Destil·lo desesperança en aquesta època fosca, crisi de crisis. Garrotades amb escreix contra víctimes innocents, tu i jo, que abraçats suportem l'aiguat perseverant que ells deixen caure com un llast per salvar-se.
Fa dies que plou i els diaris empaperen el cel de desesperança. Plou tinta esfilagarsada i el seu gris empastifa l'aire, irrespirable ja.
Quantes esperances han trencat? La meva sí. Quants somnis han estat ridiculitzats per la història? Quants poderosos riuen extasiats del seu èxit, victòria de les victòries sobre els vençuts?
Manipulen amb mans àvides els fils de la història i determinen quins núvols ens vénen a veure cada dia. Mouen els paisatges sense permís i s'enduen sense consulta milions de petites però imprescindibles felicitats. Avions pilotats, perfectament programats, ens vigilen, no fos cas... No fos cas que ens quedés algun bri de rebel·lió escàpol de la radiació dogmàtica que ens recepten: tres dosis al dia durant els propers cinquanta anys.
Hi ha avui convocada una protesta al voltant del Congrés de Diputats espanyol que des del punt de vista simbòlic vol representar la necessitat de tombar aquest règim i foragitar tots els diputats i representants polítics. Algunes informacions (i les poso en quarantena atesa la tendenciositat dels mitjans en general) apunten que s'han fletat nombrosos autocars amb "radicals" per anar a la protesta. Altres fonts més fiables també preveuen aldarulls, i ja s'han produït algunes detencions de joves amb material incendiari. Entenc la necessitat de canviar un règim sord a les peticions de la gent, que roba el benestar a marxes supersòniques, però no comparteixo la radicalitat d'accions com la d'avui o les que pretenien assaltar literalment el Congrés. No perquè no siguin legítimes ni estiguin fonamentades en raons de pes, sinó perquè el procés constituent d'un nou règim, que és l'eix transversal de molts moviments i opinions, no passa per atacar institucions on a dins hi ha representants (sords la majoria, això sí) que han estat votats per milions o milers de persones. Una altra cosa és que no ens agradin els resultats; una altra cosa és que no entenguem per què la gent vota PP o PSOE o CiU, tots ells responsables de la submissió a la política austericida. El fet és que han estat votats i qui els ha votat té dret a tenir-los allí encara que sigui per desmuntar-li la vida. Molts segurament els tornaran a votar. Aquí és on rau el problema.
Alguna vegada he pensat que l'estratègia dels escarns o escratxes era agressiva, que pretenia coaccionar els diputats. Alguna vegada he pensat que podria fins i tot ser contraproduent. Però cal situar els escratxes en el seu context i fer-ho en funció del poder dels dos bàndols: els bancs i els poderosos per una banda i la gent més feble per l'altra. I cal situar-los en el terreny ètic i veure com és d'agressiu i traumàtic un desnonament que t'entra a casa com un cicló destructiu, de la teva intimitat i de la teva persona. I com és d'agressiu i violent haver de continuar pagant allò que no has pogut pagar i patir condemna de pobre de solemnitat per la resta de la teva vida. Al costat de les conseqüències i de la violència d'arrencar-te de casa i llançar-te literalment al carrer, un escratxe és una forma suau de protesta, i civilitzada, cosa que no ho és la pèrdua involuntària de la casa. Veient, a més, com de nerviosos estan els diputats i diputades del PP; com reacciona la delegada del govern a Madrid i com algun diputat del PP amenaça a Twitter de trencar la cara al "perroflauta" que s'hi acosti, penso que l'estratègia és plenament encertada.
