Títol: NUCLEAR.

Autor:  Ricard Mirabete

Editorial: Terrícola

Lloc i any d’edició: Granollers, 2015

L’olor de la calma

La nova proposta de Ricard Mirabete beu en alguns dels tòpics que marquen la seva poesia anterior i que de mica en mica van construint un corpus íntim i personal que l’identifiquen a ell i a la seva poètica.

Nuclear,  ja té la força en el títol, ens anticipa que caldrà dirigir la mirada endins, vers l’essència de les coses.

Serà un viatge que demanarà un esforç al lector, perquè cada vegada més la seva poesia s’acosta al trobar clus dels antic trobadors, on calia estar atent per entreveure-hi el missatge.

No penseu però que els versos s’enfilin cap a la incomprensió. La seva, és una poesia ran de terra, ran de paisatge. Sovint amarada de natura però també present en la civitas, com hem vist altres vegades.

El llibre té, a tall de pròleg, una deliciosa postal amb un text de M. Calafell que guia a l’orb lector cap a la llum dels versos de Ricard Mirabete.

El món interior del poeta és un eix que travessa l’obra “Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls”. Però també ho és l’altre, que es fa present en la tendresa, l’amor, la maternitat, l’erotisme, la perla fosca pintada al seu escot…escriure’t una poètica dels llavis.

La terra i el paisatge aspre tan nostrat es veuen reflectits en molts poemes d’una rudesa colpidora, prop d’una estètica grunge quasi. Semblen quadres o fotografies que plasmen un paisatge que decau, on hi regna la solitud i l’abandó. La força dels còdols, de les pedres, de la roques i la identificació amb aquests elements per part de l’autor  es veu reforçada per la presència i la força del verb sóc en molts versos.

Sap jugar amb els mots perquè emocionin, hàbil en l’ús de l’anàfora, sublim en la metàfora: Els dits s’adormen com pètals d’aram… poetitza la descripció del món que l’envolta.

L’estructura de falla  o la presència de Picasso en algun poema fan present un cert ressò de les avantguardes,  però de manera omnipresent,  com  ja hem vist en obres anteriors, la música continua sent una constant. Sovint la paraula melodia està al servei dels conceptes, Lletra i melodia travessen el matí advers del comiat… i de la descripció del món interior que trobem en la nit, en els carrers empedrats, en el pla, arrels i canyes i en l’alta muntanya, en el blanc nuclear de la neu… que contrasten amb la descripció de la ciutat llòbrega, poc acollidora per a l’ànima del poeta que necessita l’olor de la calma per fer-se poema.

Anna Ruiz Mestres, article publicat al 3 de 8 el 9 de novembre de 2015

SEGON SECRET

Encara m’estic a l’extrem
d’una corda d’espirals.
M’empasso el bosc i mossego
la calç que venia dels teus llavis.
Desviure’s enmig del verd i del secret
embadalit, negre i arrissat del do
que m’ha omplert de saliva i temps.
A la cara hi duc un cau d’onades
i el vent que hi has deixat caure;
és com si existís una revelació posterior
que no pot deixar de ser el que és:
premonició de l’acte segon.

RICARD MIRABETE

Segon secret (2015) de MANU ORIOL

L’ACTE

Alegria. Ascetisme
embolcallant l’ésser malmès.
Com un redós la ferida rere la sang.
El crit menys humà
de cada estat d’impuresa.
Alegria des del llindar desèrtic;
blau desesper de tanta fam de verd.
Ple de res en l’insomne vent d’alegria.
Sagnar la ment i arraconar-me en òrbites planes,
regularitzar les capes espirituals i ser un cos suant.
Amb els llavis deserts que nodrien l’arrel més seca
retrobar-nos on ens deixà l’ahir.
D’un bes prendre’t tot l’ànim de son de l’alegria.
Endur-me’l com un plec humit de llavis verges.
Deixar, doncs, les flors per als altres
i ser en el teu cos nu que es menja el meu cadàver.

RICARD MIRABETE

L’acte (2015) de MANU ORIOL

PUNTS GEOGRÀFICS D’UNA DESERCIÓ

Ell, no la improbabilitat del ser
Que gairebé no és més que el més humà
Que és Ella quan versa el mot sotamà
Que assaja el seu neguit sola enmig del bé
Que la transporta a l’hàbitat llunyà
Que no podria retenir a la mà
Que no serà part de l’afany que té
Ella, no la impossibilitat del ser
Que remou cendra morta al pantà
Que d’altres homes de viure malsà
Que portaven lluna en el fanaler
Que ja no, ni tampoc, no cremarà
Que és tot plegat la feina de boscà
Que Ell no sabia trinxar en el paller
Ell, no la impossibilitat de ser.

RICARD MIRABETE

Punts geogràfics d’una deserció (2015) de MANU ORIOL

Les 14 lectures i cançons de Ricard Mirabete

El poeta Ricard Mirabete. Foto: Ariana Nalda

14 lectures:

El procés, de Franz Kafka.
El pare Goriot, d’Honoré de Balzac.
Drames rurals, de Víctor Català.
Laura a la ciutat dels sants, de Miquel Llor.
Míster Evasió, de Blai Bonet.
La dona errant, d’Helena Valentí.
Les flors del mal, de Charles Baudelaire.
Poesia completa, d’Ingeborg Bachmann.
Poemes, de Gottfried Benn.
Poemes escollits, de Joseph Brodsky.
Poesia rasa, de Joan Brossa.
Raó del cos, de Maria-Mercè Marçal.
Tres relats de Sant Petesburg, de Nokolai V. Gógol.
Senilitat, d’Italo Svevo.

14 cançons:

Kowalski, de Primal Scream.
Radar, de Morphine.
Rental car, de Beck.
Novocaine for the soul, d’Eels.
Hotel Illness, de The Black Crowes.
Freedom rock, de Frank Black.
Dignity, de Bob Dylan.
Radar, de Radio Futura.
Estratosfera, de Lagartija Nick.
Tots els motors, d’Antònia Font.
Gribi bestial, d’El Petit de Cal Eril.
Cel salat, de Maria Coma.
Half & Half, de The Mighty Fools.
Núvol, de Jordi Calvet.

