Un dels fenòmens contemporanis més estesos són
les separacions i els divorcis. Fa 35, 40 o 50 anys era un fenomen
aïllat (deixant de banda que a l'Estat Espanyol no existia el divorci)
que quan es produïa anava associat a una pressió social (sobretot en
cas de ser dona) asfixiant i estigmatitzadora. Actualment tots tenim
amics i amigues, familars... separats o divorciats i el mateix ens ha
passat potser a nosaltres. Es parla sovint de l'agreujament de la
salut mental col·lectiva- i probablement és cert que avui dia
proliferen més que fa anys els transtorns psicològics- i crec
fora de dubte que el transtorn que provoca la fi d'una relació de
parella és un dels més importants que pot patir una persona, i ,essent
actualment un fet tan sovintejat, és una de les causes de
l'empitjorament de la salut mental de molta gent que tenim a prop: a la feina, a la família, en el cercle d'amistats... El
divorci i les dificultats actuals en les relacions de parella són un
dels problemes personals contemporanis, juntament amb l'augment de la
pressió laboral; l'allargament dels horaris de feina; el preu inhumà de
l'habitatge i els terminis llarguíssims de les hipoteques (que
t'hipotequen tota una vida!); la velocitat del nostre mode de vida...
entre altres factors més intangibles però no ménys importants com la
dissolució d'un sistema de valors gairebé únic que regulava la vida
íntima i social. En definitiva un conjunt de condicions noves que
dificulten l'equilibri personal. El divorci es dóna en el marc d'una
manera de viure, d'unes condicions, que no ajuden gens a trobar la
calma necessària per digerir-lo. Afegim-hi un fenomen col·lateral: el retorn a la casa familiar
per causa que no sigui possible en la nova situació econòmica refer la vida de
forma independent. És un fenomen encara poc estudiat però de magnitud
notable perquè l'ona
sísmica d'un divorci entra de cop i sense trucar a la porta en una llar
que no està preparada per assimilar-ho.
Dos milions de persones que fa una dècada eren cegues o quasi no hi veien, que fa una dècada no tenien cap esperança, han recuperat la vista a través de l'anomenada "Operación Milagro" possible per la formació de milers de metges de pobres a les escoles de medicina cubanes i veneçolanes. A més Veneçuela, Bolívia i Equador s'han sumat a Cuba com a països lliures d'analfabetisme. Fa una dècada els analfabets a Bolívia, per exemple, eren milions de persones. Fa una dècada Llatinoamèrica estava dominada pel neolliberalisme a través de governs afins a les seves teories. Es parla sovint, en el nostre món impecable, dels dèficits democràtics dels països on mana Chávez o Morales, i es parla poc, molt poc, dels avanços que s'hi han fet des del punt de vista social. S'hi ha produït un fenomen profundament democràtic, que és l'entrada massiva dels pobres com objecte de la política: pobres que fa uns anys no se sentien reconeguts pels sistemes polítics, ara s'identifiquen amb uns líders i uns projectes: la història els reconeix per primer cop com a destinataris de la justícia i la dignitat humana. (SEGUEIX)
La darrera enquesta, l'últim Eurobarometro, feta per a tot l'Estat Espanyol perquè l'àmbit és Europa, consigna que la majoria de ciutadans només estan satisfets amb la seva vida personal; que valoren negativament el cost de la vida, la protecció social i altres àmbits de caire col·lectiu. Amb aquest panorama al davant encara hi ha qui, com el Comissari europeu de Treball, veu com a positiu que malgrat la crisi hom sigui feliç en la vida personal. Heus ací un retrat de com valoren alguns responsables polítics una dada que els hauria de fer reflexionar. Només estem satisfets en l'àmbit que depèn exclusivament de nosaltres, és a dir, el nostre àmbit individual. En l'àmbit que reflexa el funcionament del sistema i de les respostes polítiques que s'hi donen estem profundament insatisfets. Doncs això hauria de preocupar els gestors