Se'n parla molt de la necessitat d'un nou procés constituent. És un mantra dels moviments socials, de l'esquerra més alternativa i de la que no ho és tant... Es fan convocatòries, com la propera davant del Congrés, per "forçar" un procés constituent; es presenten junts Teresa Forcades i Arcadi Oliveres per crear una candidatura unitària per fer un procés constituent... Permeteu-me, tanmateix, que expressi els meus dubtes en relació a aquesta qüestió. Un procés constituent té dues vies: la insurreccional, que acaba amb el règim antic i en funda un de nou i que requereix un procés de mobilitzacions contundent i sostingut com a les primaveres àrabs; o una caiguda estrepitosa de les forces polítiques tradicionals per la via electoral que els faci perdre tota la legitimitat social; aquesta via, no obstant, requereix una alternativa política configurada. No veig ara mateix, ni a l'estat espanyol ni a Catalunya, cap de les dues possibilitats. Hi ha, a més, una certa ingenuïtat en alguna branca juvenil dels moviments socials que es pensa que la via de la mobilització ciutadana per si sola pot forçar un procés constituent. Descarto la via insurreccional ara mateix. I descarto també l'existència d'una alternativa de l'estil de Syriza com a Grècia perquè aquí encara no ha nascut res de nou ( a l'espera del que doni de sí el tàndem Forcades- Oliveres). De moment, la demanda de procés constituent expressa un malestar, la necessitat de recuperar la democràcia i de configurar una nova manera de viure. Aquest és el seu valor. Però hi estem molt lluny, si és que hi arribem. Sense mobilització sostinguda o sense alternativa política nova d'arrel, a les properes eleccions espanyoles pot tornar a guanyar el PP i a les catalanes, CiU, i serem on érem.
Manifestacions, protestes, indignació, desànim, crispació, ràbia, impotència, suïcidis, depressions, empobriment, resignació, rebel·lia...i un llarg etcètera de paraules associades a la crisi sistèmica que vivim podrien engruixir la llista. La pregunta recurrent que em faig és si tot aquest cúmul de sentiments i accions cristal·litzen en alguna cosa més del que són: expressions de malestar. Perquè no sóc l'únic que té la impressió i a vegades la trista constatació que el sistema no es mou, que ha trobat el mantra austericida com a refugi, i que repeteix fins al límit. Hi ha una estratègia clara de doblegar l'espinada als moviments socials, als sindicats (que ja estan molt tocats), a qualsevol nova forma de protesta. I aquesta estratègia dóna resultats irrebatibles: no hi ha alternativa, hi ha protestes, però no hi ha alternativa. Assumim-ho. Amb les protestes ja hi compten, amb les vagues generals també: és com el nen que es queixa quan el vacunen: s'hi compta, però és inevitable, diuen... Només quan l'evidència de la injustícia- com els cas dels desnonaments- és aclaparadora cedeixen una miqueta, a remolc, per més endavant oblidar-se'n. No n'hi ha prou: una victòria no és la Victòria. Han desaparegut els somnis, els referents de canvi, i han desaparegut també els dics de contenció del capitalisme (el socialisme real era un dic, imperfecte, però feia de contrapès). Estem nus i orfes, batallant enmig de la selva en què el capitalisme converteix la societat. Necessitem somnis, però no cal que ens els inventem tots de nou. Les classes dominants estan retornant als principis del capitalisme, al segle XIX. Les classes dominades potser també hem de retornar als vells somnis dels nostres besavis, objectivats i perfectament arborats en els textos de Marx, d'Engels , de Bakunin... No és un exercici de nostàlgia el que proposo, perquè si hem de parlar de nostàlgia, parlem de la dels capitalistes financers que volen retornar al XIX. Proposo recuperar anàlisis i resums tan lúcids com els que conté el Manifest Comunista de 1848, entre altres. El Renaixement es va caracteritzar per una recuperació dels clàssics i va generar un moviment de canvi imparable. Un clàssic per definició serveix sempre. Tractant-se de textos escrits quan l'adn del capitalisme ja estava definit, serveixen ara mateix quan aquest adn es manifesta sense escrúpols. Necessitem somnis, nous i vells, per configurar l'alternativa. No n'hi ha.