BALANÇA O CÀNTIC

per VÍCTOR OBIOLS

Els “terrícoles” van aterrar al món de l’edició del país fa poc menys de dos anys, amb dues col·leccions ( Llibres de l’Afrau i Plaquettes Infinitesimals ) i sis propostes potents, que incloïen Carles Hac Mor, Meritxell Nus, Jordi Valls, Lluís Calvo, Meritxell Cucurella-Jorba ( Dígraf del Desitx ) i David Caño. ALlibres de l’Afrau, la col·lecció que dirigeixen Esteve Plantada i Joan Duran, s’hi han afegit recentment dos nous títols, Nuclear, de Mirabete, i Veces, de Mireia Vidal-Conte. De Mirabete ja en coneixíem l’obra, des d’aquella Última ronda que va merèixer l’Amadeu Oller l’any 1999 fins al penúltim, compost juntament amb David Caño, el llibre “toponímic” barceloní, De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna). Mirabete és un apassionat de la poesia, potser per això sintonitza tan bé amb els “terrícoles” i, de fet, en forma part.

Ja ho diuen a la declaració programàtica: “Ens apassionen els llibres i ens apassionen els escriptors, per això oferim poemes que tenen vida, que germinen i que són fets per gent terrícola, com tu i com nosaltres”. Parlen també de la diversitat i la riquesa del panorama poètic actual de la poesia catalana, i Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) n’és una baula més. Els directors de la col·lecció, juntament amb Laia Noguera, tots poetes, asseguren una contribució a l’estol de petites editorials independents que creen un formigueig creatiu prou espectacular per aquests verals. Mireia Calafell i Obiol, en un pròleg interessant, encartat com a postal en l’original disseny dels Llibres de l’Afrau, i en aquest Nuclear, concretament, acaba dient: “Ara que hem oblidat tots els discursos, celebrem-la (la festa). Ballem, com dius, el crit de la revolta. I que els poemes de Nuclear mirin la festa”.

En un poema on reprèn com a títol la citació que fa al principi del poeta americà Gary Snyder (“Les muntanyes són la teva ment”), parla Ricard Mirabete d’aquests “rodamons de l’aire (…) al·lucinats del dharma / a frec de la pell del vent inscrits”, i adverteix de “la magnitud del núvol”: després de l’“ascensió” ve la “davallada / terrosa”. I m’ha sobtat, personalment, trobar el meu alter ego sent carn de poema, a La runa de l’espectacle : “Aquells rossos blancs mal civilitzats i decadents / que cantava Víctor Bocanegra”.

Mirabete aprofita el referent de la cançó per declarar metafòricament que els ciutadans europeus es distingeixen per un component decadent que els caracteritza i, de fet, els condemna.

Víctor Obiols, article publicat al diari ARA (03/10/2015)

Enllaç:

ARA

NUCLEAR. ENTRE EL BLANC I L’IDEALISME

Per SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

D’ençà de la publicació de Nuclear, les ressenyes han fet palès que el llibre permet interpretacions diverses i obre espais molt interessants de discussió. Un dels aspectes que més s’ha esmentat ha estat la referència al blanc, correlat de la puresa de la idea, i el posicionament del jo poètic que el fa proper a l’idealisme. Ricard Mirabete camina pels cims més blancs i s’acosta al paisatge constituint, amb ell, un espai unitari i essencial.

Però no ens hauria de sobtar que en el primer poema faci referència a l’idealisme de Hegel de forma irònica: Vam copiar noms, i conceptes- i ombres!- dels hegelians / -Oh, bella fonètica abstracta!- per pintar natures mortes. … Ara ballem. És cert que, malgrat la conclusió més aviat dionisíaca de l’Ara ballem, el jo poètic es manté durant tot el llibre (com un jo no fragmentat) i s’explica o es fa conscient en la contemplació de la natura. En aquest cas, el tracte amb l’entorn no és dialèctic, com passa a l’idealisme dur de Hegel, sinó emotiu: Hem estimat cadascun dels dies de la natura.

Nuclear em fa pensar en l’idealisme romàntic de Schelling.  Si Hegel concebia el Jo com a incondicionat (lliure), en contraposició amb la natura condicionada (sotmesa a les lleis de la ment, i discurs del Jo per assolir dialècticament l’autoconeixement), Schelling entenia la natura com a incondicionada. El poeta és aquell que resol l’oposició llibertat-necessitat en saber veure en la natura la força creadora i l’expressió estètica (veritable, bella) de l’Absolut. L’Art -i la poesia al capdavant- concilia els dos àmbits. La poesia es reivindicarà com la més alta forma de coneixement. Coneixent la natura ens coneixem a nosaltres mateixos i, en aquest autoconeixement, coneixem veritablement el món. Potser per això l’autor s’ha declarat sempre més proper a l’estètica que a la política.

De fet, Schelling parla de la necessitat que l’home s’integri en el paisatge. El paisatge és un estat de l’ànima. L’ànima reconeix i es reconeix en aquest tracte. Veu la bellesa i troba l’espiritualitat en el paisatge, i hi estableix una relació emotiva que, en el poeta de Nuclear, no quedarà escindida de la carnalitat.

En Elogi dels cims més blancs passa de la primera persona  (He vist els pobles de tot el món) a la veu col·lectiva (Vam somiar-nos com el que som just ara) però, un cop afirmat el subjecte, revisa allò que ens havia semblat el final del trajecte i ho declara inútil. El ball, la celebració, serà la manera de connectar amb l’innominable, la via pel coneixement. Així, en el poema que porta per títol Celebració, el jo poètic serà la superació de l’antítesi entre l’ombra i la llum, allò que no es pot dir, només ho dirà la poesia: Qui trasllada el pes de l’obscur/ cap a la cançó nua?

Ara bé, el jo poètic, no fragmentat que dèiem al principi, no és un nucli dur com va esdevenir en l’idealisme. La circularitat, com a representació d’aquest nucli inclusiu, és present en el desenvolupament del llibre i  es reprodueix en molts dels poemes. El jo no pot sortir de si mateix, potser perquè ho abasta tot; és com la boca de l’abisme on el blanc no és pur, sinó prenyat, on el silenci acull totes les veus. Aquestes veus que ressonen en poemes com Ruralia imprès en els solcs del viarany inquiet- / la veu culpable de massa matins fora del mot, un món que s’exhaureix. O a Quan la nit calla reposa i calla/ perquè torni una claror arran de mi i acaba Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls.