i responsables polítics!! Per tant, allí on podem decidir com vivim, amb qui i a què dediquem el nostre temps lliure (malgrat la cançó de Perales) estem satisfets. El que em preocupa és la falta de lligams amb l'àmbit col·lectiu, que sembla que hàgim abandonat per impossibilitat de canviar-lo, en el qual- i aquí és on hi ha el matís més greu- sembla que ja no cregui ningú. Aquesta insatisfacció no esdevé un reclam per tal que allò col·lectiu funcioni millor sinó que ens hem refugiat en la nostra vida personal. L'individualisme no sempre és una creença conscient, doncs, sinó a voltes una conseqüència de la tristor i poca legitimitat de l'estructura política, econòmica i social, i de la poca fe en què hi sigui possible un canvi. (SEGUEIX)
Ascó ens repta. I hem d'entomar el repte. Proliferen les veus que ens titllen d'insolidaris als qui ens oposem al cementiri nuclear, proliferen els superbs que ens miren per damunt de les espatlles i ens diuen allò de: "sigueu realistes, en algun lloc hem de dipositar els residus" Proliferen els qui defensen la inevitabilitat de l'energia nuclear i apel·len als nivells de consum energètic actuals. Proliferen els conservadors. No. No podem acceptar res com a inevitable ni hem de posar les coses fàcils en aquest àmbit. No pas per fonamentalisme ecologista ni per conservacionisme il·lús, sinó per quelcom que va molt, molt més enllà: El repte de començar a plantejar amb força, consciència sòlida i rigor un canvi del model de civilització. No és poca cosa, és un canvi de magnitud titànica. Però cap lluita contrària a l'energia nuclear o a les energies fòssils té sentit si no és en el marc d'una proposta de canvi de vida, de la manera com vivim, com consumim, com viatgem. Avui, la veritable revolució és la que ha de portar una nova civiització que canviï el paradigma productiu, que situï l'economia al servei de les necessitats REALS de les persones, que acabi amb el desori i el malbaratament associat d'un sistema que té la seva supervivència en el fet de produir més i més, i , per tant, de conquerir per al consum irracional cada cop més masses de la població mundial. No només és insostenible sinó que no té sentit. Per tant, dir no al cementiri no ha de ser només un fet puntual sinó una lluita més per acabar amb un model que posa tots els éssers humans al servei de la producció infinita de béns i que consumeix unes quantitats d'energia brutals: no pas per assegurar la supervivència de totes les persones (que no ho està) sinó per sobreviure Ell mateix. Ascó ens planteja un repte immens.
Ras i curt, procuraré dir-ho: el patriotisme (mot que pot tenir connotacions positives i negatives) és sovint un ens abstracte, esdevé una apel·lació sentimental, un somni inconcret i difús, romàntic o utòpic. El patriotisme no és res si no es concreta; o així l'entenc jo. Definir-lo vol dir baixar a la realitat i fer propostes per millorar-la. Es poden definir com a patriotes els regidors de CiU d'Ascó? Sí. Es poden definir com a patriotes els qui s'oposen al cementiri nuclear?Sí. Per que? Perquè les dues opcions poden afirmar que el que convé a la nació, al territori... és el que ells proposen. Per tant haurem de començar a concretar en què consisteix estimar el país, o sigui, les seves gents per desballestar la inconcreció pròpia dels qui es limiten a dir-se patriotes i ho confonen amb els seus interessos i s'apropien del terme; perquè... és tan fàcil que et titllin de patriota i tan fàcil que et titllin del contrari! Entendre el patriotisme com a defensa del territori, del seu equilibri natural, fent de la no agressió a la natura un eix de pensament és una forma d'entendre'l. I cal treballar perquè aquesta concepció sigui hegemònica i àmpliament compartida, que és per a mi indestriable de la defensa dels drets humans i dels drets socials. I aquest és el punt on el patriotisme esdevé universal: aplicable a tota la condició humana.
