Bloc Tibidabo

Un cop més torna a aparèixer la denominació “Franja de Ponent”; una denominació que ha fet fortuna des que  -a iniciativa meva-  fou adoptada, a finals dels setanta, pel grup d’“almogàvers” que des del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona intentàvem, en la curta mesura de les nostres possibilitats, “fer quelcom”  per aquelles terres, potser en el fons per nosaltres mateixos. Tot i això, la majoria de la gent no sap emmarcar-la prou bé en els seus veritables límits físics, i, a més, es correspon amb unes terres que queden molt allunyades, físicament i mentalment, per a la majoria de conciutadans. Potser aquesta nebulositat i imprecisió ha contribuït a que hagi esdevingut una denominació atractiva i suggerent, un pèl mágica: la Franja “terra ignota”, territori mític on la nostra esquifida pàtria s’ eixampla… Arcàdia feliç? Qui ho sap.

De tota manera és un terme que ultrapassa la propia materialitat que designa per projectar-se a través de viaranys individuals cap a múltiples i variades fantasies ii esperances. Està bé que així sigui. Per què no?   L’ Atlàntida, el regne del prest Joan, l’illa de Sant Borondó…. I ara la Franja. L’ existencia dels mites ha estat una constant al llarg de l’ evolució de les diverses societats humanes, i s’ha mostrat com una eina molt eficaç -força sovint per sobre del mer saber erudit- per donar un sentit engrescador a l’existència i a la rutina quotidianes. Aquesta ha estat la funció  de molts mites històrics  -i també, entrellaçats amb ells, de molts mites geogràfics.

Tanmateix, hem de tenir present que la Franja de Ponent, sense deixar de comportar les caracteristiques anteriorment apuntades, també és una realitat material, física i humana. Aquesta dualitat, gosaria dir, constitueix ara per ara l‘esència del concepte: realitat i mite, permanència i esperança  -molts cops inconscient-, per als seus habitants i per a la resta de catalanoparlants.

Si tenim ben clar aquest fet ens podrem estalviar molts malentesos i confusions, i sabrem com i en quines circumstàncies haurem de mostrar-nos solidaris  -si és aquesta la nostra intenció-, lliures d’ interferències oníricoliteràries, molt respectables però pertanyents a una altra esfera, a un altre tipus de realitat, molt més etèria i privada.

Joaquim Torrent                                                                                                                                       (publicat a La Brúixola, nº 61. 1999)

ANNEX (on es fa referencia, en una nota, a aquest text):

Paràgraf extret de l’apartat “1976 – 1979: fase d’ intensa activitat sociocultural i política” dins l’article: “SOBRE LA TRANSICIÓ A LA LLITERA (1976-1979). El tímid despertament de la identitat sociocultural d’una comarca periférica!”. Espluga, Josep; Moret, Hèctor. “El contemporani”, Núm. 21-22. any 2000. Ed. Afers,  Catarroja.

“”Un article publicat a la revista Canigó, editada a Barcelona i de clar caràcter nacionalista, el gener de 1977 i titulat “Per un slímits oficials i reals entre Catalunya i Aragó”, signat per Josep Manuel Pons i Ramon Sistac, joves residents a Lleida i Barcelona, i d’origen ribagorçà i lliterà respectivament, creà un cert enrenou entre els cercles barcelonins més sensibles a la problemática nacional dels anomenats Països Catalans. En aquest article els autors plantegen la necessitat de  conscienciar els habitants catalanoparlants d’Aragó sobre els seus trets de catalanitat, sobretot pel que fa a la llengua, per tal que puguen decidir amb coneixement de causa si en un futur més o menys immediat volen ser, políticament, aragonesos o catalans. Pons i Sistac deixen molt clar -ja en el títol de l’article- que per a ells la zona és catalana, i que seria bo acomodar la teoría a la pràctica. Coincidint amb aquest article, es va fer pública a Barcelona una crida adreçada “a tots els que tinguessin interés a treballar pel redreçament de les comarques que essent de cultura catalana pertanyien a l’ad,ministració aragonesa”12. Arran d’això es començaren a reunir algunes persones especialmente interessades en l’Aragó catalanòfon, des de gent de la zona emigrada a Barcelona fins a activistas catalans favorables al catalanisme  polític i lingüisticocultural. Les reunions es feien periòdicament al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, i d’allà va sorgir l’apel·latiu “Franja de Ponent”13 per a referir-se al conjunt de comarques catalanòfones de l’Aragó, una denominació que farà fortuna i ajudarà a engegar el procés de construcció d’una entitat fins aleshores inexistent, i que finalment ha estat acceptada per la major part dels àmbits acadèmics i polítics de Catalunya i de l’Aragó, siga per donar-li suport o per a criticar-la, i sovint amb molta ambigüitat i escassa definició.””

Notes:

12  J. CARRERAS: “Crida”, Canigó, 485 (22-I-1977), p.2; GRUP DE LA FRANJA DE PONENT: “Sobre les comarques catalanes d’ Aragó”, Canigó, 506 (18-VI-1977), p. 4.

13 Tenim àmpliament contrastada aquesta informació, i àdhuc darrerament ha aparegut un breu article a la revista La Brúixola, 61 (1999), p. 8, signat per Joaquim Torrent, en què ho confirma i es reclama autor de la denominació “Franja de Ponent”.

14 Cal dir que el concepte de “Franja” com una entitat unitària encara no ha aconseguit integra-se plenament en l’imaginari col·lectiu dels habitants de l’Aragó catalanòfon (Vegeu Espluga  J. i Capdevila A. (1996): Franja, frontera i llengua. Conflictes d’ identitat als pobles d’Aragó de parla catalana, Pagès, Lleida.). Possiblement, aquesta circumstància haja estat clau per a donar raó de la relativament baixa incidencia entre els habitants del territorio de les associacions culturals que empren explícitament l’apel·latiu  Franja en la seua denominació. Amb tot, cal apuntar que l’ acceptació dels seus trets de catalanitat es fa més patent dia a dia, un procés en el qual tenen un paper molt important els mitjans de comunicació del Principat, en especial TV3.U

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!