Aquella cançó de Roxy
La Mode, sala Apolo (Barcelona) 5 d’abril de 1994
Jo tenia 16 anys, a punt per fer els 17 quan vaig veure que en una sala anomenada Zeleste, al barri de Rivera, deixaven de banda la seva programació de grups laietans i s’obrien als nous sons i a noves bandes de la new wave estatal. El 23 de gener de 1984, sense dir res als pares, vaig decidir provar l’experiència d’anar a un concert pel meu compte. L’entrada no era gaire cara (250 pesetes) i al cartell anunciàven que començava a les set de la tarda (mentida podrida!). Les cerveses anaven 60 pessetes, però en aquells anys l’economia adolescent no donava per tant. I el grup també s’ho valia, els Aviador Dro y sus Obreros Especializados, que amb himnes com “Nucleares, si, por supuesto” prometien experiències excitants. Tant que a partir d’aleshores em vaig plantejar fer aquestes escapades al Zeleste cada mes… fins convertir-se en un hàbit. Després vindrien Dynarama (si, al principi es feien dir amb i grega), Golpes Bajos, Brighton 64, Glutamato Ye-Ye i unes quants dotzenes de concerts més al carrer Argenteria.
La següent vegada que vaig anar a Zeleste el 6 de març va ser per veure a La Mode, grup que ja em tenia atrapat amb “El eterno femenino” i em fascinava com movia el serrell el seu cantant anomenat “El Zurdo”. Aleshores no feia fotos (vaig començar uns mesos després quan ja estava fart de retallar revistes pels meus fanzines) però portava una gravadora per enregistrar els concerts amb una qualitat pèsima… no se que n’hauré fet d’aquelles cintes. Però el que si que encara guardo com un tresor són els cartells d’aquelles actuacions:
La foto del post correspon al retorn de La Mode l’any 1994, deu anys després quan es va editar el recopilatori de les seves gravacions de la etapa amb El Zurdo al capdavant (la seva segona època més val que quedi en l’oblid més absolut).
Per què se m’ha despertat la neurona?
Feia anys i panys que no els escoltava tot i que en el seu moment vaig deixar més que inservible el vinil de “El eterno femenino” a base de posar-lo una vegada i altre al tocadiscs. Aquest estiu quan preparava la meva mixtape per les vacances se’m va ocòrrer baixar-me (si, que ningú m’ho retregui: porto anys buscant-lo a les botigues i mai l’he trobat) la compilació “Todas sus grabaciones” (1994) i provar si les sensacions que em provocava fa un quart de segle seguien en actiu.
Certament em va sorprendre tornar a sentir la pell de gallina al escoltar de nou “Aquella chica”, “En cualquier fiesta”, “El eterno femenino”, “Cita en Hawaii”, “Aquella canción de Roxy” o “Wild Puppets (We love you so)”, cançó aquesta darrera que en el seu moment també va donar nom a un dels meus fanzines que feia al 84.
Fins i tot tornar retrobar-me amb “Para ti” de Paraiso (banda prèvia de La Mode) em va fer caure la llagrimeta:
Tot aquesta admiració que tinc per La Mode és, es clar, deixant de banda la discutible filosofia política del que fou el seu líder Fernando Márquez “El Zurdo”.
Per si fos poc ahir l’amiga i companya fotògrafa Imma Varandela em va fer tornar a recordar-los a través del seu perfil al Facebook.
No m’importa reconèixer que els grups de l’anomenada movida (aquí li dèiem “meneo”) van ser una influència iniciàtica. I s’ha de reconèixer que l’indie de fa un quart de segle era molt més divertit que el d’ara.
Hola!
Enveja sana tinc. Quina sort de poder veure aquests dos grups en directe, tot i que no em puc queixar ja que he pogut veure algunes “llegendes” en directe, però aquesta època en concret m´agrada especialment. Aquesta secció teva de les batalletes és molt interessant, m´agraden molt les fotos.
salut i bon dia!
He de dir que el Zurdo va ser per a mi del poc salvable del “meneo” (m’ha encantat). No fa gaire El Zurdo va ser a Barcelona al CCCB, jo també guardo com tresors els discs de Kaka de Luxe (Las kanciones malditas), Paraiso (aquell maravellos single Makoki) y La mode.
Jo també (si no recordo malament, perque aquells anys estàm sepultats sota una extranya boirina) vaig anar a veure Aviador Dro (i no ho entenc perque els hi tenia un cert odi), pero a part de la Mode, el meu grup d’aquells anys eren Derribos Arias (tremendo concert al vell Zeleste).
Si que es veritat que “i’indie” d’abans era mes divertit que el d’ara. Potser perque com en tot abans la gent perseguia la diversió y un cert éxit, ara la gent només vol ser famosa, a qualsevol preu, i la fama no es res.
Tots els concerts tindrien que començar amb el so de la sala tronant “Pero que público más tonto que tengo” dels Kaka de Luxe.
Després de penjar el bloc a casa, agafo la moto, arribo a la redacció i em trobo un voluminós paquet provinent de Nuevos Medios. “Mira, el segell que publicava els discos de La Mode, el grup del que avui he escrit al bloc”, comento. Obro el paquet i el contingut no està gens malament: el darrers discos de Herman Dune, Cold War Kids, Lambchop, Mercury Rec, la nova edició del “Taquicardia” (1984) de Vainica Doble (preciós!) i…. ¡”El eterno femenino” de La Mode en una reedició de luxe!! M’he quedat de pasta de boniato, el karma avui m’acompanya.
Eva: gràcies pel comentari.
Jordi: Gràcies també. Al de Derribos Arias no hi vaig poder anar i al de Siniestro Total el tinc en una boirina com la teva, pero juraria que si que hi era però prudentment allunyat del pogo que hi havia.
Tan com enrecordar-se que les birres valien 60 peles… Jo si que tinc el Cd de Todas sus grabaciones… El eterno femenino el tenia en una cinta de cassette (llavors no es baixava música, es gravava perquè de pirates ja ho érem… Home Taping Is Killing Music)
Anècdotes com veure passejar un tipus amb bigoti hitlerià que després comprovaves que era l’Iñaki Glutamato… els Aviador Dro omplint la sala de paperets amb les seves consignes… gent com el Sisa mirant-s’ho tot des de la distància a la barra…
Nen, que ens fas sentir vells…