Fa molts anys, cap a finals del setanta i principis dels vuitanta, portàvem unes xapes a la samarreta que deien: "Nuclear? No, gràcies" En aquells anys no m'hagués passat pel cap que trenta anys més tard hi hagués algú a Catalunya que exhibís més o menys impúdicament un lema com el que dóna títol a aquest apunt. M'hagués decebut veure un futur tan poc prometedor, no només en el tema ambiental. En clau de present, em costa entendre, de fet no ho entenc, que un sol municipi tingui la potestat d'instal·lar al "seu" territori un cementiri nuclear que per la magnitud de la qüestió afecta tot un páis, regions senceres, una àmplia geografia. Qui són els regidors d'Ascó per prendre una decisió que afecta milions de persones? Qui són per saltar-se a la torera la decisió del Parlament de no instal·lar cementiris a Catalunya? Com és possible que la llei permeti que qüestions de tal importància depenguin d'un sol municipi? On és el patriotisme dels qui s'anomenen nacionalistes?
No tinc cap dubte que participaré en tota manifestació, acte i esdeveniment que pugui aturar aquest despropòsit.
Un vídeo que parla per si sol: no hi calen comentaris. Només avisar que ara alguns nacionalistes i personatges públics catalans s'apunten més o menys obertament a la decisió de l'Ajuntament de Vic, esperonada per la presència d'aquest personatge, i que potser en el fons hi combreguen. Recordem, doncs, qui és i d'on ve.
La decisió de l'ajuntament de Vic- governat per CiU i forces "progressistes" (PSC-ERC)- de no empadronar immigrants que no tinguin papers no és només un fet puntual provocat per la pressió del partit ultradretà de Josep Anglada. Que el partit Plataforma per Catalunya hi té una influència clara és evident, però circumscriure-ho a Vic només, com fan la majoria de cròniques i articles, és una error de visió important i greu. Ha entrat per primer cop (amb prou magnitud. vull dir) a la política catalana el tema de la immigració i dels fantasmes que s'hi associen. Anglada té un discurs clar: " Els immigrants sense papers no han de tenir drets, només ens porten problemes com més delinqüència...", ha dit, entre altres despropòsits. I els altres, en comptes de plantar-li cara unitàriament com és d'esperar de partits que diuen defensar el model social europeu i els drets humans, es deixen arrossegar per la demagògia populista, amb la qual cosa alimenten amb escreix aquell de qui tenen por com a competidor electoral. Vic dissortadament ha marcat el camí del creixement d'una o més opcions ultradretanes que competiran a les properes eleccions catalanes. (SEGUEIX)
Quico Sabaté, llibertari, revolucionari, atrevit i tenaç, moria avui fa 50 anys sota les bales de la Guàrdia Civil franquista.
Us enllaço amb un reportatge dramatitzat que es va fer ja fa anys (no en tinc la data), el qual, encara que ara pel format i la tècnica narrativa el veiem antic, és un testimoniatge perfecte dels últims dies de Sabaté.
Tot i la democratització historiogràfica, més aparent que real, de les últimes dècades, són poques les mostres de les històries protagonitzades per treballadors i gent popular (paletes, mecànics, fusters...). Hi ha, doncs, molts Quico Sabater que resten encara en l'anonimat.
Por
orden de aparición en cualquier discusión sobre lo poco apropiado que
resulta definir como “fiesta nacional” a una bárbara tortura animal:
1. “Es una tradición”. Es una falacia clásica, también conocida como argumentum ad antiquitatem.
Que algo sea antiguo no significa que sea bueno. La prostitución, la
tortura o la esclavitud son tradiciones aún más viejas que la
tauromaquia.
2. “Sin corridas, el toro de lidia se extinguiría”.
Bastaría con que los ayuntamientos gastasen en reservas naturales una
cuarta parte de lo que hoy emplean en subvencionar la tortura animal
para evitar tal drama. El lince ibérico también está en peligro de
extinción, y nadie defiende que la solución sea torearle.
3. “El toro no sufre”. Hay un veterinario, jaleado por el lobby taurino,
que dice haberlo demostrado científicamente por medio de unos
misteriosos microchips, que ha implantado en algunos toros. De momento,
su importante descubrimiento sólo ha sido publicado por la prestigiosa
revista científica 6 toros 6. Ya que su investigación está
tan avanzada, le recomendaría que probase ahora con humanos. Si no
encuentra voluntarios, cosa probable, que empiece él mismo con las
banderillas.
