Objectiu Shambhala

sociòleg i psicòleg intuïtivoreflexiu s'explica l'experiència comuna

Arxiu de la categoria: General

“Contra la revolució”

L’editorial d’aquest títol, de Partal del 17//7/2015, es pregunta perquè hi ha revolucionaris que no coincideixen amb la revolució real del procés? Ell troba dues respostes no tòpiques, de certa profunditat, però conductuals.

Per a mi, per explicar-m’ho, haig d’anar al camp de la psicologia, en el supòsit de que el que és a dins es plasma en la conducta de fora. M’ho explico amb dos perfils psicològics.

 

Resultat d'imatges de podemos icv proces constituentPrimer, el del revolucionari arrogant (‘narcicista’?). En el fons el més important és el poder que tingui ell o ella, no l’empoderament del poble. Viu per representar el mite de l’avantguarda revolucionaria i el poble que els segueix. Però no toleren el poble al costat ni davant. En aquest país no se’ls ha criticat prou. Pel contrari, s’ha glorificat una generació entera que va perdre la guerra, posant al mateix sac els que van lluitar per la República de tothom des del primer dia i els que volien república i revolució alhora, però es van dedicar a la revolució, deslleialment amb la República. Aquests encara són sants. Després van passar al dependentisme de la URSS, o després -en forma d’eurocomunisme- a la seva revisió controlada quan ja era insostenible. No ens hem vacunat prou d’aquesta arrogància revolucionaria i això ha format part de l’ADN del PSUC… i després de l’ecopijisme d’ICV. Són ells i elles, els grans experts d’avanguarda els que han de dir com ha de viure la resta. És el tret de l’enginyeria social i de la superioritat moral que alguns, crec que encertadament, ens retreuen a ICV. Però no només a ICV, que, per exemple, a algú de Procés Constituent i d’altres esquerres alternatives també se’ls veu aquest plumero. Com s’ha fet amb el nazisme i l’estalinisme, s’ha de criticar més per vacunar-se’n, començant pel Memorial Democràtic.
Segon, el de l’espanyol progre a Catalunya. Un es pot imaginar fàcilment el món interior d’un espanyol carca (nacionalcatolicisme, casta, uniformisme, parasitisme…), i el d’un català progre (demòcrata obert, lliberal, negociant, tolerant…). Els trets de nacionalitat i els de mentalitat quadren bé. Però imagina’t què ha de ser ser espanyol progre… i més ser progressista pel que has mamat estant a Catalunya… però com a espanyol, no poder identificar-te com a català perquè a l’ADN d’Espanya hi ha la noció de supremacia (només assimilar lo català com a quelcom subespanyol, mai com a personalitat al mateix nivell que l’espanyola). Imagina-t’ho: ha de ser terrible (també ho ha de ser pel català carca, si no que li preguntin a Duran i als Godó). Ha de ser un estat de tensió -si no fractura- interna. No és estrany que neguin les nacions i els nacionalismes (obviant quelcom tant bàsic de que tothom necessitar pertànyer, que no hi ha identitat sense identificar-se amb una societat, que ningú pot identificar-se amb el món si abans no s’ha identificat amb la família, el poble, la nació…). No és estany que només vulguin veure l’eix social (on ells i elles estan al ‘davant’). No ñés estrany declarar el dret d’autodeterminació (com a bon demòcrata) però per a no exercir-lo (com a bon espanyol), etc. Crec que només a qui està en aquest estat de tensió  intern pot imaginar com a conciliació un república catalana dins el reialme d’Espanya.
Avui em preocupa molt especialment aquest espanyol progre; primer perquè són majoria entre els meus companys d’ICV; i segon perquè el procés ens obliga a a mirar-se al mirall, desvelar el món de mentides que tinguis muntat i fer-nos grans. De fet això, el procés ens ho exigeix a tots, però amb especial cruesa a l’espanyol progre de Catalunya. M’atreveixo a proposar-li aquest afrontament:
  • 1r. No passa res per reconèixer-se espanyol. Parlis català o castellà. De fet segurament aquí ho veu tothom menys tu. Tot i que això t’obliga a sortir de la zona de confort i fer l’esforç cognitiu d’acceptar-te amb una identitat nacional… que alhora -compte!- t’obligarà a acceptar com a normal la identitat nacional dels altres, per exemple la dels teus conciutadans catalans.
  • 2n. Desacomplexat, com a espanyol que viu a Catalunya, hauràs d’agrair a aquesta terra almenys que t’ha permès desplegar el teu potencial progressista, i decidir què vols fer amb la teva Espanya (aquí estant) i què vols fer amb la nostra Catalunya (aquí estant), que també pot ser teva. Però només si vols! En qualsevol cas hauràs reconegut que els catalans tenen dret a un projecte propi de país, com tu tens el teu projecte d’Espanya progressista. Això et porta al reconeixement de que no està bé que vulguis que supeditem el nostre projecte al teu. Que és dos són projectes sobirans. (Siusplau, no en clavis la tabarra amb la Constitución)
  • 3r. I si vols ser català -que ningú t’obliga a deixar de ser alhora espanyol- benvingut sigues. Encantats amb compartir la revolució amb tu: La de veritat, la d’ara i aquí, altrament dit “procés”. Però has de ser conscient del cost que té aixó: estaràs redefinint què és Espanya (que pot ser sense Catalunya) i què és ser espanyol sense supremacia. I que aquesta nova espanyolitat s’ha de defensar també a Madrid o a Badajoz. És a dir, tens un “karma” nacional del que fer-te càrrec… com els catalans tenim el nostre, amb llum i ombra. Serà dur, però no et desgastaràs defensant mentides que potser només creguis tu.

