Al Telenotícies de TV3 se’ns diu que als jardins Joan Brossa, a Montjuïc, a Barcelona, es fa una experiencia els diumenges anomenada Pícnic Urbà., amb actuacions, música i activitats a l’aire lliure. Apareix un pare -de cognoms italians- parlant en castellà argentí, amb el seu fill d’uns aproximadament sis anys a coll, el qual quan parla diu “mola mogollon” -certament, no semblen gaire reeixits els resultats de la immersió lingüística escolar, segurament els “mass media” hi tenen molta més incidencia-. Després, davant un altre escenari, destinat a joves adults, desfilen per la pantalla uns quants joves; el primer, amb cognoms autòctons, es mostra molt entusiasmat i parla en castellà, després n’apàreixen uns altres dos, un de francès i un d’italià, que, amb el mateix entusiasme, continuen fent declatacions a la càmera en castellà. Tothom, llevat el presentador, s’ha expressat en castellà, per referir-se a aquesta iniciativa a la qual des de TV3 se’ns convida a anar-hi…, amb uns assistents d’una estètica i un posat força xarons, indefinits i infantiloides, i per als quals -“ciudadanos del mundo” com deuen ser- se suposa que el català deu ser una cosa tan estranya i exòtica com el swahilli. Realment sobren comentaris… Tan sols resta constatar com Barcelona esdevé cada cop més un territori hostil per als autòctons ….
Fa molta pena, tot plegat. Fa molta pena haver d’ admetre que únicament ens podem trobar bé en aquest espai quan no hi ha gent i no cal parlar amb ningú, tot estalviant-nos el risc que, tot fent cara de bessuc, ens confonguin amb un extraterrestre…
Joaquim Torrent
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Pot ser fora bo seguir els consells de TV3: anar-hi (i parlar amb tothom en català, ens entenguin molt o poc).
Les persones d’origen sudamericà tenen més tendència a sortir a l’aire lliure, a gaudir amb la família i amics dels picnics (amb el seu corresponent partit de futbol, volei o el que sigui) als parcs públics que no pas molts dels autòctons, que prefereixen lleure al sofà de casa veient TV3.
Parlar català en un [suposat] “territori hostil” és, moltes vegades, una oportunitat per establir ponts de comunitat. I si bé es possible que amb els pares comunicar-se en català sols sigui possible al 50%, en els fills la comunicació pot ser ben facilment del 100% (cal tenir en compte que les persones que es mouen geograficament solen ser bastant menys “tancats” de ment que aquells que no s’han mogut del seu “terrunyo”).
Atentament