La tarda, amor, és apagada i freda. Es reclouen els sentiments dins de cada casa i l'escalfor de la llar reconforta del fred que el món ens llança com a espasa cruenta.
Sempre em quedes tu. Arreu i en tot.
Sempre em quedes tu. Arreu i en tot.
  |  |
|
cbort |
dimecres, 1 de febrer de 2012 | 19:22h
 Els estudis ens donen les següents dades (prefereixo començar amb l'estadística):
Les dades són del 2007 i desconec si n'hi ha de més recents. No obstant això, em serveixen per retratar una realitat que no deu haver canviat gaire al 2012 atès que els canvis en aquest àmbit són infinitament lents.
La revolució domèstica està molt lluny d'esdevenir una realitat. Altres revolucions de caràcter sociològic com la sexual són majoritàriament un fet. Però quan es tracta de fer camí vers un repartiment equitatiu de tasques a la llar, un procés costós i no plaent per als homes, la velocitat dels canvis és lenta i les inèrcies conservadores, molt fortes. L'estructura empresarial i laboral no ajuda gens les dones, certament, però la mentalitat majoritària dels homes (progressistes i tot) tampoc. Observo amb preocupació com moltes noies joves tenen incorporat el fet que s'han o s'hauran d'encarregar de les tasques domèstiques en exclusiva o en la seva major part. I penso: quanta feina hi ha encara!. Observo com amigues, companyes de feina... assumeixen amb resignació, i algunes amb sentit de propietat fins i tot, que les tasques domèstiques els corresponen. Observo que són pocs els homes que viuen sols; observo que alguns tenen pànic a fer-ho. L'asimetria que produeix en una parella el desigual repartiment de tasques és motiu sovint de discussió i massa sovint de queixa estèril per part de les dones. Amb tot, no sembla que s'avanci gaire. A destacar que com més baix és el nivell cultural, més desigual és el repartiment. No es tracta que tots dos membres facin exactament les mateixes coses. Potser n'hi ha un que li agrada cuinar i ho fa molt bé i a l'altre li agrada planxar. Es tracta de dedicar un temps similar a les tasques domèstiques i a la cura dels fills. Els homes descobririen que la dedicació a la llar i a la cura dels fills ens fa més complets i més autònoms i que el temps lliure compartit amb la parella augmenta. I això és immensament plaent. Els casos d'homes que vivim sols o amb els fills són molt minoritaris. Però han de ser un camí de futur. Ens dóna una independència personal completa i ens fa lliures a l'hora de decidir amb qui compartim el nostre afecte - a qui triem - i ens allibera de la pulsió tan majoritària en molts homes de voler viure sota el mateix sostre. Viure junts òbviament és plaent. Però són molts els casos en què la motivació per fer-ho està barrejada amb inèrcies anteriors (sobretot en casos de separats o divorciats) o en incapacitats personals, reconegudes o no. Per tant, la capacitat de compartir o de ser autònom en les tasques de la llar i en la cura dels fills és un plus importantíssim per a la pròpia confiança en un mateix i per a la garantia de relacions de parella equitatives.
cbort |
dijous, 26 de gener de 2012 | 23:57h
 La incomprensible sentència sobre el cas dels vestits que absol a Camps i Costa ha contribuït, al marge de consideracions jurídiques, a augmentar un desprestigi que ja fa temps està ensombrint el País Valenciá. La fama córre: és un páis on s'especula amb el sòl i s'atempta contra el paisatge i la natura, on la política està corrupta i es malbarata el diner públic, on la societat o bona part de la mateixa no castiga a les urnes els comportaments xulescos, prepotents i escandalosament indecents de molts dels seus polítics. El País Valencià anomenat quasi sempre Comunidad Valenciana ha perdut l'aurèola democràtica que denotava el nom de País Valencià. I no és casual. Avui mateix corre per la Xarxa un acudit gràfic on la infanta Elena diu a Urdangarín que el rei procurarà que jutgin a Iñaki al País Valencià perquè és un "coladero". No puc evitar pensar que si el judici s'hagués fet en un altre lloc, el resultat hauria estat diferent.
