miozz mirades

Em perdo per segon cop la reunió de Badalona Decideix, ara convertida en Badalona Reflexiona  -coincideix amb la visita a l’Osteòpta!-, i de tornada del tractament, tard del vespre i força baldada, hi reflexiono jo sola,tot mirant les cares dels meus companys de viatge al tren, imagino un debat improvisat, durant el trajecte… (segueix)

Fa unes setmanes en Jaume Sellarés ens va convocar. A títol personal, amb la seva empenta (gràcies a ell tenim els Castellers de Badalona i altres mogudes, sempre hi ha d’haver qui faci el primer pas…) I sí, per primera vegada ens reuníem per plantejar-nos obertament un tema de construcció nacional a la nostra ciutat. Una dimensió que fins ara no ens atervíem ni a formular. A Badalona???!!! Un èxit, en aquest sentit, i un ampli camí a recòrrer, a poc a poc. Tal com el mateix Jaume em va fer conèixer (això de posar-se malalta i perdre’s l’oportunitat de viure en directe aquests processos hauria d’estar prohibit…!), a la segona reunió es va treballar de valent sobre dos documents distribuïts prèviament, i majoritàriament el d’Òmnium va ser el més acollit, (podeu consultar-lo aquí) i va quedar clara l’opció de no cremar la marca “Badalona decideix” i apostar primer per un “Badalona Reflexiona”.  Potser direu, per què tanta cautela? Doncs perquè a Badalona som 220.000 habitants, és una ciutat del cinturó on dècades enrere hi va fer forat el Lerrouxisme, encara és una ciutat polaritzada, on no ha existit mai un debat plural i obert en termes de consciència nacional catalana. No podem encetar aquest tema amb una carrera contra rellotge. La construcció nacional té moltes eines, moltes maneres, la cohesió social n’és una base imprescindible. Si ens decidim a portar el debat i la reflexió sobre el Dret a l’Autodeterminació dels Pobles i sobre la construcció nacional catalana a Badalona, a tota la ciutat, no podem tenir pressa ni la pressió d’una cita electoral per fer un referèndum, i molt menys per fer-lo dins un calendari preestablert a curt termini. Necessitem temps, fer un procés molt treballat, molt consensuat. I ser conscients de cap a on ens porta. Tenim feina, sí, però ja no podem seguir mirant a una altra banda. En el futur del nostre petit país, el que es cou en ciutats com la nostra és CLAU.
Sé que aviat a LLefià el Casal Carme Claramunt convoca un debat sobre el procés, caminem a poc a poc, però sense marxa enrere… Em miro les persones que baixen del tren a l’estació de Badalona i penso si, en un futur, l’autodeterminació i el posicionamnet sobre la Independència de Catalunya podrien ser un tema de conversa per tenir durant el trajecte…seria fantàstic! 

.