I ser com una llàgrima de llum… A tomb de “Les hores ferides” de Ricard Garcia
I ser com una llàgrima de llum. Només mar, només blau. Com ressona la veu del poeta en aquests versos precisos i bells de Les hores ferides, de Ricard Garcia (Sant Llorenç d’Hortons, 1962). El jo poètic travessa el dolor com travessa la nostra mirada el blau del mar, el blau del cel. Vida i mort, sentiment i record, passat i present conformen el nostre viure extrem. La nostra memòria és un homenatge perpetu al pas del temps. Ens commina a viure l’instant amb tota la cruesa i tota la bellesa de cada moment, de cada fet viscut. Viure és transitar la llum i el pes de les presències i de les absències.
Ricard Garcia va merèixer el 26è Premi de Poesia Maria Mercè Marçal 2024 amb Les hores ferides, que és el seu sisè llibre de poesia i que acaba de publicar Pagès Editors. És un dels premis de poesia més prestigiosos del nostre país gràcies al jurat -que és excel·lent- i al seguit d’obres que han estat premiades al llarg dels anys. Al final del volum hi trobem l’epíleg de Ramon Moix, que ens acompanya en la reflexió sobre el llibre.
El dolor i l’absència travessen els poemes de Ricard Garcia. El llibre gira a l’entorn del record fimbradís de les persones estimades que ens han deixat; com el seu record (el gest, la veu, les paraules) ens acompanyen i ens reconforten. Alhora assenyalen el camí i el sentit de la vida i el sentit de la mort. El nostre poeta se suma al pensament de Miquel Àngel Riera tot citant-lo a l’inici del llibre: la mort / no era sinó una mena de floració final del temps. / (…) el temps la ultrapassava, seguia més enllà d’ella. Amb saviesa poètica i mestratge formal, Ricard Garcia assaja en aquest llibre el poema en prosa i el poema líric. Al llarg del volum hi trobem acarats un poema en prosa i un altre en vers (sobretot versos decasíl·labs blancs) que dialoguen entre els dos i recuperen i sedimenten imatges poètiques i conceptes d’ambdues composicions poètiques. Hi ha realment autèntiques troballes: al primer poema en prosa Contracor ja hi trobem una reflexió ben pertinent: la certesa muda que no serem res. I al poema líric I que l’acompanya hi diu: I la certesa, trencadissa i fràgil / com les tardes de finals de novembre, / que tot allò que et calia saber / ho vas aprendre tard i malament. És una poesia, la del nostre poeta, que s’endinsa en l’experiència més propera i intensa per trobar-hi la profunditat i l’arrel de la vida. I alhora per fer-la créixer ben amunt, cap al simbolisme i la poesia intemporal, profunda, brillant. Vegeu sinó el poema líric III Potser sí que viure hagi estat això…:
III
Potser sí que viure hagi estat això,
una lenta defoliació:
despullar-se i tornar nu a la intempèrie,
desprendre’s dels amants i dels objectes
que expliquen qui hem estat i qui ara som,
perseguir l’última claror del dia
i observar com s’enretira, discreta,
llepant les rajoles de casa nostra
fins a trobar-se amb l’ombra de la nit.
I haver-nos estimat tant, fill, i anar-se’n
travessat de la teva llum. I prou.
Hi ha la saviesa de qui afronta la vida per mitjà de l’actitud moral, la contemplació i l’estima per a les persones que habiten el nostre cor i el nostre paisatge. Ricard Garcia ha estructurat el llibre en tres parts, cadascuna de les quals ofereix vuit poemes en vers i vuit poemes en prosa. Cada poema en prosa té un poema en vers que l’acompanya i amb el qual s’hi agermana. Aquest fet enriqueix la lectura de qui s’hi acosta ja que els dos poemes construeixen una experiència poètica i una atmosfera vital amb molts matisos. El pes de les estacions marca el trajecte del llibre: l’estiu, la tardor, l’hivern, són moments claus de les nostres vides i al llarg dels poemes hi són presents. El poeta comparteix la seva experiència i ens omple de presències, contemplacions i sensacions que ens expliquen el dolor i l’amor, l’enyor i el record. Ens orienta, ens proposa una manera d’omplir el buit, el trau infinit, l’enyor. Ens proposa com podem fer que l’absència sigui una presència.
Vegeu el bell poema XIV de la segona part (Els traus infinits) i que us sigui porta d’entrada a la lectura total d’aquest llibre preciós:
XIV
Que sigui una torrentada viure
i abraçar-nos, recordar-te i sentir-te
riure una altra vegada. Seguir el fil
amb què ens assenyalaves els camins
des de la talaia dels vents. Mirar
la llum amb què miraves l’horitzó,
aprendre com tu a desafiar el mal
i a mesurar els dies. Vèncer les pors.
Ser allà on tu i omplir els buits de l’enyor.
Ricard Mirabete, article sobre Les hores ferides (Pagès Editors, 2024) de Ricard Garcia.