4. “También se mata a los terneros”. Pero el
ternero, según la ley, debe ser sacrificado con el menor dolor posible,
y al toro se le tortura. En Catalunya, la ley de maltrato animal recoge
a los toros de lidia como excepción. Si toreasen a una oveja,
incurrirían en un delito penado con cárcel.
5. “Es una pelea de igual a igual entre el hombre y el toro”. ¿Igualada? No hay más que ver cómo suele quedar el marcador.
6. “Los que quieren prohibir los toros son independentistas catalanes, contrarios a la fiesta nacional”. Pues yo vivo en Madrid y nací en Torresandino, Burgos.
cbort |
divendres, 18 de desembre de 2009 | 17:35h
Si Haidar ha tornat és pel seu coratge i la seva determinació, sense els quals no s'hauria mogut la diplomàcia internacional. El seu coratge n'ha estat el motor. Cal recordar la seva frase: "tornaré viva o morta" Però la diplomàcia i el Govern espanyols han fet un paper vergonyant: en primer lloc per acceptar sense protestar l'expulsió de Haidar i acollir-la; en segon lloc, i en clau interna, per mentir a l'opinió pública sobre la claudicació del Govern davant de l'explulsió; en tercer lloc perquè sabent la seva complicitat i responsabilitat en l'expulsió han intentat tapar-les amb mil fórmules jurídiques que Haidar, coratjosa, coherent i amb un alt sentit de l'ètica política, no ha acceptat; en quart lloc perquè ni el govern ni la seva diplomàcia internacional han fet doblegar la intransigència marroquina: han hagut de recórrer als EUA i sobretot a França per desencallar un conflicte que té el seu origen en una irresponsabilitat espanyola. Quin paper més trist!!! Que Haidar visqui molts anys per donar-nos lliçons i avergonyir els incapaços!
La polèmica està servida, i sentida, i demà caldrà votar la ILP sobre la prohibició de les corridas a Catalunya. S'apel·la, per part dels defensors de la fiesta, a la llibertat. Es diu, per part dels defensors de la fiesta, que la qüestió està carregada de connotacions polítiques. Personalment, cap dels arguments em serveix. Els poders públics han de vetllar per tal que la societat sigui més humana, això vol dir una societat on el menor número possible de persones pateixin o prenguin mal ja sigui per causa de la injustícia o per causa pròpia. Aplique-m'ho als animals, al medi ambient... a tot allò que en funció de l'activitat de les persones es pot ferir o malbaratar. Seguint aquest fil, un espectacle públic on es gaudeixi veient patir un animal, on es gaudeixi veient com un home ( o una dona) s'enfronta amb perill de mort a un animal trenca els límits d'allò que podem considerar civilitzat. La tradició o l'afició no poden justificar mai la passivitat dels poders públics davant d'allò cruent. Per què si no, se'ns limita la velocitat de l'automòbil, o se'ns limita el consum de tabac, o se'ns prohibeix portar armes, entre molts altres exemples possibles? Són exemples de la protecció i humanització que des dels poders públics es fomenta per tal de viure en una societat on el mal sigui menor, on es visqui, per tant, millor. Apel·lar a la llibertat no es pot confondre amb llibertat per a tot. Ni corridas, ni correbous, ni boxa ni res que posi en perill conscientment la integritat i per tant la dignitat de persones i animals.
