última ronda

r.mirabete

Arxiu de la categoria: Diaris

LA DESAPARICIÓ AL LLEGIM OKÈ?

Deixa un comentari

Primer de juliol poètic al Llegim Okè? de Ràdio Castellterçol (107.0 FM)

El programa que condueix Pilar Gili ha preparat, amb en Josep Piella, una selecció de poemes que encoratgen i evoquen esperança: poemes de Walt Whitman, Mario Benedetti, William E. Henley i Marianne Williamson.
Fem un breu homenatge a la nostra gent gran amb un poema del propi Piella: “Confesiones”, del poemari “Permiso para vivir”.
En el mateix programa entrevistem Ricard Mirabete que acaba de publicar un nou poemari: La desaparició, a Editorial Tanit. Un llarg poema fragmentat o una sèrie de breus poemes aforístics que funcionen com un conjunt.

ENLLAÇ:  LLEGIM OKÈ?

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 23 d'agost de 2020 per ricard99

LA DESAPARICIÓ SEGONS TERESA COSTA-GRAMUNT

Deixa un comentari

L’òrgan i el lloc de la visió

Allò que no veiem amb els ulls corporals no existeix? Què és el real i què és l’imaginari? No és la poesia un llenguatge de la transfiguració de la realitat concreta perquè realitat és també el somni i la visió? Totes aquestes preguntes em van sorgint de la lectura de La desaparició (La Garúa Libros-Tanit), de Ricard Mirabete (Barcelona, 1971), un conjunt de poemes en els quals la descripció de la realitat per una banda i la metafísica per l’altra banda, van de la mà.

En la lectura dels poemes de La desaparició, en la qual els òrgans de la vista, els ulls, hi tenen una gran presència, per analogia van sorgint en la ment imatges espontànies que tenen a veure amb com tradicionalment la pintura ha intentat sintetitzar en la figura d’un ull, o de diversos ulls, conceptes tan abstractes com la visió. Dit de manera sintètica: la visió és un fet espiritual. És per aquest motiu que a aquesta lectora li ve a la memòria una il·lustració que el seu autor, l’artista simbolista Odilon Redon, va titular «Visió», en la qual es veu el globus d’un ull enorme situat entre dues columnes com si fos en un temple.

«Si la consciència recorda,/ ens permet deduir que allò vist/ segueix situat en aquell mateix lloc?», escriu Mirabete. Redon fixa el lloc de la visió en la imatge d’un ull, però la iconografia romànica situa la visió en una multiplicitat d’ulls en les ales dels àngels com donant a entenent que aquesta visió és un fet holístic, un fet que arriba a tot arreu, tanmateix com és propi del simbòlic ull dins d’un triangle que tantes vegades hem vist dibuixat per representar la divinitat.

Ulls a les mans, o per tot el cos, o el tercer ull frontal, són imatges pròpies de la cosmovisió hindú per representar el mateix: la visió del que no es veu, però que és: la visió espiritual. «La comprensió de la realitat ens porta a anar més enllà del que es pot veure», escriu Ricard Mirabete en un dels seus aforismes. I ens servim d’imatges metafòriques i simbòliques per descriure no només la visió sinó també el lloc de la visió.

L’art popular, però també l’art culte, han excel·lit en la representació d’aquesta facultat de l’esperit, la visió espiritual, que es troba també en les pintures surrealistes de René Magritte en els nostres temps seculars d’on s’ha foragitat Déu. Però «certes posicions místiques de l’esperit són indestructibles i insubstituïbles; la planificació i mecanització de l’existència només poden fer que exacerbar aquestes arrels, però no pas cremar-les en el seu virginal fervor», escriu Juan-Eduardo Cirlot al seu assaig sobre l’ull en la mitologia i el seu simbolisme.