“A Catalunya hi més d’un procés”

Aquesta és la millor frase postelectoral que he llegit a la premsa. A l’ ARA de dilluns.

“El procés” ha guanyat pes. El dependentisme ha baixat estrepitosament: no saben llegit el canvi social, es queden amb la seva idea caduca de realitat. Ja només els voten els afiliats i els vellets fidels al vot ‘de tota la vida’.

El segon procés és emergent. Es veia venir. Ara ha tret del tot el cap i comença a tenir influència. Només amb aquesta foto dels barris de Barcelona ja es veu clar quines classe social prefereix CiU.

És només el començament. Es pot dir que l’hegemonia, sobretot a l’esquerra, ja ha passat dels partits moderns als postmoderns.

Es tracta de trobar la manera de que els dos processos sumin. No cal que un intenti anar a càrrec de l’altre. No cal. Tenen sinèrgies… i la república és el punt de trobada.

El que emergeix és anticapitalista, o antisistema?

Què aporta la política postmoderna (CUP, Podemos) sobre la moderna (PSC i ICV)?…m’ho intentaré respondre.

Reprendre la iniciativa popular del procés sobiranista, cap a una Convenció Constitucional Catalana

L’ANC acaba de fer públic el full de ruta que ha estat negociant durant mesos –abans del 9N- junt als partits sobiranistes a la Taula de Forces Polítiques i Socials per l’Estat Propi, que algú ha filtrat a la premsa i acte seguit alguns partits l’han criticada i han deixat d’assisitir-hi. Dels 20 punts diuen que ja hi havia acord amb tots menys en 4. Segurament aquesta Taula ha fet bona feina, però el seu secretisme la ha contribuït a canviar la iniciativa popular per la iniciativa partidista, que al final només ha lligat CDC i ERC.
Per a mi el principal actiu del procés sobiranista és el binomi poble-president. Els dos imprescindibles. Però això no vol dir que la iniciativa política s’hagi de quedar en mans del president.
En el full de ruta consensuat és on ens juguem reprendre la iniciativa popular. De moment, segons el document publicat, aquest té alguns punts que em preocupen.
Per començar, la ‘Convenció Constitucional Catalana‘ (CCC) que preveu el full de ruta havia d’haver funcionat ja obertament
abans del 9N, i ser d’aquí d’on sortís la campanya Ara és l’Hora, per arribar de veritat als 500.000 desinteressats que ens falten. Si
fos en aquest marc obert on s’hagués debatut després del 9N què fer (llistes, pressupostos 2015-avançament eleccions, full de ruta comú per a les candidatures sobiranistes…), potser en Mas no avançaria eleccions, però tindríem la iniciativa i no s’estarien despenjant partits.
Penso que seria bo acordar solemnament a l’ANC no recolzar cap candidatura pel 27S sense que hagi signat el full de ruta acordat en el marc de la CCC i incorporat en el seu programa electoral els punts d’un programa de transició nacional i emergència social que s’acordés en aquell full de ruta. Fins i tot a risc d’acabar cridant a no anar a votar. O bé participar-hi amb una llista pròpia de la CCC.