Ho dic, que no era un monstre, per deixar clar d'entrada la meva contundent discòrdia amb les híperpublicades opinions occidentals, incloent-hi les d'alguna esquerra que ja ha oblidat els seus orígens, que abonaven ara sí ara també una deformada opinió de Chávez. Chávez, és clar, no encaixava amb les formes encorbatades de la diplomàcia i lideratges occidentals. Però Chávez sí que va encaixar, per contra, amb la majoria de la població de Veneçuela que és aquella de qui cap polític fins al moment s'havia preocupat i que es mantenia al marge d'un sistema polític (l'anterior, representat per l'inefable socialista Carlos Andrés Pérez) que representava només els interessos de l'oligarquia. No repetiré els avanços socials i la notabilíssima reducció de la pobresa que s'ha aconseguit en mans de Chávez. Está escrit arreu i ho reconeixen fins i tot les NNUU. Això és tan evident que el chavisme no és només un personatge o un partit, sinó un moviment social, una marea popular, la dels fins ara desheretats. La premsa occidental sovint l'ha denostat. Fins i tot el nostre honorable rei es va atrevir a escridassar-lo. Chávez no encaixava amb el formalisme buit dels poderosos. Ara l'oligarquia tradicional veneçolana, que té com a guardaespatlles l'oligarquia mundial, es mantindrà a l'espera de retornar al poder. Però res és igual a Veneçuela. Res és igual ja- en bona part gràcies a Chávez- a Amèrica llatina. A Veneçuela, estimats pingüins occidentals i estimada esquerra domesticada, només es pot ser chavista o antichavista. O s'està amb el poble o amb l'oligarquia. No hi ha terme mig.
Que Benet XVI sigui el primer Papa que renuncia després d'haver passat 600 anys des de la darrera renúncia és significatiu, però els motius pels quals ha renunciat són persistents al llarg de la història de l'església catòlica des que el poder temporal de la mateixa fou un fet incontestable. Sembla ser que la corrupció (econòmica, sexual, etc) omple les 300 pàgines del dossier que va fer renunciar Benet XVI, un home de llibres, un teòleg, molt més que un home públic, assegut sobre un gegant de fonaments corcats. Les històries vaticanes sempre són fosques i se n'han escrit milers de pàgines. Els mateixos orígens ideològics de Benet XVI en són l'exemple més recent; la boira sobre l'atemptat al Papa anterior, un altre. El "suïcidi" (o assassinat) l'any 1982 del banquer del Vaticà, Mario Calvi, és un misteri encara sense resoldre. El poder temporal de l'església està farcit de contradiccions i hipocresia i la història ens mostra intents de reforma, heretgies i crítiques àcides ja des del segle XII, lluny encara del cisme luterà. Càtars, goliards (els més entremaliats i sorneguers) i altres són representants de l'heretgia que pretenia capgirar les pràctiques immorals de l'església. Ja abans, els eremites i un ampli moviment que reclamava el retorn a l'església primitiva, criticaven el luxe temporal i la contaminació material dels representants eclesiàstics. Només són uns exemples que ens poden donar perspectiva històrica. Quants segles fa, doncs, que l'església catòlica i especialment la seva jerarquia no són exemplars i s'han allunyat del pensament del primitiu cristianisme? La renúncia del Papa coincideix amb una notable pèrdua de legitimitat del catolicisme arrel del seu allunyament de la realitat (crítiques a l'homosexualitat, campanya contra el preservatiu...). La renúncia de Benet XVI es fa perquè tota la podridura no surti a la llum, però la punta de l'iceberg ja està a la vista. No puc evitar pensar, en aquest context, en l'estat espanyol i el paper de l'església. Es defineix, l'estat, com a aconfessional, que no laic: una herència més de les hipoteques que arrosseguem de la Transició (que ja comença a desmitificar-se). Però a més dóna a l'església catòlica una preemineça indiscutible sancionada a partir del darrer conveni amb el Vaticà de 1979: Prebendes económiques i un poder indiscutible i preservat a les aules (només cal llegir la LOMCE) mantenen en un estat de priviegi el catolicisme: un clar arcaisme mantingut en temps en què la pederàstia i la corrupció mafiosa defineixen una església catòlica que fa segles que ha perdut el nord, i la brúixola.