A través d’aquest ull espiritual veiem com és i també com passa el que per naturalesa és efímer, veiem el que va desapareixent de la vista, d’aquí ve el títol d’aquest llibre de poemes de Ricard Mirabete. «Fotografia amb l’ull i no amb la màquina», escriu el poeta. El que veiem amb aquest ull va més enllà del que en un moment determinat captura la màquina de fotografiar: veiem un paisatge que excedeix els límits de la geografia i dels colors perquè es tracta d’una impressió en l’ànima, d’una percepció que ens connecta amb la realitat ‘altra’ que resulta difícil de descriure si no és a través d’una imatge, ja sigui plàstica o literària, que ens remet a la realitat profunda de «quan l’ull tremola/ i resta inamovible». Una bella i expressiva forma poètica de descriure l’emoció de l’instant de la visió alhora que, amb el mateix sentit subtil, en percebem l’eternitat, tal com ens ho havien dit ja els savis sufís quan afirmaven que «el fet visionari té a veure amb uns nous sentits capaços de veure la terra celeste», i entengui’s terra celeste com la terra espiritual, la terra del nostre interior, la terra de l’ànima.

TERESA COSTA-GRAMUNT, article publicat a Eix Diari (10-08-2020)

Enllaç: EIX DIARI

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 15 d'agost de 2020 per ricard99

ELS FRUITERS EN FLOR

Deixa un comentari

foto: fontdelcargol.cat

Antologia dels poemes que es van llegir a Can Vallerià (Premià de Dalt) l’abril de 2016 per celebrar la Festa del Hanami.

Títol: Els fruiters en flor
Autors: Clara Mir, Ricard Mirabete, Anna García Garay, Carles Duarte i Rafael Vallbona
Pàgines: 42
Preu: Gratuït (descarrega el pdf ↓)
Col·lecció: Llibres mínims de la Font del Cargol, 3

Enllaç:   http://fontdelcargol.cat/gallery/els-fruiters-en-flor/

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 4 d'abril de 2020 per ricard99

L’hora vermella

Deixa un comentari

 

L’hora vermella

 

el que un sent a la vora
el que escolta de lluny

com s’acosta l’hora vermella
com s’acosta l’hora del son

a l’esquerra, a la dreta
les mateixes raons

creuar la porta estreta
creure’s de metall fos

donant cos a l’hora vermella
donant cos a l’hora del sol

 

text: RICARD MIRABETE YSCLA. Dissabte 21 de març de 2020.

pintura: El Hortelano

Dia Mundial de la Poesia 2020

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 21 de març de 2020 per ricard99

MALS PRESAGIS

Deixa un comentari

Mals presagis, era cert, s’endevinaven per al món occidental. Símptomes del nou segle que revifaven les desigualtats del segle precedent. Tot argumentat a escala mundial. El misteriós i tosc Monsier Dijon s’erigia com a cappare del progrés capitalista. Ningú l’ha vist a Ciutat. Ningú sap de les seves gestions empresarials. Els mitjans de comunicació són un braç del seu poder i el seu regne és absolut (per fructífer) i ocult (per endimoniat). Monsier Dijon només ha fet circular una imatge seva. És de quan tenia vint-i-quatre anys i s’havia llicenciat a la Facultat de Sociopatia de París. D’això ja en fa una pila d’anys. La seva riquesa no prové d’empreses privades ni de semiprivades; tampoc encapçala institucions internacionals. Ni organismes públics, ni semipúblics. Monsier Dijon no té pàtria, ni casa, ni banc. Està planificant la propera crisi total des de l’anonimat més indecent. Aquesta tragèdia que vius a la costa occidental, amb aiguats i ventades orientals i d’arreu, d’epidèmies i moltes misèries, és obra seva.

El progrés ha mort. Monsier Dijon és viu.

RICARD MIRABETE YSCLA, Mals presagis (Barcelona, març de 2020)

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 18 de març de 2020 per ricard99

RITU BLANC

Deixa un comentari

A casa. Envoltat de mobles i quadres que guarden un secret i moltes utilitats. Res s’allunya de la més estricta quotidianitat. És la llar dels meus primers anys, la casa on he crescut com a individu alienat.

