, Joan Binimelis i Garcia (1538-1616) publicà una Història General del Regne de Mallorca, orientada a afalagar els qui li havien encarregat l’obra: els jurats de la ciutat i el regne; els grans enemics de la Germania. Mig segle després, Vicenç Mut i Armengol (1614-1687) publicà una nova història calcada de la de Binimelis; no debades Mut també era jurat de la ciutat i del regne. Altres cronistes com Joan Dameto i Cotoner (1554-1633), Guillem Terrassa i Ponç (1709-1778), Bonaventura Serra i Ferragut (1728-1784), Bartomeu Jaume i Canyelles (1765-1844) o Lluís de Vilafranca (Joan Mestre i Oliver, 1770-1847) elaboraren miscel·lànies i notes històriques sempre des de la perspectiva adversa a la Germania i adherits, amb més entusiasme que convicció, al discurs de la noblesa i de l’església. Si hi havia qualque aspecte que no podia arraconar-se de la memòria popular, es manipulava per demonitzar la revolta; no oblidem allò de la diabólica secta colombina.

Una profecia… a bolla vista

Hi ha un document que desemmascara fins a quin punt la història va ser manipulada: les Profecies de Bernat de Mogoda, atribuïdes al cavaller del mateix nom que va participar a la conquesta de Mallorca, amb Jaume I, el 1229. Es tracta d’un llarg poema de 368 versos (92 quartetes), en línia amb altres documents de visionaris i predicadors, més concretament amb les premonicions d’Anselm Turmeda.

La ciutat recobrada                                                                                                        serà en la gàbia alta,                                                                                                         lo colom per sa falta                                                                                                      perdrà ses ales  

La perversió del vertader i desconegut autor consistia en endurir els fets ocorreguts, amb la justificació d’hipotètiques premonicions seculars. El llenguatge de l’època i els detalls d’alguns episodis posaren en evidència que es tractava d’una obra apòcrifa, elaborada entre 1523 i 1576, amb l’objectiu de criminalitzar la Germania².

…per borrar la memòria de dit Colom

No, ni el s. XVI, ni el s. XVII, ni el XVIII no apareixen documents favorables a la Germania. Ni tan sols s’han salvat les gloses que per força degueren circular ni els documents d’alguns predicadors que auguraven l’èxit de l’aixecament. És molt difícil creure que ningú no va alçar la veu en defensa d’una revolta, justa i noble, contra els abusos dels nobles, contra la corrupció, contra una pressió fiscal insuportable…

De la documentació agermanada, ha sobreviscut l’al·locució als menestrals, atribuïda a Joan Crespí, on es palesen les justificades raons de la revolta. Tot i l’evidència, en els següents tres segles, no apareix cap anàlisi crítica dels motius que els menaren a insurgir-se. La imatge que es projectà dels agermanats era la d’uns eixelebrats, lladres, violadors i assassins que mereixien ser arraconats de la història. Calia fomentar-ne la desmemòria; sembrar de sal el seu record. Una nota històrica, extreta dels Llibres de la Procuració Reial pel paborde Jaume, és tan eloqüent com la sentència de tortura i mort de Joanot Colom. L’any 1523, just després d’esbaldregar la seva casa i de sembrar el solar de sal, es va reclamar d’extingir el censal que devia a Pere de Pacs. Així es va fer i costà tot lo que se devia per borrar la memòria de dit Colom.³ Passarien tres segles rodons fins a rememorar el seu nom.

Un finestró a la llum de la veritat

A punt del tercer centenari de l’aixecament i coincidint amb el Trienni Liberal, l’any 1820 va aparèixer a Mallorca el diari El Eco de Colom. El títol feia esment a dignificar la figura de Joanot Colom i es presentà amb l’objectiu de defensar «la libertad y los derechos del hombre». La publicació va tenir una vida efímera, però renaixeria el juny de 1822 com a resultat de la fusió d’altres dos diaris liberals: el Correo constitucional, histórico político de Mallorca (juliol de 1820- juny de 1822) i el Atleta de la Libertad (juny de 1822 – juny de 1822). Aquest darrer compartia amb El Eco de Colom el lema de capçalera: Nos animat Patria libertas et dulcís amena libertatis amor. Tots tres diaris, políticament liberals, defensaven la Constitució i abominaven de l’absolutisme borbònic.

El Eco de Colom va ser determinant en promoure la retirada de l’oprobiosa llanterna de ferro amb les restes del crani de qui va ser Instador del Poble i del Bé Comú.⁴ El 1822, 301 anys després de l’aixecament de la Germania de Mallorca i 299 després de l’esquarterament públic de Joanot Colom, la capella de la Porta Pintada va romandre buida. Era el primer gest de reparació de la brutal i més que centenària repressió dictada amb l’objectiu de promoure la desmemòria.