Quan parlo de canons, parlo d'impacte, de disparar, però no pas bales, és obvi, sinó idees que impactin i sacsegin o trenquin les estructures rígides, que és el que fa una bala de canó. Parlo de les ILP, per exemple. La recent "victória" d'admetre a tràmit la ILP sobre la dació en pagament em du a reflexionar sobre la necessitat, en temps de crisi de legitimitat política i ideològica, de trobar formes de fer arribar als mandataris, generalment impermeables al sofriment, els desitjos i necessitats més bàsics de la gent comú. La fèrria voluntat del poder econòmic-financer, representat pels polítics addictes o mesells a l'austericidi, de tirar pel dret amb les mesures injustes que apliquen sense escoltar la mobilització social, crea un divorci entre les necessitats de la majoria i l'obstinació de la minoria a mantenir fins al dogmatisme extrem les seves polítiques. Davant d'això i també per falta d'alternativa política, les necessitats i demandes més punyents de les persones s'expressen a través de plataformes ad hoc, organitzacions, entitats... La clàssica plataforma política o sindical no serveix prou bé l'expressió de la demanda popular. Com que el sistema permet escletxes per on escolar-se, les ILP s'han convertit darrerament en un procediment conegut per fer arribar al Parlament les sensibilitats socials. L'anquilosament de la representativitat a través d'eleccions cada quatre anys i d'uns programes tancats junt amb la crisi i les polítiques inflexibles en relació a la mateixa, han generat múltiples formes de protesta i expressió social. Les ILP, o els referèndums, són procediments pensats per ser usats excepcionalment, però últimament se'n parla molt més i se'ls veu i reclama com a alternativa a la manca de representativitat, o més ben dit, de sensibilitat política. Hi ha un clam per demanar més democràcia: per fer llistes obertes, per fer ús del referèndum com a sistema de consulta quan calgui, perquè les demandes de la gent arribin. L'única sortida a la crisi econòmica , a la corrupció, a la falta de representativitat no passa per reformar quatre línies perquè res no canviï sinó per posar cap per avall tot el sistema heretat de la cada cop més qüestionada Transició, que va partir per context històric d'un escandalós dèficit de tradició democràtica. Perquè el poble no hagi d'entrar amb "canons" al Parlament, el Parlament hauria de ser del poble: ara és molt més dels diputats i dels partits que dels ciutadans.
La recent rectificació del PP, a última hora, en admetre a tràmit la ILP a favor de la dació en pagament, és un èxit. Un èxit de la gran pressió popular contra els desnonaments, de la defensa d'un dels drets bàsics que proclama la Constitució. Una bona combinació: prendre per bandera una de les injustícies més brutals que comet la banca; fer una pressió implacable, poble per poble, barri per barri, contra tot desnonament injust; difondre àmpliament a la Xarxa les accions de la PAH; aconseguir amb tot plegat una amplissima simpatia ciutadana i un ressò insòlit en la premsa del sistema (El País, ABC, El Periòdico, La Vanguardia, La Razón, El Mundo...), a més de les televisions "oficials". Però la contundència argumental, la lògica implacable de la intervenció d'Ada Colau, àmpliament difosa a la Xarxa, i l'estratègia de senyalar amb el dit cada un dels diputats contraris a la ILP si no la secundaven, han estat la brillant culminació d'una lluita justa i alhora moderna, que ha sabut aplegar en un tot la pressió al carrer amb les noves tecnologies. Potser és el camí. Potser és un camí.
A la foto, Ada Colau i la tribuna del Congrés quan han estat desallotjats.
Gràcies a la filmació de la periodista Sílvia Balcells de Gràciamon.tv s'ha pogut identificar el furgó dels Mossos E-40 que podria ser l'origen de la bala de goma que va deixar Ester Quintana sense ull. Quan la periodista va prémer el Rec de la seva càmera es van escoltar les detonacions que provenien del punt on era el furgó. Em pregunto, ens preguntem milers de persones, què hauria passat sense les proves evidents que estrenyen el cercle cap el furgó responsable i el cos policíal responsable. Quin hauria estat el discurs del poder? Ja en coneixem la resposta. El poder sense contra-informació abusa sempre de les versions que li convenen i nega en contra de tot sentit comú i sense importar-li l'opinió pública, tota evidència. Sempre són falses o complots o manipulacions les informacions o opinions adverses. Aixó només té un nom: autoritarisme, o un altre de pitjor: prepotència, o un altre de pitjor encara: menyspreu. Les crisis sempre ens ensenyen la pitjor cara del poder quan aquest es gira d'esquena a la societat i està dirigit per incompetents i insensibles, com el senyor Felip Puig, que va preferir el blindatge a obrir una investigació honesta. Bé, ara ja sabem la veritat: l'ull d'Ester fou rebentat per una bala de goma, i no és un cas únic. Només queda la conseqüència lògica de tot plegat: la prohibició de les bales de goma. Però tenim un poder tan impermeable a la justícia que prefereix continuar rebentant ulls de manifestants pacífics abans que rectificar.