L’Absolut no és ja un Tot que un dia es resoldrà, sinó un Infinit que no es resoldrà mai. L’acostament de l’home a l’infinit té lloc en la contemplació  i el llenguatge per referir-s’hi només pot ser poètic. Veurem, llavors, aparèixer el misteri, l’el·lipsi mantinguda a Després del tro on el misteri es cargola en ell mateix Després del so / percudit en la memòria / d’una primera paraula… / Després del tro/ que s’allarga. La combinació de l’el·lipsi i la circularitat reforçarà aquesta imatge abissal.

Per altra banda, no hauríem de passar per alt el rerefons ètic del llibre. Ètica i estètica sempre han anat lligades. Durant tot el poemari el jo du el tempo del paisatge, camina al seu pas, se’n fa càrrec. Això li dóna un manera d’estar i l’hi confereix un caràcter.  Hi ha un poema, molt bell, on es fa evident l’encaix de l’home i el paisatge en aquests dos aspectes. Aquest poema, titulat Cançó de l’estar al punt extrem, diu  transito melangiós pels camps sembrats/ que no admeten cap error. Són camps madurs… Al final del trajecte Ja res tem el vespre i les passes reposen al banc de fusta./ Tot és en això: viu!

El llibre, polièdric, va deixant entreveure la seva multitud de cares.

• ‘Nuclear’ de Ricard Mirabete explora el jo poètic mitjançant el paisatge i la natura com a refugi

• per VANESSA GRAELL

Fotografia: Antonio Moreno

El blanco como paisaje de la mente, como espacio esencial, como núcleo… Ya sea en las cumbres nevadas de un valle solitario, en la bruma difusa de la medianoche o en la luz mortecina de un día de invierno, el blanco inunda los poemas de Ricard Mirabete. Entre la lírica, la filosofía y la introspección, Nuclear (Edicions Terrícola) construye un cosmos oníricoy de luminosa belleza en un delicado canto a una naturaleza: el paisaje refleja el yo poético,transmutándose en pura psique.

«El concepto del blanco da coherencia al libro. Hay muchas referencias temáticas a este color, que también es una metáfora. En filosofía se asocia al idealismo, a un mundo de ideas no contaminado. También el blanco nuclear conlleva una carga de limpieza absoluta o de detergente. Hay muchos niveles de lectura: el núcleo sugiere una esencia y remite a las células, luego está la física cuántica y la noción de estructura nuclear, compacta como una piedra», explica Mirabete en referencia a ese blanco metafórico y al título de un libro que se lee como una circunferencia, con un final que es un principio y viceversa.

Poeta discreto y de tempo lento -el reposo que exigen ciertos versos-, Ricard Mirabete se licenció en Filología Catalana y ganó en 1999 el Pemio Amadeu Oller con Última Ronda (La Magrana). Desde entonces ha publicado La gran baixada (en 2004, libro que la editorial Emboscall reeditó en 2014), Les ciutats ocasionals (en 2009 escribió esta oda urbana a Barcelona, con poemas titulados como sus calles) y Radar (del 2012, un canto a Vic, otra de sus ciudades).

Pero en Nuclear Mirabete se sumerge en el silencio del campo, donde pervive el mito del bon sauvage y ese estado de libertad en la naturaleza sobre el que teorizó Henry Thoreau. «Al final te ves en la naturaleza. La identidad de uno mismo se une con el mundo natural», apunta Mirabete. Y en Nuclear conviven dos geografías que el poeta funde:la íntima y la puramente física, que se despliega en bosques, montañas, ríos… La soledad fluye con el manantial salvaje, el abismo interior se desborda en los picos escarpados y la conciencia se pierde entre los senderos del campo. Sólo un poema irónicamente titulado La runa de l’espectacle rompe la quietud deRuralia, Quan la nit calla o Després del tro. Y lo hace como una agresión:la ciudad más deshumanizada, esa Barcelona de centros comerciales como La Maquinista, Glòries o Pedralbes, irrumpe en las inmaculadas páginas de Nuclear como contraposición del bucólicolocus amoenus de la vida natural. «Es una nota discordante dentro de la armonía y la paz de la naturaleza. Quería incluir una crítica al mundo contemporáneo en el que vivimos y enfrentarlo a ese equilibrio natural, pacífico, de un entorno más primigenio», admite.

Nuclear destila luz y esperanza, a pesar de algunas heridas y soledades, de líneas de tono crepuscular. Cuando describe el campo (que es el de Bellver de la Cerdanya, su pueblo de veraneo) resuenan ecos de Cesare Pavese, aunque sus referentes más inmediatos estén en la tradición catalana, de Brossa a Vinyoli.

Mirabete experimenta con la métrica y la forma, con versos directos y elegantes que exploran formatos narrativos (prácticamente una prosa poética), versos fronterizos (una línea divisoria entre estrofas, que marca un punto de reflexión, una pausa), ritmos silábicos de gran musicalidad y composiciones breves (el bellísimo No és, tampoc es casi un haiku sobre el tiempo y el instante efímero). Mención a parte merece el propio libro de Edicions Terrícola, una editorial independiente y artesanal dirigida por dos poetas, Joan Duran y Esteve Plantada.Nuclear es un pequeño objeto en sí:un liviano volumen de páginas blanquísimas (con papel ecológico) y versos en tinta azul cobalto (un detalle sorprendente que cambia la experiencia lectora, volviéndola prácticamente táctil).

enllaç:

TENDÈNCIES

SARGIR LA CLIVELLA

Nuclear, de Ricard Mirabete

Com a escriptora sé molt bé el que costa trobar un títol del que et sentis satisfet, ha de dir sense dir, ha de suggerir, ha de resumir tot el contingut de la teva obra. Per què Nuclear? Nuclear: relatiu o pertanyent al nucli. (Enciclopèdia catalana).

En Ricard Mirabete ha encertat de ple en el títol, els seus poemes des del blanc més pur ens endinsen en el que seria el nucli del viure, cada un d’ells ens porta a profundes reflexions del que és la identitat humana. Cercar el blanc pur amb consciència i espolsar-se de les mans la pols, més que res per no amuntegar-la. Això és el que fa d’una manera bellíssima l’autor.