Ara caldria centrar-se en promoure la CCC. Primer amb les organitzacions socials, i segon -si volen- les polítiques. la CCC s’hauria de mantenir i ser marc de negociació i iniciativa política fins a la ratificació refrendaria de la nova constitució catalana. La CCC hauria de fer tres feines alhora:
–  negociar-hi el full de ruta sobiranista i mantenir la iniciativa política.
– negociar-hi els punts programàtics comuns del programes electorals pel 27S; uns punts de mínims i comú denominador del sobiranisme dels eixos nacional i social, que permeti després a cada partit que es presenti mostrar el seu perfil propi.
– promoure el procés participatiu pel nou text constitucional
I ara, des d’aquesta aliança, anar a complementar el que encara no està explicitat en el full de ruta: els punts programàtics de l’eix nacional i els del social, al mateix nivell. Els nacionals ja estant avançats en el document: la transició, estructures d’estat, relacions institucionals, ruptures i desconnexions… Potser un dels nous punts a incloure ara és com participar a les eleccions generals com a país i què fer a las Cortes (o deixarem que ho discuteixin els partits?)
De moment no s’apunten els punts socials. Haurien de ser els punts que restin terreny de joc a Podemos i PSC-PSOE. Tot i tenir caràcter de punts mínims i transversals han de tapar el en bàsic el programa lerrouxisme. Com que l’emergència social és transversal, amb aquests punts s’ha de poder arribar a tota la base social de desinteressats (que no ‘indecisos’) per on hem d’ampliar el sobiranisme. Un primer esbós ja el donava la Gigaenquesta (les 6 preguntes) i alguns lemes de campanya d’Ara és l’Hora. Els moviments socials (sindicats, PAH, mestres…) ja tenen clar els contingut d’aquests punts mínims i bàsics. Per exemple:
  1. Hem de dir amb quanties per càpita, de què en farem de la reabsorició del dèficit fiscal català (8000M€ per variacions de pensions, salari mínim, cotitzacions de treballadors i autònoms, renda mínima pobresa-cero, universalització d’educació 0-3, llei dependència, serveis de l’estat de benestar…).
  2. Les inversions en infraestructure potser poden esperar que siguem independients, però crec que és urgent suspendre la privatizació de l’aigua.
  3. La moratòria de desnonaments i tramitar la ILP de la llei d’Hipoteque que es van carregar a las Cortes, etc.
  4. No oblidar les altres preguntes de la gigaenquesta: què farem amb el castellà i amb els altres signes d’identitat espanyola (nacionalitat, festes, cadenes TV, mobilitat…) per a que els espanyols de Catalunya puguin votar candidatures sobiranistes.

Emergència també és transversal

Per molt que la primera idea de l’ANC, per mantenir la transversalitat com a moviment, era allò de “primer la independència i després ja s’ha faran entre els patits”, ara veiem que això no és sostenible. Aquesta idea ha mobilitzat bé les classes mitjanes, és de la seva lògica. Amb això s’arriba als 2.000.000 de vots, però en falten 500.000 per anar segur.
N’hem dit “indecisos“ a aquestes voluntats que falten. Però no tenen res d’indecís, sí de desinteressades, doncs hi ha urgència socials que, vulguem o no, es poden en primer pla. Ara perds la feina i et desnonen, exclòs i sense esperança.