La resposta a la pregunta del títol és no. Clarament. La corrupció serà sempre una possibilitat si hi ha un corruptor i un corruptible. I tractant-se d'éssers humans, aixó sempre serà possible. Hi ha molts graus de corrupció i molts són els qui en participen. No només polítics i poderosos. Hi ha petites corrupcions qüotidianes. I petites corrupcions morals. Dubto que cap de nosaltres no hagi estat en algun moment una mica corrupte, sabent que potser no actuàvem prou bé. Si burxem a dins nostre tots trobarem alguna actuació millorable des del punt de vista ètic. Diguem, doncs, que la lluita contra la corrupció comença dins de cadascú. És habitual veure algú que critica despietadament els polítics i que no declara tot el que guanya i és habitual que gent de tarannà trampós doni lliçons de rectitud moral com si la corrupció fos alguna cosa aliena: del veí, del polític, del poderós... En aquest sentit hi ha països més corruptes que altres, n'estic segur, des del punt de vista de com està arrelada la corrupció en la societat. Aquí, al mediterrani, sovint s'ha aplaudit als qui es feien els vius i en presumien. Hi ha hagut, a més, certa sensació d'impunitat en un país on els mecanismes de control han estat històricament escassos. Quanta gent s'ha vantat de no haver pagat una multa, per exemple? Allò, però, que més fereix, que més desenganya, que més enrabia, és la hipocresia. I aquí sí que si la situem en el terreny públic i més en concret en la dels nostres representants polítics, la magnitud de la mateixa pren una dimensió social colossal. Quan els líders ens prometen- sempre i tots- una societat justa, transparent, ètica on ells estan amb cor i ànima al servei del poble i després descobrim actuacions en sentit contrari o simbiosis perfectes entre poder econòmic i polític, ens sentim enganyats, tractats com a idiotes, insultats en la nostra dignitat. La perversió democràtica està servida i sovint la confonem amb la democràcia. Una societat necessita valors morals sobre els que fonamentar-se i els crea en forma de patrimoni col·ectiu. Quan els líders els perverteixen posen en perill tota l'estructura de principis i la utopia de llur realització i donen un cop moral a la societat. Li impedeixen creure en un món millor. La tornen escèptica, descreguda i desesperançada. Perquè la corrupció no faci estralls, perquè no penetri al cos social com un virus crònic, calen moltíssims canvis. Calen canvis en els valors de l'economia privada (llargs de detallar ara) i en la gestió i control de les institucions públiques. Aquestes últimes no poden estar controlades pels controlats sinó per la gent. Aquí els canvis han de ser radicals per apropar-se a una democràcia real. Se'n podria fer un altre article d'això. Amb tot, la corrupció forma part de la condició humana, i el millor sistema serà aquell que permeti l'entrada del màxim nombre de persones en el control de l'ètica pública per evitar que la corrupció esdevingui normal. Hauria de ser sempre un fet extraordinari.
Desespero, amor. Han desaparegut, glaçats en l'oblit i desats als llibres, els somnis més alts que il·luminaven les tenebres feixistes. Desespero, amor. Els bocins de món ens cauen al damunt com desferres roents d'una culpa aliena. La trencadissa fa un brogit insuportable que atordeix els sentits. I els somnis, glaçats en l'oblit. Petris i muts. Desespero, amor. Obro la finestra ampla de casa i percebo l'olor del món. A fora només hi ha boira, cap contorn. I el brogit, la remor de desferra. Desespero, amor. Busco, i només et veig a tu. Les teves mans i el teu cos. El món d'aixopluc que fem junts. La teva mirada mirant-e. El teu posat franc i obert. En el caliu del foc que encenem, vivim. L'escalfor ens permet travessar la boira i foragitar el brogit. Els somnis, glaçats en l'oblit, petris i muts.
