Gàlim

En totes les faenes es fuma. Tota la vida s’ha dit això: almenys tota la meua vida ho he sentit. Això vol dir que sempre que es treballa hi ha d’haver algun moment per al relax, tot lo món ha de poder fer un paronet i descansar.

Jo portava idea de fer alguna expedició aquest estiu, això de ‘parar a fumar’ alguns dies, però entre ous i colomins si m’encante no les taste. S’acaba el mes oficial de vacances i encara no he canviat d’aires. Així les coses, quasibé pensat i fet, he picat sola mentre agranaven les restes de l’Alardo de dissabte.

La carretera estava bastant amable, aquest matí. No he trobat tropolls, i no ha sigut fins a l’alçada de Benicarló (crec) que no ha aparegut el primer problema. M’ha fotut, però els inconvenients són un al·licient: un viatge plàcid no té mèrit. Dic que pense que devia ser Benicarló perquè em sona que era el nom que tenia l’àrea de servei on he perdut la tarja de plàstic que serveix per a pagar i traure diners. Me n’he adonat quan ja havia fet uns quants quilòmetres AP-7 amunt. D’això i també que de diners en duia pocs. Sembla que demà ho podré tindre solventat.

Arribar a la destinació no ha presentat més problemes, llevat d’un incident suau amb la màquina de cobrar el peatge que es negava a llegir el tiquet. Això i un intent del navegador del cotxe de fer-me anar per una ruta distinta a la que indicaven les plaques de la carretera. Res important.

L’hostal està més o menys com l’última volta que hi vaig vindre. Gran, tranquil -em fa l’efecte que buit-. El restaurant està tancat. Per millores, diu el cartell. A la replaça de davant hi havia hui una mena de fira de productes gastronòmics, amb unes coques ben aconseguides de sabor. Demà faré una visita pel poble.

El moment misteriós

En algun punt de l’AP7, diria que a males penes més amunt de l’Ebre, he avançat un cotxe amb un distintiu que he reconegut de seguida. Era un adhesiu gran, amb una A ben visible, corresponent a la regió occitana de l’Aude. El conec de les visites que he fet per allà. La bona qüestió és que al mateix moment que l’avançava, a la ràdio ha començat a haver-hi unes interferències que impedien escoltar bé l’emissora, i al mateix temps se sentia -malament però de manera intel·ligible- una emissió en francés. Això ha durat ben bé un parell de minuts o tres. No sé quin rebot la feia arribar, però ja és casualitat que haja sigut justament (misteriosament) quan he coincidit amb aquell cotxe de la A.

Començar aquest escritet amb una certa ironia és el que pretenia. Una cosa habitual. Però a voltes es fa difícil. Perquè vull fer referència a l’obsessió malaltissa d’alguns mitjans pel recurs al morbo per a arrapar audiència i fer-se amb ingressos econòmics (o pagar deutes) encara que colguen una ètica que -alguns- damunt volen fer creure que preconitzen.

Si ahir vaig quedar-me bocabadat amb les imatges que els progres de la Sexta van traure sobre uns abusos sexuals patits al Marroc per una jove a mans d’uns energúmens, ara m’ha caigut la llengua als peus quan he entropessat amb la notícia i el mateix vídeo senceret a la seua web. Com pot ser que, a més dels abusos, denuncien la divulgació de les imatges que en van gravar els criminals aquells, i ho facen facilitant precisament que es difonga l’agressió i el patiment de la víctima? Quin trellat té això?

No s’hi val com a excusa que han difuminat les imatges. Si les fan borroses perquè no es puguen veure bé… millor no les poses i segur que no es veuen gens. Però sembla que tot s’hi val per a millorar els balanços de l’empresa.

I si no n’hi havia prou, el Borbó faltava! Els de Tele5 -he de reconéixer ací que he pecat per eixe canal- s’han buscat una excusa en parlar dels ferits de l’atemptat de dijous per a referir-se a un dels xiquets ingressats en un hospital, i veges per on justament han tret una imatge del senyor rei visitant-lo tot amable. Després també ha eixit la reina en el mateix menester, no fóra cas. I això que la Generalitat de Dalt ja s’havia queixat a la casa reial per l’ús d’aquesta posada en escena amb menors. Unes escenes molt més que buscades i ‘proposades’ als mitjans amics.