No podem avançar en cap emancipació, ni la nacional, si anem deixat gent enrere. Per a què la independència si no és per refer la societat? La transició nacional i l’emergència social és el mateix. Necessitem igual guanyar amb un programa de transició i  d’emergència. És igualment transversal: suma i suma voluntats.

És per aquí on s’ha de començar la discussió: que si llista única o diverses amb paraigua? I de postres alguna referència a la Catalunya social, per tàctica?
És la legítima visió de molts, però no m’hi sumo. Comencem per construir de baix a dalt el programa d’emergència i transició? M’hi apunto.
Tant se val si hi ha convocatòria de plebiscitàries abans del 23 de gener o ens anem a les generals. Si les eleccions són pel març, magnífic, i si són el novembre, encara millor: tindrem prou temps per construir el programa i estarà més clar que el rival real a superar és Podemos. Ara, els mal dit indecisos miren més cap a Podemos que cap el sobiranisme.
Benvinguts Podemos: està mobilitzant el que no ha mobilitzat “Ara és l’hora”… només segons com ho emfoquem els  sobiranistes això sumarà o restarà al procés.
El catalitzador de tot el procés, tant si és el que treballa l’ANC com el de Podemos, és la societat civil. Aquí està la tercera força, l’emergent que porta la transformació real. Pel 23 G no està a les mans de l’ANC convocar-les. Màxim podem ‘exigir’, sabent que tot el mal que causem serà als principals actius del procés, president i oposició.
Sí que és cer que entorn l’ANC hi ha la part hegemònica i central de la societat catalana, en especial la classe mitjana, però no és suficient encara per capgirar la situació. Tenir OC d’ aliat és tenir una còpia de nosaltres mateixos. El procés d’emancipació a
Catalunya l’ha iniciat la classe mitja, però no el pot acabar –ni seria desitjable- si no és junt a les classes populars.
En canvi, sí està a les nostres mans capgirar les eleccions generals 2015, presentant una llista de país, independent dels partits que vulguin presentar-se. I no estaria obligada a treure la majoria, com passa amb les plebiscitàries (només val convocar-les si ha de ser per guanyar-les).
Les generals donen prou temps pel més important: el ‘què’ i amb ‘qui’ pactem. Què: un programa d’emergència i transició. Convençuts que no són els ‘indecisos’ que ens falten, són els ‘desinteressants’ amb qui hem de pactar, completar-nos, per a la majoria social sobirana que culmini el procés. Els desinteressats estan més o menys articulats com els sobiranistes, mitjançant els sindicats, moviments socials… Políticament estan a Podemos i Crida Constituent, junt a un 3/4 parts d’ICV.
Pel novembre 2015, l’ANC tindria prou temps, just, per promoure una convenció civil guanyadora, amb els dits sindicats, moviments civils i organitzacions polítiques d’esquerres partidàries del dret a decidir. El programa d’emergència i transició en les generals caldria que tingués per objectiu la convocatòria d’un referendem legal i atendre a l’emergència social actual que està desconnectant (excloent) a les classes més baixes. Estratègia:  desconnexió, donar els vots només a la força estatal que autoritzi el referèndum i després retirar-se dels escons per a tot el que no sigui recursos i transferències per a estructures d’estat que atenguin l’emergència social i la transició nacional.
Aquí el principal competidor a les generals serà Podemos. El programa d’emergència social està ja avui ben desenvolupat en  el document econòmic de Podemos. Només caldria adoptar/adaptar si no poguéssim formular-lo millor i amb més transversalitat. Tot, això si, formulat dins un full de ruta que ens porti a un estat català sobirà. L’essencial és pactar-lo amb les organitzacions dels desinteressats, i junts vestir la candidatura de país que guanyi la de Podemos.

Desembre 2014

Publicat dins de General, país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

Notes del 10N a Vidreres. Per una oferta als espanyols de Catalunya.

