No hi ha paraula més difícil de definir que la normalitat. L’adjectiu normal en el cap de cadascú es pinta d’un color invisible des de l’exterior: n’hi ha de verds, de lilosos, de rosats, de daurats, de negres… Només una llarga interacció ens fa sospitar la tonalitat que li atribueixen els altres. Enmig de la
Sabia que les paraules són capsetes plenes d’emocions. Sabia que els lligams que fem amb les persones es trenen en les converses que hi mantenim. Sabia que compartir la manera concreta de referir-nos als objectes del món que coneixem ens fa reconèixer-nos els uns als altres com a aliats. Però tot això que ja sabia
No ens agrada el dolor. Ni sentir-lo en la pròpia pell ni veure’l en les vides dels altres. I no solament el dolor físic sinó qualsevol ferida invisible que traspua pels sentits. Les mirades tristes ens travessen sense dir res. Octubre de 2019: se’n parlarà tant en els llibres que no s’han escrit encara! Es
Tots els comiats no són igual de tristos. N’hi ha que ho són molt. Perquè no tocaven; perquè tots els que assisteixen al sepeli senten que han perdut alguna cosa valuosa; perquè els de casa seua es queden amb un buit irreparable. Divendres passat centenars de persones omplien l’església de Ribes de gom a gom
Prendre partit, pronunciar-se, opinar omple el buit en les relacions humanes però no implica rigor argumental ni esforç intel·lectual ni criteri fonamentat. Expressar amb o sense vehemència una opinió és una acció lliure i gratuïta però també hauria de ser respectuosa amb els altres i oberta als contraarguments perquè fos enriquidora i -per què no
A l’estiu endreço fotos. Endreço papers. Poso ordre als excedents materials que no he pogut gestionar en el calendari estricte de la vida laboral. Remenar imatges ens fa recuperar episodis d’una temporada anterior de la història personal. Però hi ha escenes que volgudament no immortalitzem: el dolor, la decadència, la vulgaritat… Particularment, de moltes situacions
Els rellotges són inútils en alguns moments: quan estem de vacances, quan xalem molt, quan volem que els instants es dilaten fins a l’eternitat. No haver de gestionar el temps és un reducte de llibertat que encara ens queda, de tant en tant. A l’estiu la platja és un espai d’oci irrenunciable per a la
Una metàfora explica aquest món nostre: un comediant bufa bombolles de sabó al mig del carrer; cada esfera conté biografies contigües, les vides d’aquells que es mouen pel mateix redol. Però les formes tridimensionals s’ignoren les unes a les altres. S’enlairen erràtiques per camins divergents. El dia 3 de juliol era dimecres. Vaig sortir de
La vida es basa en dos moviments bàsics: inhalar i exhalar. I sobre aquesta cadència, es construeix tota la complexitat possible. Les falgueres respiren per les fulles. Les papaterres, a través de la pell. Les rajades, per les brànquies. Les mosteles i les persones, pels narius. De fora a dins, de dins a fora. Les
Parlar, parlar, parlar. Trobar-se per a conversar. Intercanviar relats sense mirar el rellotge. Construir les nostres relacions personals sobre les paraules: usant-les. Recordant-les després. Potser escrivint-les. Vivim així. És el que ens agrada als de la llengua. Durant quatre dies seguits he baixat a Barcelona per motius diversos; a una reunió, a una trobada molt
Fer errors no es pot evitar. Qui no estiga disposat a fer-ne tampoc no estarà disposat a perdonar els dels altres. Dels errors, n’escriuria un tractat d’elogi: en traiem grans lliçons de vida. Són una via de coneixement d’un mateix i dels qui ens envolten. Ara bé, també és lloable intentar evitar-los quan els tenim
L’instint de supervivència habita al cor dels sers vius sans. Un cactus, una puça o un pigmeu es mouen inspirats per la idea de continuar existint. Crec que les paraules, també. Tenim certeses que, com a mínim, es resisteixen a l’oblit. Sempre que poden, retornen del més enllà. Ningú fa millor d’emissària de paraules evanescents
La memòria és l’esquelet de l’ànima. Si tenim els ossos densos de records, vivim en un present més ben acomodat. En bona part, cadascun de nosaltres som fruit d’una fórmula única que aglutina vivències en càpsules intransferibles. Però els records comuns, com es consoliden? Qui posa les condicions perquè una comunitat faça perviure un mateix
L’oferta cultural dels pobles desafia les inèrcies individuals i col·lectives en un context de rutines programades al detall. Assistir de públic a un espai en què el protagonisme se centra en la veu, en la música o en l’expressió corporal ens brinda l’oportunitat de reconnectar amb l’origen de la humanitat: el pensament abstracte. De març
Cal fer-se preguntes. A cada moment ens ofereixen respostes precuinades per a tot, però justament per això ningú hauria d’estar exempt de qüestionar-se les certeses que ens han vingut donades. Fer-nos preguntes ens pot salvar. Divendres 22 de març l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona es va omplir de gom a gom per a