No sé jo si aquest home, amic també de les comissions de les peculiars petrocràcies pèrsiques, no acabarà tornant-se’n ja destronat de la manifestació de Barcelona.

Va ser després d’haver vist clar que això no ho havia d’utilitzar quan he recordat un cas relativament similar. Vull dir que dijous, després de la tragèdia de Barcelona i l’ensurt de Cambrils, mirant si hi havia alguna informació que des de la comarca hi tinguera alguna relació -per sort, cap de desgràcia-, vaig veure clarament que de les imatges impactants de víctimes envoltades de sang i dolor no n’havia de fer ús.

Les xarxes socials i altres fonts n’anaven plenes. Fotografies i vídeos. També pel uatxap me n’havien arribat. Fotos esborronadores i vídeos que feien mal als ulls i a l’ànima. Vaig pensar en els familiars i amics d’aquelles víctimes, en el dolor que se’ls afegiria de veure unes imatges com aquelles. Millor que no.

Al remat em vaig limitar a parlar de les concentracions de repulsa que s’estaven convocant als ajuntaments per a divendres. No tenia cap sentit posar imatges de ‘sang i fetge’. Qui vulga morbo que el busque en altres llocs. Molts altres ho han fet igual, com s’ha vist a les xarxes que també reclamaven contenció i respecte.

I si he dit que vaig recordar un cas similar és perquè em va vindre al cap el cas de 2012, quan no vaig voler publicar un vídeo que mostrava la mort d’un home envestit per un bou durant el Congrés de Bou en Corda celebrat a Ontinyent. La mort no és un espectacle, encara que hi haja qui ha convertit la dignitat de les persones en un saldo.

Sempre és agradable de visitar Carrícola. Hui hi he anat a mitjan matí, després d’una visita matinera a Ontinyent. Asseguts a la porta del bar, davall les orandelles, hem xarrat Pere i jo de les coses que hem d’anar concretant per a la participació d’aquell poble en unes jornades sobre patrimoni que preparem des de l’IEVA. Seran ben entrada la tardor, però si no ho mirem amb temps, després tot són presses i correres.

S’hi estava bé, sobretot hui que l’oratge permetia de respirar amb un lleu ventet que corria sota els núvols. Crec que he repetit més voltes de les necessàries què necessitava d’ell per a allargar la conversa: feia perea alçar-se d’allà.

La sorpresa me l’ha donada el Doctor. No el doctor Olivares, sinó el doctor Francés, a qui tenia de metge ací en el poble i que fa temps que va canviar d’aires. L’he trobat en una de les taules de fora del bar, esmorzant. No recordava jo que ara feia de metge a Atzeneta (d’Albaida), i que això inclou visites a Carrícola. I també a Bèlgida. D’això enraonava amb unes dones que hi havia per allà i que preguntaven on i quan els tocava d’anar al metge. Diria que l’última volta que ens vam veure va ser a Banyeres, fa… un grapat d’anys. El salude des d’ací, perquè sembla que encara passa a voltes a llegir aquestes cosetes. M’he alegrat de veure’l.

Després me n’he vingut a casa, on m’esperaven les vacances a mitges que se m’han endut el temps.

Justament parlava aquest matí, amb un regidor de fora de la comarca, sobre les notes de premsa de les institucions púbiques. Ja fa un cert temps que les redacten com si fóra una notícia, de manera que faciliten -quan no indueixen- allò de copiar i enganxar. No em sembla una bona cosa, això de reproduir literalment. Si volen un altaveu, que se’l paguen.

Bé, ja sé que en certs casos és exactament això el que acaba passant. Però el cas que m’he trobat hui és encara més trist. No he pogut evitar soltar una exclamació de sorpresa quan he llegit -i he pogut aclarir- una mena d’endevinalla involuntària inserida en una nota de premsa. Des de l’altra part de la barra on em feia el café -amb els mòbils ja pots llegir-ho tot- s’han sorprés de la reacció espontània que he tingut quan ha aconseguit entendre què era allò que semblava indesxifrable: els Dt., Em, El meu, Mo, Músics.