Aquell finestró obert a l’esperança de recobrar les justificades raons de la Germania va ser efímer i, com a epíleg a la resurrecció d’aquell acte de memòria històrica, cal afegir un post scriptum ignominiós. Els tres diaris liberals esmentats varen ser víctimes, com Joanot Colom, de la persecució, la destrucció i la desmemòria. Quan l’any 1823, per segona vegada, la monarquia borbònica derogà la Constitució, s’assaltaren les cases dels liberals i es procedí a la cremadissa de llibres i publicacions. A Palma, de casa en casa, el saqueig es va fer amb una gran violència. El Correo constitucional, histórico político de Mallorca i el Atleta de la Libertad es llançaven al carrer i els hi calaven foc. Bartomeu Rosselló Pòrcel va afirmar que El Eco de Colom va ser una de les col·leccions més cercades: Fue, en verdad, un registro minucioso. Muy pocas colecciones se salvaron. De la primera época no quedó ni un solo ejemplar.⁵

De nou el silenci, la manipulació… i nous brins d’esperança

El mantell del silenci i de la desmemòria tornaria tapar el coneixement de la Germania. Caldria esperar 18 anys més fins a l’aportació reparadora d’Antoni Furió de 1841, objecte de les primeres diatribes de Quadrado, sempre al costat del discurs dominant i amb una gens dissimulada animadversió als agermanats. Al llarg del s. XIX, bàsicament gràcies a les polèmiques protagonitzades per cronistes i arxivers, amb intermitència de llums i d’ombres, cada vegada que s’obria qualque defensa de la Germania rebia la desqualificació abrandada de Quadrado, afiliat a la defensa de la monarquia i de l’església. Del petit foc encès de dins les cendres de la memòria que havia il·luminat El Eco de Colom, el primer defensor públic de la Germania, no se’n cantaven glòries ni memòries. Malgrat això, passats 30 anys d’ençà de la cremadissa del proscrit diari, apareixia un recordatori que vindicava el seu nom, el de Joanot Colom i, sobretot, el de la llibertat.

Hi haurà temps per detallar les batusses de Quadrado, sobretot les mantingudes amb Furió i amb Pere d’Alcàntara Penya, i desemmascarar les manipulacions documentals observades. També de fer un seguiment anaĺític a la majoria d’historiadors del s. XX, aquietats majoritàriament de manera acrítica a les tesis de Quadrado, fins arribar a l’actualitat i valorar els nous i més objectius enfocaments. La veritat, més prest o més tard, sempre sura. Cinc segles després de l’aixecament, gràcies a aportacions documentals fins ara desconegudes, ens cal continuar al rescat de la memòria.

Amb un salt històric al dia d’avui, després de tant d’oprobi contra la Germania i els seus líders més destacats, molt especialment Joanot Colom, l’Instador del Poble i del Bé Comú, ens hem de congratular per la tasca iniciada des de la comissió cívica Germania 500, orientada a commemorar el mig mil·lenni de la revolta. Cal agrair i saludar la iniciativa que ajudarà a reparar la ignomínia que ha significat la censura històrica patida i, sobretot, la manipulació. El camí de la represa i de la dignificació roman obert. Informació per adherir-vos a Germania 500: https://germanies500.cat/ca

NOTES

VG. MÉS ARTICLES SOBRE LA GERMANIA DE MALLORCA

NOTA PRÈVIA

Atesa la proximitat de la commemoració del mig mil·lenni de l’aixecament de la Germania de Mallorca el 7 de febrer de 1521, amb la circumstància afegida que encara ara domina el discurs sectari imposat pels vencedors i sostingut des dels actuals mecanismes de poder, vista i confirmada la negligència de qui té la responsabilitat de promoure la investigació, he decidit aportar el fruit de les meves recerques, orientades a informar i, en més d’un cas, corregir els nombrosos errors localitzats i denunciar les manipulacions i falsedats intencionades que, en més d’un cas, encara es reprodueixen mimèticament.

He decidit començar el serial d’articles programats amb una espipellada a les obres de creació artística i literària que s’han generat a l’entorn de la Germania de Mallorca. És evident que aquesta aportació ha de romandre oberta a incorporar-hi quantes obres mereixin ser destacades. Com faig habitualment, he procurat il·lustrar al màxim les informacions arreplegades.

