última ronda

r.mirabete

Arxiu de la categoria: Diaris

Pols d’un univers que es mou… A tomb del llibre “El teix i la gasela” de Jordi Tena i Galindo

Deixa un comentari

 

Pols d’un univers que es mou… A tomb del llibre “El teix i la gasela” de Jordi Tena i Galindo

 

Som en l’univers que es mou, som una partícula de l’espai i alhora pols del temps. El teix i la gasela és el nou llibre de poemes de Jordi Tena i Galindo (Barcelona, 1980) que s’endinsa en unes coordenades ben concretes (l’ésser humà i la natura). En concret, el jo poètic s’emmiralla en el teix, que és un arbre que pot viure molts i molts anys i que serveix al poeta com a símbol i motiu poètic. El teix pot simbolitzar la continuïtat i la tradició de l’ésser humà amb relació als nostres avantpassats. Som arbre i branca de teix; som cultura i arrel, poesia.

Els poemes basteixen un entramat simbòlic i existencial que ens fa partícips, a nosaltres lectors, de l’experiència poètica i humana dels versos escrits. Hi ha un seguit d’interrogacions retòriques que ens interpel·len i ens duen al recolliment i a la reflexió existencial: On ets, caminant? També hi ha lloc per a la paradoxa: La destinació que busques amb ansietat / és més a prop, / però el passat s’eixampla / amb una força persistent / que immobilitza. Són versos d’un dels poemes més bells i colpidors del llibre (el poema XI de la primera part, Branca de teix). Vegeu també el poema X, que conté aquest versos: Què soc, sinó fluid / dels arbres ancestrals? / Què és el teix, sinó pols / d’un univers que es mou?

 

X

 

He collit una branca caiguda

i tot seguit la mà

ha pres el color

d’una clavellina seca.

 

He dubtat si era sang

o potser saba

de l’arbre mil·lenari.

 

Romans, fenicis i d’altres

passaren per la contrada

i alimentaren la terra.

 

Com van alimentar-me a mi,

en una barreja de pàtries

que la història va dissoldre.

 

Què soc, sinó fluid

dels arbres ancestrals?

 

Què és el teix, sinó pols

d’un univers que es mou?

 

Ricard Mirabete, article sobre El teix i la gasela (Pont del Petroli, 2025) de Jordi Tena i Galindo.

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 7 d'abril de 2025 per ricard99

I ser com una llàgrima de llum… A tomb de “Les hores ferides” de Ricard Garcia

Deixa un comentari

I ser com una llàgrima de llum… A tomb de “Les hores ferides” de Ricard Garcia

 

I ser com una llàgrima de llum. Només mar, només blau. Com ressona la veu del poeta en aquests versos precisos i bells de Les hores ferides, de Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962). El jo poètic travessa el dolor com travessa la nostra mirada el blau del mar, el blau del cel. Vida i mort, sentiment i record, passat i present conformen el nostre viure extrem. La nostra memòria és un homenatge perpetu al pas del temps. Ens commina a viure l’instant amb tota la cruesa i tota la bellesa de cada moment, de cada fet viscut. Viure és transitar la llum i el pes de les presències i de les absències.

Ricard Garcia va merèixer el 26è Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2024 amb Les hores ferides, que és el seu sisè llibre de poesia i que acaba de publicar Pagès Editors. És un dels premis de poesia més prestigiosos del nostre país gràcies al jurat -que és excel·lent- i al seguit d’obres que han estat premiades al llarg dels anys. Al final del volum hi trobem l’epíleg de Ramon Moix, que ens acompanya en la reflexió sobre el llibre.

