Fa unes dècades el camí d’aquest cronista es va creuar amb el dels
Motörhead a les portes d’un hotel de Sants, amb l’imponent Lemmy
Kilminster al capdavant. Un tornava de l’escola, els altres es dirigien
al Palau d’Esports a presentar el mític No Sleep ‘til Hammersmith.
A l’autògraf que van signar al bocabadat estudiant també van deixar-hi
impreses les empremtes digitals. Així eren els Motörhead: els més bruts,
els més durs, els més potents… I així d’intacte ha quedat la seva
llegenda gairebé 30 anys després. Lemmy s’ha convertit en un personatge
mitològic, com queda reflectit al documental Lemmy, estrenat en la passada edició de l’In-Edit.

La
seva anterior actuació a la ciutat va ser en un territori a priori
enemic, el Primavera Sound 2006. Ara jugaven a casa. Poc importava que
el joc de llums no il·luminés un Kilminster gairebé impassible, que de
lluny només es veiés la bateria o que mostressin un repertori gens
complaent que va deixar el nou disc, The wörld is yours, al marge (només dues cançons) i els grans temes (Killed by death, Ace of Spaces i Overkill)
per al final del repertori. Tot això no importava ja que un concert
dels Motörhead va més enllà de la posada en escena. És una actitud, un
estat vital que es va viure en tota la seva plenitud celebrant-se en
comunitat, amb una cervesa a la mà i l’altre amb el puny alçat. Tal com
van fer les 5.000 persones que divendres van posar a prova la capacitat
del Sant Jordi Club, amb cues inesgotables davant les barres de bar i
els lavabos.