En llegir el seu llibre tens la sensació que camines al seu costat, d’un poema a l’altre, d’un indret a l’altre; en altres poemaris seus els indrets eren urbans, ara majoritàriament ens situa a la natura, on tot és més net, més clar, menys contaminat. On fins i tot la pols de batre li fa pensar en la crinera del sol, magnifica imatge per cert. En aquest transitar ens ofereix també una reflexió sobre el que és la paraula, inclosos els silencis i els jocs de la paraula, nucli de la poesia: i ja no és paraula el so de l’onada.

El poemari comença amb el que ell reconeix com una declaració d’intencions: Elogi dels cims més blancs, on en el quart vers ens diu He vist l’única llum dels cims més alts i aquesta llum blanca, neu, lluna, calç, sal, núvol, cos, l’acompanyarà al llarg de tots els poemes; llum que poèticament ens explicarà com conviu amb altres il·luminacions: l’absurda, la fosca, la insòlita, la tènue, i tantes d’altres que els homes som capaços de crear.

L’abisme, el buit, el dol, la solitud, desfilen en els poemes d’en Ricard per ressaltar aquest seu blanc nuclear. Així, per exemple, llegim que No alcen camins els homes que apleguen/ tresors de pols. O la profunda reflexió del poema El soterrani on escriu que Embrutir-se és no créixer a l’aire lliure/ de les besades. Caure en el buit/ sense el braç de la compassió.

No hi ha llum sense ombra: l’ombra del sol als teus llavis. No hi ha claredat sense obscuritat, una nit d’estels folls. Ombrejar, donar llum, enllumenar, il·lustrar, adornar, clarejar… això és el que fa amb paraules en Ricard Mirabete a Nuclear, i ho fa des dels cims més alts fins als barrancs més profunds, tot celebrant la vida, arriscant-se a viure-la en plenitud, des del nucli. Tot és en això: Viu!

El poeta ho compta endins dels ulls, reflexiu, serè, en pau amb si mateix.

MARTA PÉREZ I SIERRA

Foto de l’autora: L.Bernis

Enllaç al seu blog:

MARTA PÉREZ I SIERRA

Nuclear és lectura recomanada per La Petita Llibreria!

Us presentem un poemari que comença amb blanc “Elogi dels cims més blancs”, una anàfora excel·lent del jo, i acaba en blanc, “Geometria del blanc”. Ara us toca descobrir per vosaltres mateixos si el blanc té diverses tonalitats.

Enllaç al blog de La Petita Llibreria

LA PETITA LLIBRERIA

Nuclear, de Ricard Mirabete: una lectura

Acabo de passar pel tràngol de la festa de graduació de 4t d’ESO, i encara estic amb aquell fred al cos que et deixa el postpart. Com a tutor, em tocava de fer una mica de discurs, i com sempre vaig escombrar cap a casa, tot i que per dissimular, a més de l’última classe de literatura els en vaig esquitllar una de tutoria i una de llengua. Tot resumit en el pretext de sempre: l’homo se l’ha anomenat sapiens, i després han vingut els matisos que l’etiqueten com a animal simbòlic i lingüístic. I així hem viatjat, en uns pocs mil·lennis, del gest d’oposar el polze a pintussejar les cavernes i a la Bíblia, i d’aquesta, en unes quantes centúries, al Tirant, Les fleurs du mal i la A d’en Brossa, que és una mena de retorn a l’essència.

Quan explico la poesia visual d’en Brossa, els nanos sempre em miren entre divertits i escèptics, convençuts inicialment que allò és una bertranada. Hi ha una bona part de la poesia contemporània que juga la carta d’amagar el sentit («el sentit és el silenci», que deia en Comadira) darrere uns panys de paret absolutament críptics. No és pas el cas del llibre que avui ens reuneix aquí, que com us intentaré explicar després té més de llum que no pas d’ombra. A la mainada, qualsevol tirada de versos els sembla, d’entrada, un repte inabastable, fins que aconsegueixes de fer-los entendre que la primera cosa que cal fer és deixar-se seduir per la paraula nua de sentit, i aquest ja et vindrà donat quan hagis acceptat el joc. Com davant de l’art anomenat abstracte (i el conceptual), que redueix el color i la forma a la mínima expressió per fer brillar l’essència –un quadre radicalment monocrom, absolutament uniforme, pintat tot de blau, o una tassa de cafè robada d’un bar i exposada al MACBA dins d’una urna, que la sacralitza i la converteix en ésser artístic.

Tinc la certesa d’haver entrat en la poesia actual tard i malament. Divuit anys de professor de literatura en una escola et poden acabar convertint en un expert de segona en poetes morts (ah, el currículum!), desconnectat de tot allò que neix i creix en entorns més propers que els sepulcres de Marchs, Verdaguers, Maragalls, Carners, Arderius, Vinyolis i Marçals (permeteu-me, aquí, una bestreta d’excuses per les cites i referències a d’altres autors que inevitablement se m’escaparan, i que no pretendran encasellar els poemes d’en Ricard per fer-vos-els més païbles, ni adornar la meva exposició, simplement donaran fe d’allò que m’ha vingut al cap mentre els llegia). Un cert deix d’endogàmia en els cenacles poètics d’avui m’ha servit de pretext per mantenir-me’n lluny i per disfressar una inconfessable desídia, però en Ricard i la seva poesia m’han ajudat a trobar una escletxa per on entrar discretament, amb més voluntat d’aprenent que de professor.

Perquè escrivim poesia? Probablement pel mateix que conversem. Tots els nostres actes ens justifiquen, però el que ens justifica com a humans és tan sols el llenguatge. I tant la poesia com la conversa, amb tots els farbalans marejadors que vulgueu, acaben versant sobre el mateix tema, l’únic: Qui sóc? Per tant, totes les converses són una, tots els poemes són u. Nuclear es llegeix com un sol poema, encara que cadascun dels que el conformen tingui entitat per si sol. Aquesta idea del sentiment d’unitat l’he vista en autors tan dispars com el Maragall de «L’oda infinita» («Tinc una oda començada / que no puc acabar mai») i Màrius Sampere (en una entrevista recent deia: «Tota la meva vida, tot el que he escrit –de fet– és un sol poema.»), per citar-ne un parell. O en el món paral·lel del rock: Pink Floyd i els seus discs conceptuals, o Neil Young etzibant un «It’s all one song» a un que des del públic li recrimina que totes les cançons sonen igual, a Year of the horse. A Nuclear, en Ricard busca, és clar, el qui, el jo, a través d’una mirada que, aquest cop, es trobarà en la natura, així com abans pot haver-ho fet als cims dels edificis i a les valls dels carrerons. Un dels epígrafs que obren el llibre resa: «Les muntanyes són la teva ment». Em ve al cap la Caterina Albert i la seva Mila, perdent-se entre «onades de muntanyes» per trobar-hi aquest jo.

