La certesa del poeta
L’empremta de la producció poètica depèn, en gran mesura, de la personalitat que la gesta: n’hi ha que, incontinents, necessiten vessar-la i publicar-la en grans quantitats, un riu cabalós que, si la brillantor acompanya, ens oferirà grans moments en forma de revolts i meandres on recrear-se. En canvi, d’altres més consirosos i perfeccionistes, necessiten de la reformulació i la reelaboració constant del material germinat, també abundós, però que prefereixen macerar amb temps i destil·lar-ne aquell licor més concentrat, més autèntic. Per això, el lapse entre un llibre i un altre —més enllà de la idiosincràsia del mercat, en què de vegades costa trobar editor i explica certs hiats temporals— pot dilatar-se més de dos anys.
Amb el poeta Ricard Mirabete observem aquesta lenta evolució. I tanmateix, els sis llibres en solitari —De Penitents a Desemparats és escrit a quatre mans amb David Caño— amb què contempla aquests darrers divuit anys són motiu de celebració: ens trobem amb el poeta més sòlid, ambiciós i resolut de la seva generació. Excel·lent coneixedor de la tradició, amb habilitat per emprar els recursos poètics segons les seves necessitats expressives, intuïtiu però sabedor de cap a on vol fer discórrer la seva poètica: sens dubte, els llibres de Ricard Mirabete resisteixen el pas del temps, no tenen pèrdua i signifiquen una singladura particular, honesta i reeixida dins el saturat panorama de la poesia catalana actual.
Per celebrar-ho, farem una petita repassada al recorregut literari de Mirabete per, finalment, desembocar en la lectura del seu darrer treball, Cel estàtic d’elevadors (2016, editorial Gregal), realitzada per una d’aquelles escriptores que injustament ocupen un discret lloc dins el panorama literari català. És el que pensa qui descobreix llibres tan notables com Runa plena o Medusa, d’Isabel Ortega Rion (Tarragona, 1955), a qui algun dia hem de dedicar unes pàgines per descobrir-la. De moment, ens ofereix les seves encertades reflexions com a lectora, que ens ajudaran a endinsar-nos millor en el darrer treball de Mirabete. Però, abans, fem una mirada retrospectiva als treballs anteriors del poeta barceloní.
De la muntanya al cel
És un lloc comú afirmar que Ricard Mirabete té una primera etapa creativa, formada pel debut d’Última ronda (1999, Premi Amadeu Oller), La gran baixada(2004) i Les ciutats ocasionals (2009), en què la ciutat postmoderna és el teló de fons d’uns versos sospesats, que amaguen molta densitat de pensament mentre transcorren enmig de l’asfalt i la solitud. Tanmateix, Radar (2012) marca un primer punt d’inflexió, en què Vic, ciutat a mig camí de l’urbs i de la ruralia, esdevé un creuament cap a nous horitzons, on l’autor es deixa il·luminar per una llum nova, nascuda d’assumir les pròpies limitacions: «Tot en mi és tan sols un raig / que passa, que crema, que lluu», diuen dos dels versos més poderosos i memorables que ha escrit el poeta. De fons, però, roman el desconcert de l’ésser davant un món que no entén, perquè els paràmetres segons es mira i se’l mira (la cultura, la poesia, la sensibilitat i el raonament) no li serveixen per aprehendre’l. Per això cada vegada marxarà més enllà, cap a la natura, cap a la tradició, cap a la puresa, a la recerca d’aquesta il·luminació besllumada: Nuclear (2015) n’és la primera passa. Per primer cop, la muntanya i la seva còrpora pesant treu el cap en la seva poesia, i el poeta decideix acostar-s’hi, ascendir-hi, buscar-hi els cels. Un cel que segueix mirant-se en contrast amb una realitat fugissera, però que permet els elevadors per atansar-s’hi: Cel estàtic d’elevadors (2016) no només segueix amb aquest joc que permet múltiples interpretacions, sinó que esdevé la culminació del procés que l’ha dut fins aquí, fins a lligar tradició i modernitat, classicisme i avantguarda, passió i raó. Les pulsions hi són, però el lector ha d’aprendre a llegir Mirabete tal com ell ha hagut d’aprendre a descriure la realitat. És, sens dubte, el resultat d’un treball exigent i perfeccionista que, ara sí, a continuació ens descriurà la poeta Isabel Ortega.
Cel estàtic d’elevadors o la recerca de l’absolut (per Isabel Ortega Rion)
Amb Cel estàtic d’elevadors, Ricard Mirabete rebla el seu gir cap a una poesia cada cop més essencialista, com ja es feia palès a Nuclear, en què la temàtica s’allunyava de l’espai urbà dels llibres anteriors per cercar, en la naturalesa, raons i raonaments sobre el sentit i el sentiment de viure.
