miozz mirades

Es pot morir per falta d’amor, com tan bé documentava fa poc més d’un mes en Carles Bort, a la seva mirada, amb l’interessant apunt  Morim si ningú ens estima, o per un excés d’amor. D’amor possesiu. D’amor malentès, però molt estès.
Cada vegada que, com avui, afronto la notícia d’una mort per violència de gènere, per violència masclista, m’endinso en l’expressió morir d’amor i amors que maten. I en la diferència lèxica entre els verbs estimar i voler, que en les relacions personals funcionen com a sinònims però que descriuen univers os emocionals ben diferents. (continua)

I penso en la necessitat de trobar camins que eduquin les emocions i els sentiments fins superar el llast ancestral que encalla les nostres relacions humanes sota paràmetres de domini. De domini patriarcal, sexual, intel·lectual, econòmic, social… La violència masclista es desborda, però això tan sols és la punta d’un iceberg. Si amb la condemna protocolària no hi adjuntem una sòlida i revolucionària transformació en la forma de transmetre els rols i les pautes relacionals, una sòlida educació i promoció de la intel·ligència emocional, una profunda reflexió sobre l’educació en valors formal, no formal i informal que han rebut, reben i rebran les consecutives generacions d’homes i dones arreu del planeta – ja sigui en països oficialment masclistes o en països teòricament igualitaris -… si ens limitem als actes protocol·laris de condemna, no fem res més que complir un ritual que ja comença a formar part del mateix joc macabre. Un joc macabre que per acabar-se necessita molt més que gestos de disconformitat.