Bloc Tibidabo

INTRODUCCIÓ

   Fa més de trenta anys des que aquest text es publicà per primer cop, i la  visió de la realitat que tenia Joan Fuster s’ha revelat premonitòria. Malauradament encara som molt lluny d’on hauríem de ser, i, fins i tot, molts dels problemes apuntats s’han agreujat o han ressorgit amb més força.

Ara, amb una certa perspectiva histórica, si bé neguitejats i amoïnats, estem en condicions de discernir amb bastant nitidesa les causes i mecanismes que es troven en la base i el funcionamentde la nostra penosa realitat lingüística. I això ja és bastant! I és un mèrit en gran part degut als qui, des de posicions sociolingüístiques, ens han fet veure “la realitat de la llengua”, entre els quals, per a ser justos, hem d’ esmentar Fuster, amb la seva gran lucidesa. Una lucidesa, però que en els seus darrers anys el mantingué en una actitud un tant escéptica i distant   -evidentment, de motius no li’n faltaren-. Tot i això, el seu escepticisme no fou tan gran com per a perdre la confiança en el seu poble, i l’esperança que algún dia arribi a una plena majoria d’ edat política, tot prescindint de tuteles incapacitants i alienadores.

I. INTERPRETACIÓ GENERAL

   En aquest opuscle Joan Fuster mitanjançant la seva intuïció i agudesa intel·lectuals, matisades per bones dosis de racionalisme i erudició, arriba una mica pel seu compte, d’una manera paral·lela i un tant implícitament, a les mateixes conclusions, o molt properes, que les obtingudes per la major part dels nostres sociolingüistes. Ell mateix reconegué el valor   -científic- de la sociolingüística com a eina d’anàlisi –i lluita-  extraordinàriament útil, la qual, juntament amb la historia social de la llengua, li permet una anàlisi prou correcta dels “usos i costums” lingüistics actuals i passats -sempre des d’un prisma dialèctic i no estàtic-, així com, a l’ombra de la realitat desvetllada per aquesta anàlisi, fer una prospecció de l’estat de la llengua -més ben dit, de la pràctica lingüística- en la nostra societat. De fet els catalanoparlants ho sabem prou bé, com són d’indestriables societat i llengua; només ens cal acudir a la nostra historia recent -i no tan recent…

Fuster davant les evidències, negatives, que comporta la prospecció lingüística adreçada a un fuur immediat es veu impèl·lit a fer una crida a la responsabilitat lingüística del nostre poble, perquè sap que sense l’assumpció d’aquesta responsabilitat no hi ha res a fer: crida a l’acció, perquè comprèn que una llengua és una cosa viva, un producte de la nostra activitat social i mental, no una mera reliquia arqueológica  tan sols apta per a parlar-ne, per a contemplar-la, i per a engreixar uns quants buròcrates acadèmics. Aquesta crida a l’acció en el seu opuscle la fa, però, al marge de la classe política, com no podia ser altrament en un intel·lectual de veritat  -independent i compromès- com ell, encara que també forçat per les mateixes característiques d’aquesta classe política    -potser seria millor dir-ne classe governant-, imbricada, en darrera i definitiva instancia, amb un ens estatal aliè i històricament indiferent o hostil a la nostra realitat nacional.

II. “USOS I COSTUMS”. DETALLS

   La sagacitat de Joan Fuster no és mai compatible amb l’autocomplaença, per això no s’ estalvia de mostrar-nos com els catalanoparlants hem actuat i actuem com a botxins de la nostra propia llengua –a més de víctimes, és clar!- . Fet que posa clarament en evidencia la nostra permanent situació d’esquizofrènia lingüística. Així esdevé com una mena de psicoterapeuta col·lectiu, que no dubta a penetrar a fons en l’anàlisi de les causes de la malaltia.

Tanmateix,  el més freqüent és que els estats morbosos tinguin més d’una causa -les quals dintre d’un organisme s’interrelacionen, sota   l’influx de determinades variables materials i temporals-. Per tant, no hauria d’estranyar-nos que, després d’arremetre contra la complicitat indígena en el procés d’anorreament de la llengua passi a fustigar els qui ell anomena “els nostres pied-noirs”, “la microburgesia dels escalafons” o “la fauna burocrática i acadèmica”, els quals es guarda molt de confondre amb la gran massa immigrada, d’origen eminentment agrari, desarrelada i obligada per mor de la necessitat econòmica, a emigrar, i que considera ineluctablement nacionalment catalana. Aquell primer grup, en virtut de la seva vinculació al Poder -el de veritat- és considerat en l’anàlisi de Fuster com a refractari i hostil a la llengua, amb els efectes de tot ordre que se’n deriven. Només cal esmentar la instauració entre la nostra gent d’una mentalitat col·lectiva servil i diglòssica, que arriba als seus més alts graus patològics en les qüestions burocràtiques -en un sentit ampli-. Aquesta mentalitat costarà molt de treure-nos-la de sobre, i, per deempallegar-nos-en, implicarà tant  fer un autoesforç en la lluita contra els -mals- hàbits adquirits com fer un altre esforç suplementari per a lluitar contra el desvergonyiment dels qui volen perpetuar els seus arbitraris i injustos privilegis lingüístics.

Lligat amb  els fets anteriors: dimissió lingüística dels catalanoparlants i existencia d’una  gran part de la población d’ origen exògen -uns amb una actitud passiva, la gran massa immigrada (cada cop més diversa); d’altres fent gal·la d’imperialisme lingüístic, “els nostres pied-noirs”-, tenim el fet, tal com ens mostra Fuster, que la moderna cultura de masses pràcticament  mai ha estat expressada en català, fenomen que ha estat agreujat per la irrupció i la implantació dels actuals “mass media”, els quals es regeixen, a més, per criteris de mera obtenció de beneficis. És un cercle viciós que s’alimenta de la rutina i la ignorancia i que costarà molt de ser trencat. Fuster lliga la normalització d’aquests “mass media”  -que si fos veritable hauria de comportar la instauració d’una “koiné” adequada- a la normalització de l’escola i a l’existència d’una voluntat social ferma ii clara, ja que en cas contrari es corre el risc -com ja està passant a moltes escoles- de “llatinitzar” la nostra llengua, pel que fa a             l’ús. Aquesta voluntat, a més, hauria de pasar per la mobilització de tot el poble, i no per seguir les consignes –cosa, d’altra banda, ben improbable- d’una elit instal.alda en  el Poder i únicament preocupada pels seus propis beneficis.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!