1. Hem desobeït. L’espanyol ja no és l’estat de Catalunya. S’ha acabat  l’statu quo. Rajoy amortitzat. Aquí hi ha un poble que ja no té por a la por. Tothom ha fet el que tenia que fer. Érem on havíem de ser.

2. Amb el 9N hem blindat el que ha de ser el referèndum vinculant i binari. Una altra cosa seria ridículament per sota del llistó del 9N. Si es podrà fer acordat o al marge d’Espanya és una altra qüestió, però menys rellevant.

3. No crec que posar terminis, ni formats electorals, ni tipus de llistes hagi de ser una cosa de l’ANC. Podem quedar atrapats ens decisions que en darrera paraula corresponen a altres forces. Podem debatre alternatives, però racionalment, amb càlculs, sense exigències… El pitjor de les darreres setmanes ha estat el caure en el joc de desconfiances recíproques.

4. Ara el més perillós que s’obre per impedir l’emancipació del poble és alguna variant de la tercera via. Penso que passar per l’empoderament col.lectiu del 9N ens haurà blindat davant els cants de sirena sobre el molt que ens estimen i ens necessiten. Crec que col·lectivament ja hem vist el cinisme que corre pels poders espanyols. Hem de posar-nos totalment al marge, ni contestant les invitacions, d’arranjar junts Espanya. Ni opinar al respecte. Que reformin el que vulguin. Si ens convoquen a una reforma constitucional haurem de repartir-nos en tot el que no sigui votar “Sí”, abstenció inclosa.

5. Aquesta 3a via, ara, serà una OPA als que no han votat en el 9N; als que encara tenen per estat l’espanyol. A Vidreres almenys han faltat 800 vots d’espanyols de Catalunya (amb ells la participació, del 40% ahir, hauria almenys al 55%). Aquesta és la debilitat més gran que tenim, coneguda, que la saben i sobre on actuaran (PSC, Podem, lerruxisme…).  Potser, amb els voluntaris mobilitzats que hi havia la setmana passada havíem d’haver-nos centrat en la Gigaenquesta; de moment la millor forma provada de fer campanya més enllà de l’àmbit catalanista.

6. Crec que ja ha passat l’hora -necessària fa uns mesos- d’argumentar-nos els avantatges de la independència des del catalanisme. A la nova etapa el més urgent és fer una oferta ferma, creïble, i per això imprescindiblement unitària, de grups social a grup social, amb respecte mutu i en peu d’igualtat… una real oferta catalanista als espanyols de Catalunya per un futur comú. Només es pot fer a nivell nacional, pels mitjans de masses. Si pot ser avalat pel Govern, però no a iniciativa seva. Ja no més crides catalanistes, ara ofertes compromeses. Per exemple, el que crec que necessita escoltar un espanyol de Catalunya, en el seu idioma i estil, és com serà tractat el seu (també nostre) idioma, un compromís sobre com decidir sobre una nova república o la seva monarquia,  un respecte i participació catalana en els seus símbols identitaris com el seu dia de festa de l’espanyolitat, el passaport o nacionalitat, les seves seleccions i lligues nacionals, el suport als seus mitjans de comunicació (que no exclou que siguin també dels nostres)… I una oferta il·lusionant pel futur comú en les polítiques més sensibles per a ells, que en això no són diferents de nosaltres: garantir i elevar pensions, reforma laboral catalana no ideològica, rebaixar càrrega social al treball assalariat i autònom, la pobresa zero, l’educació i sanitat pública, etc.

Els lemes de la campanya Ara és l’Hora ho ha començat a fer, però el context del missatge ho ha desdibuixat. En qualsevol cas, hauria de ser una oferta unitària de les forces socials més representatives. Les forces polítiques i el govern ja vindran després. Els que avui es declaren espanyols, i tenen per estat el de Madrid, han de veure l’avantatge real de compartir futur amb un poble català emancipat i obert. Al que quan els doni la gana -són decisions personals- s’hi podrà integrar per voluntat pròpia (ja sabem que sense que s’hagi de renunciar a cap arrel).

