Bloc Tibidabo

L’escriptora Alicia Giménez Bartlett -natural d’Almansa, de família de ferroviaris, i crescuda  a Tortosa- ha estat guardonada enguany amb el pretigiós premi de novel·la negra “Pepe Carvalho”; anteriorment, el 2011, va rebre el premi Nadal per  “On ningú no et trobi” (Destino. Barcelona, 2011), titulat originalment “Donde nadie te encuentre”, novel·la de gran difusió i que he tornat a llegir aquests dies.  Gira al voltant de la figura de la Pastora, guerriller inscrit al registre civil com a dona per una malformació genètica, posteriorment convertit en home -amb el nom de Florenci-, i que actuà durant la postguerra a la zona del Maestrat i els Ports, i també al Matarranya i a les Terres de l’ Ebre.

Certament, no es pot negar que “On ningú no et trobi” ha estat escrita  amb traça i ofici narratius. De tota manera, potser   hi  ha un excés de tòpics i llocs comuns,  així   com de manca de profunditat dels personatges, un pèl acartronats i previsibles. Això és especialmente notori  en els dos personatges principals, inventats per l’autora: “el periodista espanyol” i “el psiquiatra francès”, que es proposen, en aquells anys de postguerra, establir contacte amb la mítica Pastora. El periodista ve a ser com una mena de Bogart d’estar per casa que duu una existència bastant precària i que aprofita totes les ocasions per  sobreviure, i, per descomptat, la que   se   li presenta a rel de l’afany del doctor francès per conèixer la Pastora amb finalitats “científiques”. Quant a aquest darrer, ens és presentat com un veritable extraterrestre, que no toca de peus a terra i  no  para  d’horroritzar-se davant  l’espectacle  ofert quotidianament pels habitants d’aquest cantó dels Pirineus. Pel que fa al personatge de la Pastora, basat, aquest sí, en una biografia real i en fets verídics, ens  hi acostem, bàsicament, a través d’una llarga explicació estructurada en capítols intercalats on “ell-ella” va narrant la seva peripècia vital.. Així, ens podem assabentar dels seus orígens i de com les circumstàncies el portaren a integra-se en el maquis, fins al moment que sol i sense perspectives es  veu  obligat a fugir a Andorra.
Personalment, penso que es podria haver obtingut molt més d’aquest extens relat autobiogràfic fet -suposadament- per la pròpia Pastora, ja que peca d’una linialitat excessiva. Ben mirat, però, el personatge tampoc no podia donar més de si, perquè, si se m’admet la comparació, era com una mena de “santo inocente” delibià. Un ésser pur i no contaminat per la societat, en contacte directe i continuat amb la natura, però simple i sense instrucció.  És a dir, amb tots els respectes, un ésser primari que vivia en el present i que el seu únic objectiu era la subsistència. Evidentment, com els integrants de la família de masovers de “Los santos inocentes” de Delibes, també era víctima d’una estructura social injusta que sols s’aguantava per la violència i la ignorància. Una víctima a qui havien privat de cultura i afecte, i que, a més, per la seva dubtosa condició sexual, era objecte d’estigmatització. Precisament aquesta estigmatització, posada clarament de manifest en un episodi especialment traumàtic per a la Pastora i protagonitzat per membres de la Guàrdia Civil i el Sometent -els braços executors de la repressió franquista en el món rural-, fou la que provocà, per un atac de revenja primària -no per cap procés de conscienciació-, el seu ingrés a les files del maquis. No costaria gaire fer un paral·lelisme amb l’esclat d’ira de l’”Azarías-Rabal” delibià, que el portà a l’assassinat del “señorito” a causa d’haver mort el seu ocell.Tot i això, el costumisme naturalista de Delibes i els seus personatges rurals són lluny de l’obra de Giménez Bartlett, la qual es limita a fer una bona trama integrant molts elements dispersos i a aconseguir una novel·la “entretinguda” , però sense penetrar prou en la psicologia  dels personatges ni atansar-se vitalment a l’ambient humà i natural on es desenvolupa la seva acció.
I si analitzem els elements “ideològics” presents veurem com l’autora no ha pogut substreure’s de tot un seguit de prejudicis estereotipats; començant per l’oposició entre la barbàrie ibèrica del periodista -extensible a l’ambient- i el pressumpte refinament del doctor francès. Un refinament que presuposa, acríticament, l’excel·lència de tot allò que provingui de més amunt dels Pirineus i que es reflecteix al llarg del llibre en afirmacions fetes pelsdiversopersonatges, maquis inclosos.
Igualment es nota una certa manca de sensibilitat per  la cultura pròpia del territori on es desenvolupa la novel·la -la catalana, evidentment- i l’adscripció nacional dels personatges. Aquests ens  són presentats -llevat, òbviament, del doctor francès- únicament com a “espanyols”, l’acció transcorre simplement en “una part  d’Espanya”, i es dóna per suposat que si els guerrillers ensenyen a llegir a la Pastora ho fan en castellà… De fet, l’autora no arriba mai a qüestionar l’alienació cultural i nacional de la Pastora, malgrat l’evidència que aquesta va néixer, es va criar i va actuar a terres de parla catalana, i va  lluitar contra unes forces repressores que tenien una actitud no gaire distant de la mostrada, uns quants anys enrere, per les tropes alemanyes als diferents països europeus ocupats. Per suposat, els maquis tampoc no tenien cap veleitat catalanista; ells actuaven per “alliberar Espanya de Franco” i se sentien plenament espanyols. Fins i tot veiem com en un determinat episodi de la novel·la fan cridar a la gent “Viva España”     -”libre”, això sí… Es pot afirmar que la Pastora neix, viu i mor en un estat de plena alienació cultural i nacional. De tota manera la seva conscienciació social tampoc no anava més enllà d’un vague sentiment de confraternització social, ja que, com ha estat dit, la seva incorporació al maquis es devia per damunt de tot a raons personals.
Per finalitzar,voldria fer una breu referència a la sintaxi i el lèxic emprats per Giménez Bartlett, els quals són bastant pobres i  traspuen poca autenticitat. Res a veure, salvant totes les distàncies amb la genuïnitat mostrada per Delibes a l’hora d’escriure.  Evidentment em refereixo a l’edició original en castellà, no a  l’excel.lent traducció catalana, duta a terme per  Alexandre Gombau i Arnau. Aquest ha tingut el gran encert de fer servir a la part autobiogràfica suposadament relatada per la propia Pastora el català dialectal dels Ports i el Maestrat, amb la qual cosa s’aconsegueix una gran aproximació al personatge. El traductor ha fet bé la seva feina des de tots els punts de vista possible, però tampoc no podia anar més enllà del text original; tot i això el resultat és prou digne i interessant. Un mèrit, però, en aquest cas  no imputable a l’autora.

Joaquim Torrent

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!