D’avui enllà, amb periodicitat aproximada trimestral, amb irregular extensió i no sempre de manera monogràfica, tractaré aquests altres temes:

• La Germania recobrada i, novament, enterrada
  
• Les capitulacions amagades i profanades
• Les dones de la Germania
  
• Les cases de Joan Crespí i de Joanot Colom
• Crespí vs Colom? Colom vs Casesnoves? Disputes atiades el XIX
• Qui va matar Joan Crespí?
• Joanot Colom, ben felanitxer
• Els familiars de Joanot Colom
• Llibres i documents expurgats
• D’on ve el crit Pac qui deu?
• Dreta i esquerra; discursos antagònics
• El paperot de l’església
• Quadrado sempre a remolc i a la contra
• Quadrado, manipulador i mentider
• Llorenç Buades, l’excel·lent i discret cronista
  
• Desbarats i lapsus a eradicar
• Per borrar la memòria de dit Colom (sic)
  
• Bibliografia i fonts documentals imprescindibles

ELS CREATIUS I LA GERMANIA

Hi ha un gran desconeixement sobre les obres de creació que s’han fet a l’entorn de les Germanies. Denunciar-ne la mancança és habitual i reiterat per les persones més inquietes del nostre àmbit cultural.¹ Això no obstant, cal advertir que aquesta consideració tan generalitzada és molt discutible i convé esmenar-la o, si més no, ponderar-la. Pintors i escriptors han glossat aquell episodi de la nostra història. Circumscrivint-nos a la Germania de Mallorca i a les obres més reeixides, atesa la pràcticament nul·la informació que les arreplega, he considerat oportú assenyalar algunes dades importants, tant en Pintura i Escultura pel que fa a la part artística, com al Teatre, la Poesia i la Novel·la, pel que fa a la creació literària, de la qual n’he exclòs la rica aportació en matèria d’assaig i d’investigació que mereixerà un futur capítol monogràfic, amb detall de la bibliografia més important.

Cal advertir que el discurs dominant i el silenci imposat varen impedir durant tres segles (el període que va des del juny de 1523, quan penjaren el cap de Joanot Colom dins d’una llanterna de ferro a la part superior de la Porta Pintada, fins que el retiraren l’any 1822) qualsevol manifestació en record d’aquella revolta popular contra els abusos dels nobles. La retirada de la gàbia que contenia el crani decapitat de l’Instador del Bé Comú, va provocar una lectura insolent i rebel, enfrontada a la història imposada, que animà una tímida represa, fustigada des dels mecanismes de poder, molt especialment des de l’Església.

Amb un posicionament liberal, l’any 1820 es va fundar El eco de Colom, una publicació que es va interrompre i que va tenir una segona època entre el 15 de juny de 1822 i el 31 de gener de 1823, En total, publicà 198 números de vuit pàgines, sota el lema Nos animat Patria libertas et dulcís amenae libertatis amor. El títol, volia retre homenatge i vindicació de Joanot Colom, en l’esperança de deixondir la sensibilitat condormida dels mallorquins. Des dels primers exemplars deixà clar el posicionament: «Defender con noble y majestuosa grandeza la libertad y los derechos del hombre». Aquella publicació marcaria un punt d’inflexió en la valoració de les justificadíssimes revoltes foranes de 1390 i de 1450 i de la Germania de 1521; tres aixecaments populars contra els abusos d’uns poders despòtics.

PINTURA I ESCULTURA

Dia 8 de desembre de 1841, a la placeta d’en Colom (plaça del Roser), es va col·locar un retrat de Joanot Colom del pintor alaroner Gabriel Reinés Pocoví (1807-1885). A punt de migdia, el quadre va encapçalar una desfilada amb banda de música fins a l’Ajuntament, on es procedí a la proclamació del líder de la Germania com a fill il·lustre de Palma². Des del balcó de la Sala varen ploure flors i exemplars del llibre Memoria historica del levantamiento de los comuneros mallorquines d’Antoni Furió. El quadre va ser exhibit i passejat en diverses ocasions, com per exemple l’any 1865, amb motiu de dedicar a Colom el carrer que va de Cort a la plaça Major, o el 1868 quan, arran de la Gloriosa, els retrats d’Espartero i de Joanot Colom, amb banderes i al so de l’himne de Riego, varen ser passejats per la ciutat.

Posteriorment, l’any 1870, amb motiu de proclamar igualment fill il·lustre el paraire Joan Crespí, el primer Instador del Bé Comú entre el febrer i el setembre de 1521, l’Ajuntament encarregà un oli al pintor i fotògraf occità Jules Virenque Chastain (1824-1876).