Abans que res vull expressar la meva pena per la mort de Solé Tura i si em llegeixen donar el condol a la família, especialment a la seva dona, Teresa Eulàlia Calzada, a qui vaig conèixer com a alumne als anys setanta. Els blocs en van plens de la polèmica a l'entorn de la tesi doctoral de Jordi Solé "Catalanisme i revolució burgesa". Una polèmica que apareix com a massa esquemàtica: Solé Tura: traïdor a la pàtria, Solé Tura: figura clau del progressisme i el catalanisme són les dues grans classificacions en què se'l situa. Una tesi doctoral sobre un tema tan important és inevitable que s'analitzi, que s'analitzés, a fons i que s'hi trobessin o trobin elements discutibles. La vaig llegir als setanta i no l'he tornada a mirar, però em va colpir. Jo em considerava marxista i la seva anàlisi era per a mi entenedora. Feta des d'una òptica de classe presentava el catalanisme com un moviment burgés que defensava interessos de classe. Enric Prat de la RIba en fou el màxim representant. No sé si recordo bé però crec que al llibre es distingia entre un catalanisme conservador (Torres i Bages...) i un altre d'arrel progressista (Valentí Almirall). Si la memòria no em falla, doncs, hi havia a la tesi una clara distinció entre dos tipus de catalanisme, l'un, nacionalista, l'altre, catalanista. De la qual cosa es podria deduir que el nacionalisme és una doctrina burgesa. (SEGUEIX)
M'ha sorprès la delclaració de les cases regionals catalanes alertant del "perill" de les consultes sobre la independència. Sobretot perquè tothom que estigui censat hi pot votar, també els membres de les cases regionals, o no anar a votar. Tan senzill com això. Durant molts anys, des de la Transició, s'ha anat teixint la idea que la convivència a Catalunya passava per no extremar les postures, les nacionals catalanes evidentment. Potser en moments en què el procés polític estava en un punt diferent ni tan sols s'albirava una proposta com la d'ara. Però no havien passat trenta anys d'una Constitució que ha blindat el centralisme, ni havia aparegut encara la catalanofòbia, ni existia la brunete mediàtica, ni havia governat el PP Aznarista, ni Catalunya havia intentat un nou estatut que ha suscitat crítiques rabioses i un recurs reaccionari, ni s'havien produït linxaments públics de polítics catalans com en el cas de Carod. Ni s'estava com s'està ara en perill clar d'involució autonòmica. Per tant, utilitzar com fan les cases regionals arguments descontextualitzats, els d'una altra època, no té sentit. O sí que en té. Sembla que les cases regionals ignoren deliberadament els fets recents. O no els ignoren. Els seus arguments només tenen sentit si prenen partit. I n'han pres, perquè en el seu escrit no es limiten a mostrar preocupació sinó que mostren una clara línia política quan diuen que la sobirania resideix en el poble espanyol. El mateix que diu la dreta i la Falange apel·ant a l'actual ordenament jurídic. Els extremenys, andalusos, gallecs, castellans... que hi ha a Catalunya són lliures i molts d'ells no comparteixen la "preocupació". La majoria d'ells entenen que a Catalunya hi ha una dignitat ferida i que les consultes en són una de les múltiples reaccions. Molts d'ells també se senten ferits quan han d'escoltar bajanades sobre Catalunya als seus pobles d'origen. Em sap molt de greu que unes entitats que fins ara havien jugat un paper integrador i cohesionador juguin a la por i a la desconfiança. No m'agrada gens.
cbort |
divendres, 27 de novembre de 2009 | 19:37h
He estat a punt de no escriure res sobre l'editorial conjunt d'ahir. N'estic molt satisfet. Calia. Per bé que per a mi és un editorial massa "constitucional", en la línia de creure encara en aquella constitució del 78 que vaig votar i en la qual ara ja no crec com a marc de convivència o, dit d'una altra manera, per construir Espanya, que no és altra cosa el que significa aquí la paraula convivència. Amb tot, n'estic satisfet. Jo i molts més, òbviament, atesos els nombrosos suports que ha rebut aquest "manifest" unitari. Una unitat aconseguida no pas pels polítics del país, de la nació, sinó per la premsa i de retruc per totes les entitats que s'hi han adherit. Els polítics encara no fa gaire discrepaven sobre una possible manifestació preventiva, sobre si els membres del TC havien o no de dimitir, sobre si calia o no esperar la sentència..., és a dir, feien política de curta volada en un moment que el país actiu, el país conscient ja sabia la magnitud del que estava en joc. És positiu que la'anomenada societat civil hagi reaccionat, perquè demostra que el que diu l'editorial és cert, que no som un poble esmorteït i mansoi; però ara cal que la unitat política esdevingui un fet compacte com va succeir en un altre moment històric capital amb la Solidaritat Catalana (1906) Finalment, permeteu-me expressar els meus dubtes sobre si ha de ser el President de la Generalitat qui ha de liderar la resposta, perquè el lideratge ja l'ha perdut davant de la iniciativa de la societat civil. (ell i la classe política) El lideratge ja és del país. I això és bo.