Un article publicat ahir a El País parlava seriosament de la possibilitat tècnica de ressucitar l'home de Neardental. Reputats genetistes, com George Church de Harvard, aposten per ressucitar un grup sencer de Neardentals, aquells parents nostres que van habitar Europa Occidental i Àsia i que es van extingir, sembla ser, a Gibraltar fa uns 30.000 anys. La possibilitat de llegir el genoma del Neandertal permet somiar el fet de de ressucitar-los, potser com una reparació per la seva desaparició? Ens sentim culpables els sàpiens-sàpiens de la seva extinció? Les hipòtesis són variades però res hi ha comprovat sobre la causa de la seva desaparició. L'home de Neardental no era un individu més primitiu que nosaltres, la seva capacitat cranial era alta i demostrà preocupacions estètiques i realitzava rituals funeraris. Ressucitar un ésser intel·ligent però que potser desenvoluparia un altre tipus d'intel·ligència té el seu interès i planteja reptes immensos i dubtes més que raonables. Ningú dubtaria, per posar un exemple, de ressucitar el linx ibèric en cas que s'extingís. Per què? Perquè coneixem el seu comportament, totalment previsible. Però no passa el mateix amb els nostres parents desapareguts. Un ésser intel·ligent, capaç de crear cultura, d'incidir fortament en la vida l'espècie i de les altres espècies, no és un ésser previsible i dur a terme l'experiment anhelat pels importants genetistes que es plantegen la hipòtesi significaria un acte de valentia singular. Podria ser possitiu el fet de conviure amb Neardentals? Potser sí. Potser ens traurien de la crisi, com bromejava el periodista de El País. Tanmateix, els dilemes ètics, entre els quals la mateixa possibilitat de fer venir éssers que no ho han demanat és moralment discutible, són aclaparadors. No es tracta de crear Frankesteins, és a dir, éssers que se'ns descontrolarien. No. Es tracta de crear iguals, però amb capacitats desconegudes.
La bioètica té una immensa feina en els propers anys.
Fa dies que no escric aquí, al blog. La causa és que em repetiria fins a l'avorriment de mi mateix perquè els temes socials i polítics centrals són els mateixos, els de fons vull dir, i opinar-ne de forma redundant és absurd. l'Estat espanyol, Espanya si voleu, s'ensorra. No pas l'estructura de l'estat. No. Em refereixo a la credibilitat d'un estat que té múltiples fronts oberts, qüestionats de forma creixent per l'opinió pública, que no hem de confondre amb l'opinió publicada. El front sobiranista ha sacsejat fortament el nucli del poder espanyol i l'ha posat a treballar a tota màquina, ja sigui en el marc legal (jurídic) o amb actuacions que com a mínim qualificaria d' immorals. Hi ha una tensió mai vista des de la Transició. El front social traspua una ferida cada cop més fonda en els drets bàsics, entre els quals el del treball, el de la sanitat, de l'educació. L'atac contra el benestar és absolut i la passivitat social comença a esdevenir malestar crònic, saturació. El front ètic és dolorós. Hi ha una corrupció estructural, com en els pitjors moments de Llatinoamèrica, que afecta transversalment la majoria de tendències polítiques i moltes professions (empresaris, banquers...). No hi ha un pam de net, pensa molta gent.
Afegim-hi la caiguda de la "ciència econòmica", en què ningú ja no creu i com a causa i conseqüència alhora el descrèdit de la classe política. No oblidem la caiguda dels actius de la Monarquia, amb Juan Carlos I com a protagonista d'un serial televisiu, pseudocòmic si no fos real.
Em pregunto qui vol viure en un lloc així. Em pregunto, amb molt més capteniment, qui ha matat la democràcia i els drets, i amb quin dret ho ha fet.