Els quadres de Joanot Colom i de Joan Crespí, arran de l’incendi de 1898 de l’Ajuntament, foren retirats de la sala de fills il·lustres i presidiren durant anys la sala dels estudiants de l’Estudi General Lul·lià, d’on passaren a les golfes. Molt possiblement això els va salvar. No va ser el cas del quadre que l’any 1931 va encarregar el batle de Felanitx, Pere Oliver i Domenge, que va desaparèixer arran de la insurrecció armada feixista-militar de 1936. Cosme Bauçà i Adrover (1871-1959), l’historiador de Felanitx, poc abans de morir va encarregar una còpia del quadre de Colom de l’Ajuntament de Palma al pintor valencià Joaquín Tudela Perales (1891-1970). L’oli s’incorporà al llegat patrimonial que permetria constituir la Fundació Cosme Bauçà, a la seu de la qual es conserva el quadre.

L’any 1853 es va publicar el llibre Los mártires de la libertad de Valeriano Ameller i Mariano Castillo, gens esmentat a les bibliografies sobre la Germania de Mallorca tot i que es dedica un capítol enaltidor a Joan Crespi, on es capgira el relat oficial sobre el seu assassinat, i un altre a Joanot Colom, amb il·lustracions del reconegut litògraf Julio Donon. A més d’idealitzar les imatges dels dos líders, el dibuixant il·lustrà una làmina que evoca la sortida de la presó de Joanot Colom dia 7 de febrer de 1521.

El juny de 1861 el setmanari de Palma La Charanga va dedicar dues pàgines a fer un elogi de Joanot Colom muerto defendiendo la libertad, amb un gravat per evocar el martiri del líder de la Germania. En realitat, corresponia a una imatge d’època referida a l’execució de Padilla, Bravo i Maldonado, els líders de les Comunidades castellanes sobre un cadalso semejante al que presentamos, com apuntava el setmanari esmentat.

Faust Morell i Orlandis (1821-1880) pintà La mort del batle Onofre Ferrandell, rememorant l’episodi de l’assalt de la casa del batle mascarat de Felanitx.

L’any 1899, Ricard Carlotta i Miró (1837-1912) presentà el quadre Martiri de Joanot Colom a l’Exposició Universal de París. Dia 14 de setembre d’aquell any, El Isleño publicava: En uno de los escaparates de la calle de Brossa, llama la atención de los transeuntes un cuadro del conocido pintor Sr. Carlotta que representa el martirio que sufrió Juanot Colom, jefe de los comuneros mallorquines el tiempo de las comunidades de Castilla en el siglo XVI reinando Carlos V de Alemania y I de España.

Ja dins del segle XX, l’escultor Jaume Mir va orientar la seva obra cap a la vindicació de personatges rellevants de la història de Mallorca: Ramon Llull, la Balenguera… Foren temes habituals els agermanats i, entre aquests, la figura destacada de Joanot Colom.

Arran de la proclamació de Pau Casesnoves com a fill il·lustre d’Inca, l’Ajuntament va encarregar un retrat per recrear a qui va ser instador de la Part Forana al pintor Joan Lacomba.

Cal fer observar que, en pintura i escultura, la major part de l’obra generada des de 1841 ha estat a instància de les institucions (públiques i privades) i no ha brollat de la inquietud i iniciativa dels creatius. Aquest fet, que contrasta amb l’abundosa obra dedicada als Comuneros de Castella i, en menor mesura, amb la Germania de València, té una explicació.³ La Germania de Mallorca, més que cap altre episodi coetani, no va ser només silenciada i la seva memòria, tal com feren amb la casa de Joanot Colom, esbucada i sembrada de sal, sinó que l’evocació de la revolta va ser criminalitzada durant tres segles. Qui voldria enaltir-la? Qui es rebel·laria contra el discurs dominant? Qui faria un elogi d’uns pagesos i menestrals qualificats de desmanats, rebels, avalotats, traïdors, heretges, lladres, violadors i assassins?

POESIA

Dia 25 d’agost de 1871, Marian Aguiló i Fuster (1825-1897) escrivia des de Barcelona a Tomàs Forteza i Cortès (1838-1898): Aquests paios de glosadors ensenyen una pila de coses a gramàtics, diccionaristes i poetes. Jo sempre els he estimat com als meus primers i principals mestres. Comprenc, però em sap greu, les escasses que n’hi ha d’històriques. Si en poguéssem trobar qualcuna de Mestre Colom, de la mort d’en Berga… seria una gran troballa!