Per a arribar a aclarir-ho he tirat mà d’algun coneixement musical, i de qüestions de coneixement de llengua. I també saber que encara ara la gent escriu en castellà i passa les parrafaes per traductors automàtics impersonals. Com que això anava lligat a Dani Miquel, he fet memòria d’espectacles seus i he recordat que en té un acompanyat dels ‘Ma, Me, Mi, Mo, Músics’. Anem a pams: Dt.? això és l’abreviatura de dimarts, i en castellà martes l’abrevien en Ma. Em ho han traduït de Me, el pronom. Evidentment, de Mi han passat a El Meu. Només Mo i Músics s’han salvat de la barrabassada.

Com era d’esperar, la nova banda de Dani Miquel, el nom sense trellat dels Ma, Me, Mi, Mo, Músics producte d’un corrector automàtic, és el que ha acabat figurant en alguns mitjans. I així anem. I així van les institucions -moltes, si més no-, escrivint en castellà i acudint a màquines per a fer versions que sovint ni revisen.

Dissabte torna la Festa de la Magdalena. Enguany coincideix amb la data oficial de la santa, el 22 de juliol. El primer any va ser un 18 de juliol, divendres, només per pura coincidència de calendari. El dia va caure així, no va ser per cap intenció dels organitzadors de fer-ho coincidir i tocar el dengue a qui es poguera sentir al·ludit per conviccions tradicionalistes i de las JONS.

Però sí que és cert que la casualitat fou com una mena de resquit per tanta foscor acumulada on encara ens volien tindre, i que, com a bons insensats, miràvem d’abandonar. No el vam buscar, però en vam gaudir.

Com que ja és sabut que no tinc gens de tendència a tirar mà del mòbil per a fer fotografies, s’entendrà fàcilment que no desaprofitara la taula i sobretaula llargues, i les converses ondulants de dissabte, per dedicar-me a mirar per l’objectiu allò que estava passant en la realitat.

I allò que passava era una festa de l’amistat, de la calma, del bon menjar, el bon beure i la bona tertúlia. Perdre-s’ho era pecat mortal.

Només em vaig deixar temptar, en un parell de moments, per l’escenari. Que en si ja era una declaració de calma.

Per regla general, quan sóc a casa no porte el mòbil damunt a l’hora de dinar o de sopar. El gaste molt per qüestions laborals, de manera que s’han de tindre moments de de calma i desaparició.

Dimecres, per algun motiu que no sé, el duia a la butxaca quan va sonar, ja acabant de dinar. El nom que apareixia a la pantalla era de l’àmbit amistós, així que vaig despenjar.

– Pep! Carmen està patint…

Vaig lligar caps amb rapidesa. I amb vergonya. Una taula llarga plena de comensals m’esperava per a un dinar: jo pensava que era l’endemà. Convençut estava, i equivocat també, que la celebració era dijous, encara que sabia que era el 28. No necessite ningú per a tindre malentesos. Ja me’ls fabrique jo tot sol.

Encara com la protagonista de la taulà és dona de bon caràcter, i la relliscada va quedar en riures. A l’hora dels cafés m’hi vaig afegir, perquè no volia quedar-me sense acudir a la invitació que per a mi era un honor. Carmen Doménech s’ha jubilat, fa un dinar amb companys de faena, de lluita i amb amics, i ha pensat en mi: és un honor o no?

Una dona d’una activitat no envejable, perquè la majoria de mortals ens hauríem mort a mitjan camí. Un persona de caràcter just, de criteri i sempre al costat de tot lo món, i sempre estimada; plena d’iniciatives que ara ja va ajustant a noves possibilitats, però segurament, com sempre, al servei de la societat i del país.

A la barra del bar, els glops de café mouen la conversa, i aquell dia va anar a parar a la Qüestió: aquell senyor, conegut per mi justament i exclusivament per moments de café, no ho veu gens clar això de la independència ‘dels catalans’. Vull dir que no ho veu ni factible ni raonable ni just.

Intercanviem opinions, però jo pose molt d’interés a fer-li arribar dues idees. Una, que això és imparable si no apareixen cataclismes; i l’altra, que quan passe serem els valencians qui més ho pagarem. A veure d’on trauen els diners que el Principat deixarà d’aportar, li dic: ens faran pagar encara més.