Desitjo el millor per la CUP, encara que no els hagi donat el meu vot. I ho desitjo per moltes raons: per haver arribat des de baix, sense cartells electorals elaborats per publicistes i assessors electorals, només amb la força dels voluntaris i el prestigi de la bona feina als ajuntaments; per haver portat un altre discurs i una altra ètica (sou limitat a 1.600 euros, limitació en el càrrec de diputat a una sola legislatura...) al Parlament; per vestir diferent, és a dir, com la gent normal; per no assistir a actes protocol·laris prescindibles; per tenir un peu, o tots dos, al carrer. Cal una esquerra diferent, que no sigui un partit que interpreta la realitat sinó que hi està en contacte permanent a través de la participació i gestació en i dels moviments socials; que fa assemblees obertes als barris i pobles per saber què pensa la gent i per preguntar com volen que sigui el seu paper al Parlament; que veu l'activitat parlamentària com una peça més, no pas com la principal, del procés de transformació social. Cal un moviment que sigui una alternativa al model tradicional de partit. Tot això és la CUP fins al moment. Però són conscients que tenen un repte colossal al davant: no deixar-se engolir pel sistema burocràtic i administratiu de la representació institucional. Per això faran una activitat parlamentària limitada, orientada només a aquells aspectes clau, segons el seu programa. Els desitjo encert. Si mantenen la filosofia de participar al carrer en totes les lluites i la porositat per deixar penetrar allò que s'hi cou al si de l'organització, poden fer una feina necessària, la necessària feina de fer arribar al Parlament els temes del carrer amb llenguatge fresc i honestedat creïble.
És molt comú veure adolescents amb aire desmenjat, mirada insolent i un posat prepotent. És molt comú també veure nens cridaners, consentits i tirans. He posat per exemple dos dels estereotips més habituals que ens trobem: a les escoles i instituts, al carrer, entre els familiars... Tradicionalment, per raons d'edat, la joventut ha estat una època agosarada i plena d'energia que du els individus a fer coses que només es poden fer en aquell moment, però tradicionalment també els joves han respectat els més grans per dues raons almenys: o bé perquè existia una norma social que "imposava" el respecte a l'autoritat de pares i persones més grans, o bé- i a l'ensems- perquè es reconeixia la persona més gran com a "persona", és a dir, un individu amb drets, entre els quals el del respecte personal n'és el principal. (SEGUEIX)
La concentració de Barcelona de Somescola.cat ha estat un èxit, així com les concentracions arreu del territori català. Dimecres hi ha una altra convocatòria de manifestació del MUCE (Marc Unitari de la Comunitat Educativa), que es preveu encara més massiva que la concentració d'avui.
L'important de tot això és la ràpida reacció que ha tingut el país sencer (persones, entitats, associacions, sindicats, partits, el Barça...) en pocs dies.
A Catalunya hi ha una alta consciència del valor de la llengua pròpia, compartida transversalment per gents diverses, de procedència geogràfica diversa. Allò que ens distingeix més, siguem catalanoparlants, castellanoparlants o parlants d'una altra llengua és compartir el català com a llengua del país, conèixer-lo i emprar-lo. I ens uneix en la identificació amb el país, al marge de les respectives posicions polítiques o posicionaments en l'actual debat sobiranista.
Que la llengua no és negociable semblava que ho havien entès (encara que no hi estiguessin d'acord) anteriors polítics de la dreta espanyola. Però ara el debat sobiranista destapa el veritable pensament d'aquesta dreta arcaica i el fa públic amb molt poca intel·ligència política però amb molta mala baba. Tanmateix, la mala baba es percep i la societat reacciona amb contundència. La desobediència comença a ser una actitud no privativa de radicals sinó que se'n parla en ambients gens propicis a cap trencament. Aquests dies he sentit a parlar de Gandhi.
Les afirmacions contundents de Felip Puig afirmant que no es van llançar bales de goma allí on una noia havia perdut un ull van sorprendre a tothom. Semblava inversemblant que la noia hagués perdut un ull per una altra cosa que no fos una bala de goma disparada per la policia. Per moltes hipòtesis que es poguéssin fer, totes eren més inversemblants que un conte de fades.
Ja vaig escriure llavors al mur del meu Facebook, en to irònic, que el discurs del poder és fràgil. I ara es corrobora la fragilitat del discurs negacionista, cada cop més estés en els cercles de poder que afirmen sempre que res del que passa, passa.
