miozz mirades

Hi ha conjuncions que fan real la màgia. Innovacions nascudes amb voluntat de sumar. D’engrandir petites gestes. El fanalet gegant es va inventar per a l’edició de la crida als reis al carrer, del 2001. Era l’aportació de l’entitat XARXA, dinamitzada per Joan Giralt, com a continuïtat de la tasca en pro del fanalet (mostra, concurs, tallers…). Aquesta vegada en complicitat amb diversos artistes de la ciutat. S’hi estrenava l’escultor Dionís Òrrit. La idea era inaugurar un fanalet gegant cada any, i nodrir la ciutat d’aquest emblemàtic element fins convertir-lo en un referent significatiu. Amb la intenció que s’anéssin instal·lant a les diverses biblioteques, centres cívics, o fins i tot al carrer, en parcs i jardins públics, o en centres educatius. Una proposta lluminosa que ha quedat, però, arraconada. No pas per falta de creativitat. (continua)

Des del 2001 es va anar estrenant, cada 5 de gener, un nou fanalet gegant. En la foscor de la freda nit de reis, envoltats d’una cantada d’aquelles que mouen per dins i enmig d’una pluja d’estrepitosos caramels i fruits secs que rajaven del cel, al pati de l’associació de Veïns del Centre, anomenat Pati de la Llibertat, ocupat literalment per la ciutadania més menuda, s’encenia, misteriosament, el fanalet gegant. Cada any un de nou, fruit de l’enginy i les hores de treball d’un o una artista local.

Sovint em pregunto quina és la maledicció que plana sobre la vida cultural de la nostra ciutat, que no permet que iniciatives com aquesta tinguin projecció i continuïtat. Els fanalets gegants acumulats fins ara dormen a les instal·lacions de la Biblioteca de Can Casacuberta, on es poden veure a certa distància. Quedarien bé instal·lats al passadís interior que porta a l’Espai Betúlia. O instal·lats un a cada Biblioteca, o a cada Centre Cívic… em repeteixo, ja ho sé, però és que em costa acceptar-ho.

No sé quina és la quantitat d’euros que ha costat renovar les carrosses de la Cavalcada de Reis, o contractar serveis professionals per fer el que abans feien voluntaris. No crec que fos una necessitat imprescindible. Ni sé quin és el rèdit que se’n pot treure. Ara ens omplim la boca de que per TV3 s’ha explicat que a Badalona tenim una tradició especial (per cert, que se’n diu CRIDAR ELS REIS, no fer-los cagar!), com a un guany important de tota aquesta inversió. Però, en canvi, desaprofitem l’oportunitat de donar projecció a aquesta tradició en clau interna. La majoria de nenes i nens de Badalona no saben què és això de cridar els reis, i a casa seva no es practica. Instal·lar els fanalets gegants arreu de la ciutat, com a símbol d’aquesta referència que ens identifica, és, des del meu punt de vista, molt més rendible en vistes a la cohesió de ciutat,que no pas que un dia TV3 en parli. I més si aquesta iniciativa neix de la societat civil i implica artistes locals. O potser aquest és el problema? Potser al nostre ajuntament no li agraden les idees que no es gesten dins els seus despatxos? No vull creure que sigui aquesta la causa, per més que de vegades em tempta sospitar-ho.

En tot cas caldria trobar ben aviat la solució tècnica adequada per aprofitar aquesta conjunció màgica que pot donar llum a la ciutat: que pot il·luminar el sentit de pertinença i de cohesió territorial, que pot nodrir un valor identitari senzill, assequible, emblemàtic, factible.

( Em resta, per acabar, llistar-vos els artistes que han contribuït any rere any a enriquir aquest patrimoni, i el nom i estil del seu fanalet gegant. Ho faré més endavant, nos disposo, ara, de totes les dades)