ROCKVIU

Christina Aguilera, Palau Sant Jordi (Barcelona), 23 d’octubre de 2003

En tots els concerts –especialment d’estrelles nordamericanes– existeix la figura de “el guiri”, personatge fosc i tenebrós encarregat que res es mogui del guió, que tot estigui al seu lloc i que ningú es surti de mare, tot amb un excés de cèl innecessari. La seva feina la realitza al peu del canó, on pot haver-hi personatges sospitosos d’entorpir la tasca de la seva representada. Evidentment el foso dels fotògrafs és una zona d’alt risc on hi pot haver algún pertorbat que se li acudeixi llençar un objectiu a l’estella de torn.

Era el primer concert que feia la Laia com ajudant de promoció i el seu cap, liat en un altre concert a Madrid, l’havia deixat sola davant del perill. “Cuideu-la bé i doneu-li un cop de ma si s’escau” ens havia dit el jefe a un parell de fotògrafs de confiança. Però hi ha situacions per les que ningú està preparat i enlloc et poden ensenyar com haver de lluitar contra un armari caoba amb potes sense cap mena d’escrúpols a qui han posat com a cap de seguretat d’una estrella amb ínfules, pretensiosa i vanitosa. Un ex marine traumatitzat sense cap neurona viva que tenia molt poc a veure amb la professionalitat habitual del road-manager.

… / …

Per començar, va agafar la llista de les televisions que hi havia
convocades i va deixar-ne la meitat sense cap explicació, i d’aquesta
meitat només hi podia entrar el càmera. Dels fotògrafs va decidir que
ja no calia esperar (encara no havia passat l’hora de convocatòria) i
que qui arribés tard es fotés.

La presència de l’armari sense escrúpols era intimidatòria. Ens va
donar permís per fer fotos a una sola cançó amb la signatura prèvia
d’un contracte. Mentre que esperàvem a una de les boques laterals del
Sant Jordi (podíem fer fotos a la tercera o quarta cançó) havíem
d’estar amb les càmeres mirant al terra i gairebé en la posició de
firmes. Però un dels fotògrafs va tenir la gosadia d’aixecar la càmera
i posar l’ull al visor mentre començava el show. No hi havia cap intenció de fer fotos, només mesurar la llum. Sense cap mirament i de manera violenta, el filldeputa el va agafar i el va acompanyar directament a la sortida sense donar-li temps ni a reclamar ni a queixar-se.

Al final, la cançó que podíem fotografiar no tenia res a veure amb el show
ni amb les acrobàcies ni amb les coreografies i ni amb el pit i cuixa
que lluïa en la resta del seu espectacle. La senyora castament vestida
de negre rigorós i més pintada que una porta i nosaltres, sempre
vigilats per l’armari, a una distància prudencial de seguretat no fos
cas que li tirèssim els objectius al cap.

I la Laia? va fer tot el que humanament  possible, però és força difícil lluitar contra aquesta mena d’anormals.