Així doncs, es fa difícil, sense trair-ne l’essència, trobar poemes que defineixin el llibre, perquè no sembla un poemari premeditat, sinó un recull d’estats mentals, o potser el reflex d’una fase vital que persegueix la llum pels cims més alts, reflectida en tots els colors del blanc (calç, neu, lluna, núvol…). Poemes lluminosos que no deixen de trair, però, una certa predilecció per la llangor nocturna. «Quan la nit calla» pressent la nit i li agraeix el silenci «perquè torni una claror arran de mi»: el desig de nit porta implícita la promesa del dia; el darrer vers («Tot el que s’esdevé ho compto endins dels ulls») dibuixa la simbiosi entre el jo i la natura, i em retorna al Maragall de «Les muntanyes» («Tot semblava un món en flor / i l’ànima n’era jo»).

Són aquests ulls que escriuen en el quadern del paisatge amb imatges poderoses com la de l’església de Talló («llengua bífida, pedra en ordre / i l’estructura òssia del salm»), el pleniluni («és un pou de gebre l’ull de la lluna»), el sol («Negres corrues de pensaments / nien a la crinera dels cavalls del sol») o «La casa abandonada», la que et construeix una història al dedins, així com el poeta sap que cada poema que basteixi serà lliure de suggerir mil històries al cap del lector.

El maó que en Ricard utilitza per alçar els poemes de Nuclear és més el sintagma que el vers, és més la frase que l’oració. «Després del tro» passeja amb nosaltres pel cable de funàmbul d’una circumstància de temps que no troba el seu verb. Aquest mateix poema il·lustra una constant del llibre, una lleu anarquia en la puntuació que esbulla els cabells del vers, i l’absència gairebé total d’encavalcaments, llevat d’algun de suau o imperceptible. Aquí sembla pertinent preguntar-se si Nuclear defuig la cotilla del recompte sil·làbic i abraça el risc del vers lliure. Tècnicament, sí. Però no pas lliure del constrenyiment a la idea depurada al màxim. I amb una musicalitat no buscada, però sí viscuda, a la manera del qui llegeix el món en vers.

La recerca del jo s’entotsola al deliciós nocturn «En la casa transiten les mateixes veus», on aquells ulls que sempre busquen «s’allunyen de la llar dels pares» per fer «una ullada cap enfora», però no es resignen a aquesta solitud, i després de baixar al soterrani d’ells mateixos, es projecten fins a l’allò, l’«Ell que ens mira», potser des d’un pantocrator romànic que es fusiona, com tot, amb el paisatge, i esdevé foc, temps, llum i so.

Aquest ell-ull terrible es veu reduït, sublimat potser, a un tu carnal a «Ets el paisatge» (i després, encara, a «Perla fosca»), en què el jo li atorga el mateix poder d’esdevenir paisatge i justificar-ne l’arquitectura desfermada. Baixar dels cims i els èters, i de les entelèquies del vers, per arribar a la matèria, a l’animalitat estricta, i compartir l’instant.

Inevitablement apareixen alguns flaixos del record ensutzat de l’urbs: «La runa de l’espectacle» és un punyent al·legat antiMaquinista-Glòries-Pedralbes en què ens veiem com Sísifs empenyent rost amunt l’absurd de la nostra mesquinesa.

I al llarg del camí, del viatge, sempre el quadern a la butxaca, el vers esmolat al caire de l’abisme de la llengua, per entendre’s… si és que això és possible, perquè el poeta ho deixa en suspens a «El so del somni»:

Passejo totes les ànimes dels qui encara són a casa

amb la por de no trobar el seu carrer;

tal com jo no comprenc el meu somni.

A la fi assistim al deseiximent generós del poema, quan el poeta el deixa lliure i l’ofrena al món, que ja no sigui seu:

Aquell i no pas l’altre, el jo aquell

indefugible com la mà que t’escriu

el pur instant. […]

[…]

Aquell és el poema que et mira.»

La responsabilitat terrible de qui fa versos: dir-se el món per intentar saber-lo i trobar-hi l’encaix d’un mateix, i després pintar les paraules a les parets de la caverna perquè l’homo (sapiens-simbòlic-lingüístic) s’hi pugui emmirallar.

 JORDI SERRA I GARRIDO, text de la presentació de Nuclear a la Llibreria Cafè Context, de Girona, el dissabte 27 de juny de 2015.

Enllaç al blog del poeta Jordi Serra i Garrido:

Òlsmut

Ricard Mirabete acaba de publicar el poemari ‘Nuclear’ dins la col·lecció Llibres de l’afrau, d’Edicions Terrícola. Carles Morell ha conversat llargament amb ell sobre aquest nou llibre i Ariana Nalda li ha fet les fotos a la llibreria La Calders. 

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

CARLES MORELL: Felicitats pel llibre, Ricard. Com va dir Jordi Valls a Núvol, aquest és un pas important en el teu camí poètic. Hi ha epifonemes potents i versos esticomítics com els de “La casa abandonada” que casen perfectament amb l’activitat de condensació que has fet (en la teva poesia, la tensió no acostuma a ser sintàctica, sinó en tot cas temàtica, malgrat que és força homogènia per coherent). Et fa l’efecte que aquest és un llibre destacat de la teva producció?

RICARD MIRABETE: Gràcies! Sí, potser perquè és el més recent, però és el llibre de què estic més content. És el meu estil o la meva veu poètica no condicionada per un argument o una temàtica com ara el marc urbà. Tenia clara una idea de llibre i escrivia poemes tenint en compte aquesta idea. Així com en d’altres hi havia el context de les ciutats de Vic o Barcelona, aquí era escriure poemes sense cap condicionant extern.