cbort |
dilluns, 23 de gener de 2012 | 20:45h
 Sosprenen per la seva moderació i respecte vers el referèndum a Escòcia per decidir si volen o no ser independents, les declaracions del minstre d'afers exteriors espanyol. Tanmateix, també ha dit que el sistema constitucional britànic és diferent de l'espanyol. Amb això, suposo, ens vol dir que a Espanya no és possible cap referèndum, és a dir, que és un estat molt més intolerant que el britànic. De fet, tot i la seva moderació, s'ha retratat perquè amb l'argument de la diferència també desapareixeria el del respecte si algun referèndum fos aquí plantejat en termes semblants al d'Escòcia. El govern britànic contempla la possibilitat que a Escòcia guanyi l'opció per la independència, per això té plantejades quines negociacions serien necessàries en aquest cas i com podria quedar la inclusió o no del nou estat a la UE. A Espanya això és impensable. M'agrada molt aquesta manera de fer britànica que treu foc a qualsevol tema sensible i advoca pel pacte i la negociació abans que per la intransigència. És clar que la història de la Gran Bretanya és molt diferent de la de l'Espanya borbònica, primària i salvatge. Ara bé, si a Escòcia guanyen els partidaris de la independència no serà- com diu el ministre espanyol- un assumpte intern dels britànics sinó un assumpte europeu i molt significativament, espanyol.
cbort |
dijous, 19 de gener de 2012 | 17:57h
 Hi ha múltiples estudis, opinions i propostes a l'entorn d'un nou model econòmic que superi l'obsolescència del que tenim. És percís recordar que ens hem d'atrevir a pensar i a somiar més enllà del realisme castrador i conformista que ens estan injectant en vena diàriament. Ramonet (Ignacio) en una recent conferència explicava que el creixement de la població els darrers 50 anys ha estat brutal i que l'emergència de nous països que volen obtenir els nivells de benestar material d'occident posa en qüestió el paradigma del creixement tal com el concebem. És coneguda la dada que si tothom visqués com cada nord-americà es necessitarien 7 planetes Terra per obtenir els recursos necessaris, i, si no recordo malament, 4 en el cas dels europeus. Òbviament en un planeta finit no es pot cèixer indefinidament, i el capitalisme no sap ni pot mantenir-se si jo és produint cada vegada més béns de consum que a la vegada han de tenir una durada limitada per continuar-ne produint i consumint. No costa gaire veure que aquesta espiral de producció il·limitada i consum il·limitat no pot ser el model del futur, a risc, si ho és, d'acabar amb el planeta. No sóc un ecologista romàntic ni tinc una especial sensibilitat per la natura però la racionalitat i el desig de viure en un món més humà em duen a compartir el pensament de tots aquells que promouen una altra visió econòmica i del benestar. El moll de l'ós, tanmateix, dels nous models és que qüestionen els grans interessos associats al mode de funcionament capitalista i molt especialment el mode liberal, i singularment, els dels especuladors financers que basen el seu "joc" en la creació de diner sobre diner. El planeta no té futur si no equilibrem el gaudi de béns materials i si no planifiquem l'ús dels recursos naturals que mai haurien d'estar en mans d'empreses privades, almenys sense control. No podem sortir de la crisi estimulant de nou (a Espanya) el model del totxo que fa més habitatges dels necessaris i es menja el territori voraçment. Però tampoc a nivell internacional ens en sortirem recuperant el pitjor d'un model que ja no té futur.
