Las consecuencias, fosc i dur, no és precisament el millor
disc de Bunbury, però tampoc s’entén que per la seva gira estatal només
hagi triat nou dates i, en canvi, hagi dedicat mig centenar de concerts
al continent americà. Aquesta gira s’ha tancat aquesta setmana amb dos
concerts al Liceu (el segon, avui divendres, amb entrades exhaurides),
un teatre que li ha obert les portes per tercera vegada. “Estem molt
agraïts, ens han acollit com si fóssim de la família”, va reconèixer el
saragossà davant d’un públic fidel i rendit als seus peus al final del
seu primer concert. Un concert que va deixar més que satisfet el més
exigent dels seguidors amb un repertori antològic de tota la seva
carrera, inclosa, fins i tot, una recuperació del llegat d’Héroes del silencio amb una posada al dia de Senda i la versió d’Apuesta por el rock and roll, amb uns nous arranjaments country.
Les cançons del nou disc van ser només una excusa per començar a
escalfar màquines, ja que les cinc que van sonar ho van fer per obrir la
nit. Durant la resta del recital va fer anar el seu repertori com li va
donar la gana, amb una seguretat gairebé insultant. En dues hores va
passar del cabaret i els ritmes balcànics (El extranjero, Enganchado a ti, Desmejorado) a moments musculosos (Hay muy poca gente, El hombre delgado que no flaqueará jamás), tot despullant la seva ànima (Canto… el mismo dolor), invocant Bowie (Lady Blue) i arribant el zenit creatiu amb Sí, d’Umpah-pah, i l’èpica Infinito.
Acompanyat per una banda amb forta presència de músics catalans (Los
Santos Inocentes), Enrique Bunbury va demostrar un cop més que sobre
l’escenari continua sent convincent i tot un senyor.