miozz mirades

Ahir me’n vaig anar a dormir pensant en l’espectacle de màgia al Zorrila que m’havia perdut, i aquest matí, encara força contracturada , en la Festa del bosc on no podré anar. No tant pels actes que m’he perdut en sí, sinó per una circumstància relacionada amb el seu públic. (segueix)

 A l’espectacle d’ahir hi havia un grup de gent del programa QUEDEM, d’Òmnium, (i, a més, la seva monitora Nuole  va pujar a l’escenari…), i a la festa del bosc d’enguany, seguint la convocatòria de l’ESPAI JOVE DE CONVERSES INTERCULTURALS, s’hi han apropat una quinzena de joves que, altrament, potser haurien trigat anys a conèixer l’entorn i la iniciativa. Les persones que fa poc que viuen a la ciutat, que són nouvingudes, no ho tenen fàcil per participar activament en alguns entorns de ciutat, per més que, en teoria, estiguin oberts a tothom. Són entorns transversals on cal sentir-s’hi convidat, tenir algun vincle que faci de pont…

Fa uns mesos, en un interessant diàleg sobre participació, Fernando Pindado qüestionava que fer d’usuari fos realment participar. A mi m’agrada pensar que hi ha molts nivells de participació, i que, tal com he defensat en altres apunts, participar no és només fer d’usuari, cert, però fer-ne és també un nivell de participació. Potser el nivell zero, però crec que podreu estar d’acord amb mi que entre una ciutadania que es queda tancada a casa ignorant tot el que passa al seu voltant, i una que es mou i acudeix – encara que sigui per fer de públic – a cites ciutadanes, hi ha una gran diferència.

No fa gaire, en una assemblea, una noia nascuda a Badalona feia una observació interessant: “Gràcies a l’Espai Jove de Converses Interculturals he conegut festes i activitats de Badalona que jo, essent d’aquí de tota la vida, no coneixia, o potser no se m’hauria acudit anar-hi mai pel meu compte”. Conèixer és un factor essencial per provocar oportunitats de participació. L’altre és, un cop sabem que uns cosa existeix, què ens posa o no ens posa en marxa per participar-hi.

Sentir-se convidat a formar part d’una acció ciutadana, a respondre a una crida, una convocatòria, sigui del caràcter que sigui, comporta dos factors essencials: o bé estar motivat per aquell tema, o bé tenir algun vincle amb qui ho organitza o amb algú que hi assisteix (per interès o per vincle). Difícilment ens aventurem a participar en actes que ens són llunyans, i menys si hi hem d’assistir en solitud. Tret que tinguem una expectativa molt concreta respecte a qui hi podrem trobar o a què ens aportarà l’experiència que hi viurem. I difícilment trepitjarem espais si desconeixem la seva existència (us en parlava fa poc després d’una caminada…)

Per això és tan important qualsevol tasca orientada a FER CONÈIXER la ciutat, les seves propostes culturals, lúdiques, els seus espais, el seu teixit associatiu…perquè en la mesura en què la població acudeix a aquests espais i cites, i s’hi barreja, s’ho fa seu, està construint referents comuns i enfortint sentit de ciutadania, de PERTINENÇA. Però tant important com fer conèixer és la manera COM ho fem conèixer. Les dues iniciatives esmentades, QUEDEM i ESPAIJOVE DE CONVERSES INTERCULTURALS, posen en pràctica una metodologia inclusiva que facilita la interrelació personal entre la diversitat ciutadana, de diverses procedències, inclosa l’autòctona. Defugint qualsevol model unidireccional, incorporant en cada acció aspectes formatius i informatius recíprocs, conversa, diàleg. Una és multigeneracional i posa més l’accent en la mirada sobre la ciutat – conèixer Badalona amb uns altres ulls -, i em fa pensar en com sovint nosaltres mateixos redescobrim i revalorem els tresors més propers quan hem d’ensenyar-los a algú que ve de fora. L’altra s’adreça al públic jove, i posa més l’accent en obrir oportunitats de participació futura i autònoma, d’integració al teixit associatiu transversal. Ambdues aposten per la llengua catalana com a llengua de cohesió, pel  trencament de barreres i prejudicis, i són, en definitiva,  una escola de futurs usuaris de la vida pública de la ciutat.

Perquè conèixer les oportunitats on poder exercir de públic, on “ser usuari” de les propostes culturals, lúdiques, esportives i veïnals, és, en realitat condició indispensable per exercir un aspecte de la ciutadania. I condició indispensable per reduir desigualtats, per construir cohesió social. Jo crec que això també és una aposta seriosa en pro de la participació!