cbort |
dissabte, 14 de gener de 2012 | 19:13h
 Ja sé que el títol de l'apunt és provocador, però, perdoneu-me la provocació conscient, perquè per altra banda el fet que els mossos en protesta per una visita de Mas a Lloret hagin onejat l'espanyola i cantat el "Viva España" i decideixin fer les seves comunicacions internes en castellà no és pas cap rampell d'espanyolisme tronat sinó una manera de denunciar el nacionalisme classista i retallador de CiU, excloent, perquè exclou del model de país (el neoliberal neocon-vergent) a tots aquells que patim les retallades, que som ni més ni menys que les classes populars i entre elles els col·lectius de mossos, sanitaris, professors, bombers... i els usuaris, o sigui, tota la població. Sembla, doncs, que el tema de la llengua i dels símbols és una arma llancívola perfecta per fer la guitza a aquests nacionalistes tan nostrats que darrera de la defensa de la llengua i la nació (patrimoni per altra banda de tothom) amaguen (ara ja no) un model de Catalunya classista: la de les mútues sanitàries privades, les escoles i les universitats privades, les fortunes privadíssimes que gairebé no tributen, la dels Millet i Montull (amics "en la intimitat" ara de CiU) i un llarg (emfasitzo: llarg) etcètera. Es carreguen la cohesió social i dins d'aquesta la cohesió nacional: la identificació que s'havia aconseguit fins ara de la majoria de la població amb el país. I això no els ho hem de perdonar perquè som molts més que ells els qui des de fa molts anys (fins i tot quan ells ni eren presents a l'escena política) lluitem per un país fort nacionalment però també socialment. Catalunya serà social o no serà.
cbort |
divendres, 13 de gener de 2012 | 19:44h
 Del professor Vicenç Navarro, aquesta interessant reflexió. Ja va sent hora que tot es debati. SORTIR DE L'EURO
cbort |
dimecres, 11 de gener de 2012 | 19:27h
 Com deia una cançó: "Son malos tiempos para la lírica". També per al somni. De fet estan intentant que renunciem a qualsevol somni de vida digna. Ens aclaparen amb el realisme fals del "no hi ha res a fer" i ens van conformant les consciències perquè acceptem "el que hi ha". Però si no somiem i albirem una altra manera de viure, no podrem dormir. Vivim, potser sense adonar-nos-en, en un món on gairebé tot s'ha pervertit: l'economia per primer cop a la història ja no té vincles amb el benestar de les persones i amb la provisió de béns materials bàsics sinó amb l'especulació de diners sobre diners. La democràcia no és real i les eleccions són una escenificació falsa de la sobirania popular. Els drets que semblaven bàsics i conquestes definitives com la sanitat per a tothom i l'educació són qüestionats i convertits (encara que sigui parcialment) en serveis de pagament. El dret de viure en una casa és una meravellosa declaració constitucional sense cap efecte; l'honestedat en l'exercici de la representació política és un bé escàs; la possibilitat de menjar bé i de triar allò que comprem és quasi nul·la; la qualitat dels béns de consum (especialment els electrònics) és una estafa donada l'obsolescència programada... O somiem un món completament diferent on girem la truita del revés, o en aquest no podrem ni dormir.  M'aclofo, cansat, al sofà de casa mentre maldo per esbandir-me inútilment el cansament acumulat dels darrers dies, intensos en dedicació al meu pare. La lectura dels diaris, les ràpides llambregades que sovint els faig a Internet, no consolen ni estimulen, atesa la malura del moment que vivim i els anuncis apocalípitics i amenaçants. La pantalla em tensa, doncs, i decideixo retornar a allò que he estat fent durant molts anys, que és- ja ho he dit- aclofar-me al sofà, encendre un llum de càlida llum i prendre una lectura interessant per submergir-me en el deliciós plaer de rebre paraules alienes escrites per ser apropiades. Hi ha alguna cosa màgica i reparadora en la lectura pausada i tastada com si fos una menja exquisida, hi ha una estesa de benestar que m'embolcalla càlidament en un estat de pau i plaer seré i que em descansa del cansament espiritual, perquè m'alimenta, precisament, l'esperit. Una cervesa, a voltes un got de bon vi, i altres vegades un licoret sec o dolç, m'acompanyen en aquests moments només meus on sento que sóc jo qui decideix i qui determina el temps i l'espai virtual on em transporten les paraules llegides. Aquesta és per a mi l'autèntica llibertat, la part més humana de les hores diàries dedicades a tantes coses i en realitat a tan poca cosa. El jazz m'hi acompanya sovint. Omple l'aire d'un altre aire. Llegeixo i visc.
