Bloc Tibidabo

Aprofito que, el 31 de maig d’enguany, farà 155 anys del Reial Decret pel qual s’aprovava definitivament el Pla Cerdà per retre homenatge a aquell gran visionari. Cerdà fou un d’aquella mena d’homenots excepcionals que de tant en tant dóna el nostre país, cosa que no ha impedit, malauradament, que hagi estat massa temps oblidat, i no per culpa seva, precisament. Un “oblit” que es complementa amb la desfiguració del seu “Pla d’Eixampla” (actuament Eixample) per les classes dominants. Malgrat tot, en els darrers temps, la figura i l’obra de Cerdà   han estat posades en el lloc que es mereixien. Una de les característiques  més   importants  del  pensament  i  l’obra de  Cerdà  és  el  seu  valor  anticipatiu.         Ja el 1867 quan  elabora la “Teoria General de la Urbanización” ho fa   amb  la clara intenció d’establir una “Ciència Urbanizadora”.

Mentre que el mot “urbanisme” no apareix en francès    fins al 1910 i els seus equivalents en alemany i anglès, “städtebau” i “cityplanning”, es remunten a la fi del segle XIX, el mot “urbanització” —de fet “urbanización” —i els seus derivats són explícitament proposats per Cerdà ja el  1867. Això demostra claramente   el paper de precursor d’aquest,    qui s’avança uns quants decennis  a formulacions equivalents  i amb iguals implicacions científiques,   tal com ha demostrat la investigadora francesa Françoise Choay.

De fet, Cerdà és un dels primers urbanistes en sentit modern, i es constitueix com la primera baula d’una cadena que dintre de les coordenades progressistes—es desenvolupa fins als nostres dies, i que inclou, entre d’altres, Soria, Garnier, Le Corbusier, Miliutin, Hilberseimer, els membres del GATCPAC, els del grup Mars    i els propulsors de les “new towns” lineals angleses.  Perquè no hi hagi confusió cal fer notar que al llarg del segle XIX, tant abans de Cerdà com després, i sota unes o altres denominacions, sempre va existir una pràctica urbanística rutinària i no científica majoritària, destinada a satisfer les necessitats immediates de la Revolució Industrial i a proporcionar el màxim benefici a les noves classes dominants. Una pràctica situada a les antípodes dels plantejaments de  Cerdà. Un bon exemple n’és l’anomenat “urbanisme” neoconservador,    el màxim    exponent del qual foren els treballs de Haussman a París.

A casa nostra, uns exemples típics dels pressupostos haussmanians  foren els treballs presentats pels competidors directes de Cerdà en el concurs per a la realització de l’Eixample.  Aquests plans, a diferencia del proposat per Cerdà, ocupaven una menor superfície i eren destinats a acollir menys persones, el que és lògic si pensem que obeïen als objectius de la burgesia de reforçar la segregació social. Així, el pla guanyador del “concurs d’eixampla”, presentat per Rovira i Trias, es correspon amb el lema que l’encapçalava: “el traçat d’una ciutat   és  més obra del temps que de l’arquitecte”; i el propi Rovira   afirmava que els proletaris no podrien viure en el  “que pròpiament haurà de dir-se ciutat de Barcelona”

El traçat de Cerdà, a diferència dels anteriors, com afirma Salvador Tarragó, “és una de les síntesis més aconseguides dels esforços desenvolupats des del barroc per triangular la ciutat i aconseguir la integració dels traçats quadricular i radial”. Segons Tarragó, és un esquema que permet desenvolupar simultàniament ambdós traçats i que té un caràcter plenament obert i il·limitat, a diferència de la resta de propostes coetànies, d’acord amb propòsits igualitaristes, indissociables, però, en Cerdà, de l’individualisme i el pactisme, reflex de la seva ideologia federalista i del pensament pimargallià, inspirat al seu torn en Proudhon.

Cerdà assumeix plenament les característiques de les tendències urbanístiques progressistes, tot i que matisades per certs components que l’apropen a concepcions culturalistes, Així, preveia entre els blocs aïllats que delimitavan les seves “mançanes” amplis espais verds. Si considerem que aquests espais s’estendrien per tot l’Eixample no tenim més remei que acceptar que la nova ciutat podia, segons M. Ribas, “arribar a ser una autèntica ciutat-jardí; certament diferent de la d’Howard, però amb una molt clara identitat d’esperit a mig segle de distància”.

.
Un altre aspecte molt important a destacar en Cerdà és la seva visió de la història, superadora de postures rígides. Ell, en paraules d’A. Soria, “és conscient de la necessitat de convertir la història en un instrument fonamental per a la ciència urbanitzadora, com Compte considerà que ho fou per a la sociologia”. Cerdà va comprendre que no hi ha manera de preveure i de planificar de cara al futur sense recórrer  a la història. La seva fou una postura d’una gran    clarividència anticipativa, tot i que per les limitacions de les   concepcions  científiques de l’època no va poder arribar a les darreres conseqüències en l’aplicació del seu mètode.

En la base de la integració de la història en el mètode urbanístic per part de Cerdà es troba la relació que estableix entre estructures urbanes i estructures de transport, tot fent correspondre a cada fase tecnològica una organització determinada. Adopta, com a criteri de classificació de les formes             urbanes, la naturalesa del moviment al qual estan destinades, i fa correspondre a  cada   fase tecnològica una organització determinada. Per a Cerdà la  història serà un valuós recurs per confirmar i precisar sistemes de  relacions estructurals que, projectats en el present, li permetran definir el               camp de les transformacions a realitzar en el camp urbanístic.

Cerdà va dissenyar un projecte molt extens i d’abast real, però no per a la societat d’aquell moment, sinó per a un altra societat, que era la que utòpicament creia que duria el “progrés”. Aquí, la seva perspicàcia es capgirà en ingenuïtat, tot i que en ple segle XIX no apareixia com a tal. Tanmateix, sense aquesta fe en la tècnica i la seva transcendència social l’obra de Cerdà no tindria sentit i deixaria de tenir la força interna que la distingeix, malgrat les tergiversacions produïdes pels qui tenien uns interessos molt menys elevats.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!