És indiscutible que, arran de la derrota de la Germania de Mallorca, la gran repressió va provocar la por i imposar el silenci. És impensable que, atesa la procedència de la revolta, alçada per les classes populars, no s’escampassin gloses i cançons a rompre a favor dels agermanats i contra els senyors. Això no obstant, s’han perdut dins de la boira del temps. De fet, sempre que n’he trobat alguna és per ridiculitzar la Germania.

Sortiu defora i veureu

dos guerrers que van plegats

i van tan agermanats

com el dimoni amb la creu.⁴

No sorprèn l’extinció de la memòria de les més que possibles glossades a favor dels agermanats. Mentre no es trobin documents que ho desmenteixin, només ha sobreviscut la codolada transcrita per Joan Binimelis (1538-1616) a la Història General del Regne de Mallorca.⁵ L’esmentada codolada, Història de la Germania en rims; de la que fou lo any 1522, va ser transcrita per Alvaro Campaner (1834-1894) en el Cronicon Mayoricense, sensiblement corregida i completada gràcies a la còpia que tenia Joaquim M. Bover (1810-1865) i que va incloure l’any 1864 a la segona edició de les Noticias histórico-topográficas de la isla de Mallorca.

                  La codolada (fragment de l’assalt agermanat al castell de Bellver)

D’ençà de la derrota de la Germania, passarien més de tres segles per tornar a trobar qualque expressió literària referida a l’episodi. L’any 1845, Joaquim Rubió i Ors (1818-1899) dedica un poema a Alcúdia, com a refugi dels senyors i dels mascarats, enaltint els tres hipotètics valors que prevalen en el discurs dels vencedors: la lleialtat, la fidelitat i la noblesa. S’enalteix així la obediència als poderosos, part damunt de la dignitat, fins que una nova lectura, orientada a cercar les justes causes de la revolta popular, posarà l’accent a valorar, més que cap altra cosa com a dret fonamental, la lluita per la llibertat. Rubió ho reconeixia així:

(…) fue voz para ti vana la voz de libertad:

tan solo en tus empeños, solo en tu honor pensaste,

y así fue tu divisa nobleza y lealtad.

Seran els poetes romàntics, ja ben entrat el s. XIX, els qui qüestionaran les cròniques oficials i es rebel·laran contra el discurs difós des de les cúpules de poder a favor de la submissió i la fidelitat als senyors, però el discurs dominant no s’esvairà fàcilment.

El 10 de maig de 1847, El genio de la libertad publicava Improvisación, amb uns versos en castellà dedicats a Juan Odón Colom, Instador del Beneficio Común, clarament favorables al revoltat, signats per Manuel García y Muñoz.⁶

El juny de 1861, La Charanga publica una composició rimada gens meritòria d’una dotzena de quartetes en castellà dedicades al líder agermanat, perquè la seva vida i la seva mort no s’han explicat d’acord a la història, sino del modo que más placía á sus autores.

Que cual eco de eterna justícia

se oirá más allá de su tumba

que es la voz de Colom que retumba:

Libertad, libertad, libertad.

El març de 1870 Tomàs Fortesa remet una obra titulada Joanot Colom a Marian Aguiló, però aquest difereix emetre l’opinió amb un altre dia ja en parlarem. Per un comentari sembla que aquella composició també era coneguda de Jaume Collell i Balcells (1841-1932).⁷ En tot cas, a l’obra poètica de Fortesa, publicada l’any 1902, no hi ha cap poema dedicat als agermanats. Cal advertir que era un incondicional de Quadrado i, com l’historiador, ultraconservador.

Paradoxalment, el mateix mes de l’escrit de Fortesa a Aguiló, el març de 1870, Ramon Picó i Campamar (1848-1916) va obtenir l’accèssit de la Diputació de Barcelona, en els Jocs Florals de Tarragona d’aquell any, amb el romanç Joan Crespí.⁸ El romanç, de gairebé 300 versos i encapçalat amb el crit ¡Qui deu que pach!, elogia els motius de l’assassinat de Joan Crespí a mans de Francesc Colom per tal d’evitar una execució poc honorable a qui havia estat el primer Instador del Bé Comú.⁹

Dins del segle XX, la Germania de Mallorca ha merescut l’atenció de molts de poetes. N’esmentarem alguns com a exemple. L’any 1931, Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938) a Auca fa una transposició amb Joanot Colom:

…les grises rengleres d’arbres li ensenyaran arts de bruixes;

el seu cap serà penjat a la Porta Pintada

i el guardaran a la nit, perquè no parli.