Ésser de carn i ossos, d’ànima i de pensaments blancs. Soc jo.

Els mobles de l’habitació es mouen algunes nits. Canvien d’ordre amb autonomia i sense raó. És casa meva i no hi ha espai per al dubte, o la por, o la desesperació.

El ritu comença com comença el capvespre: una llum difusa, bella, entre el cel i la finestra. Hi entra com una presència habitual, que té una única forma -sempre la mateixa- i una intensitat completa i enlluernadora. La penombra enllaça la celístia amb la fosca de la matinada. L’ull escorxa les paraules per al sacrifici.

Hi ha un llibre en blanc damunt la taula. La radiació freda del silenci interior esculpeix la forma i la intensitat de l’ombra que reflectim al parquet de la cambra.

 

On és el ritual. On és el tast de la pèrdua en els ulls embenats.

 

Parets indivisibles em barren els ulls.

 

Defujo un cel de vidre.

 

Endins del cercle metàl·lic dels ulls -extasiats i opacs com un mirar de neu- hi endevino la nit més enllà de la finestra. Les mans escolten.

Passo de l’abandó a l’evidència invisible dels sentits. La mà assenyala el que no és cap forma.

La mà s’endinsa a la tenebra del cos ajaçat al meu costat i escriu. Penetra els llavis ardents de l’altra, amb els dits, i és paraula de fe de l’altra carn.

Hi ha un llibre escrit damunt el llit. La radiació tèbia del silenci interior esculpeix la forma i la intensitat de l’ombra que reflectim al llit de matrimoni.

 

RICARD MIRABETE YSCLA, Ritu blanc

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 16 de febrer de 2020 per ricard99

Ricard Mirabete. Esdevenint reflex de l’esperit

Deixa un comentari

Esdeveniment (Tres i Quatre) és el darrer llibre de poemes de Ricard Mirabete. En el seu pròleg, Vicenç Altaió diu que és un poema líric no-narratiu a mode d’orientació d’aquest treball singular. Teresa Costa-Gramunt en fa la seva lectura a Núvol.

FOTO: ARIANA NALDA

Perquè a Esdeveniment ens trobem amb uns poemes curts, d’un sol vers, o de dos, sense títol, i en efecte ordenats com en un llarg poema. Alguns són poemes-afirmacions com cops de puny: Degradació, o exhortacions: Recorda. O descripcions: Un paisatge dens i orfe. I el lector, la lectora en aquest cas, es va fent una composició de lloc del que pot significar el mot esdevenir del títol després que l’autor l’hagi passat pel sedàs de la desconstrucció per tornar-li a donar un significat nou; o retornar-li la virtut primigènia, ja que les paraules es desgasten, o s’allunyen dels codis establerts perquè cada generació les llegeix a la seva manera. Es tracta de reactivar, com diu Altaió, una provatura nova i retornar la realitat a la ment, o sigui: esdevenir ment     

La matèria prima dels poemes són les paraules, i no pas en la seva estricta materialitat, tot i que el so convidi al joc, al ritme, a la música. Rere les paraules hi ha els noms, i les accions. Així, doncs, rere la paraula esdeveniment hi ha el nom: esdeveniment o acte al qual podem assistir. I el verb, esdeveniment en el sentit d’esdevenir, d’anar-se fent allò que és, tot sent. No són jocs de paraules. Són figures del pensament. És per aquest motiu que tot i la simplicitat amb què es presenten els poemes, el lector ha de fer l’esforç de situar-se en un altre nivell tot i que no s’hagi mogut de lloc perquè és la ment la que viatja, rememora episodis bíblics travessa la serralada sorda. L’autor diu el que diu, però també convida a passar a l’altre costat del mirall d’Alícia. Pot semblar fàcil rememorar episodis bíblics si en tenim memòria, però travessar una serralada sorda ja vol dir una altra cosa, a cada lector una cosa diferent, tot i que podem provar de trobar un significat en la idea de superar una muntanya-símbol d’incomunicació. Tot són provatures, a l’hora de trobar sentits, però ningú no ha dit que s’hagi d’entendre el que s’escriu de manera immediata, cal situar-se davant del vers com davant una pintura, entrar-hi, conversar-hi i arribar a un punt de confluència.