Una constricció? Per què abans hi era, aquest condicionant?

Bé, era un condicionant extern però que no em limitava, sinó que em permetia situar els llibres temàticament, i desenvolupar un estil més unitari de llibre.

Perquè ja ho vas fer? Vas consolidar-ho i vas passar a una altra cosa?

Una de les meves obsessions era viure a la ciutat, mirar-la, descriure-la poèticament. Ara volia canviar, perquè ja ho vaig fer, sí.

Parlem del títol i de l’estructura. A part de la identificació del jo amb un paisatge que acaba transmutat, de cims blancs, o el blanc de la pàgina, per al DIEC, Nuclear és “Relatiu o pertanyent al nucli atòmic”. Té alguna altra connotació, el títol? És per això que aquest llibre no està dividit en parts, sinó que l’única divisió és el poema mateix?

Jo crec que no són les úniques interpretacions o sentits que té el títol Nuclear, que abans era Blanc nuclear, una idea que em donava unitat. “Elogi dels cims més blancs”, el primer poema, o l’últim, “Geometria del blanc”, en serien exemples. També té el sentit de la fissió nuclear de què ha parlat Jordi Valls a Núvol. Quan un àtom esclata i genera un altre àtom, però que depèn del primer.

Com els poemes, diríem? Són aquestes baules.

Exacte, són el blanc i l’ambientació rural, les baules. Són els canvis principals. Són carrers però carrers d’un poble. Jo busco una atmosfera, i per crear-la parteixo d’una ambientació (també geogràfica). Quan jo escrivia de Vic o Barcelona l’ambientació venia donada per l’espai, no només pel to, perquè el to el pots canviar.

Tornant al principi, Nuclear també podria ser el nucli de la teva obra poètica, ara per ara.

M’agradaria que fos una síntesi de les meves motivacions i del meu estil, és a dir, que un poema remeti a l’altre, que el llibre sigui homogeni. Seria una síntesi estilística.

Quan Josep M. Esquirol defineix l’adjectiu íntima, que acompanya el substantiu “resistència”, en el seu darrer assaig de fa quatre dies, es refereix a una resistència “no en tant que interior sinó en tant que propera, pròxima, i també en tant que central, nuclear, del si mateix”. L’escriptura és, en algun sentit, per a tu, una resistència?

En tots els sentits. El que jo escric es pot dir que em serveix com una resistència íntima davant del món exterior. Jo proposo la meva visió de veure el món, les persones. És una resistència perquè el món és evident que pesa més que el que pugui pesar la meva visió individual. Sempre que defenses una proposta estètica és una resistència. T’has de presentar en societat, diguéssim. Has de conviure amb altres propostes, amb la inèrcia del món contemporani.

Ets un poeta que publica poc. No vull posar-hi cap interrogant. No sé si hi tens alguna cosa a dir. M’agradaria més anar a parar a tu que al context.

Potser altres publiquen molt, o massa. Per a mi, el que és important és no deixar d’escriure mai. De vegades han passat cinc anys entre un llibre i un altre. No és que jo ho hagi triat del tot, però sí que és veritat que m’agrada que l’obra reposi. No tinc cap objectiu pel que fa al nombre, el que vull és que la publicació dels llibres acompanyi les meves vivències. Encara que m’oferissin publicar tres llibres en un any jo no ho faria, no vull cremar etapes, etapes d’escriptura llargues que inclouen el temps de repòs (i no vol dir que estiguis escrivint sempre, però sí que estàs pensant en el llibre; vas polint, o traient un poema que no aguanta el pas del temps).

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Esquirol també afirma que la resistència íntima s’assembla a l’elèctrica perquè, “paradoxalment, en resistir al pas del corrent, ofereix llum i escalfor als de la vora. Llum que il·lumina el camí propi i fa de fanal per als altres, guiant sense enlluernar”. Ets dels que creus en la poesia de l’autoconeixement?

Sí. El que has dit. Per al lector és un fanal i per a l’autor és una llum. Els altres autors t’ajuden a nivell físic i espiritual. Et donen una mena de confort, o t’orienten, o…

El verb conèixer el faries servir, també?

Jo crec que quan un escriptor és bo enriqueix l’autoconeixement de tots, de qui ho llegeix i de qui ho ha escrit. No és tan important que una idea sigui teva com que l’arribis a tenir. Si ho ha dit un altre no passa res. Un autor ha arribat a una conclusió, però tu la veus com un pensament que podria ser teu.

En el primer poema, “Elogi dels cims més blancs”, parteixes d’un jo que sembla que ja ha vist moltes coses, que se situa en una posició una mica purista. Aquest jo acaba desembocant en nosaltres, al final del poema, després de l’experiència del poema. És un final que remet, també, al lector, en un poema que vol haver abandonat la retòrica sobrera. Sembla una poètica que tasta dos extrems en pocs versos. Normalment, doncs, el jo és un jo que transita silenciós, el teu, ja des d’Última ronda (premi Amadeu Oller, 1999). Com dius a “El so del somni”: “No la cerqueu a fora [la pau] si no la teniu / dins vostre –escric al quadern”. És només quan hem assolit el poema, el jo, que podem avançar cap a un “crit comú”, cap a “l’existència animal”, cap al nosaltres?

En el nostre cas, en el cas dels que escrivim, com tu i jo, sí que és un camí, escriure el poema, i tant. Ens il·lumina, serveix per créixer i conèixer-nos. Pel que fa al poema, estava del tot premeditat que comencés amb aquesta anàfora he vist, amb el jo. Perquè el jo és el jo comú, també, tothom qui ho llegeixi és jo. Tothom qui ho llegeixi és qui ha vist. I evidentment el nosaltres també. Tant el jo com el nosaltres som tots. Sempre que assumeixis un compromís una mica ètic amb el gènere humà. La teva existència no deixa de ser una continuació de les existències humanes anteriors.

La citació anterior em porta encara a un altre tema. La no-resistència al corrent, que és la tradició literària. A part, esclar, de la catalana, una de les teves tradicions, per dir-ho així, és la francesa. També beus de l’alemanya. El simbolisme i l’expressionisme, sobretot, em sembla. La musicalitat, que reivindiques a la “Cançó de l’estar al punt extrem”, i la identificació amb un paisatge que poetitzes, o el crit, que ha aparegut abans. Com definiries la relació que s’estableix entre el teu text i la postal de Mireia Calafell?