L’any 1935, el mestre, glosador, poeta i home de teatre algaidí Pere Capellà i Roca (1907-1954), escrivia Jo sóc català! amb una reivindicativa al·lusió a la Germania de Mallorca:

Jo sóc de la raça dels agermanats,

Joanot Colom, vells antepassats,

defensors heroics de tradicions

que, en sang, ofegaren àustries i borbons.

Guillem Colom i Ferrà (1890-1979), un dels darrers poetes noucentistes, tot i la significació més tradicionalista i conservadora, l’any 1953 va escriure el poema Joanot Colom, dedicat al líder del moviment. Anys més tard, el 1978, Jaume Santandreu publicaria Cançons per al meu poble, on hi apareixen dues glosades dedicades a Joan Crespí i a Joanot Colom:

Gloriós Joan Crespí

mestre de la Germania

feis que el poble molt prest sia

amo del propi destí.

(…) Excels Joanot Colom

sant major del nostre altar,

vos venim a suplicar

que puguem ser els qui som!

Que la nostra solució

és deixar-nos de manies

i amb força de Germanies

proclamar que som NACIÓ!

L’any 1980, Guillem d’Efak escriu El regne enmig del mar, amb un poema dedicat als agermanats. L’any 1986, Jaume Pomar i Llambies (1943-2013) es referí a Colom en el poema Actes de Fe:

Et robaran el temps i la memòria.
(…) Et negaran el pa. La sal sembrada,
com un febrer, t’esborrarà la llar,
la identitat de pena blanca, el crit.
Et penjaran a la Porta Pintada.

El mes de gener de 1999, a la Casa Catalana, Miguel Ferrà Martorell presentà el llibre El glosador agermanat de Vicent Terrassa Umbert, Pere-Gil, (1918-2003). Des d’aleshores, ja dins del s. XXI, amb la reeixida represa dels combats dels glosadors, s’ha fet habitual reivindicar les revoltes populars de Mallorca i establir els paral·lelismes que brinden contra l’espoliació fiscal i la corrupció.

EL TEATRE

Sorprenentment, almenys per a mi, és més rica i rellevant la creació en el camp del teatre que no en el de la poesia. L’any 1839 s’estrenà a Madrid El tundidor de Mallorca, en vers, en tres actes precedits d’un pròleg, amb Joan Crespí com a protagonista.¹⁰ L’autor, Francisco Luis de Retés (1822-1901), era un jove tarragoní de només 17 anys que s’avançà a la primera gran polèmica sobre la Germania de Mallorca, entre Furió i Quadrado de l’any 1841.

El 7 de gener de 1847, el jove ciutadellenc de 21 anys Francesc Carrió López estrenà en el Teatre Principal de Palma la sarsuela en tres actes Juan Odón Colom, o el levantamiento de los comuneros en Mallorca, amb un gran èxit de públic i elogis de la premsa. Hi ha informacions que encara es va escenificar més vegades (segur el dia 7 de febrer del mateix any) i que l’obra ja s’havia representat l’any 1846.¹¹

Quinze anys després, dia 5 de gener de 1861, en els locals del Recreo Social de Palma s’estrenava Juan Odón Colom, o los comuneros de Mallorca, de Miquel Bibiloni i Corró. Es tracta d’una obra molt similar en el títol i en l’estructura a la de Carrió ja que és una sarsuela en tres actes que es va representar en el mateix cafè a finals de 1866. De no ser per la prolífica obra de l’autor ens inclinaríem a pensar que es tractaria d’un plagi. Fos com fos, la figura revisada de Joanot Colom era un reclam dramàtic.

El 1865 Francesc Cerdó Martorell havia publicat a Barcelona Venganza Real o Herencia de Lágrimas. Primera parte de Juan Odón Colom.¹² Es tracta d’un drama en quatre actes (en prosa i en vers) que reivindica la revolta de la Germania. Cerdó, autor romàntic d’ideologia progressista i republicana, estava casat amb l’actriu Josefa del Pino i, amb ella, mantenia una companyia pròpia que actuava regularment a Maó i a Palma, però també a Sóller, Santa Margalida Felanitx i, a diverses ciutats de la Península.¹³ El desembre de 1870 l’obra, dedicada a Joanot Colom, s’escenificà en el teatre Soberanía Nacional de Múrcia.¹⁴

El romanç En Joan Crespí de Ramon Picó i Campamar, esmentat en parlar de Poesia, es va transformar, a mans de Juan Rodríguez Rubí i del republicà valencià Eduardo Navarro Gonzalvo (1846-1902), en una obra de teatre, Juan Crespí, amb la introducció d’un història d’amor del protagonista amb la filla del governador Miguel de Gurrea. L’obra s’estrenà al Teatre Martín de Madrid dia 24 de gener de 1873.¹⁵