Potser això és esdevenir, ser en aquest moment que flueix i que pot acabar convertint-se en un esdeveniment de les nostres vides, mentre les paraules ens diuen i es gasten pel camí i les hem de tornar a refer. Si més no els poetes les refan, i ens les tornen noves de trinca, com acabades de rentar, i ens recorden que arribares nu/ de preguntes i de complements. Com ens hem complicat la vida, amb vestits i amb sabates que un dia ens van grans i l’altre dia ens van petits mentre passen hores. Mesos. Estacions ella t’escrivia en vers, cosa bella per celebrar.

Recorda, diu Mirabete al final dels seus poemes, i també confiem, dues actituds en els dies que som, en els dies que esdevenim tot sent perquè som éssers en el trajecte de nosaltres mateixos, en el viatge existencial, i les paraules no poden restar mortes, també elles han d’esdevenir ment, o també esdevenir cor, respir, pedres vives, o partícules d’aire bo, quina imatge més bonica de la nostra qualitat humana, i què me’n dieu d’aquesta altra del nou imaginari del poeta Ricard Mirabete: el pur reflex dels dits de l’ànima. Dits espirituals que filen l’esdeveniment dels nostres dies… Sí, així esdevenim reflex de l’esperit que ens anima, o així voldríem esdevenir.

TERESA COSTA-GRAMUNT, article publicat a Núvol, el digital de cultura (21/01/2018)

ENLLAÇ:  NÚVOL

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 10 de gener de 2020 per ricard99

RADICALS I LLIURES

Deixa un comentari

Els poetes Ricard Mirabete i Vicenç Altaió presenten els seus nous llibres, publicats per Tres i Quatre, i amb un diàleg establert a través dels pròlegs

Ricard Mirabete i Vicenç Altaió en la presentació a la Fundació Tàpies davant més de 300 persones Foto: ARXIU ALTAIÓ

DAVID CASTILLO – BARCELONA

Mirabete i Altaió es fusionen en dos pròlegs i “un món mental compartit”

Acompanyo el meu vell amic Josep Maria Sala-Valldaura fins a casa del poeta Vicenç Altaió, al carrer Ample. Es diu que al mateix bloc havia viscut el llegendari anarquista Bonaventura Durruti, però aquí totes les armes són artístiques. Amb Sala-Valldaura estan enllestint una nova antologia de la poesia catalana, gairebé quaranta anys després de la influentLes darreres tendències de la poesia catalana (1968-1979), que va crear un mapa de tot el que va passar durant l’eclosió de la nostra poesia dels anys setanta. La casa d’Altaió és com la que va descriure André Breton de la d’Yves Tanguy, un museu surrealista càlid i elegant, ple de vida i racons. El poeta ens obre amb un davantal i cuina en dues olles grans els ingredients de les sopes que prendran amb el seu vell soci: tot natural, poca sal i molt d’amor.

Vinc a interrogar-lo sobre la publicació conjunta de dos llibres editats per la valenciana Tres i Quatre, Esdeveniment, de Ricard Mirabete, amb pròleg d’Altaió; i Radicals lliures, del mateix Altaió amb pròleg de Mirabete. Un diàleg entre poetes, que Altaió ha establert amb molts artistes plàstics i que és un pas més en la seva obra literària, sovint eclipsada pel seu tenaç activisme cultural i per la seva generositat sense límits. Li pregunto per temes escabrosos, per la decadència i desastre de Santa Mònica, que la conselleria de Cultura ha anat desubicant. Elegantment em diu que la realitat és a la vista i evita pronunciar-se sobre el futur del que va ser un dels eixos més dinàmics de la cultura catalana, comandat per Altaió i per altres dels seus companys oblidats.