Dissortadament fa vuit mesos va morir la meva mare. La setmana passada vaig rebre una carta de l'empresa municipal "Cementiris de Barcelona", la qual pensava, abans d'obrir-la, que m'oferiria informació relativa als tràmits de canvi de nom o afers semblants. Doncs, no. M'informaven que, com cada any, s'oferia una missa funeral a l'església de Santa Maria del Mar per tots els difunts i difuntes d'aquest any. La sorpresa em va deixar aturat uns instants. tot i que després la meva reacció fou d'indignació. Si parlem de l'empresa pública que gestiona els enterraments dels ciutadans, com és possible que tinguin aquesta connivència (i convivència) amb l'església catòlica? Una empresa pública ha de publicitar una missa funeral catòlica i l'ha d'organitzar conjuntament amb la jerarquia eclesiàstica? És deplorable que aquestes inèrcies encara en mantinguin. Ja s'ha denunciat que l'Ajuntament celebra missa durant la festa major, on assisteixen regidors i batlle, però es veu que els vasos sanguinis de l'església recorren tots els estaments i, com sempre, de la mort en fan un acte publicitari, del seu dogma de fe, és clar.
Davant de les darreres filtracions fetes pel diari El País en relació a una previsible sentència del TC que anorrearia el terme nació, els drets històrics, i donaria al català un estatus de llengua de segona categoria, ja hi ha hagut reaccions. Per sort! Saura abans de les filtracions ja va demanar la dimissió dels membres del tribunal. Montilla avui mateix ha fet una clara advertència coherent amb el seu model federalista, aquell que ingènuament encara creu (o creia) en la Constitució com a mare integradora. Ara potser els federalistes de debó del PSC comencin a veure-hi clar. Si les filtracions d''avui esdevinguessin realitat, m'atreveixo a dir que desprès del cop d'estat maquillat que prosseguí al 23 F (LOAPA, marxa enrere en moltes coses i acoquinament general de la societat), aquest serà el pitjor atemptat contra la democràcia i contra el tant lloat esperit de la transició que tantes hipoteques ens està fent pagar. Qui atempta, paradoxalment, són els qui n'haurien de ser garants. Però ja sabem de fa temps que aquell esperit fou un miratge en el qual només creien les víctimes històriques de la guerra, perquè per als successors dels vencedors només fou un estratagema. I aquests, defensors de la idea unitarista espanyola, siguin conservadors o progressistes, estan instal.lats en el poder estatal. Catalunya, nació històrica amb drets arrabassats durant 300 anys, no és constitucional. El seu reconeixement no es produirà mai en una Espanya com aquesta. Esdevindrà una crisi inevitable i un desengany previsible que farà augmentar el sobiranisme per una banda i l'objecció política per una altra. Ens trobem en un moment àlgid.
Bloc àmpliament dedicat al vi, entre altres comentaris personals de l'autor. Hi trobareu bones guies i referències de vins del país i de fora del país.
Útil per anar tastant...
La Plataforma per la Llengua és una entitat que té per objectiu garantir la presència de ple dret del català en tots els àmbits i a tot el territori de llengua catalana.
La vida expressada en forma de sublim poesia. Bloc de Victòria, d'altíssima qualitat literària, d'intima sensibilitat poètica. Si voleu un passeig per la pau i el plaer de la lectura, i el de la vida... entreu-hi.
Un dels fenòmens contemporanis més estesos són
les separacions i els divorcis. Fa 35, 40 o 50 anys era un fenomen
aïllat (deixant de banda que a l'Estat Espanyol no existia el divorci)
que quan es produïa anava associat a una pressió social (sobretot en
cas de ser dona) asfixiant i estigmatitzadora. Actualment tots tenim
amics i amigues, familars... separats o divorciats i el mateix ens ha
passat potser a nosaltres.