Ja dins del segle XX, l’any 1920, Guillem Colom publica Àguiles, dedicada a Quadrado, inspirador de la tragèdia de Jaume, un lluitador contra la Germania que combatrà fins a la mort. Francina, de qui està enamorat, serà ultratjada pels agermanats abans de trobar el cap tallat del protagonista. Arran de la publicació, Miquel Ferrà i Juan (1885-1947) va fer una crítica irònica on posava en solfa la credibilitat de la font informativa de l’autor, quant a la maldat dels agermanats i la bondat del protagonista, per aconsellar-li no repetir la prova.¹⁶ Malgrat el bon consell de l’intel·lectual solleric, l’any 1942 Guillem Colom va escriure Cecília de Solanda, basada en un altre episodi descrit per Quadrado. L’obra va ser estrenada a Sant Joan l’abril de 1945 i, el mateix any, representada també a Sineu i a Sóller.¹⁷

La primeria dels anys 70 del segle XX, el grup Prosceni, a partir del poema de Pere d’Alcàntara Penya, va fer el muntatge Joan Crespí. El mateix grup, sota l’empara de l’Obra Cultural Balear, amb text i direcció de l’historiador i actor Josep Francesc López Bonet, l’any 1972 va escenificar Jutipiris, un muntatge avantguardista i irònic sobre els enfrontaments dels agermanats contra els senyors.

L’any 1972, amb una visió progressista i a favor de la revolta agermanada, Llorenç Moyà i Gilabert (1916-1981) escriu Joanot Colom.¹⁸ L’obra, dirigida per Antoni M. Thomàs, s’escenificaria al Teatre Principal de Palma pel grup Lluna Teatre el 30 de novembre de 1995. El gener del 2009, dirigida per Antoni Artigues, Magisteri Teatre reconvertí l’obra en un musical, a partir de la feina dels alumnes de música de Magisteri. 

L’any 1975, Miquel López Crespí guanyà el Premi Born de Teatre de Menorca amb l’obra Les Germanies. L’octubre de 1985, en el Teatre Principal de Palma, Gabriel Sabrafín Ripoll (1942-2008) estrenà Benet Esteve, una tragèdia bastida sobre llegendes populars d’abans i després de la Germania, durant la repressió practicada amb la participació directa de l’Església.

NARRACIÓ

Coetani amb els fets hi ha un relat de Joan Morro, notari a Sa Pobla, proper a la família Safortesa i clarament identificat com a mascarat contrari a la Germania.¹⁹

Transcorreguts més de tres segles de silenci imposat, la primeria de 1855 el metge Joan Reinés i Ferrer, publica La perla de Alcúdia o sea el asedio de esta ciudad por los comuneros el 1521 y 1522 i la qualifica de novel·la històrica. Encapçala el text amb un fragment del poema Alcúdia de Rubió que ja hem esmentat i, com es pot deduir, estalona el discurs oficial dels nobles i lleials ciutadans alcudiencs.

Del mateix autor, El Balear del 21 de maig de 1855 promovia la subscripció de la segona part de la novel·la amb un suggerent títol: Un demócrata alcudiano del s. XVI, obra a la qual el Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana s’hi referiria (n. 179, 1r de febrer de 1895).

L’any 1923, Salvador Galmés i Sancho (1876-1951) va ser premiat ene ls Jocs Florals d’aquell any, celebrats a Cuba, per la narració El campanar de la Seu, on inclou un relat en defensa dels mascarats que s’havien refugiat a la Catedral de Palma, els abusos dels agermanats i la mort en justícia de Joanot Colom. L’obra va ser publicada per l’Associació per la Cultura de Mallorca i reproduïda al setmanari Sóller l’any 1925. Manté la línia ideològica de l’església, en defensa dels nobles i en contra dels revoltats.

Caldrà esperar el segle XXI per veure una certa activitat novel·lística a l’entorn de la Germania. L’any 2000 Miquel López Crespí publica La ciutat del sol, elaborada amb personatges extrets dels anys de l’enfrontament, adreçada a un públic juvenil.

També orientat als més joves, l’any 2004 es publica El fill del coratjut de Bujia d’Antoni Vidal Nicolau, premi Josep Miquel Guàrdia d’Alaior. La narració, acompanyada d’una guia didàctica,  estava pensada per alumnes de 4rt d’ESO, amb la intenció de donar a conèixer la Germania de Mallorca. Dissortadament, tot i que la va editar el servei de publicacions de la UIB, no va tenir el recorregut que es pretenia.