cbort |
dissabte, 7 de gener de 2012 | 21:31h
 Una vista ràpida del panorama informatiu català i espanyol ens du a veure reiterada fins a l'avorriment, el mateix tipus d'informació. Tant les televisions com la premsa obvien les reflexions profundes i ètiques que caldria fer sobre com ens estan enganyant en aquesta no-sortida de la crisi i es limiten a repetir les màximes catastrofistes per inculcar la por a la ciutadania i fer-la mansoia per acceptar l'inevitable. Diaris que es consideren progressistes, com El País o El Periódico de Catalunya, no se surten del guió que ens convida a acceptar retallades, recessió i restriccions a dojo. Un sol exemple val per demostrar-ho: el professor Vicenç Navarro, socialdemòcrata honest, ha estat pràcticament vetat en aquests diaris i ha estat el diari Público qui s'ha fet ressò d'una de les poques veus alternatives en l'ámbit dels economistes. Público dóna una altra visió del món i ens obre noves perspectives i noves mirades i els seus opinadors, entre els qui destaco Ignacio Escolar (amb el blog polític més llegit a l'estat), ens il·lustren opinions valentes que incomoden els poderosos i els polítics dòcils. El panorama informatiu és tan trist que he perdut fins i tot la il·lusió de llegir premsa atesa la seva monotonia ideològica. Només Público, com a mitjà escrit, i els seus titulars, em commouen davant del quiosc. Alguna cosa greu, molt greu, està passant perquè desapareguin canals de TV o premsa alternatius. Público no pot desparèixer. Si ho fa, despareixerà l'única finestra oberta en la malla sistèmica que ens domina.
cbort |
dimarts, 27 de desembre de 2011 | 12:26h
 El títol és una frase de Noam Chomsky, el filòsof nordamericà més crític amb el sistema econòmic capitalista. Aquesta frase defineix perfectament no només el que passa sinó les perspectives de futur que ens esperen a milions de persones si no hi ha res que canviï les actuals dinàmiques econòmiques i polítiques.
Ja vivim malament, i encara viurem pitjor. Hem perdut el control sobre les nostres vides (estan condicionades per les macrorealitats financeres) i hem perdut, políticament parlant, la democràcia (de què serveix votar- es pregunten molts- si les polítiques no les decidim els votants sinó els mercats). Però aquest discurs ja és molt conegut i poc farem (m'hi incloc) si ens limitem a repetir-lo tot descrivint les causes i les conseqüències d'aquesta maleïda crisi. Les patim directament. Avui mateix he parlat amb un amic d'infància que té una petita botiga i està esgarrifat de la caiguda d'ingressos (de vendes) en relació a l'any passat. I tots en podríem explicar alguna. No sé si és possible fer un discurs menys econòmic i més humà. M'explico, potser el que hem de fer és propiciar una reflexió profunda en cadascú de nosaltres sobre quin tipus de vida fem. D'entrada alguns potser dirien que fan una vida de misèria si han perdut la feina o no poden afrontar les despeses de la casa, és a dir, una vida on les necessitats mínimes per ser "humà" no hi són. Quants n'hi ha així? Molts i cada vegada n'hi haurà més. Altres podrien parlar de la quantitat de temps que dediquen a treballar i de l'escàs temps que tenen per ser també "humans". Hem oblidat que l'ésser humà no està genàticament predeterminat per a produir 12 o 14 hores al dia sinó per viure a partir de la cobertura de les necessitats bàsiques i tenir temps per reconèixer-se com a persona i desenvolupar tanta creativitat com sigui capaç. O és que els homes primitius no pintaven, no feien joies, no eren artistes? Eren "humans" malgrat el medi hostil. (CONTINUA)