Em situo davant el pròleg d’Altaió sobre el llibre de Mirabete. Té cinc parts, la tercera és d’un laconisme revelador: “Un món mental compartit.” Esdeveniment en un llarg poema “líric no-narratiu” a partir de flaixos aforístics: “Estranya llengua és la que no conté el llenguatge de tots.” Tant el pròleg com els poemes denoten la saviesa d’una de les veus noves d’una generació poc reconeguda.

Per la seva part, Mirabete diu sobre Radicals lliures d’Altaió que “cada poema és un dispositiu lingüístic que ateny la realitat que no ha estat definida encara, que no roman constreta a cap axioma d’imposició racionalista; sempre transfigurada per l’acció de pensar i de fer, d’escriure”. Un dels poemes ho diu tot: “La idea fonamental d’un vast programa seria la de tornar les cases a formes de llibres: estructures plegables, espais organitzats i impressió en blanc.” Com el pis que m’envolta.

DAVID CASTILLO, article publicat a EL PUNT AVUI (2 de gener de 2018)

ENLLAÇ:

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 5 de gener de 2020 per ricard99

«La llengua romandrà, però allò que li dóna sentit són els parlants»

Deixa un comentari

 El poeta Ricard Mirabete. Fotografia de Carles Mercader

ENTREVISTA AL SETMANARI EL TEMPS

El poeta i crític literari Ricard Mirabete (Barcelona, 1971), desenvolupa un nou exercici de tensió lírica i conceptual en ‘Esdeveniment, un poemari de vocació enigmàtica i filosòfica que desplega al llarg dels seus versos eixuts i tallants tota una cosmovisió sobre el llenguatge, el discurs poètic i el futur de la llengua.

 

Vostè és un autor que espaia les publicacions, que selecciona bastant el què i el com. Fent broma amb el títol, cada llibre de Ricard Mirabete és tot un esdeveniment.

Bé, un esdeveniment petit. Sí que hi ha una intencionalitat del què i el com, una reflexió prèvia sobre què em proposo fer i no repetir-me. I, per tant, sí que adequo bastant el contingut a la forma per crear una intensitat lírica. En alguns llibres ha pesat el tema i en altres la forma, la disposició del poema. En aquest cas he intentat fer un poema llarg però que no fos narratiu.

No és narratiu però hi ha un pes del concepte, de construcció al voltant dels límits del llenguatge i la seua relació amb l’Esdeveniment.

Sí. Hi ha una reflexió lingüística sobre les paraules intentant partir de la premissa que el llenguatge crea el món. Això és un tòpic, però el porto a l’extrem per forçar-lo al màxim i que serveixi per explicar-se un mateix. Que el discurs líric sigui també una mena d’experiència. Aquí entraria la concepció filosòfica d’esdeveniment, fer real l’experiència lingüística.

El primer bloc, “Paraules”, és esquemàtic des del punt de vista estilístic. “Més Miró que Dalí” diu Vicenç Altaió a la introducció. 

Sí, sí. Personalment, Miró m’agrada molt i Dalí m’agrada poc. La disposició de les paraules a la pàgina pot crear un efecte com el que busca Miró, de diferents tonalitats i intensitats. En aquest cas, en comptes de colors utilitzo paraules, sovint amb una certa repetició. El començament és més dens, perquè és una reflexió lingüística. En la segona part intento introduir les “aparences” i després les “presències”, perquè les paraules acaben dotades de vida, d’experiència interna.

M’encurioseixen de “Paraules” els tancaments de pàgina repetint els conceptes “recorda” i “confiem”, la contraposició del passat i un futur esperançat.

És un recurs per mantenir una continuïtat i una tensió. I perquè les dues accions parteixen d’un present: recordem el passat des del present i “confiem” és també una forma de present que s’allarga fins al futur.

En “Aparences” hi ha uns versos que diuen: “Prou d’excuses d’or i gramàtica perquè / la parla perviu després d’una llengua”. I rebla: “Perviu en les aparences”.

