Fotografia: Molló, un refugi rural al Reialenc on podien resguardar-se els llauradors, caçadors, pastors, cavalleries i ramats. Actualment, està dins d’un clos on s’ha construït un habitatge. «La casa de piedra», diu a la tanca de l’entrador. Per què no manifestaren que la Garrofera, immediata a Guadasséquies, Bellús i l’Olleria, formava part d’aquesta última vila,
Fotografia: al centre, el tio Roís [Ruiz], l’últim pregoner de Bellús. Fotografia de voltants de 1960. Les dones més devotes que van guipar l’aparició exclamaren cabotejant: «Ai, senyor rector, senyor rector!». Expressió que semblava no dir res, però ho deia tot. Per Xavi Constant Després de la carta del bisbe, les ambaixades per a
Fotografia: Anunci de les festes patronals de 1953. Facilitat per Coro de Bellús Els veïns consideraren la possibilitat de celebrar les festes sense el capellà. No hi hauria misses perquè calia un sacerdot, però pel que respecta a les processons, principalment la del Crist, no es resignaven a prescindir-ne: es traurien els passos “amb rector
Fotografia: A l’esquerra, el jutge de pau, Vicente Ruzafa Gandía. Al centre, l’aleshores alcalde, Sergio Constant Moscardó. A la dreta, Heliodoro Madrona Julbe, pròcer i benefactor de les festes patronals El rector, amagat en un solar entre dues cases que apunten cap a la costera del carrer del Mig, encollit i amb el cap catxo,
El Crist de la Bona Mort en la processó travessant un túnel de foc. Fotografia de l’Ajuntament de Bellús La vespra de festes, mentre el capellà organitzava els preparatius de la litúrgia amb les clavàries, taxatiu, deixà ben clar que eixe any en la processó del Crist no es dispararia un coet. Per Xavi Constant
Foto: Juan Bautista Mahiques Pla llaurant amb el matxo en una vinya de la partida de la Pinada de don Fèlix. Foto de 1980. Les àgapes s’acompanyaven amb el to valldalbaidí de la vora esquerra del riu de les amfitriones -cridaner, cantaire i saltejat de retroflexos-, harmonitzat per la veu cavernosa del tio Juanito
Foto: Supervivents de l’atac al blocaus d’El Ramblazo. Entre ells està Jaume Garcia, a qui no podem identificar. El soldat dels embenats era de Manacor. «Jaume Garcia, l’ollerià, acaba de tastar el plom. Dels dèsset defensors del principi, sols el sergent Domínguez roman il·lés.» Per Xavi Constant Rodejaven el blocaus uns quatre-cents guerrillers de
(Foto: Retrat d’alguns dels defensors assetjats al Ramblazo) «L’ollerià no té sort: quatre anys de servei militar a Cuba amb el Regiment d’Infanteria de Tarragona 67. Quatre anys sense poder aportar un jornal a casa, quaranta-vuit mesos sotmés a perills intermitents» Per Xavi Constant Jaume Garcia Borredà, nascut i criat a l’Olleria, compleix
(Pont sobre l’Albaida construït el 1901. Enderrocat parcialment i ara cobert per l’aigua de l’embassament. Postal acolorida de primeries del segle XX. Autor desconegut) Per Xavi Constant «La temporada se pasa deliciosamente, organizándose a diario fiestas que resultan muy agradables», informava un periodista de l’Heraldo de Alcoy el 13 d’agost de 1910 sobre l’estada al
(Foto: Casimiro Barello depositat al taüt. “Ha llegado un peregrino”, publicació d’Amalio Sentandreu) Article de Xavi Constant Un jove penitent caminava descalç i mal abrigat per la vall de Bisquert acompanyat d’una bandada de xativins. El viatger era Casimiro Barello Morello, nascut l’any 1857 a Cavagnolo (Piemont, Itàlia). Se li havia aparegut la Mare de