– I els andalusos, i els extremenys… Que ells no paguen, també?

Molta faena (i urgent) queda encara per fer si no es veu com va ( i com anirà) això de les peles en aquest estat i aquest estatut.

Sona el mòbil i se n’il·lumina la pantalla, on apareix un número amb un prefix que em fa pensar en alguna de les telefonades que tinc pendents de rebre. M’equivoque.

El meu interlocutor es presenta com a comercial d’una empresa del sector de les telecomunicacions i em demana si voldria que m’explicara ofertes per a comparar amb el contracte que puga tenir ara. Li dic que, com que estic content amb la companyia amb què treballe, no caldrà que mirem res.

S’ha emprenyat. No per la resposta negativa. S’ha ofés perquè li he parlat en català (així ho ha dit ell) quan ell m’havia parlat en castellà. I ha penjat. No ha dit que no m’entenia, no m’ha demanat si li podia parlar en castellà. S’ha sentit ofés, s’ha queixat que no li haja parlat en castellà, i ha penjat.

El cas és que en aquesta ocasió no hi ha hagut, per part meua, cap actitud militant: el prefix del telèfon visitant era 964, de l’àrea de Castelló, per tant tot quedava en casa. Com he d’endevinar jo que no m’entén? O siga, per què he d’assumir que he de parlar necessàriament en castellà als que ho fan? D’això se’n diu supremacisme.

Ni l’any passat ni l’anterior no vaig poder anar al dinar de la Vinya, una cita a què em van incorporar fa anys i que dol en l’ànima perdre-se-la.

El d’enguany ja s’està comboiant, i si la cosa no es malva hi acudiré a gaudir de l’agradabilíssima companyia, de les converses multibanda i d’un espai que acull amb braços de mar i de muntanya oberts. Mentre es confirma la cosa aniré estudiant opcions per a la meta volant del viatge d’anada, un al·licient secundari però important en l’expedició.

Que faça temps que no ho comente no vol dir que deixen de produir-se les col·lisions d’agenda. És el cas, ara, per a la data inicialment prevista del dinar: però açò té preferència a les altres anotacions en el calendari.

La vida a voltes fa cercles curiosos. Consentidor com sóc, em vaig deixar comboiar l’altre dia per a revisar un menú: no per la qüestió gastronòmica, sinó perquè la versió impresa fóra lingüísticament seriosa i correcta.

Si no comptem la intervenció traïdora de la impremta, la cosa ha anat bé. I si ha tingut un punt d’especial el menú per a una celebració d’un xiquet, és perquè justament la primera persona que m’ensenyà els rudiments bàsics de l’escriptura en l’única llengua meua quan l’escola la bandejava era avi seu.

Llàstima que en aquell moment, xiquets com érem, no fórem conscients del valor del gest d’aquell home que, a mi si més no, m’ajudà a començar a prendre consciència de la colonització idiomàtica que patíem.

Hi ha algunes coses d’aquella (llarga) vesprada-nit que està bé que queden com a anècdotes per a riure quan les recordem. No és res que s’haja d’ocultar, però que tampoc té més interés que coses que fas quan tens edat de fer-les i ara ja ni te les planteges. Deixem-les per als qui les vam perpetrar.

Però n’hi ha altres que fan de bon explicar, perquè diria que aquella nit vam inventar la primera manifestació mundial. Poca broma amb això: no n’érem molts, però ens vam posar amb les pancartes contra la guerra que havia mogut Bush davant de la webcam de la plaça de l’Ajuntament de Bocairent. Vam retransmetre en directe aquella protesta. I sé del cert que ens van veure. Una persona, si més no, que des d’Alacant ens guiava per centrar la imatge. Eh! Fa setze anys no hi havia tanta gent fussant per internet.

I més potència festiva encara, perquè després de la manifestació planetària, el postre del sopar fou, ni més ni menys, que Xavi Castillo, encara poc conegut però que ja feia pixar-se de riure. I després… tot això que no he explicat al principi.

