La nota oficial de l’agència governamental Sana compta sorprenentment encara amb suficient credibilitat com per establir una línia d’equidistància en les informacions difoses. Un punt intermig per establir dos extrems on fixant una posició al centre es pot obtenir al veritat: entre un atemptat dels rebels i l’atac aeri del govern, busca qui t’ha pegat.
Xina, Venezuela i l’ONU s’afegeixen a la condemna recurrent a la massacre. Mentre l’organisme internacional de conciliació recorda que “atacar deliberadament els blancs civils constitueix un crim de guerra”. Bo saber-ho.
Les versions contradictòries poden donar satisfacció a totes les opinions hagudes i per haver sobre la guerra. I així, recordem que Andreas Baader i Ulrique Meinhoff es van suïcidar a la presó, el bombardeig de Gernika va ser provocat pels rojos i “las plañideras de Valencia”, els comunistes van cremar el Reichtag, ETA es troba darrera l’11M i Saddam Hussein col·leccionava armes de destrucció massiva.
I s’estableix una equidistància perillosa i perversa que fixa bàndols terribles enfrontats, i on dimiteix la recerca de la veritat, deixant que siguin cancelleries des de Washington o Caracas els qui posin l’opinió sobre fets. I així, cadascú tria la seva veritat i versió a gust del consumidor, un buffet lliure de l’asseveració. La versió periodística del “senyora, aquests són els meus principis, si no li agrada tinc uns altres” que cantarejava el germà gran dels Marx té una deriva informativa: “senyora, això és el què passà, però si no li agrada…”
Nota: Per si de cas, un estudiant enregistrà els efectes de la primera explosió sobre la facultat de Belles Arts. Minuts després, es produeix el segon impacte.
En parlem amb Nasser Oumer, de la Unió de Siris a l’estranger [a partir del minut 27:30]
Lluís Llach parla des del Senegal on coordina un projecte de construcció de barques pesqueres. L’entrevistaven aquest diumenge els de Time Out Cultura. Diu que -encara que poc entusiasmat- va votar ERC a les passades eleccions. Sense entusiasme però els va votar. El de Verges, que verema a Porrera i mira de fer un món millor a l’Àfrica havia considerat la possibilitat de quedar-se com un abstencionista més, però en aquesta ocasió es va mullar. Collonut Lluís! Això sí que és anar a contracorrent. Per a ell, Solidaritat Catalana o Reagrupament Independentista són opcions que només caminen amb la vocació de condicionar els convergents. Vaja, que no són valents,…
“El valent” a les pel·lícules d’índios i vaqueros, a les d’espies, o a les de tiros -a La Cava- és el qualificatiu que es reserva al protagonista, a l’heroi, al “prota”, al “bo”,… Però el 28 de novembre, un tant per cent majúscul d’ex-votants d’ERC va optar per donar crédit a un altre “valent” de la tanda: Mas i CiU. Així mateix, l’experiència orgàsmica de votar Montilla va ser desestimada per molts i menystinguda per altres a qui la proposta no només els ha ofès, sinò que representa un insult, una escopinada al criteri de les persones amb cinc dits de front.
A aquesta autonomia de controlador aeri malaltís i dimissionari cada vegada li queden menys acòlits aplaudiments. El públic els escasseja. La platea d’innocents se’ls buida. Senzillament, perquè això dels pactes constitucionals, els nous marcs de responsabilitat fiscal, les polítiques decidides de govern nacional,… se les creu cada vegada menys gent. Com fer perquè hi vulguis ser, si no vols ser-hi, i a més no hi tens res a fer? Només, clar, si vols anar a fotre’t com un bacó. Mentre els humils i abnegats llogaters van omplint capses de papers als despatxos, direccions generals, secretaries i delegacions territorials, entren entusiasmats els nous inquilins. Però aquesta, la convergent, és la seva darrera tirada de perdigons a la fireta. Seran quatre anys més d’allò que tothom sap, aburreix i detesta. De via oberta d’aigua i d’enfonsament progressiu. Després, tindrem per tornar a veure cantar el Lluís.
“El olor de la carcel era horrible, intenso, espantoso”. I és que les cadenes privades- a les qui Ciutadans de Catalunya canta i arpeja mentre el PSOE fot una puntada de peu a Ràdio 4- avui m’han cagat el tió i mira! Vet aquí una entrevista televisiva a Mayte Zaldívar, la qui va ser esposa de Julián Muñoz, ex-alcalde de Marbella. (més…)