És una confiança envers el futur. La gramàtica i els textos escrits queden registrats però confiem que pervisqui la parla, que després de nosaltres la gent continuï parlant aquesta llengua i fent créixer el llenguatge. És transcendir una mica això de “que no desaparegui la llengua”: el que és important és que no desapareguin els catalans. I amb això incloc els Països Catalans. La llengua romandrà, serà a les biblioteques, però el que li dóna sentit és que hi hagi parlants.

Aquest èmfasi en la parla no és habitual en els lletraferits.

En el fons, hi ha una intencionalitat d’incidir en la societat, modestament, que el discurs poètic serveixi com un posicionament vital i social. El discurs líric ha de ser també un esdeveniment social, que el llibre vagi més enllà de la seva publicació.

El poemari acaba amb un enigmàtic: “Tota evocació és paisatge fals”.

Era una manera de decantar-me més pel “confiem” que no pas pel “recorda”, perquè el que fa viu un esdeveniment és que ho visquem en present.

La “Nota de l’autor” final no cau en la por dels poetes de no ser entesos. És un poema en prosa que conserva el misteri i que té una càrrega lírica potent.

Gràcies. Em va sortir natural, com si m’hagués faltat d’expressar alguna cosa després d’aquest final tan enigmàtic i conclusiu. El lloc on havia arribat després d’escriure el llibre.

 

 

 

 

 

ENLLAÇ:  EL TEMPS

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 3 de gener de 2020 per ricard99

ESDEVENIMENT, SEGONS SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

Deixa un comentari

Esdeveniment, de Ricard Mirabete (València: Editorial 3i4, 2017)

La nostra època és la del control i la prevenció. Comptàvem que la ciència i la tècnica ens ho posarien a l’abast, una promesa. Però l’imprevist, tossut, irromp una i altra vegada a les nostres vides. L’esdeveniment, allò inesperat, canvia el nostre horitzó, com una esllavissada o un terratrèmol canvia el paisatge. Les falles ens mostren la secció d’una realitat multidimensional. La idea de progrés ha fet fallida. Els camins són infinits.

Bardo” és la paraula que empren els budistes per descriure un estat intermedi entre la mort i el renaixement. De fet, els “bardos”, estan presents tothora, moments traumàtics que provoquen un canvi, una transformació. “Moments on la possibilitat d’alliberació i d’il·luminació augmenta”.

Esdeveniment és el títol del darrer llibre d’en Ricard Mirabete, un poema dividit en tres seccions, dinàmica d’un relat sense relat que assenyala els buits, els esvorancs, més que no pas les roderes. “Kairos” enfront de “Kronos”, on el llenguatge poètic mostra tota la seva potència creadora.

Creus en el temps
que portes davant teu?
És consciència de l’enlloc.

Esdeveniment o esdevenir ment. Així com la realitat s’escapça i es transforma contínuament, el llenguatge inaugura un espai, una distància entre el cos i les coses. És en aquest espai on podrem alliberar-nos de la necessitat, perdre el món per construir mons. Teixir amb la segregació del propi cos. Com l’aranya, estendre el fil entre les fulles, caminar damunt el buit.

Feminació ardent
i convergir-hi nu.

El poeta és el verb més que no pas el subjecte i acompanya el joc generatiu que fluctua entre l’entropia i la reunificació en un moviment constant. Oracle profundament humà, d’una llengua encarnada i incardinada.

Ja no respires si no és en els noms.

Malgrat

Tota evocació és paisatge fals.

En acabar la lectura penso en les aventures del Baró de Münchhausen, de qui expliquen que durant un passeig, ell i el seu cavall van caure dins un pantà. Diuen que va aconseguir sortir del fang que els engolia estirant-se dels cabells. Això sembla que ha fet en Ricard Mirabete en el seu Esdeveniment, estirant-se del llenguatge, com va fer Münchhausen dels cabells.

SUSANNA GONZÁLEZ TURIGAS

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris, General el 1 de gener de 2020 per ricard99