En resum, transformar la Gigaenquesta en el Gigapacte.

Publicat dins de General, país i etiquetada amb , , | Deixa un comentari

El que retens ho perds (aportació a un article de Vidreres per la Independència pel Rec Clar)

Quan llegiu això ja haurà passat el 9N. No sabem si haurem votat o no. Però el que és segur és que haurem fet tot el que està a la nostra mà per poder votar, que s’haurà fet una campanya per la consulta, que alguns l’haurem fet per a que guanyi el Sí+Sí, a favor de la independència, i que Catalunya estarà una mica més lluny d’Espanya. I no haurà estat obra només de l’ANC, ni del catalanisme.
Com és possible que quan el Tribunal Constitucional ha suspès la Consulta, totes les entitats vidrerenques s’han mostrat disposades a contribuir a la seva manera a la campanya per poder votar? Estan indignades. Tenen ganes de respondre. Inclòs entitats que abans no participaven en el Pacte local pel Dret a Decidir. Perquè, pas a pas, va augmentant la consciència de que necessitem un estat propi, que no ens serveix l’espanyol? Ara ja és general la llunyania de Catalunya respecte a España, almenys pel que vivim a Vidreres. Ho és -també- és pel que fa el govern espanyol, pel seu NO a tot. La dita “el que retens ho perds” pot ser un bon marc per explicar-nos-ho.
En una parella, si un vol retenir a l’altra no fa més que perdre’l: sol ser un aprenentatge imprescindible, necessari… i a la llarga beneficiós per a tothom. El “superior” entra en una dinàmica de joc de poder, a faltar a la dignitat de l’altre, a cosificar-lo com si la relació fos de propietat. Al final, si l’altra no es sotmet (que és una forma de morir) acaba perdent-lo. És obvi. Tothom des de fora veu la dinàmica, veu com llaura el propi destí de quedar-se sol. El que vol retenir va de fatxenda, no veu el final. Necessita la pèrdua per adonar-se del que feia -o del que és- per doloros que sigui. No ho pot evitar. Per mol que els amics li diguin no els podrà escoltar. La força de retenció és més forta, és més essencial. La ruptura és inevitable. Pot semblar un drama, però és la forma de prendre consciència dels humans.
A l’Espanya castellana i eterna li està passant des que creu existir com a tal. Ha perdut l’imperi, Cuba, ‘possessions’ d’Àfrica. Ara està perdent Catalunya. Està començant a perdre Balears, Canaries… potser haurà de seguir fins que sols, sols, arribi l’aprenentatge col.lectiu: no es pot retenir, l’altre és igual de digne. Tots som iguals. Uns són més prims, altres més alts i grossos, altres baixos, però tots iguals. Una vinculació adulta és només entre iguals. No per ser una nació petita i tenir un idioma de “només” 11 milions, som menys que l’Espanya castellana. No hi ha supremacia de ningú. Pretendre-la és perdre: o mates l’altre o s’en va.
Els que esperen que Catalunya sigui una de les seves comunitats autònomes (“muy bonita”), que els estiguem agraïts pel que ens deixen ser. Els que creuen ‘normal’ que la vida pública acabi essent en castellà. Els que aquí esperen poder fer vida fer vida espanyola, en castellà, sense cap adaptació, i que siguin els catalans els que estiguin sempre adaptant-se a ells, com hem fet tants i tants anys. Els que encara pensen que canviem sempre al castellà és perquè som molt ben educats (els catalanoparlants som tant ben educats com qualsevol altre, si canviem sempre és una inèrcia de submissió, que amb democràcia s’està acabant) o és perquè reconeixem la supremacia del castellà…. Aquests segurament han de “retenir”, al crit de “és insconstitucional, és il·legal”, per acabar “perdent el que retenen”. És un aprenentatge universal.
Que l’aprenentatge ens acompanyi a tots i totes.
5/10/2014
Publicat dins de General, Vidreres i etiquetada amb , | Deixa un comentari