Les imatges i les proves aparegudes confirmen que sí que es van disparar bales de goma a la zona on Ester va perdre un ull. I no ens sorprèn perquè això no fa més que confirmar la hipòtesi més verídica i probable que tots sabem.
El preocupant de tot plegat és la insolència amb què el poder pretén enganyar-nos o defensar-se. La negació de la realitat és una de les seves manifestacions, i molt més en temps de crisi.
Però alhora això l'afebleix . Perquè un poder que es deslegitima socialment només té el "poder" de la violència.
He seguit a Vilaweb la transcripció de la discussió a RAC -1 aquest matí entre Oriol Junqueras, Paco Marhuenda, director de La Razón, i Xavier Sardà i he de dir que la visió absolutament optimista, gairebé de conte de fades, que ha presentat Junqueras quan Sardà i Marhuenda li parlaven de possibles dificultats en un hipotètic procés cap a la independència, no m'ha agradat gens perquè sóc dels qui penso que de dificultats n'hi haurà moltíssimes (la primera el referèndum). Junqueras no preveu dificultats comercials, ni afectacions en les entitats bancàries catalanes ni traves a l'entrada a la UE... i fa un càlcul, segurament just, de la part del deute espanyol que hauria d'assumir Catalunya, però sense preveure que en una hipotètica negociació aquest no seria el model. Ja he escrit altres vegades dient que la independència no és la solució de tot, i que presentar-la com a tal, o com a quasi miraculosa, no és un bon camí. Cal dir les coses pel seu nom i no pot ser que la nova oposició al Parlament ens presenti un panorama idíl·lic, perquè aquesta és la manera més segura de dinamitar el propi projecte. El sobiranisme és majoritari al Parlament i a la societat, que és prou madura per encaixar les dificultats que hi pugui haver, sempre i quan s'expliquin i se n'identifiqui la causa. Cal serenor i realisme en aquesta nova etapa de transició nacional i generar prou força (que hi és ara mateix) per superar les dificultats. Però s'han de preveure i argumentar les vies per superar-les. En la transcripció que he llegit m'ha semblat que Junqueras les obviava.
cbort |
divendres, 30 de novembre de 2012 | 19:53h
La proposta d'ERC de donar un suport més o menys explícit al govern de CiU a canvi d'un referèndum al setembre de 2013, a banda d'una reorientació de les polítiques austericides, em sembla inadequada. Per què? Perquè un referèndum s'ha de fer per guanyar-lo i no està gens clar que amb amb les previsions del darrers estudis d'opiinió que apunten que el sobiranisme guanyaria per poc més del 50% ( i això sense tenir en compte factors imprevistos), un referèndum es pogués guanyar. I si es guanyés per poc més del 50% la seva legitimitat no seria suficient, especialment a nivell internacional on fins el moment predomina el fred diplomàtic.
Tot i que els resultats electorals i el nivell de participació són fets a favor del referèndum, em fa una mica de por la pressa d'alguns sectors que potser no tenen en compte que el país encara no està clarament decidit per un estat propi independent. Per altra banda un referèndum que té tot el sistema espanyol en contra no pot tenir la seguretat d'una data determinada, perquè la seva convocatòria encara que sigui unilateral (com ho serà) no indica la seva realització.
Ens cal un cert gradualisme, que alhora pot ser una garantia de no cremar les esperances de molta gent. Crec que la tranquil·litat i la perseverança combinada amb una activa mobilització de la societat civil són l'estratègia a seguir. Construir el país per dins, més que preocupar-se d'estratègies d'encaix o pacte amb Espanya ha de ser el full de ruta nacional; en definitiva fer gruix per anar solidificant l'hegemonia d'un pensament nacional col·lectiu, d'una identificació prioritària amb el país de la majoria de la societat. Ens hi hem acostat molt, i bona part del camí ja està fet. Però hi ha molta feina encara, i la incertesa de si reeixirà o no un projecte nacional fort encara planeja per l'atmosfera catalana. No fos cas que en comptes d'una pneumònia no fósiim més que un refredat passatger.
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.