El dolor i l’absència travessen els poemes de Ricard Garcia. El llibre gira a l’entorn del record fimbradís de les persones estimades que ens han deixat; com el seu record (el gest, la veu, les paraules) ens acompanyen i ens reconforten. Alhora assenyalen el camí i el sentit de la vida i el sentit de la mort. El nostre poeta se suma al pensament de Miquel Àngel Riera tot citant-lo a l’inici del llibre: la mort / no era sinó una mena de floració final del temps. / (…) el temps la ultrapassava, seguia més enllà d’ella. Amb saviesa poètica i mestratge formal, Ricard Garcia assaja en aquest llibre el poema en prosa i el poema líric. Al llarg del volum hi trobem acarats un poema en prosa i un altre en vers (sobretot versos decasíl·labs blancs) que dialoguen entre els dos i recuperen i sedimenten imatges poètiques i conceptes d’ambdues composicions poètiques. Hi ha realment autèntiques troballes: al primer poema en prosa Contracor ja hi trobem una reflexió ben pertinent: la certesa muda que no serem res. I al poema líric I que l’acompanya hi diu: I la certesa, trencadissa i fràgil / com les tardes de finals de novembre, / que tot allò que et calia saber / ho vas aprendre tard i malament. És una poesia, la del nostre poeta, que s’endinsa en l’experiència més propera i intensa per trobar-hi la profunditat i l’arrel de la vida. I alhora per fer-la créixer ben amunt, cap al simbolisme i la poesia intemporal, profunda, brillant. Vegeu sinó el poema líric III Potser sí que viure hagi estat això…:

 

III

 

Potser sí que viure hagi estat això,

una lenta defoliació:

despullar-se i tornar nu a la intempèrie,

desprendre’s dels amants i dels objectes

que expliquen qui hem estat i qui ara som,

perseguir l’última claror del dia

i observar com s’enretira, discreta,

llepant les rajoles de casa nostra

fins a trobar-se amb l’ombra de la nit.

I haver-nos estimat tant, fill, i anar-se’n

travessat de la teva llum. I prou.

 

Hi ha la saviesa de qui afronta la vida per mitjà de l’actitud moral, la contemplació i l’estima per a les persones que habiten el nostre cor i el nostre paisatge. Ricard Garcia ha estructurat el llibre en tres parts, cadascuna de les quals ofereix vuit poemes en vers i vuit poemes en prosa. Cada poema en prosa té un poema en vers que l’acompanya i amb el qual s’hi agermana. Aquest fet enriqueix la lectura de qui s’hi acosta ja que els dos poemes construeixen una experiència poètica i una atmosfera vital amb molts matisos. El pes de les estacions marca el trajecte del llibre: l’estiu, la tardor, l’hivern, són moments claus de les nostres vides i al llarg dels poemes hi són presents. El poeta comparteix la seva experiència i ens omple de presències, contemplacions i sensacions que ens expliquen el dolor i l’amor, l’enyor i el record. Ens orienta, ens proposa una manera d’omplir el buit, el trau infinit, l’enyor. Ens proposa com podem fer que l’absència sigui una presència.

Vegeu el bell poema XIV de la segona part (Els traus infinits) i que us sigui porta d’entrada a la lectura total d’aquest llibre preciós:

 

XIV

Que sigui una torrentada viure

i abraçar-nos, recordar-te i sentir-te

riure una altra vegada. Seguir el fil

amb què ens assenyalaves els camins

des de la talaia dels vents. Mirar

la llum amb què miraves l’horitzó,

aprendre com tu a desafiar el mal

i a mesurar els dies. Vèncer les pors.

Ser allà on tu i omplir els buits de l’enyor.

 

Ricard Mirabete, article sobre Les hores ferides (Pagès Editors, 2024) de Ricard Garcia.

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 31 de març de 2025 per ricard99

Presentació de “La rèmora” a Ona Llibres!

Deixa un comentari

Dimarts 12 de novembre de 2024 vam presentar La rèmora a la llibreria Ona (c. Pau Claris, 94), de Barcelona.

Els escriptors i poetes Marta Pérez i Sierra i Albert Planelles van conversar amb l’autor i recitaren poemes del llibre. Van comentar els aspectes més reveladors de l’obra i van aportar reflexions molt lúcides sobre la creació poètica.

La rèmora és un llibre publicat per Pagès Editors.

Fotografia: Melisa Rodríguez

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Diaris el 14 de novembre de 2024 per ricard99