Dius moltes coses. Volia fer una cançó sobre aquest punt extrem. Sobre aquest punt de major pau o de major èxtasi, perquè tots dos moments són culminants, i fixar-lo en el temps. I també en el so! Perquè nosaltres fixem el temps a partir de la lletra, però a també través del so. Aquests poemes en què conserves l’instant etern. Pel que fa a la postal, jo volia que la Mireia escrigués el que li havia motivat el llibre, és una lectura posterior; ella no escriu ni una anàlisi ni un comentari, sinó que el text fa d’element inspirador.

Més paradoxes i tensions: la teva obra, de fet, es mou entre la ciutat i el camp, entre la llum i l’ombra. On et sents més còmode, poèticament?

La paradoxa, per descomptat. El joc de contrastos ja des del Barroc… Tot això és el que dóna joc. Perquè si només parléssim, en els poemes, de la llum, què pots dir de la llum? Són generalitats, la llum no té matisos. I allò que no existeix l’una sense l’altra, la llum sense l’ombra, l’ombra sense la llum. A l’ombra em sento més còmode, té més matisos. Però estic més content quan em surt un poema lluminós, que vol dir que hi hagi una mena de raig de llum, en algun sentit.

Podries fer quatre pinzellades de la poètica en què t’inscrius? De quina manera s’hi relacionen els teus llibres? La teva poesia és una casa per on transiten sempre les mateixes veus?

No vull posar etiquetes al que escric. Vull que l’estil sigui nuclear, unitari, però no la vull limitar ni la puc inscriure en cap poètica actual. Cada llibre i cada any sóc en un lloc diferent, i no hi ha cap poètica on em pugui inscriure perquè precisament els meus llibres estan creant alguna cosa.

Ricard Mirabete | © Ariana Nalda

Passa sempre que el record fa la nit més verda? El buit, l’ahir. Quina importància tenen el record i el temps en la teva obra? Quina relació tenen?

Per mi és fonamental aquesta relació que observes, perquè és una síntesi important. Molts llibres se situen en un espai geogràfic. Però no oblidem que també va de la meva manera de ser, de veure el món, d’actuar, de ser. El pes del temps, del pas del temps, jo els busco.

Potser el millor poema del llibre és “No és, tampoc”:

No és ni tan sols un joc
mirar-se de reüll l’ahir
o avançar-se al després.
És només una llum
encesa al lluny que vol
que l’apaguis, l’instant.

Ja sé que no t’agraden gaire els autors anglosaxons. W. H. Auden, a The dyer’s hand, distingeix dos tipus de poetes, els que estan dominats per Ariel i els que estan dominats per Pròsper. El primer ens dóna la bellesa, el joc verbal. El segon, la veritat que s’amaga rere l’artifici de la literatura. La presència d’Ariel és possible sense la de Pròsper, però perquè Pròsper hi sigui cal que hi hagi també la d’Ariel. Tot poeta reuneix característiques de tots dos, però es decanta cap a una de les dues branques. Tu aconsegueixes decantar-te cap a Pròsper. Hi estàs d’acord?

Home gràcies, m’agradaria decantar-me cap allà. És el meu objectiu. Tens raó, cal tenir la tècnica per arribar a superar-la, trascendir-la, i arribar a alguna veritat, ni que sigui la meva veritat, no busco pas res més, una visió del món.

Tot i això, un dels poemes més raonablement salvatges és “Paratge d’ombra”, que acaba dient: “Els dits s’adormen com pètals d’aram / i la gelosia crida”. Aquest té molt de Pròsper. En canvi, hi ha un altre to que no sé relacionar amb la teva obra ni amb aquest llibre concret. És el de “La runa de l’espectacle”, en què poetitzes el simulacre de la postmodernitat. És un Mirabete que deixa de ser líric, que s’endinsa en una poesia narrativa i en uns versos llargs que sempre costen més de construir, que s’aguantin. Sembla que vulguis sumar-te a alguna cosa. Hi veig en Lluís Calvo. Com ho veus?

És veritat, era la meva intenció. Fixa’t que cito la ciutat, Pedralbes, La Maquinista,… És l’únic poema urbà del llibre. És discursiu, narratiu. És un poema que neix per dos motius. El primer, perquè hi ha una distància, la ciutat vista des del camp, i això permet la crítica. Aleshores també tenia present el clàssic La societat de l’espectacle. Què han deixat les catedrals, les universitats? I els centres comercials? La runa. La catedral encara la tenim aquí. I hi ha el Lluís Calvo de Col·lisions, crític, hi és volgudament. Això no és inscriure’m a la poètica del Lluís, però sí que és un homenatge. Al seu estil, que també és el meu, en aquest cas. 

El to d’”Arrels i canyes” s’hauria de potenciar. No l’havia vist mai en tu i el trobo d’una acidesa ben necessària. Parla’ns d’aquest adéu que sempre hi ha als teus llibres, un regust de comiat. A Radar (2012) hi era, i aquí també m’ho sembla. És només una manera de cloure un llibre?

En aquest li veus? Bé, jo volgudament no l’havia pensat, no li veig. Tot i que acaba en blanc, tancat. Roda i és compacte.

Després d’Edicions del Salobre, Terrícola presenta una de les edicions més susceptibles de ser llegides, materialment parlant. I ha encetat una col·lecció que literàriament promet molt, per no dir que ja és molt. A més, té molta gràcia que aquest llibre formi part de la col·lecció “Llibres de l’afrau”, és a dir, del congost, de la vall. Com et sents, podent formar part del seu catàleg?

Jo estic contentíssim. A més, quan l’escrivia em vaig adonar que era el to que volen i estan editant Terrícola, és a dir una defensa dels valors humans i dels valors de la terra. Ecologisme, avantguarda en el disseny, els dos editors tenen molta cura i estimen els llibres perquè tots dos són poetes. També pensava en la Laia Noguera, quan l’escrivia. En el to de Caure, per exemple; aquesta espiritualitat, però connectada a la terra.

