Objectiu Shambhala

L’editorial d’aquest títol, de Partal del 17//7/2015, es pregunta perquè hi ha revolucionaris que no coincideixen amb la revolució real del procés? Ell troba dues respostes no tòpiques, de certa profunditat, però conductuals.

Per a mi, per explicar-m’ho, haig d’anar al camp de la psicologia, en el supòsit de que el que és a dins es plasma en la conducta de fora. M’ho explico amb dos perfils psicològics.

Primer, el del revolucionari arrogant (‘narcicista’?). En el fons el més important és el poder que tingui ell o ella, no l’empoderament del poble. Viu per representar el mite de l’avantguarda revolucionaria i el poble que els segueix. Però no toleren el poble al costat ni davant. En aquest país no se’ls ha criticat prou. Pel contrari, s’ha glorificat una generació entera que va perdre la guerra, posant al mateix sac els que van lluitar per la República de tothom des del primer dia i els que volien república i revolució alhora, però es van dedicar a la revolució, deslleialment amb la República. Aquests encara són sants. Després van passar al dependentisme de la URSS, o després -en forma d’eurocomunisme- a la seva revisió controlada quan ja era insostenible. No ens hem vacunat prou d’aquesta arrogància revolucionaria i això ha format part de l’ADN del PSUC… i després de l’ecopijisme d’ICV. Són ells i elles, els grans experts d’avanguarda els que han de dir com ha de viure la resta. És el tret de l’enginyeria social i de la superioritat moral que alguns, crec que encertadament, ens retreuen a ICV. Però no només a ICV, que, per exemple, a algú de Procés Constituent i d’altres esquerres alternatives també se’ls veu aquest plumero. Com s’ha fet amb el nazisme i l’estalinisme, s’ha de criticar més per vacunar-se’n, començant pel Memorial Democràtic.

Aquesta és la millor frase postelectoral que he llegit a la premsa. A l’ ARA de dilluns.

“El procés” ha guanyat pes. El dependentisme ha baixat estrepitosament: no saben llegit el canvi social, es queden amb la seva idea caduca de realitat. Ja només els voten els afiliats i els vellets fidels al vot ‘de tota la vida’.

El segon procés és emergent. Es veia venir. Ara ha tret del tot el cap i comença a tenir influència. Només amb aquesta foto dels barris de Barcelona ja es veu clar quines classe social prefereix CiU.

És només el començament. Es pot dir que l’hegemonia, sobretot a l’esquerra, ja ha passat dels partits moderns als postmoderns.

Es tracta de trobar la manera de que els dos processos sumin. No cal que un intenti anar a càrrec de l’altre. No cal. Tenen sinèrgies… i la república és el punt de trobada.

El que emergeix és anticapitalista, o antisistema?

Què aporta la política postmoderna (CUP, Podemos) sobre la moderna (PSC i ICV)?…m’ho intentaré respondre.

1. Hem de dir amb quanties per càpita, de què en farem de la reabsorició del dèficit fiscal català (8000M€ per variacions de pensions, salari mínim, cotitzacions de treballadors i autònoms, renda mínima pobresa-cero, universalització d’educació 0-3, llei dependència, serveis de l’estat de benestar…).
2. Les inversions en infraestructure potser poden esperar que siguem independients, però crec que és urgent suspendre la privatizació de l’aigua.
3. La moratòria de desnonaments i tramitar la ILP de la llei d’Hipoteque que es van carregar a las Cortes, etc.
4. No oblidar les altres preguntes de la gigaenquesta: què farem amb el castellà i amb els altres signes d’identitat espanyola (nacionalitat, festes, cadenes TV, mobilitat…) per a que els espanyols de Catalunya puguin votar candidatures sobiranistes.

No podem avançar en cap emancipació, ni la nacional, si anem deixat gent enrere. Per a què la independència si no és per refer la societat? La transició nacional i l’emergència social és el mateix. Necessitem igual guanyar amb un programa de transició i  d’emergència. És igualment transversal: suma i suma voluntats.

