Joaquim Torrent

És en moments com els actuals  quan es revela la fragilitat del nostre model econòmic, basat en sectors que per si sols són incapaços de sustentar una economia desenvolupada i necessitats de grans quantitats de mà dobra barata, com són la construcció i el turisme. Cada dia que passa ens enfonsem més i més en el fangar, no ja d’una italianització, sinó d’una argentinització, cada cop més sinistra i casposa, tot plegat agreujat pel declivi de les empreses tradicionals -que podien haver fet una mica de coixí-, substituïdes per tota mena de multinacionals oportunistes i depredadores, que únicament es guien per l’obtenció de benefici a curt plaç però sense cap visió estratègica de  país   -per alguna cosa tenen els seus centres de decisió  a milers de quilòmetres. Si a la fragilitat econòmica i a la subordinació i subsidiarietat respecte als països més avançats -els que sí inverteixen significativament en I+D i tenen multinacionals potents- hi afegim  la manca de poder decisori en l’àmbit polític, el futur, malgrat alguna lluentor aïllada, més aparent que real, es presenta més aviat problemàtic. No podem competir, tant al sector primari com a l’industrial, amb altres països que tenen costos de producció més baixos, i, d’altra banda, tampoc no tenim una indústria d’alt valor afegit  o grans multinacionals pròpies, com és el cas de Suïssa, els països escandinaus o Holanda. Per tant, correm el risc de quedar-nos en terra de ningú, en un estat de semiincosnciència vital, d’anar tirant però sense anar enlloc, producte de les circumstàncies alienes però també, en bona part, del nostre menfotisme i conformisme. Ni som ni serem: no som una regió, però tampoc som una nació; tenim dues llengües, però de fet no en tenim cap; som un pais segons com desenvolupat, però tampoc som un país capdavanter. En resum: ni carn ni peix, una mena de massa indefinida…

Així no es pot anar pel món. De fet, l’únic recurs sòlid que tenim, i tindrem, assegurat és el famós ”sol i sangria”, però a preus rebentats per poder subsistir davant altres destins turístics sense costes ni muntanyes encimentades,   cosa que en el cas de Barcelona comportarà -ja està passant- la seva transformació en un immens Lloret, invadit per masses de turistes abocats per les liínies de low cost, abillats amb barrets mexicans de color verd i circulant a ramats per unes rambles cada cop més relliscoses de vòmits de sangria i paella.

Evidentment, això no serà més que l’altra cara de l’empobriment econòmic: l’empobriment ambiental i mental, els “nous bàrbars” apoderant-se de la major part del país, empudegant l’aire amb eructes etílics i ferum de suor i omplint de cridòria tots els indrerts. En definitiva, correm el risc  de ser simplement un nyap, una mena de reserva “xiringuitera” on tot  sigui permès a les masses  globals -principalment de la tercera edat-, esdevingudes el fonament de l’única “indústria” catalana amb cert pes. Una perspectiva desoladora, que pot  ben bé convertir-se en una  realitat sense retorn si no som capaços de plantejar-nos entre tots quin futur volem per a aquest país, especialment per part de les classes “dirigents”; si és que encara existeixen, perquè malauradament sembla  que fa molts anys que han dimitit de dirigir res i únicament és dediquen a la rapacitat i a assegurar-se “un racó “ per a ells i els seus plançons…Mentrestant, no paren de passar busos turístics pels carrers de Barcelona, i masses de turistes en samarreta o ensenyant el tors o el melic i calçades amb sandàlies prenen  per assalt  -després d’haver pres les Rambles- el passeig de Gràcia….