Agafada al vol

De tant en tant, entropessem amb alguna paraula que no hem escrit mai. Dir-la i sentir-la no representa cap novetat, però si l’hem de posar damunt d’un paper per primera vegada ens poden assaltar dubtes.

No fa gaire, érem a taula i la D li va demanar al nostre convidat que li allargués la setra. I en lloc del moviment instintiu de correspondre aquesta petició tan natural durant els àpats, el seu receptor la va mirar amb ulls desconcertats. Sense pensar-s’ho ni un segon, la D li va traduir: la jarra. I va ser graciós perquè el convidat no parla gaire castellà ja que fa pocs mesos que viu aquí. La seva desorientació s’explica, en realitat, perquè és parlant del dialecte oriental i desconeixia aquesta paraula usual en terres ebrenques.

Davant d’una incidència com aquesta, vaig traure el bloc de notes per apuntar-me-la i, aleshores, em va sorprendre la indecisió: cetra o setra? De fet, si hagués pensat en setrill, no hauria dubtat. Però en aquell moment no hi vaig caure. Sort que només cal fullejar algun diccionari per a resoldre de seguida aquestes vacil·lacions. D’altra banda, al DCVB he trobat que setra  [sétɾa] ve de l’àrab saṭl  ‘recipient per a abocar aigua’, cosa que ens explica -de passada- la raó per la qual és un mot freqüent a Tortosa i al Maestrat, com tantes altres formes dialectals nostres d’aquest mateix origen.

A qualsevol casa una bona setra d’aigua fresca sempre és a disposició dels visitants, des de temps immemorials. Recordeu-vos-en per si us cal: setra o gerra.

—

Fotografia: Emi Yañez