Hem creat noms per als noms: ictiònim per a un nom de peix; fitònim per al d’una planta; hidrònim per al d’un riu; zoònim per al d’un animal… El topònim designa el nom propi d’un lloc i l’antropònim el d’una persona, perquè els llocs i les persones que ens envolten marquen la nostra biografia. L’Ebre, posem per cas, ens
Les llengües transmeses oralment tenen una ànima babèlica. Tradicionalment, la nostra era apresa de paraula i a cada racó concret oferia una fesomia una mica singular. I a l’últim, alguns elements de la realitat s’anomenaven de tantes maneres diverses que una tènue boira s’estenia per les valls de la intercomprensió. Ara no tant. Tenim escola
En part, ser modern representa posar noms nous a idees antigues. Les etiquetes de moda caduquen com els iogurts. Te’ls podries menjar encara, però ja no te’n refies… Es tracta d’inventar, d’afegir, de renovar, de ser primers contínuament per a distingir-se dels parlants que funcionen per inèrcia. Parlar modern no implica més precisió semàntica ni
Mapes, coordenades exactes, localitzacions, plànols, aparells de GPS… Ja no ens podem perdre. Abans d’arribar a la destinació recorrem imaginàriament el trajecte; ens desviem aquí, comptem dos carrers més i tot recte fins al final. I, malgrat tot, continuem errant-nos de camí i arribant al lloc que no toca. L’exactitud no ens eximeix dels errors.
Això no és un programa de ràdio en què els oients sol·liciten sentir una cançó que els agrade molt, però ho podria ser. Del degoteig de propostes que em van arribant de les persones amb qui tenim un vincle important, avui n’agafarem una per a recrear-nos-hi una mica. De fet, es tracta d’una locució adverbial
En una imatge es veuen elements en primer pla, uns altres de secundaris i, finalment, se’n poden detectar d’altres de difusos en un fons sense protagonisme. En l’infinit univers conformat pels noms, adjectius, verbs, adverbis… de la llengua trobarem elements destacadíssims que apareixen en conversa sí conversa també. En canvi, algunes peces tenen un àmbit
Som les paraules que diem. El lema d’aquest blog està fonamentat en l’experiència. També som el que fem, per descomptat. Però la impressió primera i més superficial es transmet a través de la manera com ens expressem. No sé si us heu trobat alguna vegada davant d’algú a qui feia anys que no vèieu i
Quan ballem en grup som una tribu. Una pista, una música, l’olor humana i el contacte just compartint un mateix trajecte del rellotge ens connecten al cicle de la naturalesa, a les tradicions heretades o als punts àlgids de la vida. En els últims anys pel Garraf i el Penedès s’ha escampat sense parar la
De tant en tant, entropessem amb alguna paraula que no hem escrit mai. Dir-la i sentir-la no representa cap novetat, però si l’hem de posar damunt d’un paper per primera vegada ens poden assaltar dubtes. No fa gaire, érem a taula i la D li va demanar al nostre convidat que li allargués la setra.
A hores d’ara encara es deuen fabricar frases fetes amb peces lingüístiques pròpies? Queda algú tan motivat ? O bé tot quisqui tira de calcs? A l’igual? Si realment constatem que se’ns ha esgotat la inventiva, sempre podem restituir expressions que han deixat de comparèixer a les nostres converses repintant-les com una autèntica peça vintage. Les modes
Sortir de casa ens permet entrar en contacte amb mons paral·lels. Intuïm que la realitat que coneixem és una peça minúscula del mosaic en què estem incrustats, però quan ens movem d’escenari en tenim una consciència molt més clara. Hem estat vint-i-quatre hores a la Conca de Barberà. Divendres a la nit ens vam hostatjar
Quants anys té el xocolate? Sembla que necessitaríem una vara de mesurar molt llarga per a comprendre el llarguíssim camí que ha fet aquesta llepolia des del seu origen. Per a fer-nos-en una idea, el xocolate equivaldria a tres vegades la vida de la llengua catalana; és a dir, a 1.200 anys multiplicat per tres1.
No coneixem la pau dels cucuts. Com deuen ser els paradisos on les normes justes són respectades amb normalitat per una majoria molt gran de la població? Suïssa és el paradigma d’una bassa d’oli, però aquí -a prop nostre- tot va diferent. Concretament, molt pitjor. Vivim temps convulsos. A cada punt ens sobresalten fets indesitjables,
Des de Romania han vingut moltes persones. De l’antiga Europa de l’Est s’han incorporat a les nostres comunitats petites, mitjanes o grans més de cent trenta mil ciutadans¹ nascuts a la terra dels Carpats. Han vingut parlant una llengua germana i, en molts casos, s’han apropiat de ple la nostra amb naturalitat. Ioan viu al poble
Hem caçat moltes paraules al vol. Aquesta d’ara és la que fa dos-cents trenta. I en la petita crònica que hem fet sobre cadascuna de les joies d’aquesta col·lecció, hi apareix l’escenari i les circumstàncies en què se’ns ha aparegut. Perquè l’entorn sovint ens permet fer un retrat de la seua vitalitat o decadència. Oixos