cbort |
dilluns, 26 de desembre de 2011 | 14:17h
 Que l'economia mundial està en perill és quelcom que diu tothom. Per exemple, la presidenta del FMI, Christine Lagarde, reconeixia que els acords de la darrera cimera "europea" (Merkozy és qui mana) no han calmat els mercats. Hi ha una crisi de confiança en el deute públic, que és atacat sense cap altra racionalitat que la del benefici desorbitat, i l'arquitectura institucional i funcional europea no és capaç d'aturar els atacs. La tardança a prendre decisions i la imposició dels criteris alemanys a la resta, han convertit Europa en un fantasma, o més ben dit, en un decorat de cartró pedra que amb prou feines se sosté. Una moneda única requereix mecanismes de defensa de la mateixa, unitaris i sòlids. És com ser, des del punt de vista monetari, un sol país. Però Europa no és un sol país sinó una mena de protectorat alemany, on tota la seva (escassa) estructura unitària és menystinguda pel tàndem franco- alemany. Per tant, l'euro és una moneda fràgil que no té peus ni cames que la sostinguin fermament. Aquesta crisi europea amenaça ara mateix a tothom. Els països emergents, com Brasil o Xina, temen que la recessió europea acabi afectant-los seriosament. I tenen raó. Per molt que els defensors del liberalisme, del "laissez faire", pregonin, no hi ha una altra solució que més política. Polítca vol dir intervenir per garantir que no s'ensorrin les economies i els sistemes de protecció i cohesió social que tant han costat. I en el cas europeu això només pot passar per acabar amb els dèficits democràtics de la UE i accelerar la unió en tots els sentits. Ves per on que la crisi accelerarà- si no s'erra greument- la construcció política europea. L'amenaça que planeja sobre l'economia mundial és ara mateix europea. I planeja en primer lloc sobre la mateixa societat europea, que ja ha rebut molts cops. Europa és (ha d'equivaler a) més política. Més política és menys crisi.
cbort |
dijous, 15 de desembre de 2011 | 19:15h
 És injust, és excessiu, és injustificable políticament i és immoral utilitzar, castigar de nou, els empleats públics amb l'excusa- perquè és una excusa per tornar a posar el dit a l'ull als servies públics- del no pagament del deute espanyol a Catalunya. No és creïble, gens, pensar que les nòmines dels empleats públics depenguin dels diners que una addicional de l'estatut de Catalunya preveu per a infraestructures. Que jo sàpiga, els funcionaris no són infraestructures, i que jo sàpiga, les nòmines són a càrrec de l'administració autonòmica, les seves nómines, dels seus empleats, a qui per damunt de tot hauria de protegir. Prò no és així. I si no ho és, no és perquè la Generalitat no tingui els diners (per què no deixen de pagar la part que han de donar a Madrid?) sinó per dues raons: la primera és que tenen una obssessió a aprimar l'administració pública i a retallar despesa pública (a la riquesa privada ni la toquen!) i ara tenen una mala excusa per fer-ho. La segona és semblant però de més calat: els neocon-vergents tenen al·lèrgia ideològica a tot allò que sigui públic, col·lectiu, i que garanteixi el compliment dels drets socials. I potser hi ha una tercera que els va bé: la culpa és de Madrid. Amb tot això, la Generalitat pren els seus propis funcionaris com a ostatges, els segresta les retribucions a què tenen dret i que estan pressupostades i els utilitza com a moneda de canvi, de pressió, cap a Madrid. Excessiu, injustificable i immoral.