Però com va començar tot? D’una manera seriosa i professional. Celebràvem (arqueologia internàutica) els 5 anys de VilaWeb Ontinyent -un diari digital quan quasi ningú tenia internet? Doncs sí. Són eixes circumstàncies que m’atrapen. El cas és que vam fer una jornada de celebració (els companys de Mollerussa i la Garriga que van vindre encara no ho han pogut oblidar), que vam encetar amb una conferència de Rosa Solbes, tota una institució en el món del periodisme i llavors presidenta de la Unió de Periodistes Valencians. Amb ella, a la taula, la nostra companya del VilaWeb local M. Josep Garcia, i Gemma Pella, en aquell moment presidenta de la difunta Associació de Periodistes de la Vall d’Albaida. Un luxe. Un gran luxe tindre a casa aquella dona que tant ens va saber explicar.

Ara la tornaré a trobar. Al cap de tants anys. Divendres es presenta a Benigànim el llibre que han fet sobre ella ‘Rosa Solbes. El periodisme insurgent’. Vindrà ella amb l’autora, la també periodista Esperança Costa, amb la qual, ves per on, he tingut alguna relació prèvia de rebot. El món és un mocador. I sembla que comença a repetir-se, perquè enguany he retrobat ja uns quants coneguts i amics amb els que feia anys i panys que no coincidia ni de lluny.

He buscat l’escritet que vaig fer sobre un dels dinars a la Vinya en què parlava d’un acte a Arenys de Munt quan arrencava tot açò de la pressa independentista. L’he cercat per recordar quin any era i perquè em sonava que havia fet referència a la quantitat de gent dalt i baix de l’escenari. De la calor que hi vam passar sí que recordava haver-ne parlat. Allò pareixia un forn de vidre.

Ara, rellegint-ho, sorprén com aquella pressa que s’intuïa ha quedat sobrepassada pels esdeveniments. Allò era el 2010: en 7 anys -només 7 anys- la cosa s’ha accelerat de tal manera que un poc més i ens atropella. Vull dir que ha anat molt més ràpid del que ningú dels allà presents hauria pogut predir, ni tan sols borratxos d’optimisme. Més ràpid, però no a burro barra. El trajecte s’ha fet a gran velocitat, però ben organitzat, sense improvisacions. Fins i tot diria que s’ha corregut gràcies al joc del rival, que no ha deixat cap altra opció més que anar avant.

Aquell dia, aquella nit que era ja quan vam eixir del teatre, no crec que ningú s’haguera jugat un sopar que enguany seríem on som. I això que n’érem molts. Segurament, ningú dels allà presents hauria pogut imaginar actes com el d’ara mateix a Montjuïc. Tampoc cap dels que hi érem pensàvem en una república pròpia (ni que siga territorialment parcial) ja a finals de 2017: no veig motius perquè açò últim no s’acomplisca també.

Resulta relativament freqüent escoltar comentaris relacionats amb certes actituds de polítics que, al cap d’un moment de mantenir agres discussions i debats ratllant l’insult, mostren una disposició increïble per a no sentir-se afectats i seguir amb els colpets amicals a l’esquena com si no s’hagueren acabat de dir el nom del porc.

En algun paper de fa molts anys, Fuster ja referia la sorpresa que això causava entre la població que estrenava un sistema parlamentari, i assegurava que això anava d’eixa manera, que era la democràcia: el contrari -venia a dir- era la guerra civil.

El fet és que en general és sorprenent la capacitat de dir-se i de sentir-se dir coses que tenen segons quins polítics. Podríem dir que això va en el jornal, i evidentment en el caràcter. Sobta l’actitud, i encara que potser demanaríem una miqueta més de reacció, tampoc no voldríem que fóra tan extrema com la que va dur fa ara 50 anys a dos diputats francesos a protagonitzar el darrer duel en aquell país.

Un debat descontrolat, amb interrupcions i improperis, va acabar amb un dels diputats demanant a un col·lega que es disculpara per la seua actitud. Com que no ho va aconseguir, va canviar la petició de disculpes per la demanda de la reparació de l’honor: un duel a espasa. Va durar poc. En quatre minuts, un dels dos ja havia rebut dues puntades feridores a l’avantbraç i el van donar per perdedor. L’altre, segons conten, més posat en això de les espasetes, va fer encara broma dient que no havia volgut ferir-lo en l’entrecuix per no fotre-li la nit de noces de l’endemà.