Desembre 2014

1. Hem desobeït. L’espanyol ja no és l’estat de Catalunya. S’ha acabat  l’statu quo. Rajoy amortitzat. Aquí hi ha un poble que ja no té por a la por. Tothom ha fet el que tenia que fer. Érem on havíem de ser.

2. Amb el 9N hem blindat el que ha de ser el referèndum vinculant i binari. Una altra cosa seria ridículament per sota del llistó del 9N. Si es podrà fer acordat o al marge d’Espanya és una altra qüestió, però menys rellevant.

3. No crec que posar terminis, ni formats electorals, ni tipus de llistes hagi de ser una cosa de l’ANC. Podem quedar atrapats ens decisions que en darrera paraula corresponen a altres forces. Podem debatre alternatives, però racionalment, amb càlculs, sense exigències… El pitjor de les darreres setmanes ha estat el caure en el joc de desconfiances recíproques.

4. Ara el més perillós que s’obre per impedir l’emancipació del poble és alguna variant de la tercera via. Penso que passar per l’empoderament col.lectiu del 9N ens haurà blindat davant els cants de sirena sobre el molt que ens estimen i ens necessiten. Crec que col·lectivament ja hem vist el cinisme que corre pels poders espanyols. Hem de posar-nos totalment al marge, ni contestant les invitacions, d’arranjar junts Espanya. Ni opinar al respecte. Que reformin el que vulguin. Si ens convoquen a una reforma constitucional haurem de repartir-nos en tot el que no sigui votar “Sí”, abstenció inclosa.

5. Aquesta 3a via, ara, serà una OPA als que no han votat en el 9N; als que encara tenen per estat l’espanyol. A Vidreres almenys han faltat 800 vots d’espanyols de Catalunya (amb ells la participació, del 40% ahir, hauria almenys al 55%). Aquesta és la debilitat més gran que tenim, coneguda, que la saben i sobre on actuaran (PSC, Podem, lerruxisme…).  Potser, amb els voluntaris mobilitzats que hi havia la setmana passada havíem d’haver-nos centrat en la Gigaenquesta; de moment la millor forma provada de fer campanya més enllà de l’àmbit catalanista.

6. Crec que ja ha passat l’hora -necessària fa uns mesos- d’argumentar-nos els avantatges de la independència des del catalanisme. A la nova etapa el més urgent és fer una oferta ferma, creïble, i per això imprescindiblement unitària, de grups social a grup social, amb respecte mutu i en peu d’igualtat… una real oferta catalanista als espanyols de Catalunya per un futur comú. Només es pot fer a nivell nacional, pels mitjans de masses. Si pot ser avalat pel Govern, però no a iniciativa seva. Ja no més crides catalanistes, ara ofertes compromeses. Per exemple, el que crec que necessita escoltar un espanyol de Catalunya, en el seu idioma i estil, és com serà tractat el seu (també nostre) idioma, un compromís sobre com decidir sobre una nova república o la seva monarquia,  un respecte i participació catalana en els seus símbols identitaris com el seu dia de festa de l’espanyolitat, el passaport o nacionalitat, les seves seleccions i lligues nacionals, el suport als seus mitjans de comunicació (que no exclou que siguin també dels nostres)… I una oferta il·lusionant pel futur comú en les polítiques més sensibles per a ells, que en això no són diferents de nosaltres: garantir i elevar pensions, reforma laboral catalana no ideològica, rebaixar càrrega social al treball assalariat i autònom, la pobresa zero, l’educació i sanitat pública, etc.

Els lemes de la campanya Ara és l’Hora ho ha començat a fer, però el context del missatge ho ha desdibuixat. En qualsevol cas, hauria de ser una oferta unitària de les forces socials més representatives. Les forces polítiques i el govern ja vindran després. Els que avui es declaren espanyols, i tenen per estat el de Madrid, han de veure l’avantatge real de compartir futur amb un poble català emancipat i obert. Al que quan els doni la gana -són decisions personals- s’hi podrà integrar per voluntat pròpia (ja sabem que sense que s’hagi de renunciar a cap arrel).

En resum, transformar la Gigaenquesta en el Gigapacte.