cbort |
dimecres, 14 de desembre de 2011 | 21:33h
 "Estem en temps de refundacions, si més no verbals. Crec que l'única opció que li queda a la socialdemocràcia, si vol seguir tenint un paper important en la vida política-encara que no sigui en el govern-, consisteix en una veritable refundació que no es limiti a afirmar el repetit tòpic que ha fallat la comunicació amb els seus votants. Aquesta refundació requereix comprendre que aquesta crisi no es limita a un episodi transitori passat en el qual podrà repetir-se la política d'abans, sinó que revela una incompatibilitat radical entre l'actual capitalisme financer i la gestió democràtica de l'economia" LLegiu article de Augusto Klappenbach
cbort |
dissabte, 10 de desembre de 2011 | 20:15h
 He de confessar-ho. No acabo d'entendre les conseqüències del nou pacte europeu, fet des de dalt, pels caps de govern, i com sempre, d'esquenes als pobles, que ens ho mirem astorats, amb l'esperança que hagin decidit mesures que acabin amb la crisi i recuperin el benestar. Que hi ha un dèficit democràtic és més que evident. Que els nostres caps són Merkel i Sarkozy és també evident. Però almenys- ja que és així- haurien de ser capaços de liderar la sortida de la crisi europea, atesa la seva autocoronació! Amb tot, per més que m'hi esforci no veig que en aquest nou "pacte" s'hagi parlat dels 23 milions d'aturats europeus ni que s'hagin concretat mesures de reactivació econòmica que vivifiquin el crèdit i impliquin el sector públic. Serà que només - només!- s'ha parlat del deute. Des aturats, se n'ha parlat? De la manera com fer crèixer l'economia i el benestar? No m'ho sembla. Al contrari: disciplina prussiana de control del dèficit (és a dir de la inversió en el bé comú), ajustos, retallades, reformes laborals que facilitin contractacions precàries i esclavistes (sous de 400 euros, recordeu?)... Això sí, els titulars dels diaris del sistema parlen d'avenços, de més Europa. Més Europa és més benestar?
cbort |
dilluns, 5 de desembre de 2011 | 22:11h
 El naixement per primer cop a la història d'un organisme autònom no tutelat per cap imperi, la CELAC (Comunidad de Estados Latinoamericanos y Caribeños), a Amèrica Llatina en un moment en què els governs progressistes hi tenen una hegemonia important, és una notícia a tenir en compte. Quan a Europa i als EUA la crisi tensa les relacions socials i l'extorsió dels mercats empobreix unes societats governades per la matriu neoliberal, una nova Amèrica Llatina post-liberal sorgeix de les cendres en què molts països havien esdevingut després de patir els ajustos del FMI, les receptes neoliberals que ara s'apliquen sense distinció a Europa. Semblaven receptes a aplicar al pati de darrere dels EUA o a països pobres, però ara veiem que el capitalisme mundial té les mateixes pulsions arreu, tal com ja havien definit amb encert Marx i Éngels al Manifest Comunista (1848), llibre que actualment és best seller a Alemanya i motiu d'estudi per a molts economistes. La CELAC pot catapultar les experiències de socialització de la riquesa i disminució de la pobresa que s'estan duent a terme en països com Equador o Veneçuela (les xifres demostren això). Per contra, a Europa i als EUA la riquesa pública es privatitza per lliurar-la al sistema financer i la majoria dels seus habitants es lleven cada dia amb menys riquesa col·lectiva: sanitat, educació, serveis públics... i l'índex d'aturats és alarmant. Mentre que a Amèrica Llatina la política ha recobrat el sentit: governar per al benestar, a Europa la política genera malestar. Alguna cosa està canviant de lloc, doncs, al món. Un nou bloc de poder sorgeix a Llatinoamèrica, aquesta vegada no mediatitzat pels EUA, sinó autònom. Amb l'objectiu de posar els recursos naturals al servei de benestar públic, de controlar els recursos bàsics: energia, aigua..., d'invertir en educació, sanitat, infraestructures bàsiques, habitatge... i de crear una nova arquitectura financera, neixen unes noves polítiques com a reacció a les dècades passades en què la majoria de la població llatinoamericana no rebia cap benefici directe de la política. Esperem que la multipolaritat del món el faci menys desigual i que les forces que hi influeixen posin les persones com a centre de les polítiques. I la natura!, no ho oblidem. A Llatinoamèrica es parla de Pachamama. Respectar-la és incompatible amb un model liberal, capitalista.