El títol mateix és un crit heterodox contra la societat postindustrial, contra la liquiditat de les relacions, contra la deshumanització a què està abocat Occident. Un crit, però, que busca resposta: ¿El cel, la natura, és allò que roman estàtic malgrat la maquinària tecnològica que hi exerceix una certa violència? I encara més: ¿És possible accedir a un absolut que ens permeti copsar la permanència enmig del vaivé de la vida? És una pregunta que es va desenvolupant al llarg del recull a partir de les cites inicials dels poetes Josep-Ramon Bach, Lluís Calvo i Vicenç Altaió, tres representants d’un trencament conceptual de la poesia i que sostenen un diàleg obert amb diferents manifestacions de l’art, especialment amb la pintura.
Les tres parts en què està estructurat el llibre —«Parade amoureuse», «Que se m’alça la sang» i «Tot ressonava cec»— són diferents maneres d’acostar-se al dirdesprés dels intents de les avantguardes i de la postmodernitat, tot cercant, en l’estructura més clàssica de la poesia —la rima, el decasíl·lab, el sonet…—, una expressió que obri noves possibilitats de comprensió del món.
La primera part, «Parade Amoureuse», iniciada amb el poema que dona títol a la secció, la referència al quadre dadaista de Francis Picabia de 1917 permet la reflexió sobre la contraposició art-natura («fuetada d’art contra natura, / cel estàtic d’elevadors») i, de pas, també la contraposició art-amor. L’amor, representat amb el nom de Dolç —Dolça, més endavant— o Àndria, és el contrapunt líric a la mecanització de les relacions humanes; però, d’altra banda, també és una mostra de relació falsa, artificiosa, per dues raons: si aquests noms es prenen com un senyal a la manera trobadoresca, cauen en l’estereotip ja que queden encotillats per la forma, com passava en molts dels poemes de la tradició medieval; si, en canvi, pretenen ser un nom genèric de la persona estimada, la individualitat queda desdibuixada a favor de la generalització, de manera que el que es mostra és l’artificiositat de la relació. Per això crec que Mirabete, a Cel estàtic d’elevadors, més que amb un amor concret, dialoga amb un amor desvinculat de la realitat immediata per donar-li la categoria d’essència, com ho fa també, alhora, amb la naturalesa; una mostra en són alguns versos del magnífic poema «Palau del cos encès»:
Sóc tu quan transmutes la meravella
en cendra, i el bes, en cim profanat.
(…)
Després de la nit i l’ombra del bes
he vist la teva cintura coronada
pel cel immens —palau del cos encès—
entre geometria d’ales arborada.
En aquesta primera secció, s’hi veu la concentració d’imatges en què la natura, la paraula i l’amor formen un collage agermanat amb l’estructura clàssica dels poemes. Les al·lusions als elements de la tecnologia (les grues de les constructores, la kodak…) o de la cultura actual (la candy girl producte del manga) s’entrellacen amb el paisatge marí o el muntanyenc (el Montsant) mitjançant sonets o poemes rimats —la rima mai no és obstacle sinó acompanyament en aquest volgut acoblament del vell i el nou—. Absència de verbs, en els poemes, on el jo es retira per deixar pas a la contemplació i al joc lliure d’associacions. I l’amor, sacralitzat en l’església romànica, en la cartoixa de Scala Dei —amb tot el valor simbòlic de la muntanya—, en l’«Ull cru» que segella les absoltes d’Occident o en les salmòdies que representen l’origen de la contemplació de l’Univers.
El joc constant de llum i ombra, la contraposició geomètrica del cim i de l’abisme permeten recompondre una mirada inestable que va de la mudesa a la parla o viceversa:
Som un desert de sal d’aus fugitives.
Som l’espai del mot i mudesa estàtica.
Dins oceans distreus la nit quan arribes:
amb tu sense mi som natura erràtica.
El que ressona a la segona secció del recull —«Que se m’alça la sang»— més que la parla és el crit. Es tracta de poemes sense connectors —tret del punt—, sense majúscules. Semblen els més dadaistes pel que fa a la forma —tot i que la rima continua sent-hi present en molts— i els més crítics socialment: són un crit contra l’Occident ferit de mort per relacions humanes enverinades; un crit sagnant de víctima sacrificial —per això està barrejat amb al·lusions religioses—, adreçat a un absolut absent.
Aquesta segona secció és on es manifesta més l’actitud postmodernista de Mirabete, l’escepticisme amb què es distancia d’alguns «valors» occidentals, el qüestionament de les veritats absolutes, tant polítiques com filosòfiques. Ara bé, la recerca hi és constant: recerca d’una veu pròpia, recerca de fonamentació intel·lectual i recerca, com s’ha esmentat anteriorment, d’un absolut estàtic que es plantejarà obertament a l’últim poema del llibre.
