Agafada al vol

L’oferta cultural dels pobles desafia les inèrcies individuals i col·lectives en un context de rutines programades al detall. Assistir de públic a un espai en què el protagonisme se centra en la veu, en la música o en l’expressió corporal ens brinda l’oportunitat de reconnectar amb l’origen de la humanitat: el pensament abstracte.

De març a abril s’han encadenat diversos actes de coronació de la paraula poètica. El 21 de març -Dia Mundial de la Poesia- en una constel·lació de sales obertes al públic es va replicar la lectura del poema que enguany havia editat la Institució de les Lletres Catalanes: “Poesia. Música de l’ànima, teixida amb paraules”, de Rosa Fabregat. La van llegir alumnes petits, mitjans i grans d’arreu del territori;  en català i en vint llengües més, que eren declamades per parlants inicials de cadascuna de les versions traduïdes: en amazic, en guaraní, en mandinga, en polonès, en urdú… A quin lloc del món eleven pregàries com les nostres als déus de la tolerància? On va a parar tota l’energia que concentrem en aquests moments màgics?

Per atzar he gaudit també d’altres trobades garrafenques al voltant de la poesia; fa dos diumenges, una jam poètica en un migdia preciós a recer de l’envelat d’una carpa de circ i, just ahir, una performance de dues joveníssimes rapsodes -Mariona Farreras i Carla Pocchiola- acompanyades pel so d’un piano i una guitarra. En aquesta ocasió, la proposta es presentava amb el títol “Hem vingut a fer l’amor”, fent referència a un impactant poema de Màrius Sempere que reivindica la nostra capacitat d’estimar els altres -persones i animals- i, fins i tot, els elements inanimats que ens rodegen. Amb aquesta empremta recent, de tornada de l’espectacle, els meus companys de viatge es van fixar en un dels vocables de l’anècdota que estava explicant: “ma filla tracta amb amor el seu gos i l’abraça i el besa com si fos una criatura”.

S’hi van fixar perquè no fa gaire havien hagut de canviar un ‘fer petons’ per un ‘fer besades’ d’un material publicitari per a uns clients seus de Menorca. En realitat, tenim moltes altres maneres de referir-nos a aquest gest que ens permet expressar tant sense dir res: besar, fer una besada o un bes o un beset; estimar o fer una estimada; fer un petó o fer un potxó. N’hi ha una que guanya, és clar. Entre altres raons, perquè es diu a l’àrea del català més poblada: fer-se un petó no crida l’atenció a ningú. Però un ‘besem-nos!’ irradia la força de l’exotisme. (1)

Parlant de poesia, ara mateix podríem recordar alguns fragments que han escampat aquestes formes menys usades fora del seu àmbit dialectal: el Romanço de Miquel Martí i Pol cantat per M. del Mar Bonet “Si ens besem pels carrers, trontollaran les cases…” o bé la tonada de Si vens de Cris Juanico “te menjaré a besades”. És més probable, però, que no conegueu el poema Fràgil com un vidre és la memòria  de Gerard Vergés, en què hi ha brodats aquests versos:

I, amb els amics, parlàvem de poemes,
de sexe i de mil coses discutibles.
I a nit ja entrada (nits de vi i de roses),
pensàvem ser immortals: pintar graffiti
ben insolents a les parets més blanques,
aparellar artefactes voladors,
trencar a cops de martell safirs puríssims,
besar els llavis gelats de les estàtues.

(La primera besada —me’n recordo—
va ser una nit de músiques llunyanes
vora la mar i uns pits de nata tèbia.)

Recordo tantes coses. I m’adono
que dins el cos tinc més records que vísceres.

De cop comprenc que l’home és la memòria.

Tot això tenim a la nostra, de memòria, i encara ens queda Sant Jordi. Esperem amb ànsia reviure de nou el ritu col·lectiu al voltant de la paraula impresa. I escoltar amb avidesa els poemes que s’enlairaran en les hores d’aquella diada.

—

(1) Mapa ‘Fer un petó‘ de l’Atles Lingüístic del Domini Català. Joan Veny i Lídia Pons.

Imatge: El món neix en cada besada, fotomosaic del fotògraf Joan Fontcuberta i el ceramista Antoni Cumella (2014). Viquipèdia, CC BY-SA 4.0