cbort |
dilluns, 5 de desembre de 2011 | 18:36h
 Excel·lent article de David Fernández al semanari La Directa que entre altres perles informatives, diu: " El frau empresarial català multiplica sis cops les retallades de l’executiu neocon-vergent · Els noms dels 1.600 grans evasors, blindats i protegits pel mateix Estat defraudat · La nissaga Carulla, el pare d’Artur Mas, Carceller de DAMM SA, el futbolista Luis Enrique, l’empresari químic Bas Puig, el directiu de RBA Ricardo Rodrigo, l’arquitecte Alfredo Arribas, Alejandro Sanz o Emilio Botin, entre els defrauadors"
cbort |
dissabte, 3 de desembre de 2011 | 20:01h
 Model econòmic idèntic, retallades als serveis públics compartides, rebaixa dels impostos als més rics i a les empreses (a totes tant si són o no rendibles). Unes receptes per sortir de la crisi que castiguen els més febles, compartides: reforma laboral (se li hauria de dir llei de facilitats per a l' acomiadent), copagament de la sanitat o similar... No cal continuar perquè això serà clarament visible quan el PP presenti públicament el seu programa i el comparem amb el que fa CiU (que igual que al PP no duia al programa electoral les mesures més dures). Què els diferencia? Les banderes. Però en això en el fons també són iguals: utilitzen el patriotisme i el sentit d'estat com a instrument de classe, dels poderosos a qui representen. El concert econòmic, impossible en un estat espanyol que sempre el rebutjarà, serà ara la cortina de fum amb què es taparan els acords ja implícits entre CiU i PP, tant a Catalunya com a Espanya. Comença el canvi (el mateix per a ambdós) La pregunta és: si CiU no serveix ni per aconseguir el concert econòmic ni per avançar nacionalment, per a què serveix?
cbort |
dijous, 1 de desembre de 2011 | 16:14h
 Ja ha començat una nova era en la qual, com va dir el president Mas, res no tornarà a ser igual. Ras i curt, estan construint un nou model social en el qual el sector públic i els seus dos pilars: sanitat i educació ja no seran drets fonamentals d'accés universal. El nou atac als funcionaris es fa amb arguments trampa: presentant-los com a privilegiats (tenir feina, es veu que és un privilegi, no un dret) i com una nova cargolada (de cargol que es colla) contra el sector públic: el més fàcil de retallar però també aquell sobre el qual volen intervenir, i no pas com a remei inevitable a la crisi sinó també com a prejudici ideològic que creu que com menys serveis públics hi hagi, millor i com menys drets adquirits tinguin els treballadors (inclosos els de la funció pública), millor. Abans de la crisi ja havíem sentit a bastament arguments en aquesta línia de boca dels representants de la dreta económica i de la política, molt especialment dels neocons de CiU. És fàcil fer calar entre l'opinió pública l'argument del funcionari gandul, de finestreta, aquell del "vuelva usted mañana" perquè és un tòpic molt arrelat a la mentalitat espanyola (incloent-hi la catalana). I és fàcil trobar un boc expiatori de la crisi quan la majoria de la gent les està passant canutes. Que paguin, que paguin també, aquesta colla de dropos!, diuen alguns afectats per la crisi (molts). Tanmateix el que s'obvia intencionadament és que els metges, els bombers, els policies, els professors, les infermeres, els militars, les assistents socials, etc. són funcionaris! Està tan arrelada la figura del funcionari de finestreta indolent i prepotent (d'una Espanya on els serveis públics eren escassos) que pocs s'aturen a pensar sobre qui recau el càstig de les retallades de sou, pagues, complements. Recauen bàsicament sobre els qui tenen cura de la nostra salut, de la nostra seguretat, del nostre benestar social, de la nostra educació... Recauen. doncs, sobre els qui ens han de servir i han de garantir que els nostres drets socials siguin reals. (SEGUEIX) |
Accés de l'autorCategories
Els meus enllaçosCIENTíFICS
EL VI
ESCRIPTORS/ES
LA VIDA
POLíTICS I SOCIALS
SENSIBILITAT I VIDA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