La relació amorosa, amb les contradiccions que comporta el desencís, l’enyor, la pèrdua o l’assoliment sexual, vinculades a l’experiència religiosa, confereixen un seguit de bells oxímorons que doten els poemes de força plàstica, com ara en el poema «Que se m’alça la sang»: «que se’m caigué amunt», «per sempre mai encara»…, o les «parpelles immutables» de «Columna, substantiu», o bé un joc de contrastos molt interessant, com ara a «Bohèmia monàstica» (un altre oxímoron), en què vetes i fils s’entrellacen amb la intel·ligència artificial o la creu cristiana amb la bohèmia irreverent. També hi trobem ironia, especialment en els títols «Tot allò racional és real» o en «No hi ha desordre», que contradiuen el desconcert i el desordre mental del desencís amorós.
Hi ha moltes picades d’ullet a referents de la nostra cultura: a Josep Carner, amb els «porus saborosos» o els «buits saborosos», a les lletres de batalla dels cavallers medievals, o al llibre d’hores dels segles XIV-XVI, que procurava una relació personal i íntima amb la divinitat. I és que Mirabete també juga a deixar-nos pinzellades de pistes culturals perquè les hi trobem: la seva poesia demana una lectura còmplice, activa.
La tercera secció, encapçalada per una bella sinestèsia, «Tot ressonava cec», esdevé el zenit de la manifestació lírica del llibre. Els plantejaments de les parts anteriors es reprenen a un nivell més abstracte. Així, la idea de sacrifici i de sacralització de l’amor, a «Sang quiescent» o a «Solstici dels prats»; la constatació de pertànyer a una generació que enceta un nou gir en el fluir de la cultura, a «Palimpsest o lluminària del símbol en el somni»: «Perquè som el tomb i la cultura / com hereus de la lubricitat del mudament / som els orfes de costums mediterranis…»; l’afirmació de l’existència mitjançant la inspiració poètica, a «L’ull cec», poema magnífic el títol del qual reprèn el sintagma d’un dels versos de «L’ull del gest» de Vicenç Altaió i que clou amb «errant en el full desert» del mateix poema:
(…)
Res no declaro sinó que sóc afirmat.
Ni em dol ni vull. Construeixo frases al mar
dictades per algú que llegeix arxius d’algues
transmutades en dolls de l’escuma sintàctica.
(…)
De tants miratges com d’amors en sóc nascut
—visions d’un altre groc, o ponent d’altres ulls—
que ja recordar és oblidar i tota una sola cosa
vindràs al costat del tro i per fi cauràs amb l’aigua
de l’antic torrent errant en el full desert.
La recerca impossible de la veritat davant la mutabilitat de les coses a «Com sal a les mans»: «La millor certesa és la que no s’entén. / La que no admet cap raó ni tampoc / m’obliga a sojornar-hi dins, hostatjat…»; el difícil diàleg amb l’art plàstic, que mai no podrà ser la realitat externa que representa —recordem el «ceci n’est pas une pipe» de René Magritte— perquè la vida és mutable i la imatge estàtica, a «El cel de sempre»: «Sàpigues del cert / que les figures de Rouault / i de Picasso, els judicis morals / i l’escenografia geomètrica / són una revolta prevista / i que el cel avui es disfressa…», però que permet abastar la bellesa, cosa essencialment humana. La naturalesa humana és el que, al capdavall, representa el gran enigma. El mateix Rouault ho va expressar: «Un arbre contre le ciel possède le même intérêt, le même caractère, la même expression que la figurine d’un humain». La naturalesa humana i la seva relació amb el món. La naturalesa humana i la recerca de l’absolut en un univers sempre canviant. La resposta es troba en la mateixa naturalesa humana: en la capacitat de condensar la durada en un gest, tal com ho fa Mirabete en cloure el recull amb els dos versos de l’excel·lent poema «Recerca d’un absolut estàtic»:
I lentament passo la mà pel teu coll
i s’atura: la vida.
No puc estar-me de transcriure una cita d’Henri Bergson amb què Peter Handke tanca el seu gran «Poema a la durada» (traducció de Marta Pera Cucurell): «Cap imatge no pot substituir la intuïció de la durada, però una sèrie d’imatges diferents, preses d’ordres de coses molt diverses, podrien, en la convergència del seu moviment, dirigir la consciència a aquell punt on certa intuïció se’ns fa tangible.»
ISABEL ORTEGA RION i DAVID MADUEÑO SENTÍS,
article publicat a la revista Quadern de les idees, les arts i les lletres, núm. 209
ENLLAÇ:
Ricard Mirabete: poesia d’alçada