Dos milions de persones que fa una dècada eren cegues o quasi no hi veien, que fa una dècada no tenien cap esperança, han recuperat la vista a través de l'anomenada "Operación Milagro" possible per la formació de milers de metges de pobres a les escoles de medicina cubanes i veneçolanes. 
La darrera enquesta, l'últim Eurobarometro, feta per a tot l'Estat Espanyol perquè l'àmbit és Europa, consigna que la majoria de ciutadans només estan satisfets amb la seva vida personal; que valoren negativament el cost de la vida, la protecció social i altres àmbits de caire col·lectiu. Amb aquest panorama al davant encara hi ha qui, com el Comissari europeu de Treball, veu com a positiu que malgrat la crisi hom sigui feliç en la vida personal. Heus ací un retrat de com valoren alguns responsables polítics una dada que els hauria de fer reflexionar.
Ascó ens repta. I hem d'entomar el repte. Proliferen les veus que ens titllen d'insolidaris als qui ens oposem al cementiri nuclear, proliferen els superbs que ens miren per damunt de les espatlles i ens diuen allò de: "sigueu realistes, en algun lloc hem de dipositar els residus" Proliferen els qui defensen la inevitabilitat de l'energia nuclear i apel·len als nivells de consum energètic actuals. Proliferen els conservadors.
Penjo la vinyeta que publica avui al diari Público el dibuixant català Alfons López. No cal cap altra paraula.
Ras i curt, procuraré dir-ho: el patriotisme (mot que pot tenir connotacions positives i negatives) és sovint un ens abstracte, esdevé una apel·lació sentimental, un somni inconcret i difús, romàntic o utòpic. El patriotisme no és res si no es concreta; o així l'entenc jo. 
Fa molts anys, cap a finals del setanta i principis dels vuitanta, portàvem unes xapes a la samarreta que deien: "Nuclear? No, gràcies" En aquells anys no m'hagués passat pel cap que trenta anys més tard hi hagués algú a Catalunya que exhibís més o menys impúdicament un lema com el que dóna títol a aquest apunt. M'hagués decebut veure un futur tan poc prometedor, no només en el tema ambiental.
La decisió de l'ajuntament de Vic- governat per CiU i forces "progressistes" (PSC-ERC)- de no empadronar immigrants que no tinguin papers no és només un fet puntual provocat per la pressió del partit ultradretà de Josep Anglada. Que el partit Plataforma per Catalunya hi té una influència clara és evident, però circumscriure-ho a Vic només, com fan la majoria de cròniques i articles, és una error de visió important i greu.
Quico Sabaté, llibertari, revolucionari, atrevit i tenaç, moria avui fa 50 anys sota les bales de la Guàrdia Civil franquista.
Si Haidar ha tornat és pel seu coratge i la seva determinació, sense els quals no s'hauria mogut la diplomàcia internacional. El seu coratge n'ha estat el motor. Cal recordar la seva frase: "tornaré viva o morta"
La polèmica està servida, i sentida, i demà caldrà votar la ILP sobre la prohibició de les corridas a Catalunya.
Abans que res vull expressar la meva pena per la mort de Solé Tura i si em llegeixen donar el condol a la família, especialment a la seva dona, Teresa Eulàlia Calzada, a qui vaig conèixer com a alumne als anys setanta.
M'ha sorprès la delclaració de les cases regionals catalanes alertant del "perill" de les consultes sobre la independència. Sobretot perquè tothom que estigui censat hi pot votar, també els membres de les cases regionals, o no anar a votar. Tan senzill com això. 
He estat a punt de no escriure res sobre l'editorial conjunt d'ahir. N'estic molt satisfet. Calia. Per bé que per a mi és un editorial massa "constitucional", en la línia de creure encara en aquella constitució del 78 que vaig votar i en la qual ara ja no crec com a marc de convivència o, dit d'una altra manera, per construir Espanya, que no és altra cosa el que significa aquí la paraula convivència. 
Davant de les darreres filtracions fetes pel diari El País en relació a una previsible sentència del TC que anorrearia el terme nació, els drets històrics, i donaria al català un estatus de llengua de segona categoria, ja hi ha hagut reaccions. Per sort!
Infraestructures BCN i Madrid. La imatge val més que mil paraules.
