de Cal Peixet

Netes i polides democràcies que acumulen senyors i amunteguen súbdits i vassalls. Grotesca la imatge del castell, la fortalesa o al palauet, a la muntanya de privilegis. Transiten els humans pel desota, fent números i càlculs dels qui vindran. De Hassan II a Mohamed VI, del rei Husein II a Abdalá II, de Juan Carlos I a Felipe VI. De l’A3 a l’A4, i de l’A5 a l’A6, i sumant Audis de monarques.

I en fem conya, però per aquí va el tema, amb permís de la guillotina: Hussein XXI, Juan Carlos XI o Mohamed XL. Millor dit, Eterns XXL. Baronies, Ducats, Comtats i debatuts els Regnes que suposadament s’acabarien amb les democràcies (allò de la igualtat que fa que ningú resti per sobre els altres). Reconquerits els emirats i califats però, l’aristocràcia política i econòmica segueix clavant ullals a la sàlvia de la humanitat. Monarquies laiques o lights, tant fa.

Al tall amb la història siriana. Hafez Al Assad governà després d’un cop d’estat, escalant allà on ho fan els dictadors que es presten a dir-s’ho: l’exèrcit. Es canvià abans però el cognom Hafez Jahash (l’home salvatge), pel d’Al Assad (el lleó). Més guai, a on vas a parar. 29 anys regnà i durant 26 dies va pasar per l’artilleria la revolta de Hama al 1982. Entre 150.000 i 200.000 màrtirs van quedar entre les engrunes de la ciutat esmicolada pels tancs. Servil peó de l’estabilitat d’Occident a l’Orient Mitjà, el Neró de Hama sobre la que es van fer haver de nou edificis i carrers, Hafez, l’home salvatge.

Amb els anys armaria la seva pròpia successió, lloant les notables dots del príncep: el seu fill gran. Dançaven titulars: ‘Bassel Al Assad ha guanyat una altra medalla en hípica’, ‘Bassel Al Assad ha estat ascendit a l’exèrcit’, ‘Bassel Al Assad es relaciona en rus i francès amb els enviats internacionals’ o ‘Bassel Al Assad ha rebut una nova condecoració’. Deixant lloc a la nova estrella del rock del partit Ba’as, Hafez oficialitzà un segon nom de prejubilat: Abu Basil (pare de Bassel).

‘Bassel, Bassel! Qui coi és aquest Bassel?’ cridava un boig d’Alep enmig una cafeteria mentre la tele cantava les virtuds del regent. Els serveis secrets el van manprendre i passà 10 anys a la presó, temps suficient per memoritzar totes les virtuds de l’aspirant. Però entre altres gustos, Bassel tenia una predilecció exquisita pels cotxes esportius. Amb un d’ells, s’estampà ell, i la carrera successòria. Al cap de deu anys, el boig d’Alep tornava al carrer, on va assabentar-se de la notícia: Bassel és mort. Enotjat cridà davant la primera comissaria que va trobar: ‘Torneu-me el meu maleït Bassel, malparits!’. I se’n tornà a la presó.

Hafez, ja malalt, allargaria la seva agonia uns quants anys més. L’acudit explica que en baixar a l’infern Hafez va trobar-se Bassel. ‘Fill meu, què hi fas tu aquí? Havies d’estar al paradís!’. El fill, contrariat, li respongué: ‘I tu, no eres immortal?’. Així s’havia dibuixat al patriarca Hafez en un país de 26 milions d’habitants amb la curiosa disposició dels abnegats lleons dirigir els destins. Malalt Hafez, i Bassel com a carn de d’atestat de tràfic, a l’oftalmòleg Bashar l’hagueren d’anar a buscar a Londres. D’entre 26 milions de persones, 3 lleons.

Passegen somrients les cadires de rodes i els amputats per les voreres de tres pams d’alçada, les ortopedies als autobusos atapeïts, els vendatges i els cabestrells d’una generació, que es mira buscant la llum dels altres, se saluda amb un ‘que la pau sigui amb tu’ i es llencen un gens clandestí ‘Ylan roho Hafez!’ (a l’infern la teva ànima Hafez!).