Sense més armes que les seves guitarres, un piano
ocasional i el bon grapat de cançons que ha editat repartides en dos
discos llargs i en un parell d’EPS, només li van caler un parell de
cançons per prendre les mides a l’escenari i mostrar, ràpidament, la
seva autoritat en un concert aclaparador per la seva senzillesa. Va
recordar l’accidentada actuació a la sala Sidecar de fa mig any i va
posar-se l’ànima del públic a la butxaca amb un repertori profundament
atractiu en què no van faltar cançons com The king of Spain, Burden of tomorrow, The Gardener
o The Wild Hunt, sense deixar perdre l’oportunitat d’acabar
cantant amb la seva xicota (que també va fer de telonera amb el nom
Idiot Wind) en un emotiu final. Tot i que la influència del Dylan de
1965 és força acusada tant en la manera de cantar com en l’estructura de
les cançons, va saber marcar les diferències, va anar més enllà de la
imitació i va saber fugir del possible hype en què se’l podia encasellar.
Músic d’alçada
The Tallest Man on Earth, sala Razzmatazz II (Barcelona), 2 de desembre de 2010
Crònica publicada als diaris El Punt i Avui el 8 de desembre de 2010
Un músic d’alçada
Any rere any augmenta la nòmina de músics que volen ser Bob Dylan,
gairebé la mateixa quantitat que cauen derrotats tan bon punt rasquen
les cordes de la seva guitarra. Però hi ha una petita minoria que
aconsegueixen sortir de la norma i afegir un toc de personalitat. Aquest
és el cas d’aquest suec de 27 anys anomenat Kristian Mattson, però
conegut artísticament pel nom de The Tallest Man on Earth (l’home més
alt de la terra). Un malnom evidentment sobredimensionat, ja que a
l’escenari de la sala mitjana de Razzmatazz, va demostrar tenir una
alçada més o menys semblant a la de la resta dels mortals que omplien
mitja entrada en un dels concerts de celebració del desè aniversari de
Razzmatazz.
2 de desembre
L’afegeixo a la llista d’artistes per escoltar.