L’any 2009, ja amb caràcter pòstum, dins del volum El cel i la terra dedicat a Baltasar Porcel i Pujol (1937-2009), es publicà Els Gegants, el primer capítol d’una novel·la inacabada. El narrador és un estudiós que investiga la biografia de Joanot Colom i posa l’accent en el crit d’alliberament que roman viu en la consciència popular. A la presentació del llibre es va informar de la fe que tenia Porcel en aquesta novel·la, amb la intenció d’edificar un monument dedicat al poder que els mites i la literatura poden exercir sobre la gent.

L’any 2012 el metge Sebastià Manresa, publica Temps de Prodigis , a partir d’un personatge de ficció felanitxer, el metge agermanat Rafel Ramis. El 2020, l’historiador Guillem Morro publica La diabòlica secta colombina, una biografia novel·lada de Joanot Colom.

Antoni Rodríguez Mir ha escrit una novel·la a l’entorn de Pau Casesnoves, amb el títol provisional Pac qui deu, en curs imminent de publicació.

Ni que sigui considerat un gènere menor en el marc de la literatura, crec just i important esmentar la presència de la Germania en el món del còmic. L’any 1982, amb supervisió de Jaume Vidal Alcover (1923-1991), de la destra mà de Rafel Vaquer i Palmer, a la Història de les Balears, dedicà un espai a la Germania de Mallorca. Més recentment, en el marc de la col·lecció Abans i Ara, dedicada a la Història de les Balears, l’any 2019 es presentà el volum La Revolta Forana i Germania, del dibuixant Quim Bou, sota l’assessoria de l’historiador Antoni Marimon i Riutort.

LA MÚSICA

També cal consignar les creacions musicals referides a la Germania. A banda de les sarsueles ja esmentades, cal destacar els noms d’Antoni Parera Fons, autor de les músiques dels poemes de Guillem Fullana d’Efak (1930-1996), i Lluís Llach i Grande, autor de les músiques de la cantata Germania 2007, amb lletra de Miquel Martí i Pol (1929-2003)

L’any 2019, Biel Majoral enregistrà la cançó Ses Germanies, amb lletra de Mateu Mates, Xurí, i música de Miquel Brunet.

Tots els herois que lluitaren

peu fiter contra el poder,

amb sa lluita mos llegaren

una manera de ser.

L’any 2021, Biel Font i Tomeu Quetgles editen Agermanats, un disc que també recorda l’episodi històric.

LA GERMANIA EN EL LLENGUATGE

Un darrer i breu apunt, sobre la incidència de l’episodi de la germania en el llenguatge és la pervivència, encara que darrerament en vies d’extinció, d’unes expressions ben singulars d’inequívoca procedència d’aquell episodi històric i, com sol passar, bastides des del discurs dels guanyadors. Prou sabut és que qui controla el llenguatge controla el poder i viceversa.

En primer lloc, tenim la paraula instador, usada sovint en to d’exclamació, com a sinònim de dictador o dèspota.

Una expressió encara ben popular, amb diverses variants, és estar en els seus tretze (no es mourà de sos tretze…), com a advertiment de la caparrudesa. De fet, el diccionari Alcover-Moll, recull el verb tretzetjar per entossudir-se i tretzut per obstinat. Totes aquestes expressions deriven del menyspreu cap a la tretzena com a estructura de govern de la Germania. Això no obstant, ha sobreviscut també la sentència tretze són tretze, com a sinònim de cantar santa clara.

Una expressió que ha perdurat per indicar que algú pretén un càrrec o un reconeixement que no li correspon és Mestre Colom això no és el vostre lloc, frase atribuïda al capellà que amonestà Joanot Colom quan es va asseure a l’església en el banc dels jurats. Aquesta expressió va ser utilitzada durant anys per Antoni Maria Alcover i Sureda (1862-1932).

Una altra expressió que es va escampar, referida a les persones que ocupaven un càrrec per digitació, era aquest és fet d’en Colom. L’origen rau en les designacions de jurats i batles que va fer Joanot Colom.

També hi havia la dita tenir la fe d’en Colom, per fer burla d’idees impossibles.

De totes les expressions que han sobreviscut, la que encara és ben present en el llenguatge de la Part Forana és la de que relaciona la Germania amb una revolta o una brega: es va armar una germania, s’alçà germania, s’embolicaren en una germania… Dissortadament, en el llenguatge culte dels il·lustrats, aquesta expressió popular s’ha substituït subjugada a altres referències històriques empeltades.

NOTES