Presentació Terrícola al Bar Almirall. D’esquerra a dreta, drets: Jaume C. Pons Alorda, Carles Morell, Ricard Mirabete, Joan Duran, Esteve Plantada i Lluís Calvo. En primera fila, Enric Casasses i David Caño.

Tens algun altre llibre al calaix? Perdona, al disc dur, que diria Houellebecq!

Sí, no, jo sóc de calaix. La informàtica falla. Tinc dos llibres, el segon l’estic acabant i l’altre reposa.

“Corrompre’s és allò que no afirmem”, dius a “El soterrani”. Has pensat de fer un llibre d’aforismes? Hi tens tendència, però els amagues dins el nucli del poema. Tenim molts nuclis, dins de Nuclear, que tenen al seu torn petits nuclis aforístics. Deu ser un dels artificis de la poesia.

Ho he pensat, però no l’estic escrivint. M’agrada inserir-los en el poema. És com un epifonema, o el tema d’un poema, un vers més fort… No com a aforisme sinó com a nucli del poema. A vegades dos versos són els que aguanten un poema. Però sí, forma part del que vull escriure, aquest to aforístic o sentenciós. 

És per gratar, per preguntar, o més aviat per constatar coses?

En aquest cas és per sacsejar, per fer despertar. Igual que es podreix una poma, també es corromp una persona. I s’han de dir les coses clarament. Que cadascú faci autocrítica.

Algun aforisme per acabar, t’anava a demanar, però ja no cal…! A més, amb això de la poma hem tornat al principi dels temps.

I tant, i al nucli, a la cosa nuclear. La poma nuclear!

Carles Morell per a Núvol, el digital de cultura (14/06/2015)

Fotografies d’Ariana Nalda

NÚVOL

DAVID MADUEÑO, Article publicat a El Punt Avui, diumenge 26 d’abril de 2015, amb el títol “Ser a l’inici de l’esperança” i després al blog de literatura llunÀtic

LLUNÀTIC

EL MISTERI DE LA FISSIÓ NUCLEAR

per Jordi Valls

En paral·lel al llibre Nuclear de Ricard Mirabete, la Mireia Calafell ha escrit una nota, en forma de postal, que acompanya i alhora convida a la lectura del llibre -element distintiu i d’exclusivitat estètica que defineix el gust de l’editorial Terrícola. Calafell informa a propòsit: “Ara bé, la pèrdua, com el blanc, no té un únic sentit només. No és en detriment, no cal plorar-la. Tot el contrari: ara que hem oblidat els discursos retòrics, celebrem-la. Ballem, com dius, el crit de la revolta. I que els poemes de Nuclear mirin la festa.”

Els poemes de Mirabete són la novel·la musicada de les seves vivències, sota el prisma del bon observador que viu i conviu “meravellat”, com diria Ramon Llull, davant les vicissituds del món extern, principalment urbà. Sempre he associat la poesia de Ricard Mirabete amb el jazz de cava, íntim, d’espais hermètics, amb calitja de tabac, espais deshinibits, amistosos, i amb ritme encomanadís. En aquest nou llibre, Mirabete opta per endinsar-se en la ralentització de Chet Baker, tancar els ulls i deixar-se emportar per un paisatge que convida a la vida instantània, del moment, sense la contaminació del passat que ens conforma com som, ni l’angoixa del futur que ens condiciona les conductes. Però Mirabete no és Chet Baker, és aquell que marca els ritmes, el percussionista Tony Williams -un préstec que prenc amb el permís de Miles Davis- ralentitzat. El que vull dir és que el procés creatiu del poeta és complex. Mira, observa, deixa que s’expressi la natura, però només intervé en la reflexió final. Mirabete parla per boca del que observa, és ell qui obre, tanca i manté la tensió.

Res no pot anar més veloç que la llum, i Mirabete resumeix la reflexió d’Eliot al poema “Burnt Norton” dels “Four Quartets” de forma magistral, deixant a banda la interpretació moral de l’autor nordamericà: “Present i passat/ Tal vegada són presents en futur/ I el futur contingut en el passat./ Si tot temps és eternament present/ Tot temps és irredimible.” que conclou de la següent manera: “El que podia haver estat i el que ha estat/ Tendeixen a un sol final, que és sempre present.” Mirabete mira directament en la direcció de T.S. Eliot, i alhora, per relació, a Albert Einstein. Hi ha una doble mirada del poeta barceloní, una mirada cap endins, amb la voluntat de verificar l’autenticitat dels motius íntims que l’impulsen a escriure i a ser la persona-poeta que s’està construint, i una mirada externa, a l’observació, i a un discurs sense afegits, auster.

La poètica de Mirabete fascina per la senzillesa de les descripcions, i del coneixement que porta implícit. Poemes com “Els camps de l’ahir” són d’una gran delicadesa, la transformació de l’aigua remet al passat, perquè és el moviment el que deixa constància del temps. O el poema “Pols d’espiga”, on subtilment desplega un imaginari verbal molt original: “Negres corrues de pensaments/ nien a la crinera dels cavalls del sol.” El poeta identifica la pols del batre amb la crinera del cavall. “Pols antiga” però en moviment, inconclusa. Les reflexions del poeta sobre allò que s’ha perdut amb el temps són exemptes de nostàlgia. Mirabete constata fets. Torna a ser el percussionista que reflexiona, que escriu al marge i des del marge, dins i fora del nucli de l’escriptura. Dirà Einstein: “Déu no juga als daus”, però ni tan sols Einstein tindrà l’autoritat de parlar-nos “Des del més distant dels mons possibles.” Mirabete roman fascinat pel llargavista del misteri,  lleu, subtil, inapreciable. En poemes com “Ets el paisatge”, el poeta projecta l’afirmació de la identitat humana.

La victòria de Mirabete, és haver superat una constant en la seva poètica, “Nuclear” és un pas de gegant en la lògica evolució del percussionista que amotlla els seus poemes al so dels platerets i caixes. És l’instant inaprensible del present, com un tel impossible de definir, de tocar, al recer de la natura, proper a una poètica propera al pensament oriental: Gary Snyder, Laia Noguera, Josep-Ramon Bach, i en un altra sensibilitat Marià Manent. La recerca infatigable d’un poeta de cap a peus.

JORDI VALLS, article publicat a Núvol, el digital de cultura (20/04/2015)

NÚVOL